La pesta negra fou una pandèmia, molt probablement de pesta, que possiblement s'originà el 1346 al nord de la Xina i, a través de Síria, s'estengué successivament per Anatòlia i Tràcia fins a arribar a Grècia, Egipte i els Balcans. El 1347 arribà a Sicília i des d'allà passà a Gènova; el 1348 havia infectat Suïssa (excepte els Grisons) i tota la península Itàlica, on només el territori del Ducat de Milà en fou parcialment estalviat. Des de Suïssa s'estengué a França i la península Ibèrica i el 1349 arribà a les illes Britàniques. El 1353, després d'haver infectat tot Europa, els focus de la malaltia es reduïren fins a desaparèixer. Segons estudis moderns, la pesta negra matà entre un terç i el 60% de la població del continent, entre 20 milions i 50 milions de persones. ||Fins al 60% de tota la població d'Europa del moment, El juny de 2022 es publicà a la revista Nature els resultats de la investigació d'un equip multidisciplinari internacional format per investigadors dels instituts Max Planck d'Antropologia Evolutiva i de Ciència de la Història Humana, a Alemanya, i de la Universitat de Stirling, al Regne Unit que, desafiant la teoria tradicional de l'origen xinès de la pandèmia, situen els orígens d'aquesta en l'actual Kirguizstan.
Gairebé tots els estudiosos estan d'acord que la pesta negra era una infecció causada per Yersinia pestis, un bacteri aïllat el 1894, que generalment es transmet de les rates als éssers humans a través de les puces. Sense tractament adequat (que no existia al ), la malaltia té una taxa de mortalitat que va des d'un 50 per cent fins a gairebé el 100 per cent segons la forma que prengui: bubònica, septicèmica o pneumònica.
miniatura|Difusió de la gran pesta a Europa A més de les seves conseqüències devastadores sobre la demografia del continent, la pesta negra tingué un fort impacte sobre la societat d'aquella època. A la cerca d'explicacions i remeis, algunes poblacions arribaren a culpar-ne els jueus, que foren l'objecte de persecucions i massacres. Molta gent atribuí l'epidèmia a la voluntat de Déu, fet que contribuí al naixement de diversos moviments religiosos, entre els quals destaquen els flagel·lants. La pesta també influí significativament en la cultura. En el seu Decameró, Giovanni Boccaccio utilitzà joves florentins que havien fugit de la ciutat empestada com a narradors. La «Dansa de la Mort» fou un tema recurrent en les representacions artístiques del segle següent. Fins i tot després del final de la gran epidèmia, la pesta continuà assotant la població europea amb una menor intensitat i una freqüència gairebé constant al llarg dels segles posteriors.
Etimologia miniatura|upright|Johannes Isacius Pontanus Durant l'edat mitjana, la paraula «pesta» (del llatí pestis, 'destrucció', 'ruïna' o 'epidèmia') es feia servir per referir-se a un ampli ventall de malalties que es caracteritzaven pel seu alt grau de mortalitat i difusió, incloent-hi el còlera, el xarampió i la verola. El terme «pesta negra» sorgí al de l'observació dels símptomes que provocava en les persones, com ara l'aparició de taques fosques i lívides d'origen hemorràgic que es manifestaven a la pell i les mucoses dels malalts. Els contemporanis s'hi solien referir com a febris pestilentialis, infirmitas pestifera, morbus pestiferus, morbus pestilentialis, mortalistas pestis o simplement pestilentia. Els autors coetanis també li donaren els noms de «gran pesta» i «gran pestilència».
