La guitarra o guiterra (en mallorquí, menorquí i alguerès) és un instrument musical de corda, compost d'una caixa de fusta -d'una forma que recorda el nombre vuit-, amb un forat circular en el centre de la tapa, sis cordes i un mànec, damunt el qual hi ha el diapasó, dividit en dinou compartiments o trasts. El primer instrument que asseguren que va donar origen a la guitarra va ser el llaüt àrab. És possible que la unió de la cítara i el llaüt afavorissin el posterior desenvolupament de l'instrument.
A mitjans del apareix esmentada a la cort del príncep Joan (nascut el 1350). Als segles XV i XVI la guitarra fou molt difosa a l'àmbit català, bé que a la fi fou substituïda per la viola de mà i restà limitada al repertori popular. El primer tractat de guitarra aparegué el 1586 i fou obra del català Joan Carles Amat. El fou un període de decadència, i no és fins ben entrat el que Miguel Garcia (conegut com el Pare Basili) la introduí en els ambients aristocràtics. Entre els seus deixebles es destaquen Ferran Sor i Dionisio Aguado; a Itàlia fou cultivada per Mauro Giuliani (1781-1828) i a Madrid, per Boccherini. El fundador de l'escola moderna fou Francesc Tàrrega. Altres virtuosos catalans del són Miquel Llobet, Daniel Forteza, Emili Pujol i Villarrubí, Alfred Romea i Gracià Tarragó.[Regino Sainz de la Maza "Guitarra" a Gran Enciclopèdia Catalana]. Consultat el 12-08-2014.
Parts de la guitarra miniatura|upright=1.3|esquerra|Parts de la guitarra clàssica. La guitarra ha sofert variacions en la seva forma al llarg dels segles. A més del nombre de cordes, les variacions de l'instrument han sorgit per adaptar-lo a les necessitats de l'intèrpret fins a adoptar la forma actual. Aquest instrument està fabricat amb fusta pràcticament tot, i els tipus utilitzats principalment en la seva fabricació són les de caquier de l'Índia o del Brasil (Bulnesia sarmientoi), avet, cedre del Canadà, pi, xiprer i banús, en funció del tipus de guitarra (clàssica o flamenca). Bàsicament, la guitarra està composta per la caixa de ressonància, el pal, el pont, el diapasó, els trasts, les cordes i el claviller. Algunes guitarres posseeixen més d'un diapasó (fins a un màxim conegut de 6 mànecs) o sobrepassen les 7 cordes.
Després de ser encolats tots els elements que formen la caixa de ressonància, s'uneix amb el mànec i s'inclouen reforços en el contorn de les dues tapes, al centre del fons i en les unions inferiors i superiors de les anelles. Posteriorment s'adhereix al diapasó. Entre el mànec i el claviller es col·loca una celleta que serveix per donar suport i separar les cordes. Les celletes habitualment són d'ivori, os, plàstic o fins i tot metàl·liques, en funció de la qualitat de l'instrument.
Un cop tots els elements que formen la guitarra han estat units, es procedeix al seu envernissat. Hi ha dues maneres de dur a terme aquest procés, una més costosa i treballosa que consisteix a envernissar l'instrument a mà amb goma laca; i l'altra que és envernissar amb una pistola a base de poliuretà que s'asseca ràpidament. L'inconvenient d'aquest últim mètode és que el vernís forma una placa sobre la caixa de ressonància que li resta so a l'instrument.
Posteriorment es realitza l'aplanament del diapasó i la col·locació dels trasts, els quals solen ser d'alpaca o llautó. És summament important que el trast sigui perfecte, ja que d'aquest depèn l'afinació de la guitarra. Tot seguit, a la part inferior de la tapa harmònica es col·loca el pont, que sol ser de caquier i és on van subjectes les cordes en aquest extrem de l'instrument. Finalment, es col·loquen les clavilles, generalment amb un forat acústic al centre de la tapa i sis cordes. Sobre el diapasó van incrustats els trasts, que permeten els diferents tons.
