Damasc (; ; ; en català medieval: Domàs) és la capital de Síria i una de les ciutats més antigues del món. Amb els seus 1.394.322 habitants (cens de 2007Syrian News Agency: Syrian Population Estimated at 19,405 Million ) és una de les ciutats més poblades de l'Orient Pròxim. És capital de la governació de Damasc, (formada per la mateixa ciutat) i de la governació de Damasc Rural.
Els habitants de Damasc són els damasquins o damascens. https://dlc.iec.cat/Results?DecEntradaText=damasc%25E8&AllInfoMorf=False&OperEntrada=0&OperDef=0&OperEx=0&OperSubEntrada=0&OperAreaTematica=0&InfoMorfType=0&OperCatGram=False&AccentSen=False&CurrentPage=0&refineSearch=0&Actualitzacions=False
El primer poblament de la ciutat es van establir en el segon mil·lenni abans de Crist, cosa que fa que sigui el lloc habitat de manera continuada més antic del món. Va ser la capital del Califat Omeia entre el 661 i el 750, després de la victòria de la dinastia abbàssida, la seu del poder es va traslladar a Bagdad. Damasc va declinar durant el Califat Abbàssida i va recuperar una importància significativa durant els períodes aiúbida i mameluc. Durant l'Imperi Otomà la ciutat va decaure totalment tot i mantenir un cert prestigi cultural.
Etimologia miniatura|esquerra|Ciutadella de Damasc El nom de Damasc primer apareixia en la llista geogràfica de Tuthmosis III com a T-m-ś-q al .List I, 13 in J. Simons, Handbook for the Study of Egyptian Topographical Lists relating to Western Asia, Leiden 1937. See also Y. AHARONI, The Land of the Bible: A Historical Geography, London 1967, p147, No. 13. La seva etimologia és incerta, però se sospita que és pre-semítica.
En àrab, la ciutat s'anomena , encara que això, pels ciutadans de Damasc, de Síria i altres veïns àrabs, s'escurça sovint a Dimaixq o a aix-Xam, la qual cosa pot generar certa confusió perquè Xam o Bilad aix-Xam és també el nom amb què es coneix en àrab la Gran Síria.
Apareix com a en accadi, en egipci, , , en arameu i , Dammeeq, en hebreu bíblic. L'ortografia accadiana és la primera atestació, trobada a les Cartes d'Amarna, al . Posteriors mostres del nom en arameu sovint inclouen una intrusiva Resh (lletra r), potser influïda per l'arrel dr, que significa ‘vivint’. Així, el qumrànic Darmeeq (), i Darmsûq (), en siríac.(in Book Reviews) Ancient Damascus: A Historical Study of the Syrian City-State from Earliest Times Until Its Fall to the Assyrians in 732 BCE., Wayne T. Pitard. Review author: Paul E. Dion, Bulletin of the American Schools of Oriental Research, No. 270, Ancient Syria. (May, 1988), p. 98The Stele Dedicated to Melcarth by Ben-Hadad of Damascus, Frank Moore Cross. Bulletin of the American Schools of Oriental Research, No. 205. (Feb., 1972), p. 40. El nom en anglès i en llatí de la ciutat és Damascus, que va ser importat del grec: , que es va originar en l'arameu , ‘un lloc ben regat’.
Història miniatura|esquerra|Tomba de Saladí. Les excavacions a Tell Ramad daten les primeres poblacions al voltant del 6300 aC.Moore, A.M.T. The Neolithic of the Levant. Oxford: Oxford University, 1978. 192-198. Print.
Arameus i israelites Al era capital d'Aram i fou sotmesa pel rei David d'Israel al començament del , després de la victòria del rei sobre el bíblic Hadarezer, rei de Zobah, aliat de Damasc. Vers la meitat del segle, durant el regnat de Salomó, el sobirà local es va revoltar i va lluitar contra Israel i contra Assíria com a aliada del rei Rezon, antic vassall d'Hadarezer.
