miniatura|Contenidors al port Elizabeth de Nova Jersey. El comerç és el conjunt d'activitats de compravenda de béns o serveis, sia pel seu ús, venda, o transformació. El comerciant normalment compra quantitats grans d'un bé per tal de vendre'l en menors quantitats. El comerç detallista és el que compra a l'engròs a distribuïdors (o directament de productors) i els ven al consumidor final.
Història del comerç Orígens miniatura|Àmfora (recipient) egípcia. Els orígens del comerç es remunten cap a l'acabament del Neolític, quan l'agricultura va ser descoberta. Al principi, l'agricultura que es practicava era una agricultura de subsistència, on les collites obtingudes eren les justes per a la població dedicada als afers agrícoles. Tanmateix, a mesura que nous desenvolupaments tecnològics anaven incorporant-se al dia a dia dels agricultors, com per exemple la força animal, o l'ús de diferents estris, les collites obtingudes eren cada cop més grans. Així va arribar el moment propici pel naixement del comerç, condicionat per dos factors: Les collites obtingudes eren més grans que el necessari per a la subsistència de la comunitat. Ja no era necessari que tota la comunitat es dediqués a l'agricultura, per tant part de la població va començar a especialitzar-se en altres afers, com el treball del ferro o de la terrissa.
Per tant, els excedents de les collites van començar a intercanviar-se amb altres objectes en què altra comunitat estava especialitzada. Normalment aquests objectes eren elements per a la defensa de la comunitat (armes), dipòsits per poder transportar o emmagatzemar els excedents alimentaris (cànters, àmfores, etc.), noves ferramentes agrícoles (aixades de metall), o inclús més endavant objectes de luxe (espills, arracades, etc.).
Aquest comerç primitiu, no sols va suposar un intercanvi local de béns i aliments, sinó també un intercanvi global d'innovacions científiques i tecnològiques, entre d'altres, el treball en ferro, el treball en bronze, la roda, el torn, la navegació, l'escriptura, noves formes d'urbanisme, i un llarg etcètera.
A més a més de l'intercanvi d'innovacions, el comerç també va propiciar un canvi gradual de les societats. Ara la riquesa podia emmagatzemar-se i intercanviar-se. Van començar a aparèixer les primeres societats capitalistes tal com les coneixem hui en dia, i també les primeres estratificacions socials. En un inici les classes socials eren simplement la gent del poblat i la família del dirigents. Més endavant van anar apareixent altres classes socials més sofisticades com els guerrers, els artesans, els comerciants, etc.
El bescanvi miniatura|Exemple de comerç neolític (en aquest cas, de cultures americanes precolombines). Hi ha diversitat d'estratègies, segons les necessitats, l'adaptació a l'entorn, etc. Hi ha comerç d'abast continental, però en aquesta època la major part del comerç és regional, i sobretot, local.
En general, són sistemes econòmics igualitaris i poc competitius, que busquen el benefici en les dues parts que fan el tracte El bescanvi era la manera en què les antigues civilitzacions van començar a comerciar. Es tracta d'intercanviar mercaderies per altres mercaderies d'igual valor. El principal inconvenient d'aquest tipus de comerç és que les dues parts involucrades en la transacció comercial havien de coincidir en la necessitat de les mercaderies ofertes per l'altra part. Per solucionar aquest problema van sorgir una sèrie d'intermediaris que emmagatzemaven les mercaderies involucrades en les transaccions comercials. Aquests intermediaris molt sovint afegien un risc massa elevat en aquestes transaccions, i és per això que aquest tipus de comerç evolucionar cap al bescanvi indirecte.
El bescanvi indirecte és on es pren un producte o objecte com a patró pel qual es valoren la resta de productes a bescanviar. A partir d'aquí neix la moneda. Actualment ja s'ha superat aquest mecanisme i les societats es mouen únicament per títols de crèdit (bitllets): es valoren els productes a partir de valors arbitràries establerts sobre uns títols de crèdit emesos per una entitat de confiança i solvent que pagarà a qui tingui el títol de crèdit aquella quantitat en algun metall preciós. Tot i que, actualment, en la pràctica el comerç es mou bescanviant títols de crèdit (les monedes actuals també són uns pseudotítols de crèdit, atès que el valor facial no es correspon al valor intrínsec).
La introducció de la moneda miniatura|Denari romà, d'argent. La moneda, o el diner, en una definició més general, és un mitjà acordat en una comunitat per l'intercanvi de mercaderies i béns. El diner no sols ha de servir per a l'intercanvi, sinó que també és una unitat de comptatge i una eina per emmagatzemar valor. Històricament hi ha hagut molts tipus diferents de diners, des de porcs, dents de balena, el cacau, o tipus determinats de closques marines. Tanmateix, sens dubte el més estès al llarg de la història és l'or.
L'ús del diner en les transaccions comercials va suposar un gran avanç en l'economia. Ara ja no calia que les parts implicades en la transacció necessitaren les mercaderies de la part oposada. Civilitzacions més avançades, com els romans, van estendre aquest concepte i van començar a encunyar monedes. Les monedes eren objectes especialment dissenyats per aquest afer. Encara que aquestes primitives monedes, al contrari de les monedes modernes, tenien el valor de la moneda explícit en ella. És a dir, que les monedes estaven fetes de metalls com or o argent i la quantitat de metall que tenien era el valor nominal de la moneda.