És l'instrument més utilitzat en gèneres com blues, rock i flamenc, i bastant freqüent en cantautors. També és utilitzada en gèneres com per exemple ranxeres i grupero, a més del folklore de diversos països. Quan l'instrument és més petit que una guitarra s'anomena requint i quan és més gran guitarró. Aquest últim és d'ús freqüent pels mariachis.
Caixa de ressonància miniatura|Acord de do major La caixa de ressonància la conformen el fons, la tapa harmònica i els cèrcols laterals. Els dos primers són plans. El fons està cobert en fusta de palosanto mentre que la tapa pot ser de pi, avet, cedre o, a vegades, de xiprer. La tapa harmònica té una perforació a la part intermèdia, anomenada "boca", i està reforçada per set barres fines de fusta que reben el nom de "varetes". Aquestes varetes estan disposades a la part interior i tenen forma de ventall. El nombre de varetes dins d'una guitarra depèn del fabricant. Els cèrcols són dues peces llargues i estretes fabricades amb caquier, corbades a foc i unides en els extrems superior i inferior de la caixa. La seva unió s'assegura a l'interior amb dos tacs de fusta col·locats un a la base del mànec i un altre a la part contrària. Els cèrcols estan reforçats al llarg de la seva part interna amb dues tires de fusta que reben el nom de "tapajunts".
Mànec
El mànec està construït amb fusta de caqui o cedre i està format pel claviller, el mànec i la quilla. A les guitarres modernes les clavilles estan incloses dins els clavillers metàl·lics, a diferència del mètode emprat guitarres anteriors que consistia a inserir directament les clavilles a la fusta del claviller. El claviller està situat a l'extrem del diapasó. Els clavillers moderns tenen dos talls verticals i estan preparats per rebre els ossos, que són les petites peces en les cordes van enrotllades. Les clavilles metàl·liques queden a la part exterior del claviller i s'empren per afinar l'instrument mitjançant la tensió que exerceixen sobre les cordes. La seva tensió pot modificar-se per l'afinació mitjançant un sistema de caragols sense fi impulsats per les clavilles, que impliquen petits corrons sobre els quals s'emboliquen les cordes. Aquestes passen a continuació pel pont inicial, en el qual es caven petits solcs que guien cada corda cap al diapasó fins a arribar al claviller. El claviller pot anomenar també pala o maquinària; d'aquest mecanisme depèn l'afinació de les cordes de la guitarra.
La part més llarga del mànec rep el nom de mànec i està cobert amb el diapasó, que és un tros de fusta, habitualment de palosanto o banús, sobre el que pressionen els dits les cordes de la guitarra. La quilla és la base del mànec que es fixa a la caixa de ressonància.
Tipus de guitarres miniatura|Guitarra, ukelele i charango. miniatura|esquerra|Escala de mi major tocada amb una guitarra clàssica Les guitarres del Renaixement i Barroc són ancestres de les guitarres clàssiques. Són més delicades i produeixen un so més feble. Són més fàcils de distingir d'altres guitarres, ja que el seu cos és més prim i pla. A partir d'aquí existeixen diversos tipus bàsics de guitarra.
El model de referència és el de la guitarra clàssica, que pot ser d'estudi o de concert, segons petites variacions en les seves dimensions, fustes i qualitat de construcció, que donen més sonoritat i qualitat a la de concert. També la guitarra flamenca, de mida lleugerament menor que la clàssica, presenta distintes fustes i altres variacions que la fan menys ressonant però amb més possibilitats de percussió.
