El lluç (Merluccius merluccius) és un peix que pertany a la família dels Merlúccids i l'ordre dels gadiformes. És allargat i fusiforme, els pescats a la Mediterrània mesuren entre 20 i 60 centímetres, però poden arribar fins a 110. Les femelles són més grans que els mascles. Els individus de lluç creixen més ràpidament quan són petits que quan són grans, en el primer any ja arriben als 20 centímetres, però per passar dels 40 als 50 centímetres necessiten un any i mig. Té els ulls grans, igual que la boca, que presenta dents abundants i fines. Les seves escates dorsals són de color gris metàl·lic i a mesura que s'acosten al ventre es van fent més clares fins a arribar a ser de color blanc. Els exemplars joves tenen la mucosa bucal de color gris i a mesura que creixen es va enfosquint. Té un total de 6 aletes: dues de dorsals, una d'anal llarga, dues pelvianes i una caudal en forma de triangle.
El lluç sol estar entre 25 i 370 metres de profunditat, tot i que s'han arribat a trobar individus a 1000 metres. A les hores en què no hi ha llum solar el veiem més a prop de la superfície. Es mou per les aigües del Mediterrani, de l'Atlàntic i del Pacífic oriental. La seva dieta consisteix d'altres peixos i animals marins, com per exemple el calamar, els seitons, les sardines o els crustacis.
Segons la llista vermella de la Unió Internacional per a la conservació de la Natura (IUCN), algunes subespècies mediterrànies del lluç es troben en estat vulnerable de conservació a causa de la sobrepesca en aquesta regió, i no s’observa un declivi en aquestes tendències. Altres espècies distribuïdes al Bàltic es troben en estat gairebé amenaçat.
Com a riscs alimentaris, destaquen l'Anisakiosi i el desenvolupament d'amines biògenes durant els processos d'emmagatzematge. El seu control és important perquè és molt consumit a escala mundial gràcies al seu perfil nutricional.
Taxonomia miniatura|250x250px|Arbre filogenètic del lluç, mostra els clades Euro-Africà i Americà Forma part de l'ordre dels gadiformes a la família Merlucciidae. Dins d'aquesta família pertany al gènere dels Merluccius. Dins aquest gènere s'hi troben incloses 11 espècies dividides en dos clades. Dins el clade Euro-africà hi trobem 5 espècies: Merluccius paradoxus, M. polli, M. senegalesis, M. capensis, M. merluccius. Dins el clade americà hi trobem les altres 6 espècies: Merluccius hubbsi, M. australis, M. gayi, M. angustiamanus, M. bilinearis, M. albidus. Es creu que l'actual M. bilinearis o una altra espècie ancestral va ser la que va donar lloc a aquests dos clades que es van originar per l'amplificació de la falla entre les plaques tectòniques d'Europa i Amèrica del Nord.
Distribució i relació amb la filogènia S’ha intentat reconstruir la història filogenètica del lluç en diverses ocasions a partir d’estudis de comparació detallada de caràcters esquelètics per identificar estructures evolutives que es repeteixen. Un dels resultats més destacats és que M. albidus apareix com l’espècie més basal del gènere, mentre que M. bilinearis forma un clade proper amb diverses espècies del Pacífic oriental. D’altra banda, les espècies de l'Atlàntic oriental, entre elles el lluç europeu (M. merluccius), formen un grup monofilètic separat d’altres línies evolutives. Aquest conjunt està estretament relacionat amb un clade d’espècies de l'hemisferi sud, que inclouen M. hubbsi i M. australis. Tots aquests resultats mostren una història evolutiva complexa amb expansió, dispersió i episodis d’aïllament que han configurat la distribució mundial actual dels lluços.
Des del punt de vista biogeogràfic, es proposen les costes de l’Atlàntic Nord com a origen del gènere Merluccius. A partir d’aquí, els avantpassats s’haurien dividit en poblacions septentrionals i meridionals, amb moviments posteriors cap al sud i cap a altres oceans. Alguns llinatges haurien travessat l’Atlàntic per colonitzar les costes africanes i europees, mentre que d’altres haurien arribat al Pacífic a través del pas de Drake o del corredor centreamericà abans del tancament de l'istme de Panamà. És aquesta combinació de dispersions i canvis ambientals la que hauria originat que espècies emparentades apareguin separades en diferents oceans i latituds.
