miniatura|La Fageda d'en Jordà, a la Garrotxa. Un bosc o una forest és una formació vegetal dominada per espècies arbòries, però amb presència d'estrats arbustiu, herbaci i muscinal més o menys importants.Lund, H. Gyde (coord.) 2006. 'Definitions of Forest, Deforestation, Afforestation, and Reforestation'. Gainesville, VA: Forest Information Services. Available from : http://home.comcast.net/~gyde/DEFpaper.htm Des del punt de vista de l'ecologia, els boscos són uns ecosistemes complexos i rics que cobreixen grans àrees de la terra i funcionen com a hàbitat d'animals, moduladors de fluxos hidrològics i conservadors del sòl, i constitueixen un dels aspectes més importants de la biosfera de la Terra. Malgrat que sovint s'han considerat com a consumidors de diòxid de carboni, els boscos madurs són pràcticament neutres pel que fa al carboni, i són només els alterats i els joves els que n'actuen com a consumidors.Pregitzer, K. and Uskirchen, S. 2004 "Carbon cycling and storage in world forests: biome patterns related to forest age.", Global Change Biology 10, 1–26 De tota manera, els boscos madurs juguen un important paper en el cicle global del carboni, com a reservoris estables de carboni, i la seva eliminació comporta un increment dels nivells de diòxid de carboni atmosfèric. El bosc té una funció particular en el cicle de l'aigua.
Els boscos poden trobar-se en totes les regions capaces de mantenir el creixement d'arbres, fins al límit arbori, excepte on la freqüència de foc natural és massa alta, o on l'ambient ha estat perjudicat per processos naturals o per activitats humanes. Els boscos de vegades contenen moltes espècies d'arbres dins d'una petita àrea (com la selva tropical i el bosc temperat caducifoli), o relativament poques espècies en àrees grans (per exemple, la taigà i boscos àrids muntanyencs de coníferes). Els boscos són sovint llar de molts animals i espècies de plantes, i la biomassa per àrea d'unitat és alta comparada amb la d'altres comunitats de vegetació. La major part d'aquesta biomassa es troba al subsòl en els sistemes d'arrels i com a detritus de plantes parcialment descompostos. El component llenyós d'un bosc conté lignina, la descomposició de la qual és relativament lenta comparat amb altres materials orgànics com la cel·lulosa i altres carbohidrats.
Els boscos cobreixen aproximadament el 30% de la superfície de la terra, però es troben en un alarmant estat de regressió a causa de l'explotació forestal creixent, especialment a la conca amazònica. Als Països Catalans, en canvi, la superfície forestal es troba en expansió per l'abandonament de moltes explotacions agrícoles en el decurs de les darreres dècades, tot i que l'amenaça de desertització n'afecta el futur.
Classificació dels boscos miniatura|Un bosc caducifoli de fulla ampla. miniatura|esquerra|Bosc a Benirrama (La Vall de Gallinera) miniatura|Un bosc mixt caducifoli-perenne a la Garrotxa Els boscos poden classificar-se de diferents maneres, segons els criteris utilitzats. Una distinció important o bàsica és la que fa referència al grau d'intervenció humana.
Segons el grau d'intervenció Habitualment es distingeix el bosc natural o primari del bosc artificial o antropitzat. Es considera que el primer no ha patit manipulació per l'home, mentre que el segon ha estat modificat per forestals o silvicultors. En realitat, aquesta distinció no és molt realista en el context europeu, on els boscos actuals són en general fruit d'una explotació ancestral. Actualment, els boscos primaris es circumscriuen a les zones menys poblades o de difícil accés, com els boscos tropicals humits de l'Amazònia i la vall del riu Congo i als boscos boreals (del Canadà per exemple, mentre no pateixen encara una intensa explotació). Al continent europeu queden alguns escassos exemples de boscs primaris, especialment a Belarús, Eslovàquia, Polònia, Ucraïna, i la Rússia europea (als Urals i Carèlia), com també a Finlàndia i Escandinàvia. També n'hi ha a Madeira amb la laurisilva de Madeira i possiblement a La Gomera, al Parc Nacional de Garajonay, tot i que es poden considerar ja del continent africà.
