LImperi Llatí o Imperi Llatí de Constantinoble (llatí: Imperium Constantinopolitanum) fou un estat titella de la República de Venècia fundat pels llatins a Constantinoble el 1204 en territoris que havien estat arrabassats a l'Imperi Romà d'Orient en la Quarta Croada i repartits en un tractat posterior. Malgrat que reivindicava la sobirania sobre totes les terres romanes i intentava controlar els seus estats vassalls de Grècia, durant la major part de la seva història fou incapaç de projectar la seva autoritat més enllà de l'est de Tràcia i parts de Bitínia.
Balduí de Flandes en fou elegit el primer emperador. Les seves victòries inicials sobre els romans a Pemanè i Adramítion no impediren que les coses aviat es torcessin i sumissin l'imperi en un estat de precarietat del qual ja no sortiria en tota la seva breu existència. Enfrontats amb Bulgària per la possessió de territoris romans que cada part reclamava per a si mateixa, l'abril del 1205 els llatins patiren una derrota aclaparadora a mans del tsar Kaloian prop d'Adrianòpolis, en la qual caigué pres el mateix Balduí. La sort de l'emperador fou un misteri fins que tres mesos després se sabé que havia mort en captivitat. Li succeí el seu germà Enric.
El primer repte d'Enric fou sufocar la rebel·lió del Regne de Tessalònica, tasca que li impediria centrar la seva atenció en les amenaces exteriors fins al 1210. Quan finalment aconseguí reprimir la revolta, l'Imperi de Nicea i el Despotat de l'Epir, dos dels estats successors de l'Imperi Romà d'Orient, ja havien tingut oportunitat de consolidar-se. Ajudat per les baixes que havien patit els nicens en el seu triomf sobre els turcs seljúcides en la batalla d'Antioquia del Meandre uns mesos abans, els vencé en la batalla del Ríndac. El Tractat de Nimfèon del 1214 atribuïa la costa nord-occidental d'Anatòlia als llatins. Enric perí el 1216 sense un clar successor.
Els barons elegiren com a nou emperador un noble francès, Pere II de Courtenay, que ni tan sols no arribaria a trepitjar Constantinoble. El 1217, havent assetjat Dirràquion amb els venecians, fou capturat a traïció per Teodor Comnè Ducas i ja no se'n sabé mai més res. La seva muller, Violant de Flandes, que havia viatjat per mar, parí el futur emperador Balduí II de Courtenay al cap de poc de desembarcar a les ribes del Bòsfor. La mateixa Violant agafà les regnes de l'imperi entre el 1217 i el 1219, sia com a regent, sia en nom propi com a emperadriu. El seu únic acte diplomàtic conegut fou el matrimoni de la seva filla Maria amb l'emperador nicè Teodor I Làscaris.
A la mort de Violant, els barons llatins elegiren el seu fill gran, Felip II, marquès de Namur, com a successor. Felip, que no desitjava el tron, convencé la delegació baronial d'acceptar el seu germà petit Robert I de Courtenay com a emperador. Robert, coronat el 1221, aviat es veié acorralat a Constantinoble. A finals del 1224 ja havia perdut Serres i Tessalònica en benefici dels epirotes, mentre que els nicens li havien infligit una greu derrota a Pemanè que desembocaria en la pèrdua de totes les possessions llatines a Anatòlia tret de Nicomèdia. Constret a fugir a Roma per una insurrecció dels seus cavallers, perí el 1228 mentre tornava a Constantinoble.
Antecedents
miniatura|L'Imperi Romà d'Orient disgregat després de la IV Croada en l'Imperi Llatí, l'Imperi de Nicea, l'Imperi de Trebisonda i el Despotat de l'Epir. Les fronteres són molt incertes. La Quarta Croada fou promoguda pel papa Innocenci III amb la intenció originària d'alliberar Terra Santa mitjançant una invasió des d'Egipte. Per contra, l'abril del 1204, els croats occidentals catòlics acabaren conquerint Constantinoble, l'epicentre dels cristians ortodoxos, i derrocant l'Imperi Romà d'Orient. La Quarta Croada fou l'acte final que segellà irremeiablement el Gran Cisma d'Orient entre l'Església Ortodoxa i Església Catòlica Romana.
