Sancus és una divinitat de la primitiva religió romana, el culte del qual seria instaurat probablement pels sabins. Se'l considerava també pare de l'heroi Sabus, epònim d'aquest poble, però no té un mite propi. El seu nom complet era Semus Sancus, encara que el seu nom també anava acompanyat d'altres epítets. Hi ha autors que l'han identificat amb Dius Fidius. Presidia l'acompliment d'alguns juraments, però el seu significat és bastant obscur per a nosaltres.P. GRIMAL, Dictionnaire de la mythologie grecque et romaine, París, ed.Presses Universitaires de France, 1951 miniatura|Il·lustració de l'estàtua de Sancus que probablement estava al temple del Quirinal Juraments Sancus era el déu protector dels juraments en relació al matrimoni, l'hospitalitat, la llei, el comerç i els acords entre particulars. Al moment de signar un contracte o actes civils importants s'emprava una fórmula fixa que era el jurament en nom d'ell i donava validesa a la paraula donada. Algunes paraules amb el contingut de significat «respecte per les dues parts» o «digne de respecte i credibilitat», com ara "santedat" i "sanció", procedeixen etimològicament de Sancus, el nom del qual deriva del verb sancire («santificar»).R. E. A. Palmer "Locket Gold Lizard Green" en J. F. Hall "Etruscan Influences on the Civilizations of Italy", 1994, p. 16; E. Norden "Aus altrömischen Priesterbüchern", en:Classical Review núm.54, 1939, p. 215
Origen i característiques Els romans li van dedicar un temple a dalt del Quirinal, amb la inscripció Semo Sancus Dius Fidius. Dionís d'HalicarnàsDionís d'Halicarnàs "Rhōmaikē archaiologia", II, 49.2 va escriure que el culte a Semo Sancus l'havien implantat el grup de sabins que van participar en la fundació de Roma, als quals Ròmul es havia assignat el turó del Quirinal per establir-s'hi. Segons la tradició, el rei Titus Taci va ser el primer a fer-li un petit santuari.Ovidi "Fasti" VI 217-8; Properci "Elegiae" IV 9, 74; Tertul·lià "Ad Nationes" II 9, 13 L'actual construcció del temple és atribuïda a Tarquini el Superb, tot i que la dedicatòria de la inauguració està a nom d'Espuri Postumi el 5 de juny del 466 aC. Al calendari religiós, se li va dedicar un dia al seu culte al mes de juny, coincidint amb l'aniversari de la inauguració del seu temple.Dionís d'Halicarnàs "Rhōmaikē archaiologia" IX 60; Ovidi "Fasti" VI 213; Catàleg CIL:Corpus Inscriptionum Latinarum I 2, 319 p. 220; S. B. Platner, T. Ashby, "A Topographical Dictionary of Ancient Rome", Londres, 1929, p.469-470
Sancus era considerat fill de Júpiter, una opinió recollida per Marc Terenci Varró per haver-la sentit al seu mestre Aelius Stilo.Marc Terenci Varró "De Lingua Latina" V 66 Era també el déu de la llum celeste, el venjador de la deshonestedat, el defensor de la veritat i la fiabilitat, el qui donava caràcter sagrat als acords. Per tant, amb l'arribada de les influències gregues, se'l va identificar amb Hèrcules, qui era també tingut per un guardià dels juraments.
Cató<ref>A la seva obra sobre la història de Roma titulada Origenes", citat per Dionís d'Halicarnàs II.49.2</ref> i Sili ItàlicCitat per Varró, "De lingua latina" 5.66 deien que Sancus era el pare de l'heroi sabí Sabus, del qual derivava el nom de la tribu dels sabins, per tant, aquesta versió el considerava un déu fundacional.
Marcià Capel·la va situar Sancus a la regió 12 del seu sistema cosmològic, que és una classificació dels déus etruscs relacionats, per les seves funcions, amb determinades parts del cel.Stefan Weinstock, "Martianus Capella and the Cosmic System of the Etruscans," Journal of Roman Studies núm. 36, 1946, p. 105. Sembla que el sistema de Capel·la estava inspirat en un altre que havia fet Nigidius Figulus. El teònim corresponent a l'Harúspex de PiacenzaL'Harúsex de Picenza es una taula de bronze amb inscripcions relacionades amb la religió dels etruscs és Tluscv.
