Jean-Nicolas-Louis Durand (París, 18 de setembre de 1760 – Thiais, 31 de desembre de 1834) va ser un teòric, professor i arquitecte francès conegut per la seva contribució a l'École polytechnique de París. És considerat com un dels precursors de l'arquitectura moderna per la seva contribució a la racionalització del projecte arquitectònic i a la reforma d'ensenyament de l'arquitectura en el moment de l'Imperi de Napoleó.
Les seves publicacions i mètodes pedagògics varen influir en l'arquitectura i van anticipar principis que més tard s'observen en el funcionalisme i el disseny industrial. Va treballar a l'oficina d'Étienne-Louis Boullée durant algun temps i va publicar dos llibres: 1799-1801: "Receuil et parallele des édifices en tout genre, anciens et modernes" Aquest primer llibre conté exemples arquitectònics antics i moderns, tots els plànols estan a la mateixa escala. 1802-1840: "Precis des leçons d'architecture données à l'ecole polythechnique" En el primer volum s'exposa un complet mètode per a projectar i un altre mètode per a analitzar un edifici. Per a analitzar un projecte hom ha d'anar del detall al complet. Per a compondre un projecte, hom ha d'anar del complet als detalls. En el segon volum analitza els diferents edificis que componen una ciutat.
Context històric miniatura|Entrada de l'École Polytechnique de París Els inicis de l'École polytechnique de París es remunten a la Revolució Francesa. En el moment es fundà incialment una escola amb el nom de l'École centrale des travaux publics, a mans de Lazare Carnot i Gaspard Mongeen en el moment de la Convenció Nacional (20 de setembre de 1792 - 26 d'octubre de 1795). Amb l'Imperi Napoleònic ja es fundà, entre tantes institucions, l'École polytechnique. La predilecció de l'època per la institucionalització i l'Acadèmia implementà que l'educació i la preparació exhaustiva dels alumnes i, en el cas de l'ensenyament de l'arquitectura, França fou clau. La Revolució trastornà momentàniament aquesta línia academicista, però amb l'Imperi de Napoleó es restablí ràpidament un model d'educació professional i França s'establí com a referent en l'ensenyament de l'arquitectura, "es varen convertir en els "educadors del món en matèria d'arquitectura i codificadors d'un estil". En el cas de Napoleó, ex-oficial d'artilleria, sentia predilecció pels enginyers en comptes dels arquitectes i, amb aquest motiu, fundà una escola politècnica en què l'arquitectura s'incloïa dins d'altres disciplines.
Jean-Nicolas-Louis Durand, com a seguidor de l'arquitecte visionari Étienne-Louis Boullée i amb l'ajuda d'aquest, fou escollit com a professor d'arquitectura durant l'època del Baix Imperi i de la Restauració, a l'École. Així doncs, Durand va desenvolupar la seva teoria en un moment a caball entre els moviments revolucionaris i el retorn a un antic règim, amb tot el que això pertoca. Això, es trasllada a la l'arquitectura, veient com s'obra una transformació de l'arquitectura acadèmica, marcada per la crisi del model neoclàssic basat en la imitació dels models clàssics. Així doncs, Durand es forma en el context de la Il·lustració tardana, entre el debat sobre els fonaments racionals de l'arquitectura que es basava en la crítica a la tradició acadèmica clàssica i en la revisió dels seus principis bàsics, especialment a partir de les tesis de Marc-Antoine Laugier sobre la cabana primitiva precursora de les construccions clàssiques i concebuda, també per Vitruvi com els inicis de l'arquitectura clàssica. Segons Laugier, la cabana seria la primera estructura que busca principis funcionals i bàsics, sense la recerca d'afegits artificiosos. Aquesta doctrina, anomenada racionalisme, suposà la base de la perspectiva materialista i sistemàtica del pensament de Durand.
Durand hereta el racionalisme il·lustrat, però el reformula en clau sistemàtica i metodològica, allunyant-se així del simbolisme monumental de Boullée i del primitivisme moral de Laugier. L'arquitecte francés assumeix la complexa herència teòrica del període revolucionari per tal de transmetre a la següent generació un sistema de regles pràctic, econòmic i adaptat a les noves necessitats socials i administratives del règim polític del moment. miniatura|Cénotaphe à Newton obra representativa de Étienne-Louis Boullée (1728-1799).
Teoria arquitectònica Durand, com a seguidor de Boullée, agafa la tradició neoclàssica junt amb els preceptes visionaris del seu mestre i crea una teòria nova basada en un sistema reglat, raonable i pràctic, coherent amb la restauració napoleònica. La seva teoria es fudamentamentava en el racionalisme, l'economia i la funcionalitat de l'arquitectura. Durand aposta per una doctrina que posava en rellevància un sistema projectual creat per l'addició i combinació d'elements estructurals funcionals bàsics.
El Précis des leçons d'architecture i el mètode racional Entre el 1802 fins el 1840, Durand treballa en diverses edicions en el seu manual pedagògic Precis des leçons d'architecture données à l'ecole polythechnique, obra fonamental en la configuració del racionalisme arquitectònic modern i que es convertí en la "bíblia del neoclassicisme romàntic amb autoritat internacional per a més d'una generació". En aquest, Durand defensava principalment dos medis com a primordials dins l'arquitectura: la conveniencia i l'economia. Segons Benevolo, Durand definiria la conveniència com "la solidesa, la salubritat i la comoditat de l'edifici", mentre que l'economia vindria a referir-se a "la forma més simple, regular i simètrica possible".
Durand parlaria, en clau d'economia de mitjans, afirmant que:"De totes les arts, l'arquitectura és aquella en què les seves produccions són més dispendioses; costa molt aixecar els edificis privats més senzills i costa encara més alçar els edificis públics, inclús quan els uns i els altres han estat concebuts amb la saviesa més gran; i en la seva composició no s'hagin seguit unes altres regles que el prejudici, el capritx o la rutina, les despeses en les quals s'incorre resulten incalculables." D'acord amb Frampton, aquest sistema constitueix una "tipologia normativa i econòmica de l'edificació", destinada a satisfer les exigències de la nova administració napoleònica: utilitat, autoritat representativa i economia de mitjans, ja que després de quinze anys de desordre, el nou Imperi necessitava "estructures útils de grandesa i una autoritat apropiades amb la condició que fossin al millor preu possible". Durand concebia la seva metodologia com l'equivalent arquitectònic del Codi Napoleònic, capaç de generar edificis públics eficients d'acord amb un repertori limitat de formes i solucions, mitjançant l'ús d'una tipologia que fossi universal.
La seva apotació consistiria en un procediment analític i combinatori de formes elementals, en el qual la planta esdevé l'element organitzador principal. Una concepció que no defensa la invenció de noves formes, fins i tot, continua acceptant les formes clàssiques, sinó que repensa la bellesa. Aquesta deriva de la coherència entre funció, estructura i economia i deixa de banda la decoració del simbolisme expressiu.
Referències
Bibliografia Szambien Werner, Jean-Nicolas-Louis Durand, 1760-1834 : de l'imitation à la norme, Éditions PICARD, Paris, 1984.
Enllaços externs
A Google Books : Précis des leçons d'architecture: données à l'École royale polytechnique (premier volume) par Jean-Nicolas-Louis Durand - 1840
Categoria:Arquitectes parisencs Categoria:Morts a la Vall del Marne Categoria:Arquitectes morts al segle XIX Categoria:Arquitectes nascuts al segle XVIII