Segons la prearranjada Partitio terrarum imperii Romaniae, l'imperi es distribuïa entre la República de Venècia i els líders de la croada, i s'establia l'Imperi Llatí.
Balduí de Flandes en fou elegit el primer emperador per un comitè de dotze electors (sis de venecians i sis d'altres). Bonifaci I de Montferrat no fou elegit perquè els venecians pensaven que tenia massa connexions amb l'anterior imperi perquè el seu germà Renyer havia estat casat amb Maria Comnena, emperadriu els anys 1170 i el 1180. Bonifaci va establir-se com a vassall al Regne de Tessalònica i s'apoderà de Creta, que acabà venent el 1204 als venecians.
La majoria del territori va romandre en mans d'estats rivals dirigits per aristòcrates de l'antic imperi, els dos principals sent el Despotat de l'Epir a l'oest de Grècia, reclamat per Miquel Comnè i l'Imperi de Nicea a l'oest d'Àsia Menor sota Teodor Làscaris, mentre amb l'ajuda de Tamara de Geòrgia Aleix Comnè establia l'Imperi de Trebisonda a la regió del Pont.
Història El nom llatí de l'emperador era Imperator Romaniae. El nom no té res a veure amb la Romania actual; és la forma llatina del títol d'emperador romà d'Orient, a qui l'emperador llatí esperava reemplaçar. L'Imperi Romà d'Orient mai no es va dir així i el títol de l'emperador era βασιλεύς Ῥωμαίων, (Vassilevs Roméon) o emperador dels romans, ja que aquests es veien com a continuadors de l'antic Imperi Romà. Açò va produir el curiós efecte que a Europa existien alhora tres imperis «romans», el tercer dels quals era el Sacre Imperi Romanogermànic.
Les victòries inicials de Balduí de Flandes sobre els romans d'Orient no impediren que les coses aviat es torcessin i sumissin l'imperi en un estat de precarietat del qual ja no sortiria en tota la seva breu existència, enfrontat amb el Segon Imperi Búlgar per la possessió de territoris romans que cada part reclamava per a si mateixa. La resistència romana a la conquesta llatina a Àsia va començar gairebé immediatament sota el lideratge de Teodor Làscaris, gendre de l'emperador Aleix III Àngel, i el seu germà Constantí, a l'Epir, Miquel Comnè Ducas es va instal·lar com a governant autònom i els germans Aleix i David Comnè s'havien independitzat formant l'Imperi de Trebisonda amb el suport de Tamara de Geòrgia.
miniatura|campanyes de Kaloian de Bulgària David Comnè, després de conquerir les ciutats del Pont per Trebisonda, va enviar el seu general Sinadè a ocupar la ciutat de Nicomèdia, que havia estat evacuada per l'Imperi Llatí, i Teodor va caure sobre el flanc del seu enemic amb total sorpresa però no va poder forçar la frontera occidental de David perquè Terri de Loos va apoderar-se de Nicomèdia. Els croats van capturar la major part de Bitínia el 1205 amb la derrota de les forces de Teodor a Pemanè i Adramítion, que fou presa per l'exèrcit d'Enric de Flandes. El territori de Nicea va pertocar com a feu a Lluís I de Blois però quan Kaloian de Bulgària va atacar Tràcia, Lluís va haver d'anar en ajut de Balduí i va morir en la batalla d'Adrianòpolis el 1205, en la que Balduí fou capturat i els búlgars van aconseguir el control de la major part de Tràcia tret de diverses ciutats més grans que Kaloian volia capturar, mentre Teodor li va prendre Bitínia i va absorbir els territoris de Saba Asidè a la regió de Sampson, Manuel Maurozomes a Frígia i Teodor Mangafàs a Filadelfia.
