Mitridates VI Eupàtor (), també anomenat Mitridates VI Dionisi i modernament com Mitridates el Gran, fou rei del Pont del 121 aC al 63 aC, fill i successor de Mitridates V Evèrgetes. Quan fou proclamat rei tenia 11 anys segons Estrabó La seva ànsia per ampliar els seus dominis el va fer entrar en disputa amb Roma. Es va enfrontar successivament als generals: Luci Valeri Flac, Gai Flavi Fímbria, Sul·la, Lucul·le, Luci Licini Murena, Marc Aureli Cota i Pompeu. Després de tota una vida guerrejant es va suïcidar en veure que havia perdut el suport d'un fill seu, rei dels escites. Mitridates va admirar l'organització i l'entrenament de l'exèrcit romà, el qual va imitar, però finalment no li va servir per als seus propòsits expansionistes.
Ascens a poder Els regents, autors de la mort del seu pare, van voler controlar el país però sembla que se'n va sortir eludint els intents de ser enverinat mitjançant antídots i va aconseguir finalment el poder. La seva afició preferida era la cacera. Es va criar a Sinope i va tenir una educació probablement del tipus grec. Es diu que dominava unes 25 llengües i que feia els tractats amb les tribus que li estaven sotmeses a cadascuna en el seu propi llenguatge o dialecte.Plini el Vell, Naturalis Historia, VII, 24 A la mort de la seva mare va aconseguir el poder que va assegurar amb l'assassinat del seu germà.
Relació amb els territoris veïns Els romans van recuperar Frígia que feia uns anys havia estat cedida al Pont i aquest regne abraçava llavors el Pont, Paflagònia (que era un regne vassall), part de Capadòcia i una petita part de Frígia. Volia sotmetre als veïns però el regne de Bitínia i el regne de Capadòcia gaudien de la protecció de Roma i es va dirigir a l'est, on vivien tribus bàrbares: els colquis i altres tribus caucàsiques o escites fins al riu Tànais.
El rei de l'Armènia Menor, Antípatre, li va cedir el seu regne. El rei Parisades V del Bòsfor i les ciutats gregues d'Òlbia i Quersonès es van sotmetre voluntàriament a la seva autoritat per rebre el seu ajut contra els sàrmates i roxolans.
La guerra contra aquests pobles fou encarregada per Mitridates als seus generals Diofant i Neoptòlem, que van tenir un èxit complet i van portar els exèrcits del Pont del riu Tànais al Tiras, van derrotar els roxolans i van establir el Quersonès Tàuric com a tributari del Pont. Una fortalesa coneguda com la Torre de Neoptòlem a la boca del Tiras fou segurament el límit oriental de les seves conquestes; amb els getes i altres tribus va tenir amistoses relacions. La seva influència arribava fins a la frontera de Tràcia i Macedònia. A la mort de Parisades V del Bòsfor (108 aC) l'escita Sàumac va intentar usurpar el tron, però fou derrotat per Mitridates, qui va annexionar el regne (va regnar com a Mitridates I del Bòsfor). En aquesta època el regne vassall de Paflagònia fou unit també al Pont bé per deposició o bé per extinció de la dinastia local (Mitridates al·legava que li havia deixat el darrer rei en testament); una part del regne fou cedida a Bitínia però de fet va romandre en mans de reis locals sota pressió dels romans, que protegien al príncep Astreodont.
La qüestió d'Armènia En aquests anys Mitridates va reforçar les seves aliances especialment amb Tigranes II d'Armènia al qui va donar a la seva filla Cleòpatra en matrimoni. També va fer aliança amb el Regne d'Ibèria del Caucas i amb els parts.Quint Asconi Pedià "Comentri a Ciceró: Pro Milone" Capadòcia fou objecte de la seva ambició i Ariarates VII va morir jove el 99 aC suposadament enverinat per un emissari de Mitridates VI Eupator de nom Gordi, i el va succeir el seu germà Ariarates VIII sota regència de la mare Laodice del Pont, germana de Mitridates, però aquesta es va posar sota protecció de Nicomedes III de Bitínia. El 97 aC Mitridates VI Eupator va entrar al país suposadament per ajudar al seu nebot contra Bitínia però en realitat amb intenció d'ocupar-lo. Ariarates VIII se'n va adonar aviat i li va declarar la guerra, però després d'unes setmanes de lluita ambdós reis es van reunir a una tenda per negociar la pau; en aquesta tenda Mitridates, ajudat pel seu fidel Gordi, va assassinar Ariarates VIII i amb ell es va extingir la línia de reis de Capadòcia originada en Datames. Mitridates va proclamar rei un dels seus propis fills amb el nom d'Ariarates IX, sota la regència de Gordi. El 96 aC els nobles capadocis van escollir rei Ariobàrzanes I Filoromà, i van enviar una ambaixada a Roma per demanar un rei, doncs consideraven que només un rei podia assegurar l'estabilitat; mentre que Mitridates al·legava davant els romans que el seu fill era descendent per línia materna d'Ariarates VI.