N. Thomas De Grummond ha suggerit que també estava present en la religió dels etruscs, a partir de la inscripció Selvans Sanchuneta trobada en un piló a prop de Bolsena, però altres acadèmics pensen que aquesta paraula podria ser el gentilici d'una família local.N. Thomas De Grummond, "Etruscan Myth Sacred History and Legend", 2006, p. 141; Peter F. Dorcey, "The Cult of Silvanus: a Study in Roman Folk Religion", ed. Brill, 1992, p. 11 citant a C. De Simone, "Etrusco Sanchuneta La Parola del Passato" 39,1984, p. 49-53 El teònim Tec Sans trobat en estàtues de bronze de l'àrea de Cortona ha estat interpretat com una forma de Sancus.R. E. A. Palmer "Locket Gold Lizard Green" en J. F. Hall "Etruscan Influences on the Civilizations of Italy", 1994, p. 17 i seg.
Temples El temple de Sancus fou estudiat i descrit al per l'arqueòleg R.A. Lanciani.R.A. Lanciani, "Pagan and Christian Rome", Boston i Nova York, 1893, p. 32-33 Estava situat a vora d'una porta de la muralla, la qual portava el seu nom, Porta Sanqualis,Sext Pompeu Fest "De Verborum Significatione", p. 345 L a la part alta del Quirinal anomenada Collis Mucialis i a prop de l'actual església de Sant Silvestre.Marc Terenci Varró "De Lingua Latina" V,52 En les descripcions dels escriptors de l'antiguitat es diu que era una construcció sense sostre perquè els juraments es poguessin fer a cel obert.
Contenia una sala on es custodiaven relíquies del temps de la monarquia: Una estàtua de bronze de Tanaquil, amb el seu cinturó on es desaven remeis que la gent podia anar a agafar quan ho necessitava, la seva filosa i les seves sabatilles;Plutarc "Quaestiones Romanae" 30; Plini el Vell, "Naturalis Historia", VIII 94; Sext Pompeu Fest "De Verborum Significatione", p. 276 L també hi havia uns medallons de bronze fets amb les monedes que Vitruvius Vaccus havia confiscat després de la victòria de Privernum l'any 329 aC.Titus Livi "Ab Urbe condita" VIII 20, 8 Dionís d'Halicarnàs narra que el tractat entre Roma i els Gabii es conservava a l'interior d'aquest temple i podria ser el primer tractat internacional escrit de què tenim notícia en la història de Roma. Estava escrit sobre la pell adobada d'un bou que havia estat sacrificat en nom d'aquest déu i emmarcada en fusta o sobre un escut.Dionís d'Halicarnàs "Rhōmaikē archaiologia" IV 58, 4
Al llibre de Lanciani es diu que les restes del temple van ser descobertes pel març del 1881, a sota del que havia estat el convent de Sant Silvestre, que més tard va ser les oficines dels enginyers reials. L'edifici tenia forma de paral·lelogram, 35 peus de llargada per 19 peus d'amplada, amb parets de marbre travertí i decoracions amb marbre blanc. Estava envoltat per altars votius i un pedestal per l'estàtua. Als textos en llatí, es refereixen a aquest temple amb la paraula aedes i de vegades amb la paraula sacellum, aquesta darrera paraula probablement emprada perquè es tractava d'un espai sagrat a cel obert. Platner, no obstant, diu que les restes del temple ja s'havien trobat al però no s'havia fet cap estudi.S. B. Platner, p. 469
Lanciani va trobar una estàtua en un mercat d'antiguitats a Roma durant l'època dels seus estudis arqueològics al Quirinal i va suposar que era l'estàtua del temple, i que algú l'havia desplaçat per treure'n diners.
És possible que Sancus tingués un altre santuari a l'illa del Tíber, a prop del temple de Iupiter Iurarius. En aquesta zona es va trobar un altar amb una inscripció mig esborrada que deia Semoni Sanco Deo i que, a la seva època, sant Justí va interpretar erròniament com si fos Simoni Deo Sancto.Justí el Màrtir va contar la història de Simó el Mag, un gnòstic esmentat a la Bíblia, el qual feia tals miracles emprant la màgia durant el regnat de l'emperador Claudi que va ser considerat un déu i honorat amb una estàtua a l'illa del Tíber a mig camí entre dos ponts i portava la inscripció Simoni Deo Sancto, («Al déu sagrat Simó»).Referència: Justí el Màrtir "La primera apologia", capítol XXVI. Aquest altar, localitzat el juliol del 1574, es conserva a la Galleria Lapidaria dels Museus Vaticans (secció Dii). Lanciani va proposar la hipòtesi que hi havia dos temples perquè el del Quirinal era d'origen sabí i el de l'illa tiberina era d'origen llatí.
