La literatura croata és la literatura feta en croat a Croàcia i Bòsnia i Hercegovina, encara que alguns autors escriguin a la Unió Europea, Canadà o als EUA. Tot i que tradicionalment s'ha considerat el croat com una versió del serbocroat escrit en alfabet llatí, des de la independència de Croàcia el 1991 es va estenent la idea que el croat és una llengua independent. miniatura|Pedra Baška Els orígens La cultura medieval croata era trilingüe: en croat, llatí i eslavó antic. Els primers texts n'eren del , traduccions de l'eslavó antic escrits en alfabet glagolític (escrits litúrgics, hagiografies i apòcrifs), inspirats en la literatura medieval eslava i romana d'Orient, com el Missal de Kiev (s. XI), documents com la pedra Baška (1100) i la Llei Vinodol (1288). Cap al 1300 va aparèixer la primera mostra de literatura pròpiament croata, el Rumanac Trojski ('Roman de Troie'). Des del , però, els texts seran més originals: prosa didàctica i històrica, d'influència italiana, com les Cròniques de Dukljanin, però també oral. La primera literatura en čakavski donà com a mostres el Missal del príncep Novak (1368), el Missal de Hrvoje Vukčič Hrvatinič (s. XV), lEvangeli de Reims i les Visio Tundali.
Literatura dalmatoragusea La literatura dalmatoragusea, d'origen romà i feta en čakavià, es va desenvolupar a les viles del litoral, eslavitzades, però de cultura italiana. Els llatinistes croats del Renaixement s'interessaren per la cultura del seu país i exaltaren sovint el seu sentiment d'origen eslau, com van fer Djordje Sišgorič de Sibenic (Georgius Sisgoreus, 1440-1509) i Priboevius de Hvar, l'historiador en llatí Hvarien-Hanibal Lučič (Annibale Lucio de Hvar, 1485-1553) autor del drama poètic Robinja ('Esclava'), o en italià, com Mauro Orbini (m. 1614) amb Storia dei popoli slavi. miniatura|Ivan Gundulic Per fer de contrapès entre el sentiment eslau amb l'atracció cultural italiana, els autors es basaren en la tradició medieval autòctona, influïda per Petrarca, amb centres a Zadar, Hvar i Dubrovnik. Els principals autors dubrovčan del període foren Vladislav Sisko Menčetič (1457-1527) i Džore Držič (Giorgio Darsa, 1461-1501), poetes trobadorescs de tradició amorosa; l'humanista Ludvik Crijevič (Luigi Cerva, 1460-1520); i el gran poeta Marin Držič (Marí Darsa, 1508-1567) de Ragusa, autor de comèdies de carnaval com Dundo Maroje ('Oncle Maroje', 1550), Skup ('L'avar', 1553), i Venera i Adon ('Venus i Adonis'). Altres aurtors menors foren Mikša Pelegrinovič (1500-1562) de Hvar amb el poema de carnaval Jejupka ('L'egípcia'); Brne Kernatutič (1520-1572) de Zadar, amb Vazegte Sigeta grada ('La presa de Siget', 1584) en honor del ban croat Zrinski; Juraj Barakovič (1548-1628) amb Vila Slovinka ('Fe eslava'); Andrej Čubranovič (1480-1530), Stjepo Gučetič, Niccolo Vetranič-Caučič, Petar Hektorevič de Hvar (Pietro Ettoreo, 1487-1572) amb Ribanje (1565) i Ribarsko Prigovaranje ('El pecat i el propòsit dels pecadors'); Marko Marulič de Split (1450-1524), amb la poesia patriòtica antiturca Judita (1501); Petar Zoranič (1508-1569) de Zadar, amb l'idil·li pastoral Planine ('Muntanyes'); Nikola Naljeskovič (mort el 1587) amb teatre carnavalesc; B. Cassio (1575-1650) i Mavro Vetranovič (1482-1576) de Ragusa, amb Remita ('Ermità') i Piligrin ('Pelegrí').
En altre temàtiques també destacarien Medo Pučič (1521-1582), el poeta amorós Dominko Zlatarič (1555-1609), el matemàtic Rudiger Bosgovič (1711-1787) i l'historiador Anselmo Banduri (1670-1743), autor del tractat Imperium orientali sive angiquitatis constantinopolitanae (1712).
