Jon Paredes Manot, de malnom Txiki, (Zalamea de la Serena, 20 de febrer de 1954 - Cerdanyola del Vallès, 27 de setembre de 1975) fou un militant d'ETA (pm), considerat el darrer condemnat a mort del franquisme.
L'execució fou presenciada pel seu germà i els advocats Magda Oranich i Marc Palmés i Giró. Aquesta execució juntament amb l'execució, el mateix dia, de Xosé Huberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo, que pertanyien al FRAP, i d'Angel Otaegi Etxeberria, membre d'ETA, com Jon Paredes, a Madrid i a Burgos, formava part de l'estratègia de Franco per a escarmentar el moviment opositor que reclamava llibertat i democràcia. Arran de la seva execució i de la d'Otaegui, organitzacions de l'esquerra abertzale van començar a reivindicar el 27 de setembre com a Gudari Eguna.
Biografia Jon Paredes va néixer a la població extremenya de Zalamea de la Serena, província de Badajoz (Espanya) el 20 de febrer de 1954. Era el segon de quatre germans en una família que va emigrar a Zarautz (Guipúscoa, País Basc) el 1964 (algunes fonts assenyalen el 1963). Abans ho havien fet els seus avis, que van emigrar poc després d'acabar la Guerra Civil, i el germà major, Mikel. Juan tenia deu anys quan va arribar a Zarautz amb els seus pares.
Va estudiar fins als catorze anys a l'escola pública de Zarautz i va començar a treballar en una fàbrica local de plàstics. Influenciat per Joseba Zubiaurre, va ingressar en la Societat de Muntanya Inda-Mendi de Zumaia i va començar a realitzar freqüents sortides a la muntanya.
L'any 1970 comença a rebre, amb altres amics de la seva quadrilla, xerrades de formació política (història del nacionalisme basc, guerres carlistes, etc.). Entra a EGI (Euzko Gaztedi Indarra, l'organització política juvenil del Partit Nacionalista Basc) el 1972 i passa posteriorment a ETA; s'estima que el 1973 ja estava compromès amb aquesta organització. Quan s'estableix la unió entre EGI-Batasuna i ETA, Paredes Manot passa al Front Obrer d'ETA. Passa al Front Militar el 1973 com a membre d'un «comando legal» (no detectat per la policia) de l'organització, i en desenvolupa la labor política a la zona de la costa guipuscoana.
El 12 de gener de 1974 Txiki fuig de Zarautz i passa a la clandestinitat. Formava part d'un comando legal de suport per a un atemptat contra un membre de la família reial (un cunyat del futur rei Joan Carles I). Després de ser sorpresos en un cotxe per la Guàrdia Civil i un posterior enfrontament, fuig i és requerit per «robatori de cotxes». Després d'uns mesos amagat a diferents llocs de Guipúscoa passa al País Basc del Nord sobre el 19 o 20 d'agost d'aquest mateix any. Després de romandre una setmana a Iparralde creua la frontera per Navarra.
Txiki queda integrat en ETA polític-militar després que el novembre de 1974 es constituiria ETA militar. Forma parella amb Bizar Bujanda, i encara no està identificat per la policia, que anomenava aquesta parella «Tip y Coll» per les seves característiques físiques (Bujanda era alt, mentre que Paredes era baix). Ell i Bujanda desenvolupen diverses labors a l'àrea del Goierri guipuscoà i a Pamplona. En aquell període Txiki rep classes de basc del seu company de grup.
El gener de 1975 Txiki queda integrat en els comandos especials, on coincideix amb Apala amb el qual forma grup i realitza diverses accions.
L'1 d'abril de 1975 els periòdics publiquen la notícia de l'atemptat mortal contra el sotsinspector de policia José Díaz Linares a Sant Sebastià i el que es relaciona directament a Txiki i dies més tard és acusat de ser l'autor material dels fets, tot i que aquesta informació contradiu les primeres publicacions.
