miniatura|Ciclomotor Honda Hobbit PA 50/Camino (mercat europeu) Un ciclomotor és un tipus de motocicleta de petita cilindrada que està subjecta a uns requisits legals menys estrictes que els de les motocicletes estàndard o els automòbils. El terme designava històricament un vehicle semblant als actuals però amb pedals de bicicleta a més del motor. Els ciclomotors solen circular una mica més ràpid que les bicicletes a les vies públiques; es distingeixen dels escúters perquè aquests solen ser més potents i estan subjectes a la mateixa regulació legal que les motocicletes.
Alguns ciclomotors tenen un quadre del tipus "pas a través" (obert, com una bicicleta de passeig), mentre que d'altres duen bastidors estàndard de moto, amb barra central i dipòsit de combustible situats entre el selló i la tija de direcció. N'hi ha que s'assemblen a bicicletes motoritzades, per bé que la majoria són similars a una motocicleta normal (alguns, però, amb un conjunt de pedals que es pot fer servir simultàniament o en comptes del motor).
Tot i que els ciclomotors solen tenir dues rodes, algunes jurisdiccions classifiquen determinats vehicles de tres o quatre rodes poc potents (entre ells, quads i karts) com a ciclomotor. En alguns països, qualsevol motocicleta amb una cilindrada inferior a 100 cc pot ser considerada un ciclomotor, tot i que el més habitual és que el límit es fixi en 50 cc.
Història
Actualment, el terme "ciclomotor" -moped als països anglosaxons, a partir del suec motor och pedaler ("motor i pedals")- s'aplica només a vehicles de poca potència, però ja a algunes motocicletes primerenques s'hi havien instal·lat pedals, com ara la de 1912. El fet de poder pedalar va suposar una gran millora respecte a l'opció clàssica de baixar de la moto i empènyer. L'ajuda dels pedals era valuosa per a pujar turons. Cap al 1918, les millores tècniques a les transmissions -amb rangs més amplis- i embragatges, unides a un major rendiment dels motors, van fer que els pedals de la majoria de motocicletes quedessin obsolets, mentre que els dels ciclomotors van continuar sent valuosos i es mantingueren en funcionament fins a la dècada del 1990.
miniatura|esquerra|Una dona conduint un VéloSoleX Black'n Roll S4800 del 2005 a França Els primers ciclomotors, anomenats cyclemotor al Regne Unit, eren bicicletes amb un motor auxiliar que podia anar muntat en diversos llocs, com ara al damunt de la roda anterior. Un exemple d'aquest tipus és la marca VéloSoleX, que simplement té un corró que mou el pneumàtic anterior.
Un disseny més innovador, conegut al Regne Unit com a cyclemaster i originat a partir d'un disseny de dos enginyers de DKW a Alemanya, tenia una roda posterior completament motoritzada que substituïa la roda original de la bicicleta. Hi havia també màquines una mica més grans, habitualment amb un motor de 98 cc, que es coneixien en anglès com a autocycle. D'altra banda, alguns ciclomotors, com ara el Jawa txec, derivaven de motocicletes.
Actualment, en algunes jurisdiccions hi ha una altra categoria de vehicles de dues rodes de baixa potència que inclou les bicicletes amb motors auxiliars; sovint, aquestes es defineixen com a «bicicletes amb motor» o «bicicletes motoritzades». Altres jurisdiccions, però, poden classificar aquestes mateixes màquines com a ciclomotors, cosa que crea una certa confusió. A molts països, els cotxes de tres rodes ("tricar") i els microcotxes es classifiquen com a ciclomotors o variacions d'aquests. Aquesta pràctica no es limita al tercer món; França i Bèlgica classifiquen els microcotxes del tipus Aixam com a "quadricicles lleugers". L'Ariel 3, un Tricicle motoritzat, està classificat com a ciclomotor al Regne Unit.
El 1977, la Convenció de Viena sobre el Trànsit Rodat considerava com a ciclomotor qualsevol vehicle de dues o tres rodes que estigués equipat amb un motor de combustió interna amb una cilindrada no superior als 50 cc.
