George Gordon Byron FRS (Londres, 22 de gener de 1788 – Mesolongi, 19 d'abril de 1824), sisè baró de Byron, més conegut com a Lord Byron, fou un polític i poeta anglès, considerat un dels escriptors més versàtils i importants del romanticisme. Les seves obres més conegudes són els poemes narratius Pelegrinatge de Childe Harold i Don Joan, que va quedar incomplet a la seva mort. Fou el pare de la matemàtica precursora de la programació informàtica Ada Lovelace.
La fama de lord Byron no prové solament de la seva obra, sinó també d'una vida plena d'extravagàncies i escàndols, amb moltes amants, deutes, separacions, al·legacions per incest i sodomia, etc. Entre els fets que més destaquen, hi ha la seva participació personal en revolucions, a Itàlia i a Grècia. Va participar en la Guerra d'independència grega lluitant al costat dels grecs, i va morir en aquest país (es creu que de malària).
Lady Caroline Lamb va dir sobre ell: «Boig, dolent, i perillós de conèixer.» miniatura|Carta autògrafa a John Hanson. Fondazione BEIC
Infantesa George Byron va ser fill del capità John "Mad Byron, cinquè lord Byron, i de la segona esposa d'aquest, lady Catherine Gordon. El seu avi va ser John Byron, també anomenat Foulweather, un vicealmirall britànic que navegà per tot el món. La noblesa de la família paterna provenia del regnat d'Enric VIII d'Anglaterra.
El seu pare va morir el 1791, quan ell tenia tres anys, a Valenciennes (França), en una petita residència propietat de la seva germana. Havia arribat fins allí fugint dels creditors i del terrible temperament de la seva esposa. A França, el pare va mantenir diverses amants i va malgastar sense fre tot el que quedava dels diners de la família. Així, als tres anys i en companyia de la mare a Aberdeen, George va heretar del pare poc més que deutes i les despeses de l'enterrament.
Si l'herència paterna va ser un disgust en l'aspecte material, no es pot dir el mateix de l'herència espiritual. El jove Byron conservaria del seu pare l'amor per la bellesa, el culte a la galanteria i una inclinació cap a la vida llicenciosa. De la mare, en canvi, en va heretar l'afecte que li va donar, la dolçor, però també el seu temperament atroç.
George va néixer amb una petita deformitat al peu dret, els dits del qual estaven girats cap a dins. Ell sempre va creure que la deformació era resultat de la tossuderia de la mare, quan havia rebutjat assistència mèdica en el part. Per aquest problema, el pare va dir que mai no arribaria a caminar. Però el petit Byron, que va haver de calçar una sabata ortopèdica durant tota la infantesa, es va rebel·lar contra la creença del pare, i va aprendre a córrer abans que a caminar, i tot i que va caminar coix, presumia de caminar més ràpid que molts. De jove, les seves maneres li servirien per a dissimular la coixesa fent-la semblar un caminar excèntric i distingit.
Va haver de suportar moltes burles i rebutjos per aquesta deformitat, però amb el temps va aprendre a defensar-se, sota la màxima que "quan un membre s'afebleix sempre n'hi ha un altre que ho compensa", unes paraules a les quals sempre faria honor. A més de la coixesa va sofrir molt pel fred. Sempre va tenir uns ossos fràgils, i això li va causar gran malestar.
La relació entre els pares, que va marcar Byron de manera important, es podria definir com a "tempestuosa". Byron mai no va poder considerar el seu pare com un autèntic amant de la seva mare, però ella, malgrat la rancúnia per tot l'il·lícit en la vida del marit, va quedar trista i inconsolable després de la mort d'ell. Byron descriuria la seva relació amb la mare, lady Catharine, com una aventura de cops i petons. Ella es referia sovint al petit Byron com coix maleït o petit diable, mentre ell l'anomenava vella o la vídua. Malgrat aquesta relació d'amor-odi, Byron diria més tard que la mare va ser l'única persona que l'havia entès.