Segons un altre autor, l'estàtua que va trobar Lanciani, amb la inscripció Semo Sancus Dius Fidus era la que estava al temple de l'illa del Tíber.Amanda Claridge, " Rome: An Oxford Archaeological Guide", 1998, ed.Oxford University Press, p. 226
Aquesta estàtua és de mida natural, del mateix estil que les arcaiques estàtues d'Apol·lo. L'expressió de la cara i el modelat del cos, no obstant, són prou realistes. Està mancada de les dues mans, que es devien trencar, per tant és impossible dir amb certesa quins eren els atributs del déu, potser un d'ells era el garrot d'Hèrcules i l'altre loxifraga, l'ocell de les prediccions (avis sanqualis), una hipòtesi que va proposar l'arqueòleg Visconti. Altres creuen que devia portar llamps a la mà esquerra.
La inscripció del pedestal esmenta la «decuria sacerdot[um] bidentalium».CIL VI 568 Lanciani fa referència a una glossa de Sext Pompeu Fest on surt la paraula bidentalia amb el significat de petit santuari dedicat a un déu menor als quals s'oferien hostiae bidentes, (sacrificis de corders de dos anys). William Warde Fowler però, li dona una altra interpretació: Diu que es refereix als sacerdots relacionats amb els llamps i que bidental és el terme tècnic sinònim de puteal, una petita construcció circular semblant a un pou, decorat amb relleus, que es feia servir per sacrificar les víctimes que s'oferien ja fos per placar la ira del déu o bé per purificar un lloc.W. W. Fowler, p. 139 Era per aquest motiu que als sacerdots dedicats al culte de Semo Sancus se'ls anomenava sacerdotes bidentales. Estaven organitzats, com una societat laica, en una decuria sota la presidència del magister quinquennalis. El lloc de reunió de la decúria era una sala al costat del temple del Quirinal i estava proveïda d'aigua que brollava per un canaló de plom. Aquest tub duia la mateixa inscripció que l'estàtua i està actualment als Museus Capitolins.CIL XV 7253 L'estàtua es troba ara a la Galleria dei Candelabri del Vaticà. Les restes del temple no s'han conservat.
Semo Sancus tenia, a més, un important santuari a Velitres, (actual Velletri), en territori dels Volscs.Titus Livi "Ab Urbe condita" XXXII 1. 10
Altres déus o Epítets e Sancus Semo Aquest epítet el classifica dins la categoria dels déus Semones o Semunes, els més antics de Roma també venerats per altres pobles itàlics.Marcià Capel·la II 156; Fabi Plancíades Fulgenci "De Sermone Antiquorum" 11 En un fragment de Marc Porci Cató Censorí, citat per Dionís d'Halicarnàs (II 49 1-2), Sancus és qualificat de δαίμων (daimōn, «entitat espiritual amb poders semblants als d'un déu»)Derivat de l'arrel indoeuropea deh-(«tallar, dividir»); vegeu R. S. P. Beekes, "Etymological Dictionary of Greek", ed.Brill, 2009, p. 297 i no θεός (theus, «déu»).
Aquest teònim s'ha trobat a Roma als carmen Arvale i en una inscripció fragmentària.CIL I 2n 2436: Se]monibu[s Fora de Roma s'ha trobat en territori sabí, umbre i peligne.E. Norden "Aus altroemischer Priesterbuchen Lund", 1939, p. 205 En una inscripció a Corfinium diu: Çerfom sacaracicer Semunes sua[d], («sacerdot de Çerfi i Semones») posant-lo al mateix nivell que Çerfi, que és un déu esmentat a les Taules d'Igúvium en relació amb Mart. La interpretació no està clara, s'ha proposat que vingui d'una arrel indoeuropea cer, amb el significat de «créixer».