La història d'Itàlia és una de les més importants de tot Europa i de tot el món. Íntimament lligada a la de la cultura occidental i la història d'Europa, ha viscut bona part dels principals esdeveniments històrics del món occidental.
Hereva de múltiples cultures antigues com la dels etruscs i llatins, i receptora de la colonització grega i cartaginesa, va veure néixer l'Imperi Romà, bressol de gran part de la cultura occidental i un dels més grans de la història. Després de la caiguda de l'imperi, Itàlia va patir una sèrie d'invasions germàniques alternades amb intents romans d'Orient i francs de reconstruir la unitat de l'Imperi Romà. Roma, seu del papat i font de legitimitat imperial, va ser en aquests temps un focus que va atreure figures com Justinià I i Carlemany.
Durant l'edat mitjana Itàlia es convertiria en un mosaic de ciutats estat que lluitaven entre si per aconseguir-ne l'hegemonia sobre la resta, amb freqüents intervencions de les potències circumdants i de l'Església. La seva privilegiada situació geogràfica va fer que fos clau en el comerç europeu i va afavorir repúbliques marítimes connectades amb la història europea. La lluita entre el poder temporal imperial, que incloïa Itàlia, i l'espiritual papal, que tenia la seva seu a Roma, va tenir a Itàlia especials repercussions.
Aquesta herència de rellevància política la va convertir en focus de les lluites pel poder a Europa. A més, el llegat cultural clàssic i eclesiàstic fou el brou de cultiu de noves tendències. En els segles XV i XVI es va convertir en el centre cultural d'Europa, donà origen al Renaixement i va ser un dels camps en què es va decidir la supremacia europea de l'Imperi Espanyol amb la victòria sobre Francesc I de França.
Després del declivi de la monarquia hispànica, l'Imperi Austrohongarès passaria a controlar la regió, com a bona part d'Europa central. Transformada en un camp de batalla durant les guerres napoleòniques i el Primer Imperi de Napoleó Bonaparte, lluitaria per la seva independència. Entre 1856 i 1870 es va dur a terme la Unificació d'Itàlia després d'una sèrie de guerres que feren enfrontar-se l'Imperi Austríac i els Estats Pontificis.
Posteriorment, Itàlia portaria a terme polítiques imperialistes que la dugueren a participar en la Primera Guerra Mundial del costat de l'Entent, a desenvolupar el feixisme de Benito Mussolini, a la invasió d'Albània i Abissínia i a participar en la Segona Guerra Mundial al costat de l'Alemanya Nazi i de l'Imperi del Japó.
En l'actualitat Itàlia és un estat prestigiós, democràtic, pertanyent a organitzacions com la Unió Europea o el G-8, i una de les principals potències econòmiques del món.
Definició d'Itàlia El nom d'Itàlia s'ha usat des d'antic per a designar la gent del centre del que avui anomenem península Itàlica, fent referència als pobles itàlics, parlants de les llengües itàliques. El seu origen és incert: Pallotino defensa que deriva d'un assentament a Calàbria i que va ser usat pels grecs com a terme general per a designar els habitants de tota la península.Guillotining, M., History of Earliest Italy, trans. Ryle, M & Soper, K. in Jerome Lectures, Seventeenth Sèries, p. 50.
El terme es va assentar quan la República Romana unificà tota la península en conquistar la resta de tribus contemporànies. El nom d'Itàlia va ser usat també en monedes encunyades per la coalició de pobles que s'aixecà contra Roma al , amb capital a Corfinium, que incloïa samnites, umbres, sabins i altres. Finalment, l'emperador romà August va incloure sota el nom dItàlia tota la península, al qual es va acabar agregant la Gàl·lia Cisalpina al 42 aC, com a unitat central de l'imperi.
Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, les paraules Itàlia i italià van passar a fer referència al conjunt d'estats que poblaven l'antic territori de la Itàlia romana i que compartien una certa afinitat cultural, i en destacava especialment un mateix conjunt de dialectes del llatí que donarien origen a l'idioma italià. Segles després, el nacionalisme romàntic va basar en aquesta unitat cultural la seva recerca d'una unitat política que desembocaria en el modern estat italià.
