Lassistencialisme consisteix en la feina que fan els organismes governamentals o privats de proveir serveis a les persones sense casa com ara dutxes públiques, serveis de bugaderia, albergs o menjadors socials a preus molt reduïts o gratuïtament.
Entre els operadors moderns de la cooperació internacional, el concepte d'assistencialisme és considerat poc convenient, es veu com un pal·liatiu que, en la major part dels casos, no porta a la solució dels problemes socials dels individus o dels grups més necessitats de la societat. Seria contrari a l'idea que l'escriptora anglésa Anne Isabella Thackeray Ritchie (1837-1919) ha formulat el 1885 a la novel·la Mrs. Dymond: «Si dones un peix a un home, tornarà a tenir gana al cap d'una hora. Si li ensenyes a pescar, li fas un favor.».
Origen L'assistencialisme i la beneficència de la població va molt lligada a la professió actual dels treballadors socials, amb la finalitat d'ajudar els altres per millorar el seu benestar. Amb el temps l'assitencialisme es va professionalizar, fins al punt que els treballadors socials s'han convertit ara en elements claus en el desplegament tant de la Llei de Serveis Socials com de la dependència i l'autonomia personal.
Oficialment els estudis d'assistent social no es van reconèixer fins a l'any 1966, quan es va crear una Escola Oficial a Madrid. «Eren persones molt vocacionals i de diferents postures ideològiques. En una primera època, gent molt ficada en unes creences religioses i, més endavant, ja als anys70 del , vinculades als moviments polítics que reclamaven un canvi de «rumb», planteja Teresa Crespo, antiga directora de l'Institut Catòlic d'Estudis Socials de Barcelona (ICESB), la primera escola de tot l'Estat on des del 1932 es formen els assistents socials.
En l'època plenament franquista, quan l'Estat no assumia cap responsabilitat per prestar cap servei social, acudien a la caritat els col·lectius més pobres que quedaven al marge i no podien seguir el ritme de la societat. Era el que es coneixia com a beneficència, molt lligada a entitats entre les quals destacava Càritas i que es mantenien gràcies als donatius.
Al 1974 l'Institut Nacional d'Auxili Social es transforma en l'Institut nacional d'Assistència Social, sempre sota el protectorat del Ministeri de la Gobernació a través de la Direcció d'Assistència Social. El zenit d'aquesta etapa suposa el triomf de l'Assistència Social sobre l'Acció Social benéfico paternalista-catolicista específica del règim. No es tracta només d'un simple canvi de nom, sinó que ve donat com a resposta dels canvis socials d'aquell moment en la societat espanyola.
Després de la mort del dictador Francisco Franco, durant la transició, més concretament l'any 1977, hi ha hagut les primeres reformes administratives que estableixen la unificació de competències de la Administració central en materia d'Acció Social en el Ministeri de Treball. Es crea la Direcció General d'Assistència i Serveis Socials integrant les anteriors d'Assistència social (abans anomenat Ministeri de Governació) i de Serveis Socials (abans Ministeri de Treball).
Cap al 1995, els Serveis Socials es van esfondrar. Això va comportar el naixement de diferents entitats no lucratives per atendre, per exemple, les persones sense sostre. Entitats que encara ara tenen un paper important i fan una feina silenciosa per arribar on no arriben els recursos públics.
Oposicions L'assistencialisme, que significa donar a qui no té, no és una via desitjable malgrat que, a vegades, davant de situacions extremes, no queden altres opcions. De fet, en algues ocasions, si no es cobreixen aquestes necessitats bàsiques de la persona, les conseqüències a curt o llarg termini poden ser irreversibles.
Aquesta crítica a l'assistencialisme s'ha fet des de la posició únicament entesa com a proporcionar serveis bàsics a les persones a qui els manca, i no s'ha considerat que la caritat també significa el treball d'acompanyament de la persona per la seva reinserció. D'una banda, donar aquests serveis pot servir, fonamentalment, per ajudar a la persona vulnerable, i de l'altra banda, la seva donació pot perpetuar la dependència. «És important estendre socialment aquest plantejament i fer entendre que tota ajuda hauria de passar per un acompanyament que tingui com a eix la promoció de la persona vulnerable.», diu Josep Oriol Pujol i Humet, director general de la Fundació Pere Tarrés i autor del llibre Persona i iniciativa social.
L'assistencialisme tendeix a la fidelització d'usuaris, no a la liberalització de persones, per tant els professionals del treball social han de dissenyar i donar vida a projectes sense caure en contradiccions, fent visible la eficàcia i mesurar els resultats juntament amb les persones amb vulnerabilitat.
Les persones que es troben en un moment de pobresa tenen la convicció i l'esperança de resoldre els seus problemes, cal exigir a la societat espais adequats per fer-ho. Les expectatives i les relacions no es troben centrades en allò material, la persona ha d'assumir el camí a continuar per tant l'assistencialisme «no ajuda a promoure la superació de la pobresa».
«Ens trobem amb situacions molt precàries i ens podem pensar que donant ajudes ho solucionarem, quan no és així», explica Anna Selva, la cap de la zona pastoral de Càritas i afegeix «Hi ha situacions de molta precarietat, de vegades hi ha gent que entra en un laberint. Hi ha sortides, però no se sap quan ni com podrà sortir-ne.»
