La Simfonia núm. 4 en mi menor, op. 98, de Johannes Brahms és l'última de les seves simfonies. Brahms va començar a treballar en la peça a Mürzzuschlag, aleshores a l'⁣Imperi Austrohongarès, l'any 1884, tot just un any després d'acabar la Simfonia núm. 3. Brahms va dirigir l'⁣Orquestra de la Cort a Meiningen, Alemanya, per a l'estrena de l'obra el 25 d'octubre de 1885. És una obra voluptuosament romàntica, considerada sovint com la seva obra mestra, amb Ein deutsches Requiem.

Moviments La durada és d'uns 40 minuts i està dividida en quatre moviments:

Allegro non troppo (mi menor) Andante moderato (mi major) Allegro giocoso (do major) Allegro energico e passionato (mi menor)

Origen i context Amb la Quarta Simfonia, Brahms assoleix una de les seves creacions més profundes, gairebé d’una dimensió espiritual. L’obra neix d’un equilibri delicat entre forces oposades: la malenconia i l’alegria, la contenció i el lirisme, la gravetat i l’exaltació. Clara Schumann, amiga íntima i referent musical del compositor, va captar amb gran sensibilitat aquesta tensió en el primer moviment. En paraules seves: «És com si un estigués estirat a la primavera, envoltat de flors en plena floració, i l’ànima s’omplís alternativament de joia i de tristesa.» Aquesta imatge resumeix amb precisió el caràcter de la simfonia: una música que oscil·la constantment entre la llum i l’ombra, entre l’impuls vital i una nostàlgia profunda.

Brahms trobava que la seva inspiració es desplegava amb més llibertat durant els mesos d’estiu, que solia passar en petits pobles del camp austríac, alemany, suís o italià. Lluny de la vida urbana, aquells entorns li oferien la tranquil·litat necessària per compondre. Els estius de 1884 i 1885 —els mateixos en què va escriure la Quarta Simfonia— els va passar a Mürzzuschlag, un poble d'Estíria amb molt d’encant, situat a unes dues hores en tren al sud-oest de Viena. Els dos primers moviments els va compondre l’estiu de 1884, i els dos darrers l’estiu de 1885. Brahms solia llogar allotjaments que responguessin a uns criteris molt concrets: una bona vista —en aquest cas, més aviat cap a la plaça del poble que no pas cap a les muntanyes—, espai suficient per a un bon piano i la proximitat d’un restaurant acceptable. A Mürzzuschlag es va convertir ràpidament en una petita celebritat local. En una ocasió, es va entretenir observant dos vianants aturats davant de la casa on s’allotjava, mentre un d’ells xiuxiuejava amb entusiasme a l’altre: «Ho sents? Brahms està tocant.» La situació tenia un punt d’ironia, ja que la música que escoltaven no era seva, sinó d’un altre músic que també residia a la mateixa casa.

miniatura|Casa Museu de Brahms a Mürzzuschlag

A Mürzzuschlag es percep de seguida la petjada de Brahms al poble. El conservatori local porta el nom de Johannes Brahms Musikschule, els camins de muntanya que ell mateix recorria són coneguts com el Brahmsweg, i la plaça principal està presidida per una estàtua imponent del compositor, representat just a l’inici d’una de les seves passejades. A tot això s’hi afegeix el Museu Brahms, instal·lat a la seva autèntica residència d’estiu, on es conserven objectes i records vinculats a les seves estades. El museu també acull nombrosos concerts —sovint dedicats a la seva música— i el Brahms-Bar, per fer-hi una pausa després de la visita.

Sovint suggeria que la seva música absorbia l’atmosfera dels llocs on havia estat escrita, i en aquest cas ho expressava amb una imatge ben reveladora. En una carta al director Hans von Bülow, afirmava que la seva simfonia «té el gust del clima d’aquí; les cireres no són gaire dolces — no te les menjaries!». Aquesta observació, aparentment anecdòtica, apunta directament al caràcter de l’obra: una bellesa marcada per un punt d’aspror, per una dolçor continguda. Brahms acostumava a minimitzar les seves pròpies creacions —en una ocasió va referir-se a aquesta simfonia com «un altre conjunt de polques i valsos»—, però, en aquest cas, la seva ironia no amaga sinó que revela amb precisió el to agredolç que travessa bona part de la Quarta Simfonia.