L'epidèmia de mitjan es coneix igualment com a «mort negra» (del llatí mors nigra). El terme fou utilitzat per primera vegada el 1350 per Simon de Couvin, astrònom belga autor del De judicio Solis en convivio Saturni, una obra en la qual plantejà la hipòtesi que la malaltia era el resultat d'una conjució entre Saturn i Júpiter:
L'epidèmia del també fou anomenada «mort negra» a la Rerum Danicarum Historia de l'historiador flamenc Johannes Isacius Pontanus, publicada el 1631, tot i que en aquest cas l'expressió llatina era atra mors: En realitat, al tractat del De signis i sinthomatibus egritudinum, del metge francès Gilles de Corbeil, el terme atra mors ja s'havia fet servir per referir-se a la febre pestilencial (febris pestilentialis). L'expressió «mort negra» (svarti dauði en islandès i den sorte dod en danès) es difongué per Escandinàvia i seguidament per Alemanya, on gradualment fou associada a la plaga del . El terme fou emprat per primera vegada en anglès el 1755. El 1832 l'expressió fou represa pel metge alemany Justus Hecker. El seu article sobre la pesta del 1347–1353, Der schwarze Tod im vierzehnten Jahrhundert: Nach den Quellen für Ärzte und gebildete Nichtärzte bearbeitet, tingué un gran impacte, en part perquè fou publicat durant la gran epidèmia de còlera que assolà Europa entre el 1826 i el 1837. L'article fou traduït a l'anglès el 1833 i publicat moltes vegades.
Precedents i consciència social de les epidèmies miniatura|esquerra|upright|L'historiador Tucídides descrigué la plaga d'Atenes a finals del . Malgrat que encara no sabien com prevenir-les o curar-les, les persones del eren conscients de les epidèmies. Les grans pestilències del passat ja s'havien documentat a la Bíblia. A Deuteronomi 32.23-24 es pot llegir: «apilaré desgràcies damunt d'ells, gastaré contra ells les meves fletxes: fam que extenua, febres que abaten i epidèmies malignes».
En la seva Història de la guerra del Peloponès, l'historiador Tucídides descriu la plaga que feu estralls a Atenes durant el transcurs de la guerra del Peloponès Esparta (431–404 aC) i es considera que contribuí a la desfeta dels atenencs. Galè, Hipòcrates, Plató, Aristòtil i Ruf Efesi foren altres escriptors antics que descrigueren epidèmies. Metges com Hipòcrates i Galè sostenien que la causa es trobava en els «miasmes», efluvis nocius que, segons la teoria dels humors, trastornaven l'equilibri de l'organisme. Tanmateix, la manca de nocions d'epidemiologia feu que cap d'ells no reconegués la contagiositat entre els éssers humans.
El 541, Constantinoble fou assolada per la pesta de Justinià, una epidèmia narrada amb gran detall per l'historiador Procopi que, després d'haver mort un 40% de la població de la capital romana d'Orient, s'estengué per la regió mediterrània en diverses onades fins a mitjan i deixà entre 50 i 100 milions de morts, cosa que en fa la primera pandèmia documentada de la història. Quan la pestilència arribà a Roma el 590, la tradició diu que fou aturada gràcies a una processó penitencial ordenada pel papa Gregori el Gran, durant la qual hauria aparegut l'arcàngel Miquel.
El món musulmà tampoc no fou estalviat de les epidèmies. Es coneixen com a mínim cinc pestilències posteriors a l'Hègira: la «pesta de Xiraway» (627–628), la «pesta d'Amwas» (638–639), la «pesta violenta» (688-689), la «pesta de les verges» (706) i la «pesta dels notables» (716–717).
Les persones del eren conscients de l'existència d'altres malalties epidèmiques, com ara la verola i el xarampió. Tanmateix, com que els malalts que sobrevivien a aquestes infeccions quedaven immunitzats de per vida, creien que les epidèmies només afectaven els infants. A més a més, ignoraven el concepte de contagi i pensaven que les malalties eren una qüestió de cada individu.
Difusió miniatura|Mapa on s'observa la propagació de la pesta negra pel continent europeu a mitjan No és del tot clar l'origen del brot de pesta que afectà l'Europa del . S'especula que hauria pogut originar-se al nord de l'Índia, per bé que la teoria més estesa situa els primers casos a les estepes de l'Àsia central, des d'on els exèrcits i els mercaders mongols l'haurien transmès, en direcció est i oest, tot aprofitant la Ruta de la Seda. Així, seguint aquesta teoria, es troben els primers brots a la Xina durant la dècada de 1330, on se sap que la plaga afectà la província xinesa d'Hopei el 1334.
