Joaquim Manresa Mirabet (Barcelona, 1961), conegut com a Kim Manresa, és un fotoperiodista català que ha utilitzat la fotografia com a eina per a la denúncia social. Ha guanyat nombrosos premis, i els seus reportatges sobre la prostitució infantil, la pobresa i l'ablació han generat gran interès i una nova visió sobre aquests problemes. El seu reportatge “El dia que la Kadi va perdre part de la seva vida” ha estat seleccionat per l'agència Associated Press com un dels cent millors reportatges del .
Ha publicat més de 30 llibres, entre els quals destaquen Barcelona nit, El Molino, Infancia robada i El cor del Barça, amb David Dusster, Los olvidados, amb Juan Gonzalo Betancur, Kim Manresa (Biblioteca de Fotógrafos Españoles Photo Bolsillo), Un río de esperanza, La pell de Catalunya, amb Oriol Alamany, Escoles d'altres mons i Rebeldía de Nobel: conversaciones con 16 premios Nobel de literatura, amb Xavi Ayén, i Les Barraques de Santa Engràcia, i ha exposat a més de mil sales de tot el món. En conjunt, les seves obres han estat publicades en almenys nou llengües (català, castellà, eusquera, portuguès, francès, anglès, àrab, turc i coreà).
Des de 1985 treballa a La Vanguardia. Actualment és considerat com un dels millors fotògrafs europeus.
Biografia Des de molt jove es va interessar pel fotoperiodisme, i als 14 anys va començar a fer fotografies amb una càmera Dacora que els seus pares li van regalar. Les seves primeres fotografies van ser sobre lluites obreres. Ell mateix explica: “Vivia al barri de Sant Andreu Nou BarrisConversa personal de l'autor de l'entrada amb Kim Manresa. de Barcelona i quan sortia del col·legi anava a fer fotos de les manifestacions, les càrregues policials…”Enfocarte.com, n°6 - Entrevista a Kim Manresa.
El 1975 publica les seves primeres fotografies en un llibre de Josep Maria Huertas Claveria. Diu l'autor: “La Maruja Ruiz, una líder del moviment veïnal, me'l va recomanar quan jo buscava algú per rematar el setè llibre de Tots els barris de Barcelona. […] Aleshores encara signava Joaquim Manresa. […] S'endevinava l'home inquiet, sensible, decidit a copsar el món tal com és. […] El fotògraf Joan Colom […] em deia un dia que reconeixia en Kim Manresa aquell mateix neguit que un dia el va dur, a ell, a submergir-se en el Barri Xino. Nou Barris era per a en Kim el mateix territori de passió que Colom havia experimentat al Xino".
El 1977 comença a col·laborar al diari Tele/eXpres i, poc després, a Mundo Diario i Primera Plana. També entra a treballar a l'estudi de la fotògrafa Colita. Durant un temps breu és el fotògraf de Comediants i fotografia els principals grups de música que visiten Barcelona: Bob Marley, Supertramp, Elton John, etc.
En arribar a la majoria d'edat “em va tocar fer la mili a Canàries, però un cop allà vaig aconseguir que em declaressin inútil. A Canàries vaig fer un reportatge sobre els guanxes i després vaig embarcar cap a Mauritània, on vaig fer uns reportatges sobre les caravanes de les mines de sal i el paper de la dona en el món àrab. Es van publicar a les revistes Geo, Muy Interesante…”, explica el fotògraf.
A partir d'aquell moment i fins a mitjan anys vuitanta fa reportatges de caràcter etnològic i social a Àfrica i les Antilles i col·labora en diferents diaris i revistes estatals i internacionals. El 1985 s'integra a l'equip de fotògrafs de La Vanguardia, cobrint informació diària d'àmbit estatal i internacional (amb el temps viurà esdeveniments com la caiguda del mur de Berlín o la Guerra del Golf) i comença a col·laborar amb l'agència internacional de fotografia VU de París.
Bru Rovira explica una peripècia del fotògraf: “A Cuba […] hi va anar en certa ocasió amb l'edificant idea de fer un reportatge sobre el 25 aniversari de la revolució. Al cap de dos dies ja s'havia enrotllat amb un bruixot que li va obrir les portes del vudú.” Això va motivar que fos expulsat de Cuba, on oficialment aquests ritus eren inexistents.
