Tlemcen (; ) és una ciutat d'Algèria, i la capital de la província del mateix nom. Tot i que la forma oficiosa d'aquesta ciutat és Tlemcen, en català també se la pot anomenar Tremissèn, que és com se l'anomenava en català medieval, i també es poden documentar altres formes actuals com ara Tilimsen, Tlemsen o Tlemsan. L'Enciclopèdia de l'Islam diu que el nom consagrat és Tlemcen, encara que potser es podria referir a nivell internacional i no a nivell local o entre els àrabs. miniatura|Imatge de Tlemcen en l'època colonial (de Gochet Alexis M).
Geografia Amb una població de 126.882 habitants (any 1987), es troba en el centre d'una regió coneguda per les seves plantacions d'oliveres i raïm. La ciutat ha desenvolupat la indústria del cuir, tapissera i tèxtil, que exporta des del port de Rashgun.
Història Sota els romans hi va haver a prop de Tlemcen la ciutat de Pomària que vol dir els vergers. Sembla que els vàndals no hi van restar; els bizantins probablement la van deixar en mans dels amazics. Al hi van arribar els àrabs i li van dir Agadir. Els àrabs van consolidar el seu domini al .
Imamat sufrita ifranita de Tlemcen Les tribus dels Bani Ifran que van emigrar d'Ifríqiya al Magrib central després del 761 sota la direcció d'Abu Kurra (xeic des de vers el 730), van fundar vers el 765 un estat sufrita amb capital a Tlemcen, vila construïda pels emigrants sobre les ruïnes d'una antiga ciutat romana. Abu Kurra va agafar el títol d'imam el 765. El seu domini arribava fins a les muntanyes dels Banu Rashid i fins a Tahert; les tribus que formaven l'estat eren la confederació Banu Ifran i la tribu maghila (associada a la confederació i que era la tribu d'Abu Kurra), però hi donava suport una fracció dels djarawa.
Van lluitar contra el general califal Ibn al-Àixath (765) que va enviar un exèrcit manat per al-Àghlab at-Tamimí; el general es va establir a Tubna a la regió del Zab, i va atacar Tlemcen i després Tànger però fou rebutjat en les dues poblacions; les tribus amazigues sufrites i ibadites van formar aliança sota Abu Kurra i el 767 es van presentar davant de Kairuan; el 768 Abu-Kurra, amb un exèrcit amazic de 40.000 cavallers, va assetjar Tubna.
Després d'això les notícies sobre l'estat de Tlemcen quasi desapareixen. Sembla que va tenir bones relacions amb els rustúmides de Tahert, imamat establert per Abd-ar-Rahman ibn Rústam vers 776/777 o 778/779; aquest imam va enllaçar amb els Banu Ifran per matrimoni (una filla de l'imam de Tlemcen, segurament Abu Kurra, ja que el matrimoni hauria de ser anterior al 765, es va casar amb Abd-ar-Rahman i fou la mare d'Abd-al-Wahhab, el segon imam). Al final del els Banu Ifran van donar suport al rebel Abu-Kudama Yazid ibn Fandin al-Ifraní, un cosí d'Abd-al-Wahhab de Tahert, fundador de la dissidència nakkarita, revoltat contra l'imam fins que fou mort en combat per Aflah ibn Abd-al-Wahhab vers el 803/804. A la segona meitat del es van establir a la zona els maghrawa, tribu germana dels Banu Ifran, amb el mateix ancestre.
Emirat maghrawa de Tlemcen, dinastia Banu Khazar L'imamat de Tlemcen un temps després de la mort d'Abu Kurra (en data desconeguda) va passar als maghrawa dirigits pel clan dels Banu Khazar. Quan els idríssides sota Idrís I van conquerir Tlemcen a una data que oscil·la segons els historiadors entre el 789 i el 791, governava la ciutat Muhàmmad ibn Khazar ibn Sulat, que es va sotmetre a l'imam idríssida i fou mantingut en el poder com a vassall. El govern de Tlemcen/Agadir fou concedit a Sulayman ibn Abd-Al·lah (786-813), el germà d'Idrís I. Molts historiadors pensen que aquesta expedició fou en realitat obra no d'Idrís I, sinó del seu fill Idrís II.
Emirat idríssida de Tlemcen, dinastia Banu Sulayman Segons això Idrís II va fer una segona expedició contra els nefzes del territori de Tlemcen (Agadir) vers el 813, i en aquesta ciutat hi va passar un temps i va construir una mesquita. El 815 va confiar el govern d'Agadir (Tlemcen) i la seva regió al seu cosí Muhàmmad ibn Sulayman ibn Abd-Al·lah (813-828), fill de Sulayman ibn Abd-Al·lah i nebot d'Idrís I, i va retornar a Fes.
Els caps maghrawa van exercir l'hegemonia a la regió sota la sobirania dels prínceps idríssides i la confederació dels Banu Ifran va estar supeditada a aquesta hegemonia. Sota els idríssides, els Banu Ifran van esdevenir sunnites.