Ara bé, l'entrada de l'epidèmia a terres europees cal buscar-la a la península de Crimea (Rússia). La República de Gènova, una de les principals potències comercials d'aquell temps, havia establert una colònia a Kaffa (actual Feodòssia). Els exèrcits mongols van assetjar la ciutat durant temps i se sap que un dels mètodes d'atac emprats consistia a llençar amb catapultes cadàvers infectats dins la ciutat. L'octubre de 1347, una flota de vaixells genovesos que fugien del setge de Kaffa arribà a la ciutat siciliana de Messina amb la majoria dels seus tripulants infectats o morts. A més a més, se suposa que els vaixells portaven també rates i puces infectades.
Des de Messina, la plaga saltà cap a Gènova i Venècia (entre 1347 i 1348), i des d'Itàlia s'estengué en direcció nord-oest cap a tot el continent, arribant a la península Ibèrica, França i Gran Bretanya abans del juny de 1348. S'escampà, llavors, cap a Alemanya i els països escandinaus on arribà entre 1348 i 1350, i finalment a Rússia cap al 1351. L'Imperi Romà d'Orient quedà devastat per l'epidèmia. Tanmateix, algunes zones del continent no es van veure afectades per la plaga, com per exemple Polònia o algunes zones de Bèlgica i els Països Baixos.
Moltes persones van creure que la pesta negra era un càstig de Déu a causa dels pecats que cometien. Grups de religiosos, com els flagel·lants, recorrien les ciutats en processó flagel·lant-se l'esquena per fer penitència. De fet, com que anaven de ciutat en ciutat, van participar de manera involuntària en la propagació de la pesta.
Formes i símptomes de la malaltia La pesta presenta tres variants típiques: La pesta bubònica: és la forma més comuna de pesta. Es transmet per la picada de la puça, que viu com a paràsit de la rata, la primera a infectar-se amb el bacteri. La seva taxa de mortalitat, sense tractament, se situa entre el 30% i 75% dels casos. El símptoma característic d'aquesta variant de la malaltia és l'aparició de bubons a l'engonal, el coll i les aixelles, pels quals supura pus i sang. L'aparició d'aquestes tumoracions va acompanyada de febre alta (entre 38 i 41 °C), vòmits i confusió o deliri. La pesta pulmonar o pesta pneumònica: és la segona variant més estesa de la malaltia i sol donar-se en climes freds. És l'única de les tres variants que es transmet per via oral, i l'única que segueix la via home-home, a través de gotes de saliva contaminada pel bacteri d'una persona infectada. La taxa de mortalitat és altíssima, del 100% sense tractament des dels primers moments de la infecció. Els símptomes característics són la dificultat per respirar (dispnea), l'aparició de coloracions blavoses/violàcies pel cos (especialment a la cara) com a resultat d'una cianosi i, sobretot, l'expectoració sangonosa. La pesta septicèmica: és la menys freqüent de les tres formes, però, alhora, la més mortífera, atès que la infecció envaeix ràpidament el torrent sanguini. Causa la mort a gairebé a tots els malalts. Els símptomes més característics són la febre alta i l'aparició de taques de color fosc o morat per tot el cos, originades per hemorràgies sota la pell.
Així doncs, tot i que originàriament el brot de pesta correspondria a la varietat bubònica, a mesura que aquesta es propagava donà lloc a l'aparició de les altres variants, que són sempre secundàries.
Durant els primers dies, i coincidint amb el període d'incubació de la malaltia, la persona infectada no presenta cap simptomatologia. Passats uns dies, però, aquesta es manifesta amb tota la seva virulència i la majoria de les víctimes moren en el termini de quatre a set dies.
L'antisemitisme desfermat i el context religiós