Ajoblanco és el nom d'una revista espanyola mensual que es va publicar entre 1974 i 1980 en una primera etapa i entre 1987 i 1999 en la segona. Al costat d'altres capçaleres com Star i Nova Lent, Ajoblanco va ser un dels primers punts de trobada i difusió de la contracultura a Espanya. Hi van participar la majoria dels intel·lectuals de les dues èpoques, així com col·lectius, grups de treball, cèdules crítiques i gent diversa que hi va aportar les seves singularitats. Van fer dAjoblanco un veritable panòptic de les tensions històriques i estètiques a Espanya al llarg de més de vint anys.

Primera etapa La revista va aparèixer per l'impuls de Pepe Ribas, un estudiant barceloní de Dret procedent d'una família burgesa, que va aglutinar al seu voltant filòsofs, poetes, arquitectes, artistes i dibuixants de còmics de l'escena contracultural de Barcelona dels anys 70 del . Tots van participar en un projecte que conjuminava l'oposició al règim franquista amb la independència dels partits d'esquerres de l'oposició (especialment, el PSUC, l'Assemblea de Catalunya i Bandera Roja). Al costat de la política, els interessos de la primera etapa dAjoblanco inclouen continguts socials inèdits fins llavors a Espanya com l'antipsiquiatria, l'ecologisme, el col·lectivisme, el moviment gai i l'urbanisme sostenible. Al voltant de Ribas s'establix un equip de redacció no jerarquitzat que incloïa Toni Puig, Fernando Mir (Ribas, Puig i Mir eren, en realitat, el nucli dur d'''Ajoblanco), Lluís Racionero, María José Ragué, Quim Monzó, Santiago Soler Amigó, Juanjo Fernández, Jordi Alemany, Ramon Barnils (director davant les autoritats de la revista), Ana Castellar, Albert Abril, Maria Dolls Nuria Amat, Karmele Marchante, Federico Jiménez Losantos… S'hi van sumar les contribucions dels lectors de la revista, fins a dos mil al llarg del període 1974-1980, segons el càlcul de Ribas, expressat en una en una entrevista al diari El Mundo, el 12 de maig de 2007.

A l'auge, cap a 1977, Ajoblanco tenia un milió de lectors, a pesar que les estructures editorials mai van arribar a professionalitzar-se del tot. De fet, van ser freqüents les dissensions dintre de la redacció de la revista, on convivien l'impuls àcrata de Ribas (que es va a afiliar a la CNT) i Racionero, amb altres membres de l'equip, més propers al comunisme o al catalanisme. A partir de 1978, la revista entra en una crisi que s'accentua quan, el 1979, Ribas (que pretenia traslladar una part de la redacció a Madrid) va abandonar Ajoblanco. Un any després, la revista es deixa de publicar per mor de problemes financers i de l'enfrontament entre els dos gerents.

Segona etapa Ribas, que va passar quatre anys a Madrid i dos més a Londres, va tornar a Barcelona el 1986 amb la idea de reobrir Ajoblanco. Per a això va contactar amb Toni Puig i Fernando Mirv, els altres membres del triumvirat que van començar a treballar perquè la revista tornés als quioscs l'octubre de 1987.

La revista, en aquesta segona etapa, es professionalitza a través de la creació d'una empresa editora Odeón i adopta una postura molt crítica amb els governs del PSOE a Espanya i de CiU a Catalunya. Així, el 1996, i sense abandonar el seu equipatge llibertari, Ajoblanco conclou un acord de gestió amb Unitat Editorial (l'empresa editora del també crític amb el PSOE però molt més conservador El Mundo). L'aliança va permetre que la revista, que en aquells dies havia atès gran rellevància a Amèrica Llatina, sobrevisqui tres anys més a pesar de la crisi financera.

El 1999, el número 125 dAjoblanco s'acomiada dels seus lectors amb la promesa de retrobar-los a internet. La pàgina de la revista, no obstant això, mai arriba a oferir continguts inèdits. Només el 2004, Ajoblanco va tornar als quioscs per un mes amb un número especial que incloïa una recopilació de les millors pàgines de la primera època. El 2007, José Ribas publica Los 70 a destajo (editat per RBA edicions), la seva crònica dels anys 70 i de la primera etapa dAjoblanco''.

Tercera Etapa Segons un anunci del fundador, Pepe Ribas, el qual compta amb Fernando Mir i Carolina Espinoza a l'equip, la revista es tornarà a editar amb un volum de 180 pàgines i la voluntat que la publicació sigui quadrimestral. Amb el mateix esperit contracultural dels inicis, la revista obrirà un nou espai cultural a Barcelona, al barri de Gràcia, per tal d'animar la reflexió i el debat.

Referències

Enllaços externs La història d'Ajoblanco

Categoria:Revistes d'Espanya en castellà desaparegudes Categoria:Revistes de política