miniatura A l'antiguitat clàssica, loratòria era estudiada com una part de la retòrica, és a dir, de l'art de l'eloqüència en l'expressió oral i escrita, i es considerava una habilitat important tant en l'àmbit públic com en el privat. Aristòtil i Quintilià discutien d'oratòria, i aquesta disciplina va formar part, com a assignatura, dels estudis durant l'edat mitjana i el Renaixement, per la qual cosa se'n van materialitzar normes i models.
El desenvolupament dels parlaments durant el va comportar l'aparició de grans oradors i la destresa en la comunicació lingüística ha estat considerada des d'aleshores com una de les principals habilitats a l'hora de garantir el futur polític. A mitjan , l'oratòria va abandonar els tocs formalitzats i grandiloqüents per deixar pas a un art més basat en recursos conversacionals.
Història L'oratòria grega té les seves arrels en la filosofia sofista. Entre els membres d'aquesta escola cal destacar en aquest aspecte de l'art de l'argumentació i bon dir Trasímac de Calcedó i Gòrgies de Leontins. Tanmateix, cal no menystenir la relació d'aquest art del bon parlar en públic amb l'estructura de la polis que exigia saber-se expressar en assemblees.
També a Roma, el desenvolupament de l'oratòria va anar de bracet amb la vida política, ja que visqué una època d'or durant el període republicà. Entre els grans oradors romans d'aquesta època, trobem la figura de Ciceró. Ja a l'edat imperial, Quintilià n'esdevindrà un teòric de l'art (institutio oratoria). Uns altres oradors insignes de Roma van ser Plini el Jove i l'historiador Tàcit.
De l'edat mitjana ens n'han pervingut nombrosos tractats d'eloqüència atès que la retòrica formava part dels estudis. En l'àmbit català, pel que fa a la vida pública, cal destacar els discursos emesos en les predicacions religioses i els parlamentaris. Entre els primers, destaca l'obra de Sant Vicent Ferrer, de qui han arribat fins als nostres dies les transcripcions dels Sermons. Quant als discursos parlamentaris, influïts per la feina dels cancellers reials, excel·leix per damunt de tots la peça més famosa de l'oratòria parlamentària catalana: el discurs del rei Martí I a les Corts de Perpinyà el 1406, un model de la prosa humanista que feia estada a la Cancelleria dels reis catalans.
Qualificatius vocals Són les característiques que adopta el discurs en cada moment, és a dir: el volum, el to, la velocitat i les pauses.
El Volum El volum fa referència a la intensitat del so. Pot mostrar tant entusiasme o confiança com agressivitat, bones o males maneres, etc. S'eleva o s'abaixa d'acord amb les característiques del públic i amb la proximitat en què es troba el receptor.
El to El to és la qualitat vocal o ressonància de la veu produïda principalment com a resultat de la forma de les cavitats orals. Té molta influència en el que transmet i és molt important, ja que el seu bon ús, pot generar interès en els oients.
La velocitat La velocitat o ritme, pot reflectir emocions o estats d'ànim. S'han d'evitar els extrems: parlar massa lent pot avorrir o impacientar el qui escolta, i parlar massa ràpid fa que els oients tinguin dificultats per comprendre el que es vol dir.
Les pauses Les pauses tenen la funció de permetre un descans en la parla, respirar correctament i donar importància a les idees que s'acaben d'expressar. És aconsellable utilitzar una pausa al començament del discurs, després de cada idea principal i abans de la conclusió.
Oratòria a Grècia Escoles Els sofistes van introduir la retòrica a Grècia de manera oficial, ja que van veure la importància dels discursos en la intervenció dels afers públics, un cop implantada la democràcia. Això va interessar molt a aquesta escola perquè no era considerada un corrent filosòfic, però volia tenir el mateix poder que aquests. Per aquesta raó ensenyaven els joves que pensaven com ells a defensar la seva pròpia opinió. Si bé tots els sofistes estaven d'acord amb la negació de la religió i un relativisme ètic i moral, no constituïen una escola unida.
Van ser durament criticats, ja que buscaven el benefici propi i no la recerca de la veritat. D'entre els seus retractors destacaren Sòcrates i Plató. Ambdós van posar la retòrica en un segon pla i només la van utilitzar per acostar-se a la veritat, però van criticar els sofistes per dues raons diferents. Plató utilitzava el discurs només per arribar a conclusions verdaderes, sense voler convèncer ningú del fet que ho fossin. Per altra banda, Sòcrates ensenyava a fer servir la retòrica per convèncer amb arguments lògics i completament objectius, és a dir, arguments universals per a tots els homes, teoria oposada a la creença dels sofistes. Un punt que cal destacar és que l'ús de l'oratòria va salvar moltes ensenyances de Sòcrates de caure en l'oblit, ja que ell no va escriure mai res, sinó que va ser Plató qui es va dedicar a transcriure el que deia el seu mentor.
Entre els sofistes i Plató trobem Aristòtil, el qual creia que la retòrica servia per trobar la veritat i l'oratòria per verificar aquesta veritat. Es va interessar per la tècnica de l'oratòria i per com arribar als oients, però també va utilitzar el discurs per apropar-se a la veritat. Per això va escriure tres llibres de retòrica: el primer tractava sobre la retòrica i les seves ramificacions; el segon, dels oients; i el tercer estudiava les tècniques de persuasió de l'oratòria. Aristòtil va integrar aquestes dues disciplines a la seva filosofia sense problemes.
