La tortuga mediterrània o tortuga de terra (Testudo hermanni) és una espècie de tortuga de la família dels testudínids. Es tracta d'un rèptil herbívor i diürn que pot arribar a viure edats comparables a les dels éssers humans i que s'estén des dels Països Catalans a l'oest fins al marge sud del mar Negre a l'est. Juntament amb la tortuga marginada (T. marginata) és l'única tortuga terrestre de distribució íntegrament europea. La destrucció dels seus hàbitats i la seva popularitat com a animal de companyia ha provocat un declivi important de les poblacions salvatges i n'han fet indispensable la protecció per assegurar el futur de l'espècie a llarg termini.
Distribució La tortuga mediterrània és una espècie paleàrtica que habita únicament al sud d'Europa, a la zona mediterrània. Viu en climes mediterranis o submediterranis generalment a menys de 600 metres sobre el nivell del mar, normalment en brolles, màquies, garrigues, matollars o boscos oberts mediterranis com els alzinars, on pot assolellar-se i fer les postes. La regió en què viuen les tortugues mediterrànies s'estén des de Catalunya a Romania, incloent-hi les grans illes del mar Mediterrani. L'oriental té poblacions més abundants i contínues, sobretot als Balcans, Bulgària i Grècia. L'occidental té poblacions més escasses, aïllades i fragmentades, a Itàlia, França i Espanya. Als Països Catalans és present a Catalunya, a les Illes Balears i al País Valencià. A Catalunya es troba en perill d'extinció perquè només queda una població autòctona a la serra de l'Albera, per evitar la seva extinció a Catalunya fou reintroduïda recentment als parcs naturals del massís del Garraf, del delta de l'Ebre, de la serra de Llaberia i de la serra de Montsant. A les illes de Mallorca i Menorca hi ha les poblacions més abundants, a les illes Balears van ser introduïdes en temps històrics fa segles o mil·lennis. Fou reintroduïda recentment en alguns enclavaments determinats del País Valencià (als parcs naturals de la serra d'Irta i de l'Albufera de València). També n'hi ha poblacions importants a la zona de L'Alguer a Sardenya.
També té poblacions a França, Itàlia, Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Sèrbia, Montenegro, Albània, Macedònia del Nord, Bulgària, Romania i Grècia. Les poblacions orientals són més contínues, nombroses i abundants, i arriben més a l'interior i a més altitud, mentre que les poblacions occidentals són més escasses, fragmentades i aïllades, i es concentren a la costa i a menys altitud. Les poblacions que viuen a més altitud es troben a Sèrbia, on poden arribar als 1.200 metres sobre el nivell del mar.
miniatura|esquerra|Distribució de Testudo hermanni.
Taxonomia Etimologia El nom específic hermanni és en honor del metge i naturalista francès Jean Hermann. L'holotip d'aquesta espècie pertany a la seva col·lecció. Es reconeixen dues subespècies de Testudo hermanni, l'occidental (Testudo hermanni hermanni) i l'oriental (Testudo hermanni boettgeri).
T. hermanni hermanni miniatura|T. h. hermanni mascle miniatura|T. h. boettgeri femella miniatura|Detall angonal: T. h. boettgeri (esquerra) T. h. hercegovinensis (dreta) miniatura|T. h. peloponessica, cuirassa i plastró En general l'occidental té una mida més petita que l'oriental i més contrast de color, amb uns colors més vius. La mida de les cuirasses dels individus adults varia des d'un mínim de 13 cm en els mascles de la Pulla fins a un màxim de 22 cm en les femelles de Sardenya. La coloració de la base de la cuirassa és d'un groc ataronjat amb difuses taques negres, molt esteses pel plastró. L'occidental té un groc més viu que l'oriental i major contrast entre el groc i el negre. La característica principal són les dues franges negres contínues del plastró, que en general no són contínues a l'oriental. La sutura pectoral (en vermell a la foto) és més petita que la femoral (en blau), al contrari de l'oriental. Altres característiques són la pigmentació groga de les escates sota els ulls, que tendeix a desaparèixer amb l'edat, absent en els individus de T. h. boettgeri i un dibuix característic sota l'escut supracaudal en forma de forat del pany. Aquesta subespècie es troba a França, Itàlia, Catalunya i les Balears. A França, als monts Maures (Provença) i a Còrsega, i a Itàlia a la Toscana, a la Pulla, a Sicília i al nord de Sardenya.