Tan bon punt va enllestir l’obra, Brahms en va fer arribar còpies a diversos amics de confiança, esperant-ne una recepció favorable. La resposta, però, el va decebre: molts hi van reaccionar amb reserves o crítiques obertes. La seva amiga i confident Elisabet von Herzogenberg admetia que respectava la composició, però es mostrava crítica amb el primer moviment, que, segons ella, «en el pitjor dels casos sembla com si un gran mestre hagués fet una exhibició gairebé excessiva de la seva habilitat». Encara més contundent va ser el seu amic Max Kalbeck, que li va proposar suprimir completament el tercer moviment, reutilitzar el final com a peça independent i escriure’n dos de nous per substituir-los. Aquestes reaccions, lluny de confirmar les expectatives del compositor, posaven de manifest fins a quin punt l’obra descol·locava fins i tot el seu cercle més proper.

Instrumentació Està orquestrada per a dues flautes (una d'elles doblada a piccolo), dos oboès, dos clarinets, dos fagots, un contrafagot, quatre trompes, dues trompetes, tres trombons, timbales, triangle (només en el tercer moviment) i instruments de corda.

Música El monumental primer moviment ens mostra el Brahms més dramàtic i apassionat, mentre que el contemplatiu segon moviment té el caràcter d'un rèquiem. L'exuberant i joiós tercer moviment (compost després) ressona amb el triangle. L'últim moviment és notable com a rar exemple d'una xacona simfònica, que és semblant a una passacaglia; tot i que el mateix Brahms s'hi referia amb el nom de "xacona". Per al tema iteratiu, Brahms va adaptar el tema de la passacaglia del moviment final de la cantata de Johann Sebastian Bach Nach dir, Herr, verlanget mich. La simfonia està farcida d'al·lusions musicals, principalment d'obres de Beethoven.

Recepció Va ser estrenada a Meiningen el 25 d'octubre de 1885 amb el mateix Brahms dirigint l'orquestra. Va rebre una bona acollida i ha romàs molt popular des d'aleshores. L'obra havia tingut una presentació prèvia de caràcter privat en una versió per a dos pianos (un d'ells tocat per Brahms). L'amic i biògraf de Brahms, Max Kalbeck, indicà que el crític Eduard Hanslick, en escoltar el primer moviment en aquesta vetlada, exclamà «Durant aquest moviment vaig tenir el sentiment que dues persones extremadament intel·ligents m'estaven colpejant». Per descomptat, posteriorment Hanslick va afegir més comentaris elogiosos de l'obra.

Posteriorment, Brahms va portar l’obra de gira amb aquest conjunt per diverses ciutats d’Alemanya i dels Països Baixos, tot i que abans Hans von Bülow, director titular de l’orquestra, ja n’havia dirigit una segona interpretació a Meiningen. Von Bülow, una de les figures més destacades del panorama musical del seu temps —director de l’estrena de Tristan und Isolde de Wagner el 1865 i pianista de l’estrena del Concert per a piano núm. 1 de Txaikovski el 1875—, era també un ferm defensor de la música de Brahms. Durant els primers assaigs, va reaccionar amb un entusiasme extraordinari, que va deixar reflectit en unes notes especialment eloqüents: «Difícil, molt difícil. Núm. 4 gegantina, totalment una llei en si mateixa, una individualitat completament nova i sòlida. Desprèn una energia incomparable des de la primera nota fins a l’última.»

Arnold Schönberg, al seu assaig Brahms the Progressive, va evidenciar diverses relacions temàtiques a la partitura, com també ho faria Malcolm MacDonald a la seua biografia sobre el compositor. La primera part del tema de la xacona és anticipada pels contrabaixos durant la coda del precedent moviment; i les terceres descendents del primer moviment, transposades una quinta, apareixen en contrapunt durant una de les variacions finals de la xacona.

Referències

Walter Frisch. Brahms: The Four Symphonies (New Haven: Yale University Press, 2003), p. 115-140

4 Brahms 4 Categoria:Composicions musicals del 1885 Simfonia Brahms