Hi ha altres tipus d'instruments íntimament emparentats amb la guitarra clàssica, ja que s'afinen igual i es basen en els mateixos conceptes fonamentals, si bé cada model té un repertori específic o preferent, en l'execució s'usen tècniques a vegades exclusives: Hi ha la guitarra acústica, es podria dir que és la versió nord-americana de la guitarra clàssica, ja que en el seu disseny original no es van emprar les innovacions d'Antonio Torres Jurado, sinó les de C.F. Martin. La diferència fonamental és que porta cordes de metall en lloc de cordes de budell o niló. Sol ser més gran i el seu disseny és molt més variat que el de la guitarra clàssica. També cal considerar la guitarra elèctrica, inventada als Estats Units, de cos sòlid, semi o de caixa de fusta, caoba, auró, freixe, etc. i el so es produeix a causa de la ressonància del cos que s'amplifica a través d'un sistema alimentat per energia elèctrica (pastilles elèctriques).
D'altra banda, hi ha una gran diversitat de guitarres segons entorns culturals tradicionals: Les guitarres russes, que contenen set cordes en comptes de sis. L'afinació d'aquesta guitarra és completament diferent a la clàssica, ja que no és simplement una guitarra acústica amb una corda afegida. Tradicionalment, s'utilitza una afinació oberta en sol major. També existeix la balalaica. L'ukelele. El charango.
Guitarra flamenca miniatura|Guitarra flamenca amb dos colpejadors A Espanya hi ha una variant molt estesa, semblant a la guitarra clàssica, de la qual és difícil distingir a simple vista, coneguda com a guitarra de flamenc o guitarra flamenca. Varia el seu so per una construcció lleugerament diferent i l'ús de diferents tipus de fustes. La guitarra flamenca té un so més percussiu, la seva caixa és una mica més estreta, i generalment les cordes són més a prop del diapasó.
La guitarra flamenca té menys sonoritat i ofereix menys volum que una guitarra clàssica de concert, però el seu so és més brillant, i la seva execució és més fàcil i ràpida, a causa de la menor alçada de les cordes, cosa que permet que es pugui fer menys pressió amb els dits de la mà esquerra sobre el diapasó. Tradicionalment les clavilles d'afinació eren completament de pal i s'introduïa a la pala de la guitarra de forma perpendicular a ella. Sol portar sota de la boca o forat, un lloc per guardar les pues, el colpejador o protector (a vegades també un superior), per evitar que els rasgueos (en català, els batuts) i cops que es donen a la tapa harmònica, tan típics en el flamenc, afectin la fusta.
Guitarra acústica miniatura|Guitarra acústica
La guitarra acústica és un tipus de guitarra amb cordes de metall, el so es genera mitjançant la vibració de les cordes que es amplifiquen en una caixa acústica de fusta o algun acrílic. L'adjectiu "acústica" és pres directament de l'anglès acoustic guitar per l'ús que d'aquest adjectiu que fan els anglòfons, per diferenciar la guitarra de caixa respecte a la guitarra elèctrica. És clarament redundant, ja que la guitarra, per definició, és un instrument acústic. La guitarra acústica deriva dels dissenys de C. F. Martin i Orville Gibson, principalment, guitarrers nord-americans que van desenvolupar la seva activitat vers la fi del . També són conegudes com a western guitars (guitarres de l'oest), el que s'acosta més a la seva naturalesa i a la classe de música que les va fer populars. Com en el cas de la guitarra clàssica, aquestes guitarres es diuen així per emetre el seu so sense cap mena d'amplificació elèctrica, només per transducció de la força mecànica.
Guitarra elèctrica miniatura|Guitarra elèctrica tipus Epiphone Les Paul
Una guitarra elèctrica és una guitarra amb un o més transductors electromagnètics anomenats pastilles que converteixen les vibracions de les cordes en senyals elèctrics capaços de ser amplificades i processades. Hi ha tres tipus fonamentals de guitarres elèctriques: les de cos sòlid, les de cos semisòlid i les de cos buit. Històricament les primeres a inventar-van ser les de cos buit, al derivar de guitarres de caixa a les quals s'incorporava un micròfon per poder escoltar en les bandes de jazz.