T. hermanni boettgeri La mida de l'oriental és superior a la de l'occidental T. h. hermanni; les femelles adultes poden arribar als 25 cm. La coloració de la base varia del groc verdós al groc daurat i és un groc menys viu i menys contrastat que el groc de l'occidental. Les taques negres són menors en nombre i en extensió tant a la cuirassa com al plastró i en alguns individus a penes són visibles. En general les dues franges negres del plastró no són contínues com a l'occidental. La sutura pectoral (en vermell a la foto) és més gran que la femoral (en blau) al contrari que l'occidental. No és estrany trobar individus amb les escates supracaudals unides. No té la pigmentació groga de sota de l'ull característica de l'occidental. Té una distribució molt ampla que va del delta del Po a Itàlia fins a Romania, amb presència al nord-est d'Itàlia, i amb les majors poblacions a Croàcia, Albània, Grècia i Bulgària. També és present amb petites poblacions a Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Macedònia i Romania.
Revisió de la classificació Fins fa pocs anys, les dues espècies reconegudes eren classificades com a: Testudo hermanni robertmertensi (Wermuth, 1952) la forma occidental Testudo hermanni hermanni (, 1789). la forma oriental
Per motius de prioritat taxonòmica, actualment reben el nom de:
Testudo hermanni hermanni (Gmelin, 1789). la forma occidental Testudo hermanni boettgeri (Mojsisovics, 1889) la forma oriental
Basant-se en recents dades moleculars/morfològiques del gènere Testudo, alguns han proposat canviar de nom l'espècie a Testudo hermanni. Els estudis genètics han demostrat que T. hermanni és genèticament més propera a la tortuga de Horsfield que a Testudo graeca, i que T. graeca és més propera a la tortuga marginada que a T. hermanni, per aquesta raó s'ha proposat Agrionemys hermanni, com a grup compartit amb T. horsfieldii, mentre que l'altre grup el formarien T. graeca, T. marginata i Testudo kleinmanni. Altres suggereixen el gènere Eurotestudo,Lapparent de Broin, F. de, R. Bour, J. F. Parham, and J. Perälä. "Eurotestudo, a new genus for the species Testudo hermanni Gmelin, 1789 (Chelonii, Testudinidae)". Comptes Rendus Palevol. 2006, vol. 5, núm. 6: 803-811. elevant les subespècies a la categoria d'espècie, denominant-les:
Eurotestudo hermanni Eurotestudo boettgeri
Diferències respecte a T. graeca miniatura|esquerra|Funda còrnia a l'àpex de la cua d'un jove mascle de T. h. hermanni Els trets que diferencien T. hermanni de Testudo graeca són principalment la presència d'una funda còrnia a l'àpex de la cua tant dels mascles com de les femelles, absent en T. graeca i l'absència dels tubèrculs cornis als costats de les cuixes, característics de T. graeca, tot i que en rares ocasions poden ser presents en alguns individus de T. hermanni. En general, T. hermanni presenta una divisió en dues parts de la placa supracaudal, però hi ha molts individus sense aquesta partició. Una altra diferència morfològica és que la primera placa vertebral de T. hermanni és més gran que la segona, al contrari de T. graeca, que té la primera placa vertebral més petita que la segona.