Al maig passa a Catalunya al costat d'Iñaki Pérez Beotegi Wilson, i el 30 de juliol són detinguts al carrer Boada, prop de la plaça Llucmajor. La premsa va publicar la notícia com la detenció de dos delinqüents comuns, Lele i Pirómano. La legislació vigent en aquell moment (encara no s'havien promulgat els decrets d'antiterrorisme) impedia la retenció en comissaria per més de setanta-dues hores. Txiki roman cinc dies en la Comissaria Central de Barcelona, on rep diverses tortures durant els interrogatoris. Al cinquè dia ingressa a la presó Model de Barcelona i el 21 d'agost, els seus advocats, Marc Palmés i Magda Oranich, aconsegueixen entrevistar-se amb ell després que li aixequin el decret d'incomunicació.El correo español - el pueblo vasco 24 agosto de 1975. Barcelona. Levantamiento de la incomunicación a Juan Paredes Manot, "Txiki". A la presó, Txiki es declara en vaga de fam en protesta per les condemnes als membres d'ETA Garmendia i Otaegi.
El dia 22 d'agost es comunica a Txiki l'ordre de processament (Causa 141/4/75). en el qual està imputat per diverses accions en unió d'altres persones. El 15 de setembre l'autoritat castrense desglossa la Causa 141/4/75 obrint-ne una de nova, la 100/4/75, en la qual és imputat únicament Jon Paredes Manot, per a qui es demana pena de mort en judici sumaríssim. Els advocats només disposen de quatre hores per estudiar la Causa i presentar l'escrit de conclusions provisionals.
El dia 19 de setembre se celebra el consell de guerra contra Txiki, en el qual és trobat culpable de la mort del caporal primer de la Policia Armada Ovidio Díaz López, en el transcurs d'un atracament a la sucursal del Banco de Santander del carrer Casp de Barcelona el 6 de juny del mateix any. Txiki va negar la intervenció en aquest atracament, al·legant que aleshores es trobava a Perpinyà. La sentència va condemnar-lo a mort i va ser executat al costat del cementiri de Collserolam a Cerdanyola del Vallès, a les 8:30 del dia 27 de setembre de 1975.
El judici Jon Paredes va ser jutjat en un consell de guerra sumaríssim el 19 de setembre que es va dur a terme al Govern Militar de Barcelona. El tribunal és nomenat per l'autoritat militar, que designa l'instructor i els membres del consell i es limita el dret a assistència lletrada, prenent-se declaració sense presència d'advocat.
La defensa s'adjudica als advocats Marc Palmés i Magda Oranich, coneguts antifranquistes, a qui se'ls dona quatre hores per preparar-la malgrat que es demanava una condemna a mort.
Txiki tenia diversos processos oberts, entre ells l'atemptat en el qual es va assassinar el sotsinspector de la policia armada José Díaz Linares a Sant Sebastià (Guipúscoa) el 29 de març de 1975. El judici de Barcelona va ser per l'atracament a la sucursal del banc de Santander del carrer Casp el 8 de juny de 1975. Aquest atracament estava vinculat amb la preparació de la fuga de Segòvia que es va realitzar el 1976. En aquest atracament, producte d'un tiroteig, va morir un policia, de la que en fou acusat Txiki.
El 22 d'agost se li havia comunicat el processament per la Causa 141/475 en la qual hi havia diversos implicats, i el 15 de setembre es desglossa el sumari i s'obre una nova Causa, la 100/4/75, en la qual solament s'imputa Txiki. El sumari es convertia en sumaríssim. Aquest mateix dia, a Madrid.els sumaris dels membres del FRAP que serien executats el 27 de setembre, també es van convertir en sumaríssims.
Els advocats, després de llegir el sumari, presenten, el mateix dia 15, dos escrits a l'autoritat competent demanant la nul·litat, en un cas, de les actuacions sumarials i la incompetència de jurisdicció en l'altre. La primera petició es basava en el fet que, en el sumari, no estaven reflectides les declaracions íntegres de l'acusat, i, d'altra banda, Txiki va prestar declaració davant el jutge instructor sota jurament de dir la veritat (és a dir, declarant com a testimoni) i el mateix Consell Suprem de Justícia Militar afirmava que «és causa de nul·litat rebre amb jurament una declaració del processament». La incompetència de jurisdicció estava basada en la consideració que la jurisdicció castrense és exclusivament per a l'Exèrcit i l'acusat era un civil; l'Exèrcit no és competent, segons el parer dels advocats, del manteniment de l'ordre intern de la nació, que correspon a l'Autoritat Civil i, per tant, als tribunals ordinaris.
