miniatura|El treball en un kolkhoz, o kolhosp, d'Ucraïna circa 1930. El kolkhoz fou un model de cooperativa agrària basada en la propietat col·lectiva dels béns produïts, característica de l'URSS.
Nom i significat En rus: колхо́з, transcrit: kolkhoz; en ucraïnès: колго́сп, transcrit: kolhosp; en belarús: калгас, transcrit: kalhas, i noms similars a les diferents regions de l'URSS. Kolkhoz és una paraula creada a partir de la contracció dels mots "granja" i "col·lectiva", o millor dit, "explotació agrària col·lectiva" (en rus: коллективное хозяйство, transcrit: kol·lektívnoie khoziàistvo; en ucraïnès: колективне господарство, transcrit: kolektyvne hospodarstvo; en belarús: калектыўная гаспадарка, transcrit: kalektýunaia haspadarka, etc. a les diferents regions de l'URSS)
Introducció Tot i que ja existien des de 1917, per iniciativa voluntària d'alguns camperols, fou Ióssif Stalin qui establí el 1928 un procés de col·lectivització com a solució a la crisi en la distribució agrícola que es patia des de 1927, mentre la Unió Soviètica seguia amb el seu ambiciós programa d'industrialització, i promogué els kolkhozos com a associació obligatòria de tots els productors agrícoles fortament centralitzada en què l'Estat cedia la propietat de la terra (cultivable o forestal) a la comunitat rural que regiria la cooperativa amb l'obligació d'assolir els objectius marcats per l'Estat, el qual mantenia un control absolut sobre la producció i distribució. El 1936 n'hi havia 248.000, dirigides majoritàriament per membres del PCUS. D'altra banda, cal destacar que els primers kolkhozos són documentats des de 1917, quan foren adoptats voluntàriament per alguns camperols.
Stalin també va idear un altre tipus de propietat socialista: els sovkhoz, que eren granges estatals emprades en sectors no agrícoles, de funcionament semblant als kolkhoz però que empraven mà d'obra assalariada. Numèricament foren molt inferiors a aquests.
Els kolkhozos eren la manifestació pràctica en el medi rural del programa col·lectivitzador de l'economia soviètica (els plans quinquennals), que pretenia estatalitzar la producció, i el consum, industrial i agrícola amb l'objectiu d'efectuar una revolució socioeconòmica que comportaria la desaparició de la desigualtat social mitjançant la supressió del sistema social classista i de la propietat privada de l'URSS, tot seguint l'ideal revolucionari bolxevic de crear una nova societat socialista més enllà del model capitalista.
Així, segons els comunistes, l'arrelament del sistema econòmic d'explotació agrícola col·lectivitzat estalinista basat en els kolkhozos hauria comportat l'arrelament del socialisme al camp soviètic. Tanmateix, aquesta fita seria inviable mentre l'URSS no s'emancipés econòmicament dels països capitalistes, ja que, com digué Stalin "la tasca essencial del Pla quinquennal és (...) transformar l'URSS d'un país agrícola i dèbil, que depèn dels capitalistes, en un país industrial i potent, perfectament independent dels capricis del capitalisme mundial" (discurs de gener de 1933).
Antecedents històrics L'economia rural "clàssica" o prerrevolucionària a l'Imperi Rus Abans de la Revolució iniciada el 1919, l'imperi Rus era un país bàsicament rural -Els investigadors estimen que la població rural comprenia el 80-90% de la població total-, històricament regit pel model socioeconòmic del feudalisme de gleva, la variant més dura del feudalisme, abundant a l'est europeu, segons la qual els serfs, a més de treballar llurs petites parcel·les (ja fos com a propietaris o arrendataris), havien de treballar durament també a la reserva senyorial, tal com establien els pactes feudals.
