miniatura|Il·lustració de John Tenniel d'«Alícia en terra de meravelles» (1865) Alícia en terra de meravelles o Alícia al país de les meravellesAlícia en terra de meravelles, segons la primera traducció al català de 1927 i Alícia al país de les meravelles en la versió del 2005. (en anglès original: Alice's Adventures in Wonderland), és una obra de literatura fantàstica creada pel matemàtic, sacerdot anglicà i escriptor britànic Charles Lutwidge Dodgson, més conegut amb el pseudònim de Lewis Carroll. El conte explica la història d'una noia anomenada Alícia que cau per un forat i es troba en un món de fantasia poblat per criatures peculiars i antropomorfes.
L'obra és plena d'al·lusions satíriques als amics de Dodgson, l'educació anglesa i temes polítics de l'època. La terra de les meravelles juga amb la lògica d'una manera tan especial que l'obra ha arribat a tenir molta popularitat tant entre els xiquets com entre els adults. El llibre és considerat un dels exemples més característics de la literatura de l'absurd i la seva estructura narrativa ha estat enormement influent, principalment en el gènere fantàstic.
En aquesta obra apareixen alguns dels personatges més famosos de Carroll, com el Conill Blanc, el Barreter, el Gat de Cheshire o la Reina de Cors, els quals han pres prou importància per a ser reconeguts fora del món d'Alícia.
Gestació del llibre miniatura|Pàgina del manuscrit original "Les aventures d'Alícia sota terra" de 1864 La història que es relata al llibre va tenir tres fases. La primera i més important va començar de manera casual, durant un passeig en vaixell pel riu Tàmesi el 4 de juliol del 1862. En la passejada, Lewis Carroll estava acompanyat pel reverend Robinson Duckworth i per les tres germanes Liddell: Lorina Charlotte, Alice i Edith, de tretze, deu i vuit anys respectivament. El viatge pel riu havia començat al Pont Folly, prop d'Oxford, Anglaterra, i recorreria vuit quilòmetres, fins a Godstow, abans de tornar a Christ Church, a Oxford. Segons el diari de Dodgson i els testimonis que Alice Liddell va donar anys després; la calor estiuenca era tan intensa que va obligar el grup a refugiar-se a la vora del riu, a l'ombra d'uns pallers. Per a passar el temps, Dodgson va contar a les xiquetes una sèrie d'històries disbaratades, que va anomenar "Les aventures subterrànies d'Alícia". Segons els relats del mateix Dodgson, d'Alice Liddell i de Duckworth, l'autor va improvisar la narració, que va entusiasmar les xiquetes, especialment l'Alice.
La segona fase va començar quan Dodgson va decidir de recrear aquells relats i escriure una història a partir d'aquests. Aquesta decisió va ser presa després de la insistència de les xiquetes, que havien estat entusiasmades per la història. Segons una lletra enviada a Duckworth, va passar la nit en blanc, dedicat a recordar l'extravagant història que havia relatat a les xiquetes en el riu. Tanmateix, Dodgson no va començar l'escriptura immediatament. Segons una entrada del seu diari, va ser quatre mesos després, el 13 de novembre del mateix any, quan Charles Dodgson va començar a escriure el manuscrit de Les aventures subterrànies d'Alícia. Dodgson va finir d'escriure'l al febrer del 1863, i de seguida va procedir a fer-ne les il·lustracions, que va enllestir el setembre del 1864. Com a detall final, l'autor hi va incloure un retrat ovalat d'Alice Liddell a la darrera plana. Alice Liddell va rebre el manuscrit acabat i il·lustrat per l'autor, al novembre d'aquell any.
