miniatura|Vardanes Mamiconi en la batalla d'Avarair (451) miniatura|Expansió dels Mamiconis Els Mamiconis (, Mamikonian; ) foren una antiga família de nakharark (senyors hereditaris) d'Armènia, que van governar en diferents moments sobre les regions de Beznunik, Taron, Bidlis, Sassun, Bagrevand i d'altres (c. 300-862). Tenien el títol de sparapets hereditaris de l'infantaria.
Origen Els prínceps Mamiconis es reclamaven descendents dels emperadors de la Xina i van portar el títol nobiliari de Chenbakur; no obstant més probablement serien oròntides i haurien estat els governants immemorials de Tayk (Tao), a la frontera entre Armènia i Ibèria. En la monarquia de l'Armènia Major van ser investits amb la dignitat que podríem anomenar com agutzil major de la cort.
Història Primers prínceps Se sap que el príncep Selkuniq d'Oixakan al Taron (a la vora de l'Arsànies), amb ajut del rei Shapur II de Pèrsia, es van revoltar contra Tiridates IV, però va ser derrotat per un Mamiconi que va rebre el feu del vençut (la meitat del Taron), en el .
El primer senyor conegut va ser Vatxè Mamiconi cap al 330-339 en una època en què el rei va intentar posar pau entre els nobles i com que no ho va aconseguir ho va encarregar a aquest personatge, que va exterminar a les cases Manavaz (de Manavazkert o Mantziciert), i va donar les seves terres en part als bisbes de Manzakert i Bassèn. Vatxè Mamiconi (i Baanes Amatuní) també van derrotar els Besnunis del Beznunik (regió de Khelat o Akhlat) que s'havien aliat als perses i els van confiscar les terres. Els armenis van patir una greu derrota (potser l'any 338 o el 339) en la qual va morir el seu cap Vatxè Mamiconi i la direcció de la guerra va passar a Arxavir Camsaracà príncep de Shirak i del Arxarunik.
Vardanes i Vasaces Mamiconi, més tard del 339 van dirigir la família però cap a l'any 350 van perdre el favor del rei Àrsaces II d'Armènia que els va proscriure i es van exiliar al Taik on es van establir, recuperant el favor reial i els honors cap al 355. Vasaces va ser nomenat sparapet (capità general) i la família també va tenir el càrrec de stratelat. Vasaces es va convertir en cap del partit prorromà i Vardanes Mamiconi en el cap del partit persa d'Armènia, després del 350 i fins a una data propera al 368.
El primer gran cap familiar va ser Vasaces I Mamiconi, sparapet (general en cap) que va defensar Armènia contra els perses l'any 367-368 i que només va ser derrotat per la traïció de Maruzanes Arzeruni. Després d'aquesta derrota molts nakharark (senyors) es van passar al bàndol persa, incloent-hi Baanes Mamiconi, germà de Vasaces. Vasaces Mamiconi van anar a Pèrsia, on va ser torturat i mort i la seva pell exposada al Castell de l'Oblit l'any 368. Baanes Mamiconi per la seva banda, va ser nomenat governador persa d'Armènia junt amb Meruzanes Arzeruni l'any 369 i després Baanes segurament va ser assassinat pel seu propi fill Samuel quan va voler imposar al país el mazdeisme.
Vinculació a Pèrsia Cap a l'any 370 els governadors perses van ser subornats per la reina Pharantzem i es van canviar de bàndol, i amb l'ajut de Roma el rei Pap d'Armènia va ser coronat el 370 i va tenir com sparapet a Musel I Mamiconi, fill de Vasaces, que va derrotar els perses per tot Armènia i els va foragitar. Pap va morir el 374 i la corona va ser donada pels romans a l'arsàcida Varasdat, que al començament va col·laborar amb Musel, però sota consell de Bat o Simbaci Saharuní, Musel va ser assassinat i el càrrec de sparapet va recaure en Simbaci. Llavors Vatxè Mamiconi va dirigir la família però quan Manuel Mamiconi (germà de Musel) va tornar de Pèrsia on havia estat ostatge (juntament amb un altre germà anomenat Koms Mamiconi) Vatxè li va cedir immediata i voluntàriament la direcció de la família. Els Mamiconis es van rebel·lar i van derrotar el rei Varasdat i al seu general Simbaci Saharuní a Karin. Manuel i els seus fills Hemaiak i Artshés van capturar al rei poc després, però el van deixar fugir del país. Manuel va col·locar a la reina Zarmandukht (viuda de Pap) al tron però ell mateix va assolir tot el poder (378). Llavors va fer una submissió força nominal a Pèrsia i va acceptar un marzban (governador) a canvi del respecte absolut a les lleis locals i l'autonomia. Durant quatre anys Manuel va exercir de regent junt amb la reina i més tard (384) assumí la regència en nom d'Arsaces III (fill de Pap), que es va casar amb Vardandukh, filla de Manuel; el 385 Manuel va morir i cap al 386 o 387 Armènia va ser conquerida per Pèrsia.