El Senat romà va donar permís al poble de Capadòcia per governar-se en la forma que lliurement escollissin. Així fou reconegut Ariobarzanes I. Mitridates VI el va combatre i amb l'ajut del rei Tigranes II d'Armènia el va foragitar del país. Va tornar a proclamar rei al seu fill Ariarates IX (vers 94 aC), però el 92 aC Ariobarzanes I fou restaurat per Luci Corneli Sul·la. El 88 aC Mitridates va ocupar el país i va tornar a proclamar rei Ariarates IX, però l'any següent va proclamar l'annexió de Capadòcia al Pont. A la mort de Nicomedes III de Bitínia (91 aC) el va succeir el seu fill gran Nicomedes IV però Mitridates va donar suport a la revolta del seu germà Sòcrates, qui va assolir el poder l'any 90 aC. El senat romà va aprovar un decret ordenant la restitució de Nicomedes IV i d'Ariobarzanes I i se li va encarregar la feina a Mani Aquil·liApià, "Història de Romma: Guerres mitridatiques", 19 mentre el governador de la província d'Àsia, Luci Cassi, havia de donar-li suport. Mitridates va haver de permetre el restabliment de Nicomedes IV i d'Ariobarzanes I (89 aC). Sòcrates es va refugiar a la cort de Mitridates.
Guerra contra Roma Nicomedes IV amb el suport dels romans va envair el Pont (88 aC). Mitridates no va oferir resistència i Nicomedes va arribar fins Amastris. Va enviar a Pelòpides com ambaixador als romans per demanar explicacions; com que no se li van donar va esclatar la guerra (88 aC). El primer que va fer fou envair Capadòcia que va ocupar fàcilment i va quedar annexionada; els seus generals Neoptòlem i Arquelau van expulsar Nicomedes IV de Bitínia amb un exèrcit de 250.000 homes i 40.000 cavallers, després de derrotar-lo junt amb els seus aliats romans Aquil·li i Mancí a la vora del riu Amneius a Paflagònia; Sòcrates fou restaurat. Nicomedes va fugir del país cap a Pèrgam i Aquil·li fou perseguit per Neoptòlem i va haver de presentar batalla en situació desavantatjosa sent altre cop derrotat. Mitridates es va apoderar de Frígia i Galàcia i va envair la província romana d'Àsia on el descontentament general dels habitants per les exaccions dels governadors romans li van posar les coses fàcils i va dominar la província quasi sense oposició; Quint Oppi o Aquil·li, els principals caps romans, van caure en mans de Mitridates (tardor del 88 aC).
El senat romà va nomenar a finals d'any a Sul·la per dirigir la guerra. Mentre Mitridates acabava de sotmetre els territoris ocupats, i només la ciutat de Magnèsia del Sipilos i algunes ciutats de Lícia romanien lleials a Roma; entre les illes, Rodes i Cos van romandre al camp romà i Mitridates va decidir atacar-les. Cos fou ràpidament sotmesa, però els rodis tenien una flota poderosa i estaven disposats a resistir. Mitridates va agafar el comandament de la flota personalment i va intentar la conquesta de Rodes però va haver d'abandonar el setge; tot seguit va fer un atac a Patara de Lícia també sense èxit i finalment va deixar el comandament al seu general Pelòpides i va anar a passar l'hivern a Pèrgam.