Durant el l'austeritat de la Contrareforma es va imposar al lirisme amorós. Tot i així aparegué la gran figura del moment, Dživo Gundulič (Giovanni Gondola, 1589-1638) amb els poemes Suze sina razmetnoga ("Llàgrimes del fill perdut"), Dubravka (1628), considerada com l'himne nacional de la República de Ragusa, Osman (1626) i Cleòpatra (1627). També foren importants els petrarquistes Dinko Ranjina (1536-1607) de Ragusa, i Dinko Zlatarič (1558-1609) traductor de lElectra i Aminta de Sòfocles; Junije Palmotič (1606-1657) de Ragusa, amb drames històrics en poesia com Pavlimir, Atlanta, Captislava, Bisernica, Kristijade o Gomnaide; Dživo Bunič-Vucičevič (1592-1658), amb els idil·lis pastorals amb influència del marinisme italià: Plandovanja ('Plaers') i Mandaljena pokornica ('Magdalena penedida'); i el ban croat Petar Zrinski (1620-1671) amb Adrianskoja mora sirena ('La sirena de l'Adriàtica').
Els autors de la Contrareforma es formaren en els Col·legis Il·lírics de Bolonya, Loreto i Roma, gent com Pietro Canavelli (1637-1719), Girolamo Cavagnini (1640-1714) i Antun Kanižlić (1699-1777) d'Eslavònia. Allí es compongueren les gramàtiques Institutiones linguae illyricae (1654) a Roma i Thesaurus linguae illyricae (1654) a Loreto, així com un Dizionario italiano-latino-illirico (1728), compost a Venècia per Ardelio Dellabella.
El va continuar el desenvolupament de la comèdia carnavalesca, tot i que sense autors de gran importància, ja que les acadèmies fundades a Ragusa, Zadar i Split decaigueren; encara sobrevisqueren alguns autors com el franciscà Andrija Kačič-Miosič (1704-1760) amb la crònica rimada Razgovor ugodni naroda slovinskoga ('Clamorós discurs sobre el poble eslau'); Anton Gledjevič (1659-1738) amb els poemes Danina, Olimpia i Hermione; Ignač Gjorgjič (1676-1737), autor dUzdasi mandaljenje pokornise ('Sospirs de Magdalena penedida', 1728), Salter slovinsti ('Psalteri eslau', 1729) i Marunko i Pavica (1730); el jesuïta Juraj Ferič (1739-1820) i el francès fill del cònsol gal a Ragusa, Bruère Desrivaux/Marko Bruerovič (1774-1823), autor de poemes i comèdies líriques. I pel que fa als cants èpics, cal destacar l'obra del franciscà Filip Grabovac (mort el 1749), que exalta el patriotisme.
Literatura de la Croàcia continental (s. XV-XVII) El país havia estat devastat pels turcs, i els primers autors importants en foren els protestants Stjepan Konzul (mort el 1587) i Antun Dalmatin (mort el 1579) d'Ístria, traductors del Nou Testament al croat. Foren imitats pels catòlics de Zagreb, com el p. Antun Vramec (mort el 1587), autor d'una crònica en kajkavià. Durant el els nobles, amenaçats pel centralisme austríac, experimentaren el particularisme en adoptar la llengua popular. Així, Petar Zrinski (1621-1671) va adaptar al croat els poemes en hongarès del seu germà Nikola, i Fran Krsto Frankopan (1643-1671) va fer peces líriques d'influència italiana. També en destacaren el bosnià M. Divković (1563-1631) i el continental J. Habdelić (1609-1678).
Més tard, Juraj Križanić (1618-1683), missioner de la Contrareforma i entusiasta de la idea de la unitat i independència dels eslaus del sud, va compondre una Gramatično iskazanje ob ruskom jeziku, i marxà a Rússia per tal de convèncer el tsar de les seves idees, però aquest el va deportar a Sibèria, on va compondre el tractat de caràcter paneslavista Politicka. En una línia similar, Pavao Ritter-Vitezović (1652-1713), autor en llatí i en croat, va defensar els drets històrics del poble croat, i estén el sentiment nacional a tots els pobles il·lírics, que era com anomenava els eslaus del sud, i pretén unificar tots els dialectes en una llengua comuna.
Pel que fa al a Zagreb, destacaria la didàctica en kajkavià mercè a les comèdies de Tito Brezovič (1757-1804) com Diogenes, ili sluga dven zgoblenech bratov (1804), mentre que a Eslavònia destaca la figura de Matija Antun Relkovič (1732-1798), autor en kajkavià de Satir ili divi csuvik (1762). Altres autors foren Antun Kanižlič (1700-1777), el sacerdot i folklorista Toma Miklovšič (1767-1833), Antun Mihanovič (1796-1862), que proposà substituir el llatí pel croat, i Jakov Lovrenčič (1787-1842), autor del drama Petrica Kerempuh.