Baanes Mamiconi i Samuel Mamiconi s'esmenten com a caps familiars prop del 365 i del 390. Samuel va ser dels pocs nakharark que no es va voler sotmetre a Pèrsia. Després apareixen altres caps de família: Hamazaspes Mamiconi, casat amb Sahakanokht (Sahakanoysh), filla o hereva del patriarca Isaac el gregòrida darrer descendent mascle Gregori l'Il·luminador) que li va aportar els tres principats gregòrides: l'altra meitat de Taron, centrada a la ciutat d'Ashtishat, Bagravand o Bagrauandene i Ekeleac o Acilisene. Van tenir tres fills: Vardan (II), Maïctes i Hamazaspes I Mamiconi. Hamazasp va ser nomenat sparapet i gran conestable el 416 i va morir el 432. Vardan II va acompanyar al seu avi sant Isaac a Pèrsia quan el patriarca va ser cridat (i deposat) per Vararanes V i el 428 Vardan va quedar presoner a Pèrsia però el van alliberar el 432 a la mort del seu pare Hamazasp.
La revolta del 451 El 450 Vardanes II Mamiconi, fill de Hamazasp I i d'Isaacanoysh, va anar a territori de l'Imperi Romà d'Orient per no haver-se de convertir al mazdeisme, però va tornar per agafar la direcció de la revolta nacional, lideratge que el governador Vasaces de Siània no podia assolir perquè tenia dos fills com a ostatges. Vardan va anar a Ingilena on ja havia esclatat una revolta cristiana local, i va decidir encapçalar l'aixecament, anomenat la Revolta d'Ingilena. Vardan va lluitar contra el rei persa Isdigerdes II en una batalla decisiva a la vora del Artaz, prop de la vila d'Avarair (2 de juny de 451) en la qual va morir. Son germà Hemaik, que era al Taik, va agafar la direcció de la revolta però va morir en combat el 452 prop d'un llogaret anomenat Ordtxenhal, potser Artanudj, entre Taik i la Klardjètia.
Hemaiak va tenir quatre fills: Baanes I Mamiconi (cap de la rebel·lió nacional el 481-482, que va tenir un fill anomenat Vard), Vasaces II, Artaxes i Vard. Els tres grans eren presoners del perses, però el 455 van ser alliberats i es van establir amb la seva mare Tzuik a Tsurtav, capital del príncep de Gogarene i Taixir. Vard, el fill petit, va ser enviat a Taik on va ser criat a la frontera amb els romans d'Orient. Baanes destacava per les seves qualitats. El rei persa el volia al seu costat per donar-li el càrrec de marzban, però tots els nobles perses i més d'un d'armeni li desaconsellaven, per les repercussions de la rebel·lió del 451 encapçalada pel seu oncle i pel seu pare. Baanes II va anar a la cort per dissipar les dubtes del rei, i es dedueix de la crònica de Llàtzer de Farpe que va participar en cerimònies mazdeistes segurament per demostrar fidelitat, però no devia ser suficient, i no va rebre el nomenament.