Emissions miniatura|esquerra|Un Vespino TL dels volts de 1980 Els ciclomotors poden aconseguir una economia de combustible de més de . Les emissions dels ciclomotors han estat objecte de múltiples estudis. S'ha descobert que els ciclomotors amb motor de dos temps de 50 cc, amb i sense convertidors catalítics, emeten de 10 a 30 vegades les emissions d'hidrocarburs i partícules dels estàndards obsolets d'automoció Euro 3. Al mateix estudi, els ciclomotors amb motor de quatre temps, amb i sense convertidors catalítics, emetien de 3 a 8 vegades els hidrocarburs i emissions de partícules de les normes Euro 3. En aquests estudis es va obtenir una paritat aproximada amb els automòbils pel que fa a les emissions de NOx. El rendiment d'emissions es va provar en g/km i no es va veure afectat per l'economia de combustible. Actualment, als Estats Units, l'EPA permet que les motocicletes, els escúters i els ciclomotors amb cilindrades inferiors a 280 cc emetin 10 vegades més NOx i 6 vegades més CO que la mitjana de la normativa d'automoció Tier II bin 5.
També pot sorgir un problema addicional de qualitat de l'aire a causa de l'ús de ciclomotors i escúters per sobre dels automòbils, ja que la infraestructura de transport actual pot suportar una densitat més alta de vehicles motoritzats.
Ciclomotors esportius miniatura|esquerra|Una Yamaha FS1-E dels 70 Durant la dècada del 1970, al Regne Unit s'hi va desenvolupar una variant del concepte de ciclomotor d'alt rendiment adreçada a joves de 16 anys. Va ser una solució adoptada per tal d'eludir la legislació governamental, pensada per a evitar que els joves circulessin amb motocicleta per la carretera. Aquesta nova legislació, anomenada "Sixteener Law" ("Llei dels joves de setze anys") va ser introduïda el 1971 pel Ministre de Transports John Peyton, del Partit Conservador. La llei prohibia als joves de 16 anys conduir motocicletes de fins a 250 cc de cilindrada, cosa que havien fet fins aleshores, ja que fixava un nou topall de 50 cc fins als 17 anys d'edat. Això va provocar que els fabricants desenvolupessin una nova mena de motocicletes que es van anomenar sports mopeds ("ciclomotors esportius") o, col·loquialment, sixteener specials ("especials per a joves de setze anys") i van ser objecte de moltes crítiques. Els clients potencials d'aquests ciclomotors eren principalment homes joves.
Els ciclomotors esportius eren clarament motocicletes de 50 cc, capaces de superar els 80 km/h en alguns casos, amb l'afegitó dels pedals de bicicleta capaços de propulsar el vehicle exigits per la llei. Aquests models van ser produïts pels fabricants japonesos Honda, Yamaha i Suzuki, i europeus com ara Puch, Fantic, Gilera, i Garelli a partir de 1972. Un dels models més famosos va ser el Yamaha FS1-E. Hi havia ciclomotors esportius de carretera, enduro i motocròs, cafe racers i choppers o escúters, i aquesta oferta va provocar un auge de l'interès pel motociclisme semblant al que hi hagué a començaments de l'etapa rocker de la dècada del 1960. El govern va contraatacar introduint una legislació encara més restrictiva el 1977 que limitava els ciclomotors a un pes de 25 kg i una velocitat màxima de 48 km/h. Aquesta jugada va contribuir a la desaparició del mercat de la motocicleta al Regne Unit. A l'Europa continental, aquestes restriccions no existien i aquesta mena de vehicles podien ser conduïts per adolescents de 14 anys.