Històricament, a la societat rural de l'Imperi Rus predominava el MIR, és a dir, la comunitat camperola que posseeix i explota les terres en comú, distribuint les parcel·les de terreny entre les famílies, en funció de llur grandària, que les explotaven, el benefici del qual esdevenia la base de la seva subsistència. A canvi, els pagesos integrats havien de pagar imposts al MIR, que es responsabilitzava d'aquests davant del govern.
Hereva d'aquest llegat, sembla que la situació de la pagesia russa va esdevenir inalterable fins a l'arribada dels comunistes al poder, ja que les reformes del i de la primera dècada del XX foren insuficients per a canviar la situació socioeconòmica de la gran massa pagesa. El 1861, el tsar Alexandre II va abolir la servitud tot i que només formalment, ja que el decret només establia un preu (massa alt per a molts) perquè els pagesos poguessin comprar la seva llibertat. Per tant, els efectes foren escassos.
Fruit del conservadorisme tsarista va anar creixent l'oposició popular, quelcom que culminà la Revolució de 1905, on una manifestació pacífica a favor de reformes democràtiques i socials, localitzada davant el palau d'Hivern, la seu dels tsars a Petrograd, va finalitzar amb una dura repressió per part de l'exèrcit, que causà vora de 300 morts (Diumenge Sagnant). Davant del descontentament popular, el tsar Nicolau II de Rússia va promoure tímides democràtiques (convocatòria de la Duma o assemblea legislativa), juntament amb la reforma agrària del ministre Stolypin, que pretenia capitalitzar l'agricultura, tot suprimint el MIR i liberalitzant la compravenda de les propietats agràries, amb una doble finalitat: guanyar més adeptes del sistema tsarista creant una nova classe social de pagesos propietaris (kulaks) i frenar així la lluita dels pagesos per la terra (una causa fortament reprimida pel tsar). El resultat fou l'orientació de l'agricultura cap al mercat, deixant enrere l'agricultura de subsistència.
L'ascens dels bolxevics al poder El 1917 va esclatar la insurrecció comunista dirigida per Lenin, al·legant la necessitat d'efectuar immediates reformes socials i acabar amb la desigualtat social, quelcom que, segons els comunistes, augmentava amb la introducció de les mesures lliurecanvistes típiques del sistema capitalista, que s'havia introduït a Rússia d'ençà principis de segle.
La primera gran mesura revolucionària, relativa a la propietat de la terra, fou l'expropiació de les terres de la Corona i del clergat, que passaren a mans dels pagesos que les explotaven. Com molt bé digué Lenin, la Revolució Russa era una revolució proletària, una lluita de classes, i com a tal, havia de significar per força l'enfrontament amb els reaccionaris, formats per la noblesa, l'església, l'empresariat industrial, els kulaks i una part del vell exèrcit tsarista.
S'inicià una cruenta Guerra Civil Russa que durà dos llargs anys (1918-1920), durant la qual el govern bolxevic va desenvolupar l'etapa econòmica coneguda com a comunisme de guerra, basada en l'estatalització econòmica (per tal que l'Estat controlés l'economia amb l'objectiu de mantenir l'esforç bèl·lic) i en les nacionalitzacions (banca, empreses de més de cinc treballadors, comerç interior i exterior i del transport), quelcom que suposà un ferm pas endavant per eliminar de la propietat privada.
D'altra banda, a causa del context bèl·lic, l'Estat hagué d'imposar mesures a la força per tal d'assegurar el proveïment de l'exèrcit i de les ciutats. Així, es va aplicar la militarització de la producció, tot augmentant la disciplina laboral, eliminant els sindicats i prohibint el dret de vaga; dures mesures que provocaren revoltes com la dels mariners de Kronstadt, durament reprimides. A més, la producció de blat va ser controlada estretament i es va obligar els pagesos a lliurar la major part de llurs collites.
Les enormes penúries que hagué de suportar la població a causa dels diversos esdeveniments bèl·lics que lacraren a Rússia durant 7 anys (1914-1921) feu recapacitar a Lenin sobre la política econòmica que havia d'impulsar un cop guanyada la guerra. La NEP suposava trencar amb l'ortodòxia marxista, retornant, en part, a una economia de mercat amb l'objectiu d'augmentar ràpidament la producció i millorar les condicions de vida de la població, alhora que els bolxevics tindrien l'oportunitat de captar adeptes més moderats.