Publicació La fase final va consistir en el desenvolupament posterior del manuscrit fins a la versió definitiva. Segons el diari de Dodgson, a l'entrada del 9 de maig del 1863, George MacDonald i la seua esposa li van manifestar el seu desig de veure publicat el manuscrit.Segons el reverend Robinson Duckworth, no va ser MacDonald sinó el novel·lista Henry Kingsley qui, a través de Liddell, va incitar Carroll a publicar l'obra. La carta on Duckworth fa aquesta afirmació va ser dirigida a Stuart Dodgson Collingwood, i va aparéixer en el llibre The Lewis Carroll Picture Book, del 1899. A Dodgson li va agradar la idea i va començar a reescriure el manuscrit per a la seva publicació. Dodgson va afegir dos capítols,Cerdo y Pimienta y Una merienda de locos. i a més en va allargar dos més.¿Quién robó las tartas? y La declaración de Alicia que en el manuscrit original només ocupaven tres pàgines tots dos junts.
Les il·lustracions del manuscrit original estaven fetes a mà i amb ploma. Aquesta vegada, l'autor va tractar de fer un treball més refinat, temptant de fer els dibuixos en fusta. Després d'algunes temptatives, va concloure que aquest mètode l'ocuparia més temps que no podia dedicar a la tasca, per la qual cosa va decidir de cercar un il·lustrador professional. Dodgson procurava d'obtenir figures de silueta clara, i pensava que l'il·lustrador anglès John Tenniel era el més adequat per a la feina. En una carta dirigida al dramaturg Tom Taylor, datada el 20 de desembre del 1863, Dodgson li sol·licita la seua intercessió per a posar-se en contacte amb Tenniel i convéncer-lo d'il·lustrar l'obra.
Un mes després Dodgson i Tenniel van entrar en contacte, i a l'abril del 1864 aquest darrzr va acceptar de fer trenta-quatre il·lustracions, que en serien finalment quaranta-dos, l'octubre d'aquell any. Dodgson li va lliurar una fotografia de la xiqueta Mary Hilton Badcock perquè l'utilitzés com a model per a Alícia.Encara que el caràcter del personatge estava basat en Alice Liddell, l'aparença d'Alícia era diferent, presumiblement basada en Badcock. El retrat de Badcock es pot veure aquí. No se sap si Tenniel va acceptar la proposta. D'una banda, pel que es pot veure en les il·lustracions, sembla que sí, ja que l'Alícia que Tenniel va dibuixar s'assembla força a Badcock. Tanmateix, una entrada en el diari de Dodgson dona a entendre que Tenniel havia rebutjat d'utilitzar una model i va crear la imatge del personatge des de zero.
Mentre Tenniel feia les il·lustracions, Dodgson va pensar que el títol original sonava massa escolar, com si es tractés d'un text sobre minerals; per això es va dedicar a pensar altres noms per a l'obra. Al juny del 1864 va consultar novament Taylor mitjançant una carta. En aquesta li suggereix diversos títols, i li demana ajuda per a triar-ne un. Els títols que Dodgson va concebre eren L'hora daurada d'Alícia, Alícia entre els elfs, Alícia entre els follets i combinacions de "L'hora d'Alícia...", "Accions d'Alícia...", "Les aventures d'Alícia..." amb "...en terra d'elfs" o també "...en terra de meravelles".
En la mateixa carta, l'autor expressa la seua preferència per usar el títol "Les aventures d'Alícia en Terra de Meravelles", títol que va ser finalment adoptat. John Tenniel va lliurar les il·lustracions acabades al maig del 1865 i el llibre va ser publicat el 24 de maig d'aquell any per Macmillan and Co., amb una tirada de dos mil exemplars. Dodgson va sol·licitar que li foren reservats cinquanta exemplars per a ell. Tanmateix, a Tenniel no li va agradar el resultat de les impressions, i per aquest motiu el llibre no va ser venut a Anglaterra. En comptes d'això, els exemplars van ser venuts a l'editor novaiorquès Appleton, qui va canviar la portada i va publicar la primera edició nord-americana.