En temps del rei Ahab (abans del 900 aC) els jueus tenien un barri a la ciutat cedit pel rei local Ben Hadad. Jeroboam II la va recuperar vers el 780 aC. L'aliança d'Israel i Damasc contra Ahaz de Juda (vers 735-715 aC) va incitar aquest a demanar ajut al rei assiri Teglatfalassar. miniatura|Estats arameus i neohitites, segles IX i VIII aC
Domini assiri, neobabiloni i persa El 732 aC el regne de Damasc fou sotmès per Teglatfalassar III i fou abolit. La ciutat fou ocupada, i el palau i el temple saquejats; la població fou portada captiva a Kir. Va romandre en poder d'Assíria fins a l'establiment de l'imperi babiloni al i al va passar als aquemènides de Pèrsia.
Període hel·lènic El 333 aC fou ocupada pels macedonis d'Alexandre el Gran. Al s'hi va instal·lar una colònia grega enviada pels Ptolomeus. El 111 aC el selèucida Antíoc IX Cyzicenos (114 aC-94 aC) la va fer capital del regne. Vers el 90 aC una nova colònia grega fou enviada al lloc per Demetri III Eucàros (o Filopator) (95 aC-87 aC). La vila fou presa pels nabateus del rei Aretes III Filohel·len el 85 aC.
Domini romà El 64 aC Síria fou declarada província romana i la capital es va establir a Antioquia, tot i que els romans van dominar la ciutat. L'any 37 els nabateus, sota Aretes IV Filopàtor, van tornar a ocupar la ciutat amb el permís de Roma i va romandre sota poder nabateu fins a l'any 54. Sota Hadrià la ciutat de Damasc fou declarada metròpoli i Septimi Sever i Caracal·la hi van fer importants obres públiques. Els rius Abana i Pharpar eren els rius de la ciutat i servien per regar una part de la comarca. Des del 395 va quedar dins l'Imperi Romà d'Orient. El temple de Júpiter fou transformat en catedral, dedicada a Sant Joan Baptista. A l'actual patriarcat ortodox es conserva l'església de Santa Maria, d'aquella època.
Lluites entre sassànides i romans d'Orient El 612 la ciutat, on la població era de majoria jacobita monofisita, oposada als melkites llavors dominants a Constantinoble, fou ocupada per Khosraw II de Pèrsia. Els perses foren ben acollits i la ciutat fou respectada. El 627 es va morir el rei de Pèrsia i la guarnició va evacuar la ciutat i el 628 l'emperador Heracli i va fer la seva entrada.
Conquesta àrab Fou breu perquè ja els àrabs estaven a punt d'entrar a la zona. El juliol del 634 Khàlid ibn al-Walid i els seus homes van travessar Palestina en direcció nord; els gassànides van oferir alguna resistència al nord d'Al-Sanamayn a la regió de Marj ar-Ràhit, i uns dies més tard els àrabs van aparèixer davant les portes de la ciutat que Khàlid va assetjar;Nicolle (1994):p.56 els notables de la ciutat, en general oposats als romans d'Orient, van negociar encapçalats pel bisbe i pel controlador general de finances Mansur ibn Sarjun (pare de sant Joan Damascè). El setembre del 635 una porta fou oberta als musulmans i els romans d'Orient van fugir vers el nord. Els ciutadans van poder conservar les terres i esglésies però haurien de pagar un tribut general i un impost personal. A la primavera del 636 un exèrcit dirigit per Teodor, germà de l'emperador Heracli, es va dirigir cap a Damasc des del nord i Khàlid la va evacuar i es va reorganitzar a Al-Jabiya per passar després al darrere del riu Yarmuk, a l'est de Tiberíades. Allí es va lliurar la batalla decisiva (coneguda com a batalla del Yarmuk) en què Teodor i els romans d'Orient foren derrotats el 20 d'agost del 636. Khàlid no va tornar a Damasc i va marxar a Medina i la conquesta musulmana de Síria fou encarregada a Abu-Ubayda ibn al-Jarrah. El desembre del 636 Damasc va capitular per segona vegada.
Domini dels primers califes El califa Úmar ibn al-Khattab va nomenar governador a Yazid ibn Abi Sufian. La seva diferència amb els llocs dels nòmades li va donar un aire sagrat. Es va convertir en comptes de peregrinació, especialment a la cova d'Adan, la cova de Gabriel, i la cova de la sang (lloc suposat de la mort d'Abel) i a un lloc proper, Berzé, es va considerar el lloc de naixement d'Abraham. El barri de Kadam fou considerat lloc d'enterrament de Moisès (Musa ibn Imran en àrab). Jesús (àrab Isa ibn Maryam) fou considerat un dels profetes que havien estat a la vila (a Rabwa, al turó Tranquil).