miniatura|Un Gimson Skipper de trial de 1976 Pel que fa als Països Catalans, també durant la dècada del 1970 hi hagué un fenomen semblant al del Regne Unit, però en aquest cas centrat en el fora d'asfalt. En uns moments en què aquesta modalitat del motociclisme vivia el seu moment dolç, amb nombrosos fabricants catalans que produïen motocicletes altament competitives de trial, motocròs i enduro, molts d'ells en van produir també models destinats als més joves. Montesa va llançar ciclomotors de muntanya que esdevingueren èxits de vendes, especialment la Cota 49 de trial i la més polivalent Montesa Fura. Tot i dur petits motors de 49 cc, aquests models estaven tan enfocats a la pràctica esportiva que no duien pedals de bicicleta, per la qual cosa no es podien conduir legalment per la via pública amb la llicència de ciclomotor. Gimson va produir també un ciclomotor de trial, el Skipper, aquest sí que amb els pedals reglamentaris. Un altre fabricant català que va produir diversos ciclomotors de fora d'asfalt, quasi tots enfocats al motocròs o l'enduro, va ser Derbi, amb models com ara les Derbi Cross i Derbi Diablo, mentre que Ducson produí models semblants, com ara els S20 i S21 Todo Terreno. A la mateixa època, Puch Avello va desenvolupar a Astúries un altre ciclomotor del tipus enduro que va tenir un gran èxit, la Puch Minicross.
Els ciclomotors a Europa Tant dins com fora d'Europa, la normativa legal pot ser molt diferent d'un país a un altre. Tot i així, el concepte ciclomotor designa, en tots els casos, una motocicleta de cilindrada molt reduïda i amb una velocitat màxima moderada, amb condicions per a l'autorització per a conduir-la (sobretot pel que fa al carnet) simplificades respecte a la resta de tipus de vehicles, com ara automòbils o motocicletes.
A Europa, la normativa per a vehicles de dues rodes de menys de 50 cc varia força segons els països. En alguns, el límit de velocitat d'un ciclomotor és de 25 o fins i tot de 20 km/h, mentre que en altres és de 69 km/h o, fins i tot, no hi ha límit. L'edat mínima varia, de 14 a 18 anys segons el país i el tipus de ciclomotor. Per exemple, a Dinamarca només és permès de conduir un ciclomotor que no superi els 45 km/h a partir dels 18 anys i amb permís de conduir (16 anys amb llicència per als ciclomotors que no superin els 30 km/h). Hi ha un intent d'harmonització de la reglamentació en marxa, però encara és a les beceroles.
Alemanya El 1952, Alemanya va definir una norma que imposava un diàmetre màxim de la roda de 580 mm, bieles de 125 mm com a mínim i un pes màxim de 33 kg. Com a excepció a la regla, el alemany de la dècada del 1950 era un ciclomotor amb motor dièsel de 18 cc.
Els ciclomotors que no superin els 25 km/h es poden conduir a partir dels 15 anys, només amb una formació teòrica i un examen senzill. A partir dels 14 anys, després de la formació pràctica i l'examen, és possible conduir un ciclomotor la velocitat del qual superi els 25 km/h, sempre que no superi els 45 km/h.
Bèlgica miniatura|Ciclomotor belga Flandria de 1972 La velocitat màxima no ha de superar els 25 km/h per als ciclomotors de classe A (els quals no requereixen permís de conduir) o els 45 km/h per als de classe B, els quals requereixen permís de conduir (prova teòrica i després pràctica havent fet quatre hores d'aprenentatge obligatori en una autoescola). L'edat mínima per a conduir aquests vehicles és de 16 anys. Es permet portar un passatger a partir dels 18 anys sense haver de passar un permís addicional.
Fins al 2014, la matriculació no era obligatòria per als ciclomotors, però els de classe A havien de dur una placa groga de 8 cm a la part posterior del vehicle. Des d'aquell any, però, els ciclomotors nous s'han de matricular.
Espanya miniatura|La Derbi Antorcha va ser molt popular a Espanya durant dècades A l'estat espanyol, legalment un ciclomotor és un vehicle motoritzat de dues o tres rodes amb una cilindrada de fins a 50 cc que no pot superar els 45 km/h. Es poden conduir a partir dels 15 anys amb el permís de conduir AM. El conductor no pot transportar passatgers al seient del darrere fins als 18 anys.