L'únic inconvenient que tenia el diner era que en ser un acord dins d'una comunitat, podia tenir no sentit un diner fora de context. Per exemple, si l'element d'intercanvi d'una comunitat eren dents de balena, aquelles dents no tenien cap valor fora de la comunitat. És per això que una mica més endavant va sorgir el concepte de divisa. La divisa, ara sí, és un element d'intercanvi acceptat en una zona molt més àmplia que no la pròpia comunitat. La divisa més habitual era l'or pur, encara que al llarg de la història també han aparegut altres, com la sal o el pebre. Les divises van facilitar el comerç inter-continental en gran manera.
Les rutes comercials Al llarg de l'edat mitjana, van començar a sorgir unes rutes comercials intercontinentals que intentaven cobrir l'alta demanda europea de béns i mercaderies, sobretot de luxe. Entre les rutes més famoses destaca la Ruta de la Seda, però també n'hi havia d'altres importants, com les rutes d'importació de pebre, de sal o de tints.
El comerç a través d'aquestes rutes molt poques vegades era un comerç directe. La major part de les mercaderies canviaven de propietari cada poques desenes de quilòmetres, fins a arribar a les riques corts europees. Malgrat això, aquestes primeres rutes comercials ja van començar a fer plantejar-se als estats la regulació de la importació. Fins i tot va haver moments que es va prohibir l'ús de la seda per a la vestimenta en el sexe masculí, a fi de rebaixar el consum d'aquest car producte.
La capital romana d'Orient de Constantinoble fou un dels principals nexes comercials de l'edat mitjana. Cap a les últimes dècades del , els mercaders mallorquins començaren a comerciar amb l'Imperi Romà d'Orient, que en poc temps es convertiria en el que probablement fou el seu mercat principal en l'edat mitjana tardana. Aquest enfocament es pot explicar per la seva voluntat d'evitar la competència amb els mercaders catalans, que centraven la seva activitat en el Llevant, així com els seus vincles comercials amb els venecians i els genovesos, que dominaven el comerç internacional amb l'imperi. Per altra banda, un gran nombre de nobles i mercaders-patrons mallorquins exerciren com a pirates, corsaris o mercenaris en territori romà.
El 1268, el rei d'Aragó concedí al Consell de Cent el dret de nomenar cònsols a l'Imperi Romà d'Orient. Tanmateix, el factor decisiu per a l'establiment dels consolats ultramarins de Constantinoble i el seu suburbi de Pera fou la tradició consular mallorquina. Per part catalana, no hi ha documentat cap cònsol a Constantinoble o Pera entre el 1281, quan fou nomenat el primer cònsol dels catalans «a Constantinoble i tota la Romània a bord de vaixells», i la dècada del 1380, encara que el silenci de les fonts no permet descartar-ne completament l'existència. El 1296, Andrònic II promulgà un crisòbul en el qual concedia privilegis comercials als «habitants de les terres de Barcelona, Aragó, Catalunya, Mallorca, València, Tortosa i les altres terres de l'excel·lentíssim rei d'Aragó i de Sicília». Malgrat que no hi ha cap font supervivent que contingui una referència concreta a una presència anterior dels mercaders catalans en aquesta part de la Mediterrània, es pot extrapolar a partir de l'objectiu del crisòbul, que no era altre que regular-ne «el retorn […] a terres imperials». Tanmateix, la comunitat mercantil aragonesa de Constantinoble estigué sempre en una posició de feblesa, tant davant de les autoritats romanes com davant dels venecians i els genovesos.
Les Croades van ser una important ruta comercial creada de manera indirecta. La ruta que es va crear a ran del moviment de tropes, subministraments, armes, artesans especialitzats, botins de guerra, etc. va reactivar l'economia de moltes regions europees. Aquest mèrit s'atribueix en part al rei anglès Ricard I Cor de Lleó, que en involucrar-se en la Tercera Croada va aconseguir importants victòries comercials per a Europa, com per exemple el restabliment de la Ruta de la seda i la recuperació de les rutes de pebre.
Marco Polo en la cort de Khublai Khan, any 1280. Mapa de la Ruta de la Seda
A principis del , Les relacions comercials i consulars entre la Corona d'Aragó es recuperaren ben aviat de la crisi provocada per la Venjança Catalana. El 1315, Andrònic II Paleòleg respongué favorablement a una carta del rei Jaume II el Just i concedí als catalans el lliure comerç arreu de l'imperi.Segons Antoni Rubió i Lluch, aquests fets s'haurien produït el 1320, data considerada incorrecta per Franz Dölger. Se sap que Octobo de Mari era cònsol dels mallorquins a l'Imperi Romà d'Orient, probablement a Pera, el 1341, cap a l'inici de la segona guerra civil de l'era dels Paleòleg.
Organització professional miniatura|L'Àngel de la Guarda era el patró del Col·legi de Mercaders de Mallorca. A l'edat mitjana, aquells que es dedicaven a la compra i venta de productes s'anomenaven mercaders. A la Corona d'Aragó, constituïen un estament propi i s'organitzaven en col·legis professionals; consta un Col·legi de Mercaders a les ciutats de Barcelona, València, Perpinyà, Lleida, Tortosa, Girona i Mallorca.