Es conclou que actualment les diferents espècies de lluç estan distribuïdes a banda i banda de l'Oceà Atlàntic i del Pacífic. El clade Euro-africà correspon a la costa est de l'Atlàntic, la Mar Mediterrània i la Mar Negra; mentre que el clade americà ocupa la costa oest de l'Atlàntic i l'est del Pacífic. La seva distribució és antitropical, és a dir, es troba a les regions temperades de l'hemisferi nord i de l’hemisferi sud, però està absent a la zona tropical situada al mig. Aquesta és una distribució anormal en les espècies.
El lluç europeu està àmpliament distribuït per l’Atlàntic del nord-est, des de Noruega fins al Golf de Guinea i passant per la Mediterrània i la Mar Negra. Si parlem específicament d'aquesta població de l’Atlàntic del nord-est, l'ICES (International Council for the Exploration of the Sea) separa dues poblacions (o estocs), el del nord i el del sud. Són conceptes relacionats amb la pesca comercial i la seva explotació. L'estoc del nord és més gran que el del sud. Espanya i Portugal pertanyen a l’estoc del sud.
Alimentació L’alimentació del lluç varia en funció de la zona on es troba, com que és un depredador oportunista no té una dieta gaire estricta. Això vol dir que es pot alimentar de diferents preses en funció de la disponibilitat que hi hagi. En ser una espècie depredadora s’alimenta de peixos més petits, zooplàncton, crustacis i calamars. En funció de l’etapa vital a la qual es troben tenen diferent alimentació. Quan estan en fase de creixement, immadurs o juvenils, solen alimentar-se de crustacis que troben prop del fons, sobretot durant el dia. Quan fan entre 10,5 i 20 centímetres s’alimenten majoritàriament de peixos petits, cefalòpodes (calamars) i decàpodes nectobèntics. Quan assoleixen mides majors, a partir dels 20 centímetres, s’alimenten de peixos pelàgics i nectobèntics de mida més elevada que són les preses típiques del lluç. El lluç pot arribar a ser caníbal, és a dir, es pot alimentar d’individus de la seva mateixa espècie, sempre que aquests siguin de mida menor.
Cicle vital El lluç té un cicle biològic llarg podent arribar a viure fins a 20 anys. Solen arribar a l’edat reproductora relativament tard, la primera vegada que ponen ous pot ser entre els 3 o 4 anys de vida. Les femelles dels lluços de la Mediterrània són madures quan ja tenen 3 anys de vida, fan uns 38 centímetres i pesen uns 350 grams, a diferència dels lluços de l'Atlàntic, que les femelles es consideren madures al cap de set anys de vida, quan mesuren uns 57 centímetres. Els mascles arriben a l’edat reproductiva una mica abans.
Es poden reproduir durant tot l’any, tot i que tenen alguns pics estacionals. En funció de la regió on es troben, el pic és en una estació o una altra: a la Mediterrània nord-occidental s’observa un pic de reproducció durant la tardor, a la Mediterrània central a l'hivern i en el mar Adriàtic a la primavera-estiu. Aquesta diferència pot ser causada pels diferents factors intrínsecs de l’espècie, com per exemple el cicle de vida o l’alimentació, o extrínsecs com la temperatura, els corrents d’aigua o els depredadors.