La NEP es basava en una economia mixta que combinava el manteniment del control estatal de les grans empreses tot permetent les petites empreses d'iniciativa privada, pel que es produïen guanys privats, beneficiant al nepmans i als kulaks. Tot i que la producció agrícola i industrial va millorar notablement, la NEP no fou capaç de resoldre el problema de l'efecte tisora, és a dir, la combinació del creixement dels preus industrials amb la caiguda preus agraris, quelcom que va repercutir fortament en el nivell de vida dels camperols, car el preu del cada cop més baix i els camperols s'escaquejaven de vendre'l o d'augmentar la producció, de forma que majoritàriament el producte es destinava a l'autoconsum o bé s'emmagatzemava esperant que el preu de mercat pugés (especulació). El problema estava en el fet que el subministrament de les ciutats depenia directament del mercat agrari, pel que l'amenaça de fam fou factible.
D'altra banda, també hi hagué greus problemes per tirar endavant la magna tasca d'industrialitzar un país endarrerit, sobretot a causa de la manca de capital necessari per a invertir en la industrialització.
La política estalinista A partir de la mort de Lenin el 1924, Stalin va iniciar la seva cursa per aclaparar el poder absolut dins del Politburó, a base d'eliminar a llur oposició interna, tasca que completaria en els anys trenta amb els famosos Processos de Moscou (1936, i 1939, on es va decretar eliminar figures cèlebres del partit com Zinóviev, Kamenev, Bukharin, Rykov, Yagoda) o amb l'assassinat de comunistes crítics a l'estranger com Lev Trotski o Andreu Nin. Un cop tingué llur poder fermament consolidat el 1928, impulsà un extraordinari ritme de transformació socialista per eliminar totalment la propietat privada, deixant enrere la NEP, fomentant també la industrialització i la reforma agrària.
La revolució socialista provocava l'aplicació d'un nou model econòmic planificat o estatalitzat. La propietat privada va desaparèixer donant lloc a una socialització dels mitjans de producció, però també de la distribució i el consum. Els Plans Quinquennals o Piatiletka, l'exemple més clar d'economia planificada, eren uns projectes nacionals per a estatalitzar l'economia soviètica, deixant enrere el model de la NEP. El partit elegia el Gosplan (Comissió de Planificació General de l'Estat, l'òrgan directiu dels Plans Quinquennals) que planificaven l'economia en períodes de 5 anys. Aquesta, era una data solament orientativa, ja que mentre alguns projectes s'acabaven abans d'hora, altres eren abandonats a causa del seu fracàs.
L'objectiu principal del primer Pla Quinquennal (1928-1932) fou la ràpida industrialització i estatalització econòmica de l'URSS com a mesura per promoure el desenvolupament econòmic i la lluita per la igualtat social, pel que l'Estat comunista va centrar esforços a desenvolupar la indústria pesant soviètica. Les dades mostren com, destinant el 80% de les inversions en la indústria i els ferrocarrils, la producció industrial va augmentar un 63% en 10 anys (1940-1950), pel que es pot dir que els Plans Quinquennals van modernitzar l'endarrerida economia soviètica, tot i que a un molt alt cost social (i moral). De fet, aplicar aquesta política econòmica va convertir l'URSS en la segona economia mundial, alhora que en una superpotència militar. Es van construir ràpidament grans complexos industrials centrats en la indústria metal·lúrgica (ferro i acer) donant alta prioritat a la producció de tractors, necessaris per industrialitzar el camp, i que, a més, podien servir per construir tancs en èpoques de guerra. En l'àmbit social, tot i les llibertats restringides, la població va rebre educació (marxista i laica), acabant amb l'analfabetisme, i una reforma de l'habitatge, que va passar a ésser un bé universal.