Alguns territoris que sota aquests mateixos barems podien ser anomenats italians no van entrar en l'estat, com és el cas de Malta, Mònaco, San Marino, el microestat del Vaticà o regions limítrofes amb Eslovènia i Croàcia, Suïssa (la Valtelina, Ticino i la part italoparlant dels Grisons) i França (Niça, Savoia, l'illa de Còrsega). Per convenció, aquest article se centrarà en el territori de l'actual Itàlia, però incloent-hi la història d'aquestes zones quan es tractin períodes en què van compartir un mateix esdevenir.
Orígens del nom El nom d'''Itàlia era el nom antic del país i del poble que es trobava al sud de la península. El seu origen és incert, probablement una deformació grega que significa 'Terra del bestiar boví o vedella'. Una aliança de tribus itàliques (sabines, samnites i umbriana, entre altres) que competien a Roma durant el van ser les primeres a encunyar monedes amb el nom d'Itàlia. Durant el temps de l'emperador August aproximadament, el territori multiètnic de tota la península es va incloure en el concepte d'Itàlia com a unitat central de l'imperi; la Gàl·lia Cisalpina, que era l'Alta Vall del Po, fou afegida a la província d'Itàlia el 42 aC. Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident i de les invasions llombardes, les paraules "Itàlia" i "italià" s'utilitzaven de manera col·lectiva per a referir-se als diversos estats que es van formar a poc a poc a la península.
Edat de bronze i edat de ferro La cultura terramare, de les primeres d'Itàlia, pren el nom de la terra negra, residu dels monticles que s'utilitzaven com a fertilitzants pels agricultors locals. Les ocupacions dels pobles terramare, comparats amb els predecessors neolítics, es poden inferir amb certesa comparativa. Eren, encara, caçadors, però havien domesticat animals; eren destres en la metal·lúrgia, fonien bronze en motlles de pedra i fang; eren també agrícoles, cultivaven mongetes, raïms, blat i lli. Es pensa que la cultura terramare eren un poble primitiu de parla itàlica del grup indoeuropeu.
La cultura de Villanova seria la primera a treballar amb ferro a la península italiana; practicaven la cremació i enterraven les cendres dels morts en urnes de ceràmica de forma de doble con. En termes generals, els assentaments de la cultura villanoviana se centraren a la vall del riu Po i a Etrúria, envoltant Bolonya —que després seria un important centre etrusc— i a les àrees de l'Emília-Romanya (a Verruchi i Fermi), a la Toscana i al Laci.
Arribada dels pobles indoeuropeus miniatura|Mapa lingüístic d'Itàlia a l'edat de ferro Amb l'edat del ferro arribaren a Itàlia els pobles indoeuropeus, principalment en quatre grans migracions des del nord.
Una primera onada migratòria, probablement indoeuropea, tingué lloc al II mil·lenni aC. Són característiques d'aquest període les esteles o estatuàries de tipus menhir, que porten sovint gravats signes solars, aparentment signes distintius indoeuropeus. Una segona onada entre el final del III mil·lenni i els inicis del II mil·lenni aC dugué a la difusió de poblacions associades a la cultura del vas campaniforme i del bronze a la plana Padana, a Etrúria i a les zones del litoral de Sardenya i Sicília. Cap a la meitat del II mil·lenni aC una tercera onada porta els terramarnes i potser els pobles llatinofaliscs, que difonen l'ús del ferro i la incineració dels morts.