Tots els recursos són desestimats, fins i tot el mateix dia del judici es desestima un recurs en el qual es demana, novament, la seva suspensió per una sèrie de defectes que feien nul·les les actuacions hagudes. Aquests defectes feien referència a la participació d'altres persones en els fets jutjats i la conveniència que atestessin en el judici. La desestimació de les peticions de la defensa va crear en els advocats «una sensació real d'indefensió pràctica».
Una de les estratègies seguides per la defensa era la de retardar el judici el màxim possible amb l'esperança que la mort del dictador (va ocórrer dos mesos després, el 20 de novembre de 1975) precipités una sèrie de canvis polítics que fessin inviable una execució d'una pena capital. Fins i tot es va procurar allargar el consell de guerra del dia 19 perquè la sessió finalitzés després del Consell de Ministres guanyant una setmana més de temps en l'esperança que pogués haver-hi algun canvi.
La línia de la defensa es va basar a les declaracions de Txiki que el dia dels fetss es trobava a Perpinyà. La defensa va demanar una prova pericial per determinar si les bales que van matar el policia pertanyien o no a l'arma de Txiki, prova que va ser denegada.
El Consell de Guerra va durar uns dies i l'execució va tenir lloc una setmana després. Els advocats estimen que la condemna estava decidida per endavant i que era una decisió política. El mateix Txiki va veure clar que es pretenia matar-lo i ell mateix li ho va dir als advocats. En una entrevista en la revista Punto y Hora de Euskal Herria Magda Oranich manifestà:
El judici va començar a les 9:00 amb la lectura, per part del jutge instructor, de l'apuntament de la Causa i una sèrie de folis a petició del fiscal i de la defensa. A les 11.30 comença la declaració de Txiki, que es declara membre de l'organització ETA, però nega la seva intervenció en l'atracament del Santander. L'acusat relata el pas per comissaria i els detalls dels seus interrogatoris i declaracions.
Els testimonis comencen a entrar a la sala a les 12:30. El director de la sucursal bancària, Alberto Sánchez, afirma que no reconeix a cap dels atracadors i l'ajudant de caixa, José Luis Fernández, reconeix Txiki com un dels assaltants, encara que a preguntes de la defensa dona una descripció que no coincideix amb la de l'acusat i contradiu la declaració que havia fet davant la policia. El vigilant Ricardo García atesta dient que «amb quasi seguretat» és capaç de reconèixer l'acusat, si bé es contradiu amb la seva declaració anterior en què va assegurar que l'atracador que va poder veure era d'1,65 o 1,70 metres d'altura i ros. A més, assegura haver participat en una roda de reconeixement a comissaria, roda que no apareix reflectida en els sumaris. Els defensors incideixen en les característiques físiques de Txiki, molt baix i de pèl negre. L'inspector de policia Esteban Rodríguez diu que va veure com l'acusat saltava per una finestra de la sucursal i el reconeix, però no n'havia fet cap descripció a la seva declaració a comissaria. Un altre testimoni afirma que té enemistat amb l'acusat, en ser ell policia i l'acusat membre d'ETA i el fiscal crida a declarar dos testimonis, policies armats, que afirmen haver estat al lloc dels fets, però que no figuren en l'atestat aixecat per la policia i han realitzat declaracions a les diligències obertes del sumari; aquests testimonis arribaran ser qualificats per la defensa com a «testimonis fantasma»: Manuel Carbonell i Jesús Vázquez, que van declarar que va ser Txiki qui va matar Ovidio Díaz. Després de la declaració dels testimonis, a les 15:00 se suspèn la sessió per tres hores.