A Anglaterra, Macmillan va preparar una nova edició que va aparéixer a la tardor del 1865, si bé amb la data "1866" impresa. Dels nous dos mil exemplars, Dodgson va sol·licitar que un d'aquells rebés enquadernació especial, en vitel·la blanca, per a oferir-lo a Alice Liddell. El llibre va obtenir una gran popularitat en poc de temps; les traduccions a l'alemany i al francés van ser publicades al febrer i l'agost del 1869, respectivament. esquerra|miniatura|Alícia en terra de meravelles de Lewis Carroll en la versió catalana de 1927 publicada a Barcelona amb dibuixos de Lola Anglada i traducció de Josep Carner Anys després, el 1890, Dodgson va publicar una nova versió d'Alícia, anomenada "Alícia per als menuts" ("The nursery Alice"), orientada als xiquets menors de cinc anys.
Argument Abans de començar la novel·la, Lewis Carroll va incloure un poema que fa referència a la gestació de l'obra. En les set estrofes del poema, Carroll recorda el passeig en bot i com les tres germanes Liddell, anomenades en el poema Prima, Secunda i Tertia, van insistir repetidament a escoltar una història. L'estrofa final és una clara dedicatòria a Alice Liddell.
Capítol I: El descens pel cau La història comença amb la imatge d'una nena xiqueta anomenada Alícia, asseguda en un banc a l'aire lliure, avorrida al costat de la seva germana gran. La germana llegeix un llibre "sense il·lustracions ni diàlegs", la qual cosa fa que l'Alícia divague pel tedi.
De sobte apareix pel seu costat un conill blanc vestit amb jaqueta i jupetí que corre murmurant que aplega tard, mirant el seu rellotge de butxaca. L'Alícia s'interessa per ell i decideix seguir-lo i fins i tot entrar al seu cau. El cau resulta ser un túnel horitzontal més profund que el que era d'esperar, el qual, de sobte, es converteix en un pou vertical sense cap aferrall, per on l'Alícia cau durant molt de temps recordant el seu gat i coses que aprén a l'escola i preguntant-se si algun dia arribarà a terra. En el trajecte, l'Alícia es pregunta si el túnel la farà arribar a les "antipàtiques", confonent el terme amb els antípodas.
Quan acaba la seua caiguda i sense haver-se fet mal, l'Alícia entra en un món d'absurds i paradoxes lògiques. El conill ha desaparegut i l'Alícia troba una petita ampolla, la primera de les diverses que ha de trobar en la seva aventura, que només diu «BEU-ME», la qual cosa fa l'Alícia atreta per la curiositat. La poció fa encongir-se l'Alícia fins que la fa tenir vint-i-cinc centímetres d'alçada.
A continuació l'Alícia intenta obrir una petita porta per a continuar explorant el món nou. A través de la porta es veu un atractiu jardí, però la clau que obri la porta està sobre una taula on l'Alícia no pot arribar a causa de la seva nova alçada. L'Alícia intenta llavors recuperar la seua alçada original, menjant un pastís que troba amb el rètol «MENJA'M».
Capítol II: En una mar de llàgrimes El pastís té l'efecte esperat i l'Alícia creix més de dos metres. Amb la seva nova alçada la xiqueta aconsegueix agafar la clau, però com que no para de créixer xoca contra el sostre i queda impossibilitada d'accedir a la petita porta. L'Alícia comença llavors a plorar, omplint l'habitació amb un toll de llàgrimes de deu centímetres de profunditat. Aleshores, el Conill Blanc passa de nou enfront de l'Alícia, apressat. Sense voler, el conill deixa caure un ventall, que l'Alícia utilitza per a refrescar-se. El ventall resulta màgic, ja que aconsegueix que l'Alícia comence a encongir-se de nou, fins que llança lluny el ventall per a aturar el procés.
El toll de llàgrimes és ara una mar on l'Alícia es veu forçada a nedar per a no ofegar-se. Pel seu costat passa nedant un ratolí i l'Alícia intenta entaular una conversa amb ell. El Ratolí s'ofereix a guiar-la fins a la riba. Pel camí, l'Alícia veu que hi ha altres animals que també estan nedant i tractant d'eixir de la mar de llàgrimes. Entre els animals, l'Alícia hi distingeix un ànec, un dodo, un esparver i un lloro.
Capítol III: Una carrera en comité i un conte llarg i amb cua