Cap a final del II mil·lenni i la primera meitat del I mil·lenni aC es dona la quarta i principal onada associada a la cultura dels camps d'urnes i els pobles oscoumbris (probablement també els llatinofaliscs), leponcis i vènets. Es tracta de la cultura de Villanova, anomenada així per un dels principals jaciments arqueològics. Se sap, a més a més, que practicaven la cremació i incineració dels morts, i es caracteritzaven les necròpolis per unes urnes típiques de forma cònica. Parlaven les llengües itàliques, d'origen indoeuropeu. S'assentaren principalment al nord, al riu Po i a Úmbria i Emília, i al centre de la península (Etrúria i el Laci). Més al sud, tot i que la pràctica general era la inhumació, s'hi han trobat també enterraments d'aquesta cultura fins a Càpua i Campània.
D'aquesta cultura provenen la majoria dels pobles que habitaren el centre i el nord d'Itàlia de manera hegemònica des d'aleshores. Els llatins, la ciutat principal dels quals era Alba Longa, farien aparèixer amb el temps Roma. Els sabins, que donaren nom a Sabínia, habitaven prop de ciutats properes com Reate, Interocrea, Falacrinum, Foruli, Amiternum i Nursia. Els oscs inclouen els samnites, que s'assentaren a Càpua, lucans i d'altres. Els umbres donen nom a Úmbria i habitaren al nord-est en ciutats com Perusa, Interamna Nahars, Fano, Osimo, Fermo i San Severino Marche.
Els etruscs Article principal: Etruscs
miniatura|Ruïnes d'una ciutat etrusca (Bagnoregio)La cultura etrusca es va desenvolupar a Itàlia al voltant del 800 aC aproximadament al mateix temps que la cultura villanoviana. Durant el la cultura va ser influenciada pels comerciants grecs i els veïns grecs de la Magna Grècia, la civilització hel·lènica del sud d'Itàlia. Es creu que els etruscs parlaven una llengua no indoeuropea. Van desenvolupar un sistema d'estat de societat amb vestigis de formes tribals. Eren molt més avançats que els pobles itàlics veïns, que encara s'organitzaven com tribus. Roma, en un sentit estricte, va ser el primer estat itàlic, però etrusc. El sistema de creences etrusc era politeista immanent; és a dir, tots els fenòmens visibles eren considerats com a manifestacions del poder diví i aquest poder era subdividit en deïtats que actuaven contínuament sobre el món humà, i podien ser dissuadits o persuadits a favor dels afers humans. Roma va ser fundada al territori etrusc. Encara que hi ha fonts que indiquen que Campània i Laci també eren regions etrusques, els historiadors consideren que Roma era la frontera del territori etrusc. Prop del centre etrusc de Viterbo, una ciutadella etrusca avui dia coneguda com a Acquarossa va ser destruïda el 500 aC i mai no fou reconstruïda, la qual cosa va preservar les estructures de les construccions d'aleshores, excavades amb el suport de l'Institut Suec. miniatura|esquerra|La Magna Grècia Invasions celtes i il·liris Entre els segles V i I aC es desenvoluparen a Europa central les cultures de Hallstatt i de La Tène, de la qual deriven els pobles celtes que s'estengueren per Europa. La seva expansió des del nord els portà a assentar-se a la zona al nord del riu Po, amb una constant pressió cap al sud, enfrontats als pobles itàlics. Els taurins s'assentaren a la zona del que avui és Torí, que en fou la capital. Una de les branques de la gran tribu dels bois arribà a l'actual Bolonya, topònim d'arrel celta, acompanyats per língons i sènons (que donen nom a Senigallia). Altres tribus inclouen els ínsubres, que s'assentaren a Llombardia, i els cenòmans. En molts casos es produí una assimilació entre els celtes i la cultura preexistent lígur.
De manera semblant, els il·liris, empentats pels anteriors, es veieren desplaçats cap al sud i poblaren el Vèneto, Ístria i la costa de la mar Adriàtica. Alguns defensen que els messapis, que ocupaven Apúlia, són d'origen il·liri, tot i que d'altres els atorguen un origen hel·lènic.
Magna Grècia Article principal: Magna Grècia lang=ca|miniatura|esquerra|Les colònies gregues antigues i els seus dialectes a la Magna Graecia.