Nom El nom de Byron va canviar totalment la seva vida. Va ser batejat "George Gordon Byron" a Londres. "Gordon" és un nom de baptisme, i no un llinatge, en honor del seu avi matern. Per tal de reclamar l'herència de la seua esposa a Escòcia, el pare de Byron va prendre el cognom addicional "Gordon", convertint-se en "John Byron Gordon", i va ser anomenat de tant en tant "John Byron Gordon of Gight". Byron utilitzà aquest mateix cognom per un temps i es va registrar en l'escola a Aberdeen com "George Byron Gordon". Als 10 anys, va heretar la baronia anglesa de Byron, convertint-se en "lord Byron" i, finalment, es va reduir el doble cognom (encara que a partir d'aquest punt s'oculta el seu cognom per la seva noblesa, en qualsevol cas).
Quan la sogra de Byron va morir, la seua voluntat va ser de canviar el seu cognom a "Noel", per tal d'heretar la meitat de la seva herència, i així va obtenir una reial ordre que li permetia "tenir i utilitzar el cognom de Noel només". Molt excepcionalment, la reial ordre també li va permetre "subscriure aquest llinatge de Noel abans de tots els títols d'honor", i des d'aquest punt que ell mateix signava "Noel Byron" (l'habitual de la signatura d'un company que es limita a la noblesa, en aquest cas simplement "Byron"). Fou també a vegades anomenat "senyor Noel Byron", com si "Noel" fora part del seu títol, igual que la seva esposa va ser a vegades anomenada "senyora Noel Byron". La senyora Byron finalment va succeir a la baronia de Wentworth, convertint-se en "lady Wentworth"; el seu cognom abans del matrimoni havia estat "Milbanke".
Primera joventut Més endavant, a Aberdeen (Escòcia), es va iniciar en llatí i història, amb l'ajuda d'un preceptor presbiterià, fins que va entrar a l'Aberdeen Grammar School. Mentre estudiava en la històrica escola va ser requerida la seva presència a Anglaterra, a causa de la mort del seu besoncle William Byron, cinquè lord Byron.
A partir d'aquí li va ser reconegut el títol aristocràtic. Mai no va tenir gaire simpatia per l'aristocràcia, però l'experiència li va fer ampliar horitzons. Va creure créixer de cop, imaginant-se en un futur a la Cambra dels Lords. El jove Byron, la mare i una institutriu van viure junts a l'abadia de Newstead, acabada d'heretar. Tot i l'aspiració a una de nova, la sorpresa va ser descobrir que la propietat estava carregada de deutes i en molt mal estat.
La mare va contractar l'advocat londinenc Hanson per a l'administració dels assumptes familiars, fins que George tingués l'edat suficient. Byron recordaria gratament que aquesta va ser la millor residència que va tenir. Allí va conèixer la seva cosina Mary Duff i se'n va enamorar. Ella el va rebutjar perquè ell era massa jove, i el dolor del rebuig va inspirar a Byron els primers poemes. miniatura|esquerra|Abadia de Newstead
Val a dir que el besoncle mort havia passat els últims anys vivint gairebé com un ermità, amb una actitud vital contrària a la que va viure abans de recloure's. En aquells anys l'anomenaven "el Malvat", i va viure d'una manera llicenciosa. Va intentar assassinar la seva esposa llançant-la a un llac després d'una discussió domèstica, i va matar en duel William Charworth, d'Annesley Hall, després d'una discussió referent als mètodes per a la caça. D'aquest home en va heretar George el títol familiar, els deutes i la mateixa espasa amb què va travessar el rival.
Byron va ser enviat al col·legi del doctor Glennie, a Dulwich. Allí els seus estudis es van veure interromputs constantment per les manies de la seva afectada mare, que se l'enduia amb ella durant llargs períodes. Durant aquesta època, és quan Byron llegeix una de les seves obres predilectes, Les mil i una nits. El 1801, gràcies en part a una pensió reial de tres-centes lliures que havia rebut la seva mare, Byron va ser admès a Harrow, on completaria els estudis primaris.
Poeta i aventurer miniatura|George Gordon Byron, sisè lord Byron, segons un quadre pintat per Thomas Phillips el 1813 El 1802, Byron va viure una primera tragèdia amorosa, en morir la seva cosina Margaret Parker, de la qual també estava enamorat.