La fertilitat de les femelles augmenta com més grans són. La femella sol pondre molts ous que deixen abandonats al mig del mar, fent que la mortalitat del lluç sigui molt elevada i molt pocs individus puguin arribar a l'edat adulta. Una femella pot arribar a pondre uns 5 milions d’ous en 10 anys, dels quals un 50% seran mascles i el 50% restant seran femelles, 40 arribaran a llucets i d’aquests 1 femella arribarà als 10 anys de vida reproductiva. En general, solen pondre ous entre 2 i 7 vegades amb uns 200 ous per gram de gònada. Els ous fecundats es troben a la zona intermèdia de la columna d'aigua, on també es trobaran les larves quan surten de l’ou. Aquestes no tenen l’aspecte de lluç adult i s’alimenten de les reserves que porta l’ou fins que s’acaben i passen a alimentar-se del que troben a l’aigua. Moltes d’aquestes larves moriran perquè no trobaran aliment per sobreviure o seran depredades per altres animals, les que sobrevisquin aniran adquirint lentament l’aspecte de lluç. Finalment, els individus que hagin sobreviscut tot el procés abandonen la zona intermèdia de la columna d'aigua i descendeixen al fons, on passaran la major part del temps restant.
El lluç adult habita en fons fangosos entre 150 i 600-1000 metres de profunditat, tot i que el més comú és trobar-lo entre 150 i 340 metres. A la nit pot pujar a caçar a la superfície. Durant els mesos d’estiu se solen acostar a la costa i durant l’hivern s’allunyen buscant aigües més fredes i profundes. El lluç realitza dos tipus de migracions, una de diària i una d’estacional. La diària és vertical, ascendint a la nit a la superfície per caçar i alimentar-se; l'estacional està relacionada amb el cicle reproductiu de cada espècie.
Pesca El lluç és una espècie amenaçada per la sobrepesca per consum humà perquè és una de les espècies de peix més sol·licitada i venuda mundialment, destaca la demanda per la cuina europea i Mediterrània. La pesca és gairebé contínua durant tot l’any, tot i que es donen pics a la primavera-estiu quan els exemplars joves entren en mida legal, es diu que els mesos d’abril a agost són els més actius respecte a la pesca. El principal problema del lluç és la pesca de llucets, exemplars massa joves que no podran créixer per convertir-se en adults. Com a conseqüència directa es redueix la població de lluços adults amb capacitat reproductora i aquesta no es podrà recuperar prou ràpid per mantenir els estocs constants. La mida mínima de pesca està establerta en 20 centímetres segons la legislació europea, excepte Croàcia que la té en 16 centímetres. Ara bé, l'altre gran problema recau en el no compliment d’aquestes normatives. L’enorme demanda de llucets en països com Espanya, Itàlia i França fan necessàries revisions anuals dels plans de protecció i del compliment d’aquests, on s’ha trobat que es dona una venda sistemàtica de llucets de mida il·legal. miniatura|Dibuix representatiu de la pesca d'arrossegament Hi ha dos mètodes de pesca principals. El més invasiu és el ròssec o bou, o dit d’una altra manera, la pesca d’arrossegament. Consisteix a arrossegar una enorme xarxa pel fons marí que atrapa majoritàriament exemplars adults. Tot i això, és poc selectiu i molts exemplars joves queden igualment atrapats, sent aquest un gran problema. Un altre mètode amb menys impacte en les poblacions juvenils és la pesca de fons o per palangre. És un estri de pesca tradicional força comú en els Països Catalans que consisteix en una llança que es manté a diferents alçades del mar, d’ella pengen altres llances més petites acabades en un ham on quedaran atrapats els peixos.
Comercialització miniatura|Llotja de l'Ametlla de Mar El lluç es pesca lluny de la costa, de manera que en el vaixell s'ha d'emmagatzemar en caixes. Un cop arriben a port, el peix és desembarcat i es porta a la llotja. Allà es duu a terme la primera venda. Actualment, les llotges estan equipades per assegurar que el peix manté el màxim de propietats organolèptiques, gràcies al fet que estan regulades per mesures de seguretat alimentària que garanteixen la qualitat dels productes venuts. En aquest punt, el peix es troba en caixes amb gel i, un cop és venut, s’acaba de cobrir amb gel i es prepara per transportar. El peix de les llotges és comprat per majoristes, que són els que manipulen i preparen el peix. El vendran a minoristes, per exemple peixateries, que són les encarregades de vendre el producte final als consumidors.
Conservació miniatura|"Slurry ice" vist des del microscopi