Així, des del punt de vista de la seva història i grau d'alteració, els boscos poden ser classificats en:
Boscos primaris: també anomenats nadius; són els que no han patit intervencions antròpiques. Els boscos naturals només tenen els patrons originals de la biodiversitat. Aquesta biodiversitat i els seus processos no han estat afectats pels humans amb una freqüència o intensitat que es pugui considerar greu. Boscos antropogènics, sí que han estat afectats pels humans amb una freqüència o intensitat suficient per marcar grans canvis en els patrons del bosc. Sovint, en aquests tipus de boscos es troben espècies exòtiques.
Segons el tipus de vegetació És possible una classificació basada en la composició predominant dels boscos segons el tipus de fulla: fulla ampla, fulla acicular (coníferes com el pi), o totes dues. Boscos de frondoses o boscos de fulla ampla, com les selves, són els boscos dominats per angiospermes i que són més rics d'espècies que aquells dominats per les coníferes. Boscos de coníferes o boscos de fulla acicular, són aquells dominats per gimnospermes. Boscos mixtos, on hi ha equilibri entre els dos tipus d'arbres, per exemple, en els boscos de coníferes amb zones de bedolls i trèmols de les latituds boreals.
Boscos formats per una espècie predominant Quan un bosc és format per una sola espècie o té una espècie molt predominant, rep diferents noms d'acord amb l'espècie, com per exemple: fageda, freixeneda o freixenet, omeda, alzinar o auleda o aulet, sureda, roureda, castanyeda, pineda, avetar o avetosa, bedollar, albera, verneda, o manglar.
Del bosc típic format al costat d'un riu se'n diu bosc de ribera.
Segons l'estacionalitat del fullatge Una forma de classificació dels boscos es basa a determinar la longevitat de les fulles de la majoria dels arbres. Bosc perennifoli i subperennifoli, si hi predominen les fulles perennes Bosc caducifoli i subcaducifoli, si hi predominen les fulles caduques
Segons la latitud La latitud incideix fortament sobre la biodiversitat dels boscos. Aquesta augmenta en allunyar-se dels pols i apropar-se a l'equador. A les zones de clima polar dels dos hemisferis, les condicions ambientals són massa exigents per a permetre el desenvolupament d'espècies arbòries i, per tant, els boscos hi manquen.
Bosc boreal: ocupa la zona subàrtica, i és format en general per coníferes amb fulles perennes. Bosc temperat: com els boscos caducifolis de fulla ampla i boscos perennifolis de coníferes. A les zones temperades càlides hi ha arbres perennifolis de fulles amples, com el bosc mediterrani i la laurisilva (bosc de fulles laurifoliades). Bosc subtropical: inclou els boscos de clima subtropical humits, secs i de coníferes. Bosc tropical: de clima tropical com la selva equatorial, que és l'ecosistema més plujós, o el bosc sec tropical.
Ecozones, Biomes i Ecoregions (WWF) Article Ecoregió terrestre
Article Llista d'ecoregions terrestres (WWF)
El WWF classifica els boscos dins de les següents ecozones: Neàrtica Paleàrtica Afrotròpica Indomalaia Australàsia Neotròpica Oceania Antàrtica
El WWF classifica els boscos els següents tipus: 01. Boscos humits tropicals i subtropicals de frondoses. 02. Boscos secs tropicals i subtropicals de frondoses. 03. Boscos tropicals i subtropicals de coníferes. 04. Boscos temperats de frondoses i mixtos. 05. Boscos temperats de coníferes. 06. Boscos boreals / Taigà. 07. Boscos i brolles. 08. Manglar.
Grans tipus de boscos Zona subpolar miniatura|Taigà a les ribes del riu Yukon, Alaska (EUA) Les condicions ambientals pròpies de la zona subpolar tan sols permet el creixement d'un tipus de bosc, la taigà, que d'altra banda només es troba a l'hemisferia nord. A l'hemisferi austral les terres emergides de les altes latituds només són recobertes d'una vegetació herbàcia, muscinal o de líquens.