El A començaments del els croats no eren pas una unitat política (ja que eren dividits entre austríacs, hongaresos i turcs), ni lingüística (ja que empraven tres dialectes, čakavià, štokavià i kajkavià). Aleshores, el filòleg croat Ljudevit Gaj, influït pels filòlegs paneslavistes txecs, per tal de conjugar l'amenaça nacionalista hongaresa, va fundar les revistes Danica i Novine Hrvatske, des d'on proposa l'ús d'una llengua única, el štokavià, no sols per als croats sinó també per a tots els eslaus del sud, com ja havia fet a Sèrbia el filòleg Vuk Karadžić, però amb alfabet ciríl·lic, mentre que els croats empraran l'alfabet llatí. Amb aquesta finalitat també fundarà l'editorial Matica Ilirska. Janko Draskovič fundà d'un cercle literari a Zagreb i fou exiliat a París miniatura|Ljudevit Gaj D'aquesta manera apareixerà la primera generació d'autors literaris croats en štokavià, que també va captar l'eslovè Stanko Vraz (1810-1850), però que no va tenir prou deixebles a Eslovènia. Entre els principals exponents en tenim Ljudevit Gaj (1809-1872), que sentaria les bases de la unificació lingüística serbocroata amb Kratka osnorva hrvatsko-slavenskoga pravopisanja ('Epistolami d'escriptura legal croatoeslovena', 1830), el poeta i polític Ivan Mažuranič (1814-1890), autor de Smrt Smail-aga Cengijaca ('La mort d'Ismail Aga Cengic', 1846) i Petar Preradović (1818-1872). Aquesta tendència fou continuada pels nous autors, com Luka Botić (1830-1863), Gija Martič (1822-1905) i Mirko Bogovič (1816-1893), editor de la revista Neven ('Meravella'), primer autor croat empresonat per la seva activitat literària, i autor del poema Matija Gubeč, Kralj seljački ('Matija Gubec, rei dels pagesos', 1859).
La nova constitució del 1860 permetrà la literatura croata en unes condicions més favorables. El pare Josip Juraj Strossmajer i l'escriptor August Šenoa (1838-1881) fundaran la revista Vijenac, de caràcter literari, que el 1871 publicarà la primera novel·la croata Zlaterovo zlato ('L'or de l'orfebre') d'A. Šenoa, literatura de propaganda nacional, sentimental i romàntica.
Fou en aquells anys quan es va produir una reacció nacionalista croata fonamentada en els drets històrics del regne croat. L'ideòleg en fou Ante Starčevič, que publicaria treballs científics en una llengua diferent a la dels serbis. Amb ell sorgiria un grup d'autors realistes i naturalistes, com Evgen Kumičič (1850-1904), autor de Kneza Lepa ('La reina Lepa', 1902) i Urota Zrinjsko Frankopanska ('La conspiració de Zrinski i Frankopan'); Ksaver Sandor Gjalski (1854-1935) amb Janko Borislavić (1887), considerat el Faust croat; Vjenceslav Novak (1859-1905), influït per Zola i creador de la novel·la social croata, amb Pod Nehajem ('Sota el Nahaj', 1892), Posljednji stipančiči ('Els darrers stipancici', 1899) i Tito Dorčič (1905); Franjo Markovič (1845-1914), autor del poema èpic Kohan i Vlasta (1868); Ante Kovačič (1854-1889) amb U registraturi ('L'arxiver', 1888); Josip Kozarac (1858-1906), iniciador de la novel·la psicològica, amb Megju svijetlom i tminom ('Entre llums i tenebres', 1900) i Mrtui kapitali ('Capitals mortes', 1889); el novel·lista Janko Leskovar (1861-1949), l'eslavó August Harambašič (1861-1911) i el gran poeta Silvije Strahimir Kranjčevič (1865-1908) creador de la revista Nada ('Esperança') i autor de Trzaji ('Sobresalts', 1902). Alguns autors menys coneguts foren el comediant Josip Evgen Tomič (1843-1906), amb Bosanski Zmag ('Drac de Bòsnia', 1879), el frare de Ragusa Matija Ban (1818-1903), el dàlmata de Split Luka Botič (1830-1863) i el narrador i poeta Milan Marjanovič (1879-1955).
Modernisme croat miniatura|Ivan Mazuranic