Els prínceps idríssides de Tlemcen foren:
Sulayman ibn Abd-Al·lah al-Kàmil 786-813 Muhàmmad ibn Sulayman 813-828 Hamdun ibn Idrís 828-850 Idrís ibn Hamdun 850-vers 880 Issa ibn Ibrahim vers 880-900 Àhmad ibn Issa vers 900-903 Hàssan ibn Issa vers 903-931
Emirat de Tlemcen, dinastia maghrawa dels Banu Khazar El 931 els fatimites van enderrocar la dinastia idríssida. Els Banu Khazar, caps dels maghrawa, que acabaven de retornar del desert, es van establir a la zona del Chelif nominalment supeditats als fatimites, i els Banu Ifran formaven una confederació semiindependent de la rodalia de Tlemcen, també nominalment sota els fatimites. Els Banu Ifran no van participar directament a la revolta d'Abu-Yazid Màkhlad ibn Kaydad an-Nukkarí (943-948), conegut com l'home de l'ase, però sí que van facilitar els seus contactes amb Còrdova i el pas d'Ayyub ibn Abi-Yazid cap a l'Àndalus, en missió política a la cort d'Abd-ar-Rahman III. En aquest temps els Banu Ifran tenien per cap a Muhàmmad ibn Sàlih al-Ifraní que després fou assassinat per un cap ifrànida que era fidels dels fatimites, i el va succeir el seu fill Yala ibn Muhàmmad al-Ifraní. Els maghrawes també restaven nominalment lleials als fatimites. La guerra va esclatar entre les dues agrupacions tribals; els Maghrawa mantenien la dependència nominal del califat fatimita, mentre el nou emir dels Banu Ifran, Yala, es va declarar pel califa omeia de Còrdova. Els maghrawes tenien com a cap al xeic Muhàmmad ibn Khazar (que lògicament no era el mateix Muhàmmad que governava vers el 790 però si de la mateixa nissaga).
No obstant a mesura que la rebel·lió nakkaria obtenia èxits, Muhàmmad ibn Khazar l'emir maghrawa, va mirar de treure partit de la revolta per a la seva agrupació; el 944/945 un exèrcit del califa omeia de Còrdova, manat pel general d'origen amazic Hamid ibn Yasal, fou enviat al Magreb central; els Maghrawa llavors es van apoderar de Tlemcen i manats per fill gran de Muhàmmad, al-Khayr ibn Muhàmmad ibn Khazar az-Zanatí, amb el suport del seu germà Hamza ibn Muhàmmad, i d'un germà de Muhàmmad, Abd-Al·lah ibn Khazar, van atacar Tahert (Tiaret) i Biskra ciutats on els fatimites tenien guarnició, que en un primer atac no van poder ocupar. En un segon atac, amb participació directe de les forces omeies, les dues ciutats van caure a les seves mans. Després de la derrota nukkarita a Makkara o Mordj Magra (14 de desembre del 946) va suposar quasi el final de la revolta que encara es van mantenir uns mesos fins que es va acabar el 18 d'agost de 947 amb la mort del cap rebel i els fatimites es van dirigir contra els maghrawes. Muhàmmad ibn Khazar es va sotmetre al califa fatimita (947). Les fonts no són clares sobre què va passar després però sembla que aviat va trair al califa fatimita.
Fundació de l'emirat de Fakkan Vers 949/950 Yala ibn Muhàmmad al-Ifraní va fundar la vila de Fakkan o Afakkan que va esdevenir la seva capital i poc després va conquerir Tahert (Tiaret) amb el suport de l'emir dels maghrawes. El 951/952 Mabad ibn Khazar, un membre del clan governant dels maghrawes (germà de l'emir Muhàmmad ibn Khazar) que havia estat un seguidor de primera hora les doctrines nukkarites, fou fet presoner pels fatimites i executat.
En una data que varia segons les fonts, el 951/952 o 953/954, Muhàmmad ibn Khazar es va sotmetre altre cop als fatimites i sembla que ja no va tornar al partit omeia. El 954/955 Yala dels Banu Ifran, principal cap del partit dels omeies, va conquerir per assalt als fatimites la ciutat d'Orà, que fou destruïda i aviat va dominar tot el territori entre Tahert i Tànger. Així els Banu Ifran van exercir l'hegemonia sobre totes les tribus zenates i una part dels maghrawes foren els seus aliats.
El 955/956 Yala va rebre un diploma de la cort omeia de Còrdova que el nomenava governador del país dels zenates, del Magrib central i de Tlemcen. A petició seva el califa cordovès li va donar el govern de Fes a Muhàmmad ibn al-Khayr ibn Muhàmmad, que era el fill gran del maghrawa al-Khayr ibn Muhàmmad ibn Khazar az-Zanatí (al-Khayr havia governat el país de Laghouat i mai va compartir la política profatimita del seu pare -encara que temporalment el 947 va acceptar la submissió- i quan aquest es va sotmetre al califa d'Ifríqiya vers el 952/953 va restar fidel als omeies). Muhàmmad ibn al-Khayr va obtenir del califa omeia el permís per anar a fer la guerra a l'Àndalus (vers 956/957) i va deixar com a lloctinent a Fes al seu cosí Ahmad ibn Bakr.
Retorn de la dinastia maghrawa dels Banu Khazar El 958 l'exèrcit fatimita dirigit per Jàwhar as-Siqil·lí va conquerir el Magrib central i va ocupar Fakkan que fou devastada. Yala va morir a la lluita. Després de la victoriosa campanya fatimita l'emir maghrawa Muhàmmad ibn Khazar al-Zanati (que hauria recuperat Tlemcen) va visitar al califa fatimita a Kairuan, on va morir el 961/962 amb més de cent anys.