El 1805 es va traslladar a la universitat de Cambridge. Aquí, a més de ser un estudiant brillant, destacaria per l'extravagància en el vestir i per dur una vida llicenciosa i malgastadora. Malgrat això, es va guanyar l'àlies de bon noi i va tenir grans amics, com ara lord Broghton i John Hobhouse, que seria capdavanter del Partit liberal. Va ser molt aficionat a escriure versos ja en aquesta època, i gràcies als seus amics Jackson i Angelo va excel·lir en la boxa i l'esgrima.
Va deixar la universitat per falta de diners, i es va mudar al carrer Picadilly, 16, a Londres, on va ser amant d'una prostituta. Després, ja sense diners, va tornar amb la mare a Southwell i es va dedicar en cos i ànima a la poesia. Va publicar el primer llibre de poesies, Composicions fugaces, gràcies a una amiga, Elisabeth Pigot, que li va passar en net els escrits i els va editar. No obstant això, el rector de la zona no va deixar que sortís a la venda i el va cremar, perquè en un dels poemes sortia mal parada una tal Mary.
El 1807 es va publicar en la prestigiosa revista Edinburgh Review el seu llibre de poemes Hores d'oci, que va suscitar opinions dispars. Davant la crítica, sempre responia de forma combativa o escrivint una nova obra. El 1809 va ocupar un escó a la Cambra dels Lords, va escriure la sàtira Bards anglesos i crítics escocesos i va emprendre un viatge de dos anys per Espanya, on el va captivar la bellesa de les espanyoles (va escriure el poema La noia de Cadis) i va tenir una entrevista amb el general Castaños en plena Guerra de la independència. Va viatjar també per Portugal, Albània, Malta i Grècia, on va travessar l'Hel·lespont nedant, juntament amb el seu amic Hobhouse, i on va escriure les sàtires Hints from Horace i La maledicció de Minerva. També va estar a Turquia, on va intentar descobrir Troia. Durant aquests viatges va tenir diverses relacions, tant amb dones com amb homes. L'any 1811 van morir la seva mare i dos dels seus amics en tan sols un mes, cosa que va influir molt sobre el seu ànim, ja que es va obsessionar amb la mort. En aquesta època, es va refugiar en la seva germanastra Augusta Leigh, i va mantenir una relació amb ella que va provocar l'acusació de cometre incest.
La publicació el 1812 dels dos primers cants de Pelegrinatge de Childe Harold, poemes que narren els seus viatges per Europa, el van dur a la fama. A més, va escriure altres obres com El Giaour, La núvia d'Abidos, El corsari i Lara, que van establir allò que s'acabaria anomenant com lheroi byronià. Per aquesta època va conèixer qui seria el seu biògraf Thomas Moore, amb qui, segons es diu, també va tenir relacions sexuals. També va ser famós el seu affaire amb l'aristòcrata lady Caroline Lamb.
Va ser poc volgut pels altres components de la noblesa pels seus enamoraments continus i per crítiques com la que va fer al duc de Wellington. Fins i tot, va ser insultat públicament en la Cambra dels Lords, per haver defensat el ludisme i els catòlics. Però a ell, realment li importava molt poc i fins i tot li agradava que l'odiessin, perquè en la seva opinió això també volia dir que el temien. El 1815, any que va publicar Melodies hebrees, es va casar amb Anne Isabella Milbanke, a qui li va dir, la nit de noces: "Et penediràs d'haver-te casat amb el diable"; posteriorment, durant la lluna de mel, quan passaven per un poble, van sonar les campanes per un mort, i Byron va comentar: "Segur que aquestes campanes toquen per nosaltres." Després de saber que Byron no li era fidel, Anne Isabella el va abandonar el 1816, després de donar a llum l'única filla legítima del poeta, Augusta Ada. Els rumors sobre les relacions incestuoses de Byron amb la seva germanastra Augusta, els poemes antipatriòtics, l'acusació de sodomia i els dubtes sobre l'estat del seu seny van provocar el seu ostracisme social. Amargat profundament, Byron va abandonar Anglaterra el 1816 i no hi va tornar mai més.
Exili definitiu