Relacions genètiques dins l'espècie miniatura|Rar individu de T. h. hermanni amb tubèrculs cornis a les cuixes. A partir d'estudis de les relacions filogenètiques a l'interior del gènere Testudo, en particular de la seqüència d'ADN mitocondrial, ha quedat clar que les T. hermanni que viuen a Itàlia són genèticament homogènies i descendeixen d'un reduït nombre d'individus que sobrevisqueren a una forta delma de la subespècie, probablement relacionada amb els canvis climàtics de la fi del Plistocè, i probablement es refugiaren a Sicília. Les T. h. hermanni franceses de la Côte Varoise es diferencien de les italianes perquè descendeixen d'individus provinents d'un altre refugi glacial. Els individus presents a Catalunya presenten una marcada semblança amb els individus sicilians. Els últims estudis publicats indiquen que la tortuga de l'Albera té poca varietat genètica, i això vol dir que totes descendeixen d'unes poques tortugues supervivents després d'una forta regressió. El descobriment recent més interessant és que genèticament han trobat dues procedències diferents per les tortugues de Menorca, les del nord de l'illa van ser introduïdes més recentment i com les de Mallorca tenen un origen peninsular, d'alguna població ibèrica extingida actualment, i genèticament estan emparentades amb les tortugues de l'Albera. En canvi les tortugues del sud de Menorca tenen un origen molt més antic, amb origen cors o sard, o emparentades amb aquestes poblacions insulars, però amb trets únics que les diferencien de totes les altres poblacions. Antigament la tortuga mediterrània estava molt més estesa que actualment ja que s'han trobat molts fòssils a França, Catalunya, al País Valencià i a moltes zones d'Europa i de la península ibèrica on actualment està extingida, segurament inicialment la regressió fou per canvis climàtics i després per la destrucció del seu hàbitat per l'home i l'agricultura a partir del Neolític. Dins de l'oriental T. h. boettgeri, s'han distingit diverses línies de descendència, que es poden seguir fins a diferents refugis glacials geogràficament estrets i aïllats situats a Grècia. En aquest refugi, cada població ha desenvolupat diferències més importants a causa de la deriva genètica.
Fenotips de T. h. hermanni Soca itàlica miniatura|esquerra|Clatell i galtes groques, típiques de T. h. hermanni miniatura|Femella de T. h. hermanni 'Pugliese' de 115 anys miniatura|Femella de T. h. hermanni 'Sarda' miniatura|Estries a sota la gola en un examplar de T. h. hermanni 'Sarda'
Itàlia septentrional De mida petita amb taques clares a la cuirassa. Pes d'aproximadament 400 grams, es troba fins a 600 metres sobre el nivell del mar. Mida màxima: quinze centímetres la femella, tretze el mascle. Toscana Amb una típica cuirassa oblonga, de fons groc ataronjat. La femella pot arribar a pesar un quilogram. Mida màxima: setze centímetres la femella, catorze el mascle. Pulla Coloració de les taques mitjanament fosca i una mida molt petita. Pes: la femella 750 grams i el mascle 450 g, es troba fins a sis-cents metres sobre el nivell del mar. Mida màxima: quinze centímetres la femella, tretze el mascle. Sicília Semblant a la de Toscana però amb taques més fosques. La femella pesa entr 700 i 800 grams. El mascle en pesa entre 400 i 500. Es troben fins a 1.500 metres sobre el nivell del mar. Mida màxima: disset centímetres la femella, quinze el mascle. Sardenya de mida molt gran i pell fosca, el cap presenta algunes taques grogues. El cap dels mascles té una forma més o menys trapezoïdal. En la majoria d'individus, les escates de la gola tenen un equivalent a l'interior en forma de dues bandes negres. La segona escata vertebral queda sovint convexa vers la part anterior. La femella pot sobrepassar els dos quilograms de pes. Mida màxima: vint-i-dos centímetres la femella, divuit el mascle. Còrsega Característiques semblants a les de la forma sarda però d'una menor mida. En alguns casos, les escates de la gola tenen un equivalent a l'interior en forma de banda negra. Mida màxima: dinou centímetres la femella, setze el mascle.
miniatura|esquerra|T. h. hermanni 'Varoise'
Soca francesa Provença, Côte Varoise La coloració del fons de la cuirassa és groga-daurada amb taques no gaire fosques. La pell va del groc grisós del coll al gris fosc del cap, amb una taca groga darrera l'ull. La coloració de les potes és grogosa. La separació entre la primera i la segona escata vertebral és recta. Les escates de la gola no tenen equivalent interior.