Taigà La taigà, o bosc boreal de coníferes, és un bosc de coníferes dens, amb un estrat arbustiu pobre, a causa de l'aciditat que provoquen les acícules dels arbres i de l'ombra que els mateixos arbres generen.
Les espècies arbòries que dominen aquests boscos són diferents als continents Euroasiàtic i Americà, però pertanyent en tots els casos als gèneres Picea (Pícees), Pinus (Pins), Abies (Avets) i Larix.
També és freqüent trobar-hi bedolls (Betula sp.) i trèmols (Populus tremula), sobretot en estadis inicials de la successió ecològica posterior als incendis.
El sotabosc, modest, el formen sobretot molses, líquens i falgueres o més puntualment nabineres (Vaccinium sp.) i Empetrum.
La seva distribució és circumboreal, en terres siberianes, escandinaves, canadenques i d'Alaska. S'estén per una superfície d'uns 17 milions de quilòmetres quadrats, ocupant prop de l'11% de la superfície terrestre de l'hemisferi nord i essent un 27% de la massa forestal mundial.
Zona temperada Boscos mixtos de caducifolis i coníferes miniatura|Bosc de sequoies al Sequoia National Parc de Califòrnia. A l'Europa occidental aquests boscos es concreten en un bosc mixt d'avets i faigs que ocupa els vessants humits de les muntanyes. No obstant això, a Europa central i oriental, com ara Polònia, Eslovàquia, Belarús, Ucraïna i la Rússia europea, ocupen àmplies extensions com a boscos de transició entre la taigà septentrional i els boscos caducifolis més meridionals. Hi dominen, així, els faigs, càrpinus i bona part de les coníferes pròpies de la taigà, especialment les pícees.
A l'extrem orient, una gran varietat de boscos mixtes de caducifolis i coníferes recobreixen àmplies extensions del Japó, Corea i la Xina central. L'elevat nombre de lianes i epífits els fa semblants als boscos tropicals, però els gèneres de distribució holàrtica predominen, amb representants particulars (Fagus crenata, Fraxinus mandshurica, Betula ermanii, Abies sacchalinensis, etc.).
A Nord-amèrica és on aquests boscos tenen els seus representants més característics. D'una banda als boscos dels Grans llacs, on espècies de coníferes diferents dels de la taigà (Tsuga canadensis, Thuya occidentalis, Pinus strobus, Pinus resinosa, etc.) es barregen amb nombrosos caducifolis (Fagus grandifolia, Acer saccharum), als quals es poden afegir a la meitat septentrional de l'àrea de distribució altres coníferes pròpies de la taigà (Picea mariana, Abies balsamea, etc.). D'altra banda, la franja costanera del Pacífic, sobre 10 a 300 quilòmetres d'amplada, des de Califòrnia fins a la Colúmbia Britànica, l'ocupen boscos principalment de coníferes de grans dimensions (avet de Douglas, sequoies, etc.), amb una abundància relativament escassa de caducifolis (roures, aurons, castanyers, etc.).
Boscos australs de Nothofagus miniatura|Nothofagus pumilio, una de les moltes espècies de faigs australs. Els boscos de Nothofagus són l'equivalent austral dels boscos caducifolis i dels boscos mixtos de caducifolis i coníferes boreals. No obstant això, la composició florística d'aquests boscos és totalment diferent atès que pertanyen a regnes florístics distints.
Existeixen, doncs, dos grans tipus de boscos de Nothofagus, el faig de l'hemisferi sud. D'una banda, els boscos mixtos de caducifolis (Nothofagus sp.) i coníferes (Podocarpus sp., Weinmannia sp., etc.), propis de Nova Zelanda i Tasmània, amb falgueres arborescents, lianes i epífits; o els dels estatges inferiors dels Andes meridionals, amb Araucaria sp., Fitzroya sp., Pilgerodendron sp., etc. D'altra banda, els boscos caducifolis de Nothofagus (N. antartica, N. pumila, etc.), propis de l'estatge superior dels Andes meridionals, on també es poden trobar alguns perennifolis com Drimys winteri.
Boscos mediterranis