El Peloponès es va sotmetre a Miquel Ducas, i Tebes i Atenes foren constituïdes en una baronia depenent del rei de Tessalònica, concedida a Odó I de la Roche, i Negrepont fou donada a Jaume d'Avesnes. El juny de 1205 Kaloian va traslladar el teatre de les accions militars cap al sud-oest cap al Regne de Tessalònica, els dominis de Bonifaci I de Montferrat, vassall de l'Imperi Llatí, prenent Serres, i Filipòpolis. Entretant Bonifaci havia concedit a Guillem de Champlitte el dret de conquerir el Peloponès, que en aquell temps anomenaven Morea, que segons la Partitio terrarum imperii Romaniae corresponia als venecians, els quals només van mostrar interès a ocupar unes poques ciutats portuàries. Després de derrotar Miquel Comnè Ducas a la batalla de l'olivar de Cuntures, Guillem de Champlitte va establir el Principat d'Acaia com a vassall de Tessalònica, reconegut pel papa Innocenci III el novembre de 1205 i només se li resistia el petit territori que controlava Lleó Esgur a la fortalesa de l'Acrocorint, on va quedar assetjat, amb Argos i Nàuplia.
A la tardor de 1205 Terri de Termonde i Terri de Loos van intentar reagrupar a Rúsion les restes de l'exèrcit croat derrotades a Adrianòpolis, on foren derrotats pels búlgars el gener de 1206 i els comandants croats morts. Els supervivents es reagruparen a Rodostó, on hi havia un destacament venecià, però de nou foren derrotats al febrer.
Enric I de Flandes, regent de l'Imperi Llatí va llançar una contrainvasió contra Bulgària al juny però no va poder capturar ni Adrianòpolis ni Demòtica.
Enric I de Flandes Mort Balduí de Flandes en captiveri, Enric I de Flandes fou coronat emperador el 20 d'agost de 1206. Bonifaci I de Montferrat va recuperar Serres per al Regne de Tessalònica i Kaloian de Bulgària va aliar-se amb Teodor Làscaris, en guerra contra l'emperador de Trebisonda David Comnè, aliat dels llatins i va envair Tràcia, obligant Enric a retirar les seves tropes d'Àsia Menor. Enric va concloure una treva amb Làscaris el juliol de 1207 i Kaloian va morir durant el setge de Tessalònica.
lang=ca|miniatura|Grècia el 1210 Enric desitjava ampliar el seu territori a l'Àsia Menor a costa de l'imperi de Nicea. El 1211, només un petit enclavament al voltant de Peges romania en mans llatines, i aprofitant les pèrdues patides per l'exèrcit de Nicea contra el Soldanat de Rum a la batalla d'Antioquia del Meandre, Enric va desembarcar amb el seu exèrcit a Peges i va marxar cap a l'est fins al riu Rindac. La victòria llatina a la batalla del Ríndac va ser aclaparadora i després de la batalla, Enric va marxar sense oposició fins a Nimfèon. Tres anys més tard el Tractat de Nimfèon va reconèixer el seu control de la major part de Bitínia i Mísia.
El 1215 el papa Innocenci III va convocar el Concili del Laterà IV en què considerava les esglésies romana i grega de l'Imperi Llatí com una sola i reconeixia Enric com a emperador; el papa va declarar Constantinoble la segona seu del cristianisme després de Roma.
El 1216 Enric va iniciar preparatius per la guerra contra el seu antic aliat, el dèspota de l'Epir i Etòlia, Teodor Comnè, però va morir sobtadament abans de començar les hostilitats. La seva mort es produí en circumstàncies estranyes, alguns pensen que fou produïda per una malaltia, d'altres que fou enverinat per la seva dona o per Hubert de Biandrate, governador de Tessalònica que ell havia fet fora; de les tres hipòtesis la tercera sembla la menys probable.
Pere de Courtenay Hi va haver grans dificultats per trobar un successor per Enric i l'assumpte va ser portat davant del nou papa Honori III, que va donar dret a Pere II de Courtenay, comte d'Auzerre, que podia reclamar els drets de la seva esposa Violant de Flandes, germana de Balduí i Enric. El mateix papa el va consagrar l'abril de 1217 a la Basílica de San Lorenzo fuori le mura, perquè no hi hagués cap vulneració de la prerrogativa, reconeguda al Patriarca de Constantinoble, de consagrar emperadors.