Serveis Alguns dels serveis que ofereix l'assistencialisme són habitatge a persones sense sostre, dutxes comunitàries, bugaderia, alberg, menjadors socials, atenció sanitària, artícles d'higiene…
Estudis Un dels estudis de l'assistencialisme es va realitzar a Mali. És un dels països menys desenvolupats i amb molta inseguretat alimentària que va patir una sèrie de crisi polítiques, constitucionals i militars desde gener de 2012, inclosa la pèrdua de control governamental dels territoris del nord des d'abril de 2012 fins a gener de 2013. Es van ampliar diverses intervencions d'ajuda humanitària en resposta a aquestes complexes crisis. En aquest estudi, es van exposar dades d'una línia de base única prèvia a la crisi per avaluar l'impacte de l'ajuda humanitària en la seguretat alimentària de les poblacions rurals. Es va dissenyar un estudi quasi experimental basat en dues rondes d'enquestes, amb cinc anys de diferència, a la regió de Mopti, en el nord de Mali. Es van recopilar dades de 66 comunitats seleccionades a l'atzar de districtes amb inseguretat alimentària. Els resultats de l'estudi incloïen les despeses de la llar i el consum d'aliments i un indicador de l'estat nutricional del nen (mesures d'altura). S'estimava l'impacte del programa combinant la coincidència de punts de propensió i la diferència en diferència. Es va trobar que l'assistència alimentària incrementa les despeses no alimentàries, d'aliments de les llars i la disponibilitat de micro-nutrients. La desagregació per grau d'exposició al conflicte va mostrar que els efectes sobre l'alçada i el consum de calories i micro-nutrients dels nens es concentraven principalment en àrees que no es trobaven en els voltants del conflicte, a diferència de l'augment en la despesa en aliments que van ser impulsats per llars situades prop de grups armats. Els efectes també es van concentrar en les llars que van rebre almenys dues formes d'assistència alimentària. En els llogarets on els grups armats estaven presents, l'assistència alimentària va millorar el consum de zinc en la llar i també va semblar donar suport a la despesa en aliments. Per tant, es troba que les transferències d'aliments exerceixen un efecte protector entre la població amb inseguretat alimentària en un context de conflicte.
A Colombia es va fer un estudi el qual feia un análisis de les crítiques sobre l'assistencialisme estatal en la lluita contra la pobresa en els anys 2002-2010. Famílies en Acció, nom del programa, busca contribuir en la formació de capital humà en les famílies amb extrema pobresa, amb nens menors de 18 anys, a través de dues estratègies. La primera busca complementar els ingresos de les famílies més necessitades mitjançant subsidis de nutrició o educació. La segona mesura del programa serveix com a eix en la fase d'implementació de la Xarxa de Protecció Social per la Superació de la Extrema Pobresa- «UNIDOS». Famílies en Acció busca que en el futur els beneficitats tinguin més opcions per vincula-se al món laboral, així millorin els seus ingresos i augmenti la qualitat de vida.
Fent una anàlisi del programa, es veu reflectit que gràcies a Famílies en Acció van augmentar els serveis educatius i sanitaris; tot i així, el programa consistia en donar uns ingresos a les dones de famílies en extrema pobresa pensant que aixió disminuiria la seva pobresa, però no va ser així, ja que tampoc van donar treball a les famílies beneficiades. La pobresa és multidimensional, és a dir, inclou la falta de diners, la falta de treball, altes taxes de natalitat, etc.
L'associació «Pan Compartido» va fer un estudi l'any 2011 amb les dones caps de família a la localitat de Subah a Bogotà. La investigació es va dur a terme per estudiants de preescolar i licenciatura de matemàtiques, sota el programa «Pan Compartido» van atendre aproximadament a dues-centes famílies pertanyents als estrats un i dos de les zones marginals de sector, brindant no només ajuda per a la solució de problemes laborals i familiars, sinó també un auxili per mitjà d'un suplement alimentari, vestuari, entre altres suports, i afavorint l'accés als serveis pastorals. Entre els beneficiaris del programa es troben persones grans (60), nens/es menors d'edat (150) i persones adultes (150), de les quals el 95% són dones.
La metodologia del treball amb aquestes dones caps de família és una estratègia que aporta a la construcció d'un espai participatiu a l'interior de la família i d'aprenentatge d'un moment reflexiu. La recol·lecció d'informació es va realitzar a través de tallers amb les mares i els seus fills, per observació i visites domiciliàries mitjançant un qüestionari - enquesta. Es va evidenciar un augment notable de l'autoestima pel fet que les dones estan constantment implementant eines i habilitats per a l'enfortiment del seu desenvolupament persona i productiu. Es destaca que el 75% de les dones estaven finalitzant el batxillerat i realitzant cursos productius com fleca, perruqueria i treballs manuals, i un 65% treballaven ja en aquelles activitats i adquirien experiència a més a més d'un salari mínim per a sostenir a les seves famílies. A les dones del programa no se les reconeix com a pobres i necessitades, sinó que s'aborda la necessitat partint de la capacitat innata que hi ha en elles i en les seves famílies en superar les situacions de marginalitat i inequitat, de manera que elles mateixes són qui, a partir d'orientacions donades i ajudes materials parcials i temporals, decidiran donar-li una altra mirada a les seves condicions actuals buscant una millora en la seva qualitat de vida.
Associacions Algunes de les associacions més conegudes que vetllen l'assistencialisme són:
Càritas Diocesana Càritas Diocesana és un organisme de l'Església catòlica dedicat a la coordinació de la beneficència humanitària. Agrupa 162 organitzacions catòliques d'assistència, desenvolupament i servei social. La missió de Càritas és resultat de la doctrina social de l'Església, i centra les activitats en la dignitat de la persona humana. És una organització dedicada al combat de la pobresa, de l'exclusió social, de la intolerància i de la discriminació, habilita a les persones en la pobresa a participar els afers que afecten directament les seves vides, i a més intercedeix per elles als fòrums nacionals i internacionals.