Aristòtil va dividir el procés de creació d'un discurs en quatre parts: inventio, discernir el que és important incorporar al discurs; dispositio, ordenar les idees amb una clara estructura en què la primera part persegueix preparar l'ànim de l'espectador, la següent exposa el tema del discurs per a la tercera convèncer dels arguments a favor en cas de confirmació i dissuadir dels arguments contraris en cas de refutació. L'última part, la conclusió, vol commoure l'audiència; elocutio, buscar les paraules i l'estil adients posant èmfasi en la correcció, claredat, elegància i decòrum; i pronuntatio, la manera de declamar el discurs cuidant el llenguatge no verbal i la modulació de la veu.
Principals oradors grecs Eminències del discurs a Grècia: els deu oradors àtics del cànon alexandrí, anomenats així per l'ús que feien del vers hendecasíl·lab. Cal recalcar que no formaven cap escola, tots havien rebut formació diferent i la major part eren logògrafs a l'època dels primers judicis democràtics a Atenes, al segle de Pèricles.
Entre aquests, en destacaven principalment tres; el primer de tots és Lísies (450 aC-378 aC), que es va convertir en el principal representant de l'estil pla, un estil que defugia tota mena d'adorns. Va exercir de logògraf, una professió que consistia d'escriure discursos per altres persones perquè es poguessin defensar davant de qualsevol tribunal. Va destacar gràcies a la seva capacitat d'adaptació a cada situació, fet que fins aquell moment no havia estat tan important. La seva vida com a orador també va ser molt exitosa, ja que parlava perfectament l'àtic pur i era conegut allà on anava pels seus discursos lúcids i elegants.
El segon d'aquesta llista és Isòcrates (436 aC-338 aC) el qual no va exercir gaire d'orador per la seva fràgil salut, però va preparar els joves per a la vida pública amb uns cursos que, segons ell accentuava, eren de filosofia. També es va convertir en un gran mestre de la prosa rítmica i, de fet, una de les seves grans aportacions va ser la creació de l'estil de prosa literari, que juntament amb l'aportació de Ciceró, es convertiria en l'estil de prosa moderna a l'Europa occidental. Al llarg de la seva vida, sempre va defensar la unió de tota Grècia contra els perses encara que estiguessin sota el control de Macedònia. Tot el contrari del tercer membre destacat d'aquest grup, Demòstenes, que rebutjava els macedonis i, després de ser deixeble d'un orador forense, es va convertir en una eminència quan va superar els seus problemes de tartamudesa i va ajuntar els estils antics amb el seu propi, fent-se notar a l'assemblea. Aconseguia barrejar proves i arguments, creant discursos summament il·lustres. Va publicar un discurs contra Filip de Macedònia anomenat Per la corona que li atorgà molta notorietat i influència en les futures generacions. Encara avui dia, se'l coneix com un geni de l'oratòria.
Oratòria a Roma Educació L'educació per als romans era important des dels primers temps ja que ensenyava els nens i nenes a viure en comunitat, respectar la família, complir els preceptes religiosos i conservar les tradicions. És a dir, tot allò necessari per ser un bon ciutadà. És per això que l'educació començava a través de les mares, que ensenyaven els seus fills des de ben petits a desenvolupar les seves habilitats més bàsiques: caminar i parlar. Quan aquests complien els set anys, rebien una educació diferent segons el seu gènere, el qual estava molt diferenciat en l'època. Pel que fa als nois, era el pater familias qui s'encarregava d'ensenyar-los a llegir i escriure i altres valors morals, civils i religiosos a través del seu exemple. Per a les noies, però, era necessari aprendre a realitzar les tasques domèstiques, principalment cosir i filar, per tal de convertir-les en unes bones matrones.
A partir del , amb motiu de la conquesta de la Magna Grècia i el contacte amb la cultura grega, a Roma es va produir un canvi radical en el sistema d'educació. Els romans es van adonar que l'ensenyament impartit pels pares era insuficient i, per tant, van confiar els fills a uns preceptors, que sovint eren esclaus o lliberts grecs amb un bon nivell cultural. Per a les famílies més humils, van sorgir al les escoles públiques, que constaven de tres etapes: ludus litterarius, ludus grammatici i ludus rhetoris.
Els infants començaven l'ensenyament primari en complir els set anys. Les classes es feien en galeries (pergulae), sota els porxos del fòrum o en botigues separades del carrer amb una cortina, però també es feien a l'aire lliure. En aquestes aules, els alumnes seien en bancs sense respatller o bé en tamborets (subsellia) i no utilitzaven taules. Aquests tamborets se solien col·locar al voltant del mestre (magister), que seia en una cadira amb respatller (cathedra). Nens i nenes anaven a l'escola fins als dotze anys i aprenien maquinalment a llegir, escriure i comptar. Aquest aprenentatge consistia en repetir, copiar i memoritzar. A comptar aprenien primer amb els dits i després amb l'àbac (abacus).
L'ensenyament secundari, ludus grammatici, el començaven als dotze anys i durava fins als setze o disset. El nombre d'alumnes disminuïa degut a que normalment només continuaven estudiant els fills de les famílies benestants, mentre que les nenes ja no continuaven. Si bé a l'ensenyament primari les aules eren molt humils, en l'ensenyament secundari les classes eren espais millorats que es decoraven amb bustos d'escriptors famosos i mapes pintats a les parets. El professor era el grammaticus, millor considerat que el magister. Aquest es dedicava a llegir textos d'escriptors grecs i llatins per a ensenyar als alumnes literatura i gramàtica. Comentaven la forma i el contingut dels textos, els quals parlaven de diversos temes com geografía, història, mitologia, astronomia, etc. A més, realitzaven una crítica i una valoració global d'aquests.