El seu afany per conèixer i explicar realitats ocultes li va provocar també maldecaps a la seva pròpia ciutat. Josep Carles Rius rememora: “Rebo una trucada d'un redactor que em diu que la Guàrdia Urbana havia detingut el fotògraf que l'acompanyava. Kim Manresa havia captat com una unitat especial de la Guàrdia Urbana de Barcelona reprimia uns veïns de Nou Barris que protestaven pel desallotjament d'un edifici. En aquella ocasió Kim Manresa no havia aconseguit fer-se invisible, però va poder llançar la càmera a una veïna que la va fer arribar a la redacció. Les fotos de la intervenció de la Guàrdia Urbana van portar a la dissolució de la unitat especial que l'havia protagonitzada.”
Amb l'africanista David Serra va fer un reportatge sobre el continent africà. Va visitar més de trenta països i va disparar més de trenta mil fotografies, una selecció de les quals va donar lloc al llibre Historias de África (inèdit en el moment de publicar aquesta entrada; de publicació imminent per The Folio Club).
D'aquell viatge va sorgir un dels reportatges de Kim Manresa que més repercussió han tingut (va ser seleccionat per Associated Press com un dels millors 100 fotoreportatges del segle XX), “El dia que la Kadi va perdre part de la seva vida”, que mostra una operació d'ablació de clítoris a una nena de cinc anys anomenada Kadi. Diu el reporter: “Estava fent fotos a berbers de Mali i va sortir l'oportunitat de fer això i vaig quedar molt impactat. Em vaig veure incapaç de fer-ho. Vaig tornar a Barcelona, em vaig informar sobre el tema i em vaig decidir a fer-ho. Vaig tornar a l'Àfrica i em van dir que podria fer les fotos d'una altra nena". Així ho va viure: “L'ablació es va practicar en un pati i va durar set o vuit minuts. La Kadi cridava desconsoladament. Jo em sentia molt malament i només hi vaig estar present uns 30 segons, el temps imprescindible per fer vuit fotografies. Entrava un instant i tornava a sortir. No veia ni a què disparava! Va ser una de les experiències que més m’han impressionat”. Al cap d'un any i mig va tornar a l'Àfrica i va estar un altre cop amb la nena i la buankisa que li va practicar l'ablació: “Em sentia malament amb mi mateix: estava preocupat per la nena que m’havia fet guanyar premis importants, i les meves fotos havien dut a la presó a la dona que li va practicar l'ablació. Mitjançant un suborn vaig aconseguir que alliberessin la buankisa. Per carta li vaig fer saber que disposava d'una segona oportunitat, però que si ho tornava a fer la responsabilitat seria únicament seva. A la Kadi li vaig preguntar si volia anar a estudiar a la capital. Em va respondre que sí i ara viu amb el meu amic, que és del mateix clan que la Kadi; és el seu tutor legal i jo sóc el seu tutor econòmic”.
El 1999 va fotografiar un grup de noies de Bangladesh desfigurades amb àcid, que van ser tractades durant uns mesos en un centre mèdic de València. “Hauria estat fàcil fer un reportatge d'aquestes dones (que no tenen ulls, nas o pits) que fes por, que ensenyés l'horror sense més. És fàcil posar una llum zenital. Jo em vaig proposar fer que aquestes dones riguessin, que se sentissin dones, així que em vaig vestir de dona, em vaig maquillar i al cap de tres dies elles van començar a riure i jo vaig començar a disparar”.
El reportatge “Nens en el buit d’Iraq”, publicat al Magazine de La Vanguardia el 6 de juliol de 2003, va ser el primer en què, a més de les fotografies, Kim Manresa va escriure també el text.
Entre 2005 i 2009 Xavi Ayén i Kim Manresa es van entrevistar amb 16 premis Nobel de literatura, sempre convivint amb els entrevistats a llur casa durant un mínim de sis hores (en alguns casos durant alguns dies). D'aquí va sorgir el llibre Rebeldía de Nobel. Tot parlant amb Gabriel García Márquez, aquest els va donar l'exclusiva mundial que deixava d'escriure. Posteriorment els autors han seguit parlant amb més premis Nobel i tenen en preparació l'obra Planeta Nobel, que inclourà converses amb 25 escriptors.