Dinastia omeia
Yazid ibn Abi-Sufyan va morir de pesta el 639 i el va succeir el seu germà Muàwiya ibn Abi-Sufyan. Damasc era llavors un jund (districte) i la seu del govern era a Al-Djabiya, no lluny de Damasc. Muàwiya fou elegit califa a la mort d'Ali (656), i va deixar Al-Djabiya i es va traslladar a Damasc, que va esdevenir la capital del califat omeia. Quan van començar els conflictes que van posar fi a la dinastia, el califa Marwan II va traslladar la capital a Haran en 744. Els abbàssides des del 750 es van establir a Bagdad.
Durant el califat es van construir el palau califal obra de Muàwiya (arranjant el palau del governador romà d'Orient) conegut com al-Khadrà (la Verda), i la mesquita entre d'altres. El palau va esdevenir presó després del 750. Es van construir també canalitzacions al Djabal Kasiyun, sota Nahr Tawra, i a Nahr Yazid (antiga canalització dels nabateus), en temps de Yazid I. Al-Hajjaj, fill del califa Abd-al-Màlik ibn Marwan, va construir el palau que encara existeix amb el nom de Kars al-Hadjdjadj. La gran mesquita fou construïda per Walid I i inicialment estava al costat de l'església de Sant Joan Baptista (Yahya ibn Zakariya) però després aquesta fou expropiada per eixamplar la mesquita (705). Es van construir dos cementiris: el de Bab Tuma (el primer musulmà) i el de Bab Saghir, que es van afegir al ja existent de Bab al-Faradis.
Califat Abbàssida L'abril del 750, Abd-Al·lah ibn Alí, oncle del nou califa Abu-l-Abbàs as-Saffah, va entrar a Damasc i va assolir el seu govern. Els edificis omeies foren saquejats i les fortificacions desmantellades; les tombes omeies foren profanades. Durant el regnat del califa al-Mahdi, un conflicte entre qaisites i iemenites va derivar en revolta, dirigida pel pretendent omeia anomenat as-Sufyaní, que tenia el suport dels qaisites, i que no va triomfar.
Sota Harun ar-Raixid, el moviment contra Bagdad es va enfortir i Harun va haver d'enviar una expedició el 796 dirigida per Jàfar al-Barmakí que va restablir l'ordre.
El 830 la ciutat fou visitada pel califa al-Mamun, però l'agitació va continuar. El califa va fer una segona visita el 833 i va morir aquell mateix any.
El 854 una revolta va enderrocar al governador que fou executat però les tropes del califa van restablir l'ordre. El 858 el califa al-Mutawàkkil es va traslladar a la ciutat per establir-hi la capital però la va abandonar al cap de 38 dies i va tornar a Samarra.
Emirat tulúnida Afeblit el califat per les revoltes dels Zandj, Àhmad ibn Tulun, governador d'Egipte des del 868 (de fet independent) va ocupar Damasc el 878, i el 884 el seu fill Khumàrawayh ibn Àhmad ibn Tulun el va succeir i va morir assassinat a Damasc el febrer del 896.
Càrmates, hamdànides, ikhxídides Els rebels càrmates amb suport de les tribus kalbites i dirigits pel dai càrmata Yahya ibn Zakrawayh, van atacar per sorpresa a l'exèrcit del califa al-Mútadid (892-902) i van matar el general Subk al-Daylami i van atacar Damasc on van cremar la mesquita d'al-Rusafa, ocupant pel camí diverses viles; el senyor de Damasc, Tughj ibn Juff, un turc de Transoxiana, va quedar assetjat però fou rescatat per un exèrcit enviat des d'Egipte sota la direcció de Badr al-Kabir, un esclau d'Ibn Tulun, i Ibn Zakrawayh va morir en combat. El nou cap càrmata al-Husayn ibn Zakrawayh (germà de l'anterior) va derrotar i expulsat als egipcis i altres sirians (902) i es va fer amo de Síria però el general abbàssida Muhammad ibn Sulayman va arribar a la ciutat, el va derrotar i matar (903) i va netejar la zona de càrmates, i el governador local Tughj ibn Juff, el va reconèixer immediatament.