La revolta del 481-482 El 481, fent cas al patriarca i al rei georgià Vakhtang I Cap de Llop es va decidir a encapçalar la rebel·lió nacional. Al seu costat va tenir al seu germà Vasaces II Mamiconi. Els revoltats van rebre el suport de molts nakharark i de la gent del poble. El nakharar Varaz-Shapuh Amatuní va revelar al marzban Aderveshnasp els plans del rebels. El marzban es va espantar i va fugir de Dvin cap a Artàxata. Baanes II va entrar a Dvin. Després les seves forces van anar a Artàxata d'on també va fugir el marzban cap a Pèrsia. Baanes II va quedar l'amo del país, però per guanyar-se l'aliança d'uns dels nakharark més poderosos, Isaac Bagratuní, aspet hereditari (comandant de la cavalleria), va fer nomenar aquest com a marzban. Baanes II, que era general en cap hereditari d'Armènia, va conservar el comandament militar dels revoltats. El marzban Aderveshnasp va re-entrar a Armènia i va lliurar la batalla d'Akori, en la qual els armenis, dirigits per Vasaces II Mamiconi i Babik de Siunia, van obtenir la victòria. Al mateix temps Baanes II va demanar al rei dels Ibers l'ajuda promesa i Vakhtang I d'Ibèria va enviar uns milers d'auxiliars huns, però a l'hivern el rei els va tornar a cridar al seu país.
Al trobar-se sol Baanes II va demanar l'adhesió dels nakharark neutrals: els Arzerunis, els Andzevatsí, els Reixtuní i els senyors o prínceps de la Moxoene o Mokq. Mentre un exèrcit persa es concentrava a Her (Khoi) i Zarevand, al nord-est del Llac Urmia, sota el comandament del gran visir (Hazarbadh) Suren Pahlav i del comandant de la guàrdia de corps (Putxtighbansalar) Adhur-Narsé. Baanes II va sortir de Dvin amb el seu exèrcit cap a la província de l'Artaz (Maku) i després cap a la regió del llac Van. Prop del llogaret conegut com a Nersehapat es van trobar els dos exèrcits i els armenis van obtenir la victòria. A més, Bardes Mamiconi, germà de Baanes, que havia estat empresonat al Taik pels perses i era el seu ostatge, va ser alliberat. Baanes va fer reposar als seus fidels al districte de Dzalkotn al Airarat i mentre eren allí Vakhtang I rei d'Ibèria va demanar ajut als armenis, perquè els huns no havien arribat i estava sent atacat pel general persa Mihran. Baanes va passar llavors al districte de Kangark o Kangarni al sud de Gogarene, entre Ibèria i Armènia l'any 482.
Mihran remuntant el Kura (en georgià Mtkwari) va arribar prop dels armenis. La batalla es va lliurar a Akesga, a l'oest de Gori. Els armenis i ibers van tindre avantatge al començament però després es van veure superats pel nombre d'enemics. Babik II de Sinuia va caure ferit i va ser salvat pel mateix Baanes II. Vasaces II Mamiconi va morir en combat, com també Isaac Bagratuní. Fraates Camsaracà va caure presoner. Baanes es va retirar amb les restes de l'exèrcit cap a Taik. Mihran va entrar a Bassèn i va arribar fins a Dou al nord-oest d'Erzurum, just fins a la frontera amb els romans d'Orient. Finalment Mihran va parar la persecució, va oferir un tracte a Baanes (rendició a canvi d'intercedir davant del rei per obtenir una amnistia) però van cridar el general a la cort de Ctesifont i va retornar. Al marxar Mihran, Baanes va retornar al Airarat i va entrar a Dvin on va romandre fins a l'any següent.
A la primavera del 483 un exèrcit persa va tornar al país, sota el comandament del hazaraft Zarmihr de la família dels Karínides i governador de Sakastene (Sistan). Va travessar l'Araxes i per Artàxata va arribar a Dvin i va preparar el setge. Baanes va ordenar una sortida que va causar algunes baixes, però que quasi va costar la vida al patriarca Joan Mandakuni¡, que va ser deixat per mort però nomé estava ferit i va poder tornar a Dvin) i hi van morir dos nakharark. Baanes va sortir de la ciutat abans de quedar assetjat i es va retirar a les muntanes de Bassèn i Taik, territoris fronterers amb l'Imperi Romà d'Orient. El general persa Zarmihr li va preparar una emboscada i encara que va poder fer presoneres a algunes princeses, Baanes i els principals nakharark es van poder escapar. Finalment van demanar al general que anés a Ibèria a fer la guerra a Vakhtang I Cap de Llop (que també va poder escapar cap a la Còlquida).