Kim Manresa cita sovint entre els seus referents a Joan Colom, Agustí Centelles, Néstor Almendros, Lewis Hine o Edward Curtis. Ha treballat braç a braç amb un gran nombre de periodistes, dels quals destaquen per la col·laboració continuada David Serra, David Dusster, Xavi Ayén, Xavi Aldekoa i Luis Benvenuty.
Visió de la fotografia Kim Manresa s'ha interessat principalment pels drets humans i la dignitat de la dona i de l'home, i també per les manifestacions culturals poc conegudes i en perill de desaparició.
Els seus inicis, amb reportatges sobre les càrregues policials durant la Transició, ja assenyalen una carrera marcada pel compromís amb la fotografia periodística. L'autor assegura: “Això de ‘sóc fotògraf perquè em sento artista i vull un enquadrament i una llum…’ Aquestes són coses que no m’interessen. Uso la càmera per plasmar una sèrie d'històries que m’interessen”. Ho confirma en altres declaracions: “Un bon reportatge ha de mostrar un fil conductor i no només unes quantes imatges sanguinàries disperses” i “M'agrada l'arqueologia, l'etnologia, captar els costums que es poden perdre. Ara compro temps per poder anar a l'Àfrica i fotografiar gent de les tribus abans que la civilització mal entesa arrambi amb tot”.
Aquest doble interès (les persones i les cultures) l'ha acompanyat dels dels seus inicis. Diu Manresa: “Als 13 anys vaig canviar de barri, just al barri veí, a Prosperitat Turó de la Peira, al costat de les barraques de Santa Engràcia. Els meus pares m’havien regalat una càmera que em va servir per fer les meves primeres fotografies […]. Des de 1973 fins a 1983 vaig anar utilitzant diverses càmeres per fer diferents fotografies de les barraques fins a la seva demolició definitiva. A Prosperitat vaig saber que el que volia era ser fotoperiodista i viatjar pel món explicant injustícies i també les diferents cultures d'arreu.”
La periodista i investigadora de la comunicació Marta Civil i Serra explica que l'equip que Kim Manresa va formar amb David Dusster “és poc freqüent en el món professional del periodisme escrit a l'Estat espanyol. Ambdós consideren que el reporter i el fotògraf són periodistes, preparen els temes i viatges junts, aporten mútuament idees i nous temes a tractar. Reconeixen que històricament hi ha hagut un cert recel, en general, en les relacions entre redactors i fotògrafs i que sovint són dos col·lectius que treballen i viatgen per separat, encara que no sigui el seu cas”. Kim Manresa afegeix: “Nosaltres no hem remunerat mai les persones que hem entrevistat, ni tampoc per fer-los fotografies. Parlem amb ells i elles, amb tranquil·litat, ens donen permís, però la veritat és que remunerar els entrevistats és una pràctica comuna en televisió. Per això afirmem que el periodisme realment pot arribar a corrompre la gent”.
Quan arriba al lloc on té pensat fer un reportatge, diu el mateix fotògraf, “el primer que faig és conèixer la gent, i puc estar dos dies amb un grup sense fer cap foto. Fins que no em coneixen no faig res. Que perdo una foto? D'acord, me la guardo a la ment. Els fotògrafs no hem de fotografiar tot el que veiem”.
Aquest esforç per familiaritzar-se amb les persones que fotografia es constata en aquest exemple citat a la solapa del llibre Los olvidados: "En el seu viatge pel riu Magdalena Medio [a Colòmbia], Kim Manresa carregava, com sempre, uns quants nassos de pallasso dissenyats per arrancar somriures de les persones més colpejades per la vida. També té el costum de deixar la càmera a la gent per trencar el gel". I a la contraportada, l'escriptor Eduardo Galeano diu que “aquests textos i aquestes fotos de bellesa precisa escullen […] la millor manera d'explicar les desventures d'una regió castigada per la violència i la pobresa”.