Retirada a Pèrgam Allí va desplegar un gran luxe i es va casar amb Monima, una dona grega d'Estratonicea. Fou en aquest temps quan Mitridates va ordenar matar tots els residents romans a diferents ciutats d'Àsia en un mateix dia.Pau Orosi Historiae adversum paganos 6.2.2-3Eutropi, "Història de Roma" 5.5.2. Memnó i Valeri diuen que van morir unes vuitanta mil persones i Plutarc eleva la quantitat a cent cinquanta mil. Això creava una barrera per una futura reconciliació i Mitridates no va descuidar els preparatius per un futur enfrontament. Abans de l'arribada de Sul·la va aixecar tropes i va reunir vaixells. A la primavera del 87 aC va poder enviar el general Arquelau a Grècia amb un poderós exèrcit i flota.
Continuació de la guerra Durant les operacions a Grècia d'Arquelau el rei li va enviar contínuament reforços i va enviar un segon exèrcit sota el comandament del seu fill Arcàcies, amb ordres d'avançar per Tràcia i Macedònia, però aquest intent va quedar diluït per la mort d'Arcàties.
El 86 aC el general Tàxiles va seguir el mateix camí amb un exèrcit de 110.000 homes que es van poder ajuntar a les forces d'Arquelau, però els exèrcits del Pont foren derrotats per Sul·la a Queronea. Quan Mitridates va tenir notícia de la derrota va fer noves lleves i va poder enviar un altre exèrcit de 80.000 homes cap a Eubea, dirigit per Dorilau. Però la derrota va produir una forta desmoralització entre els seus aliats, i ciutats com Efes i Tral·les i l'illa de Quios, entre d'altres, van expulsar els governadors pòntics. Mitridates havia fet matar als tetrarques de Galàcia on havia establert com a governador al grec Èumac, però ara els gàlates es van revoltar i un dels principals caps, Deiòtar I va derrotar a Èumac i va entrar en contacte amb els romans. De fet, això va suposar la pèrdua de la regió per Mitridates.
D'altra banda mentre Sul·la era a Grècia, el partit popular que governava a Roma sota Luci Corneli Cinna, va enviar un exèrcit a Àsia dirigit per Luci Valeri Flac, que després fou suplantat per Gai Flavi Fímbria, qui el va assassinar. Fímbria va avançar cap a Bitínia (85 aC) i Mitridates va enviar contra ell un poderós exèrcit dirigit pel seu fill Mitridates el Jove, però aquest fou totalment derrotat per Fímbria que va prosseguir el seu avanç i va assetjar Pèrgam.
Mitridates, el rei, va fugir d'aquesta ciutat cap a Pitane on fou assetjat per Fímbria. Si aquest hagués obtingut la cooperació de Lucul·le, qüestor de Sul·la i comandant de la flota romana de la mar Egea, hauria capturat al rei i hauria posat fi a la guerra, però Lucul·le no va voler cooperar amb un general del partit popular i el rei va poder escapar cap a Mitilene. Allà va rebre notícia de la destrucció dels seus exèrcits a Grècia, prop d'Orcomen, i aquest desastre i els progressos a Àsia de Fímbria el van impulsar a demanar la pau mentre els romans encara restessin dividits. Va encarregar les negociacions al general Arquelau, que era a Eubea, i es va signar un tractat preliminar pendent de l'aprovació reial; però el rei va refusar rendir la flota (un dels pactes) i Sul·la es va preparar per renovar les hostilitats.
Negociacions de pau A la primavera del 84 aC Sul·la va creuar l'Hel·lespont però Arquelau va gestionar una entrevista personal entre el general romà i el rei del Pont a Dàrdan, a la Tròada, i allí finalment els termes de la pau foren definitivament establerts en l'anomenat tractat de Dardanos. Mitridates consentia abandonar les seves conquestes a Àsia, Ariobarzanes I era restablert a Capadòcia, Galàcia restaria sota influència romana, Bitínia tornava a Nicomedes IV i en general Mitridates conservaria només els territoris que tenia al començar la guerra i pagaria dos mil talents com a despeses de guerra; setanta vaixells de la flota del Pont totalment equipats s'havien de lliurar als romans. Això fou el final de la primera guerra mitridàtica. Sul·la va derrotar tot seguit a Fímbria, va restablir als reis de Capadòcia i Bitínia (Sòcrates es va refugiar altra vegada a territori del Pont on Mitridates va ordenar la seva execució), i va deixar encarregat a Luci Murena de l'administració d'Àsia, retornant a Roma, on un mesos després va derrotar políticament els populars i va assolir la dictadura.
Mort del fill a la Còlquida