La fura de bosc comuna, fura boscana comuna (Mustela putorius), també conegut com a turó comú, o fura salvatge, és un carnívor poc conegut i amenaçat a la península Ibèrica. Cal indicar que la fura de bosc es confon fàcilment amb la fura domèstica. El parentiu entre ambdues és encara poc conegut, i s'atribueix aquesta forma, generalment albina, tant a la fura de bosc europea (el més probable) com al turó de l'estepa (Mustela eversmanii). El seu nom científic, Mustela putorius, vol dir literalment 'mostela pudenta'.
Etimologia
La comunitat científica, sembla que a tort, sol designar aquest animal com a * turó (cast turón, fr. putois). El nom vindria del portuguès touro segons Joan Coromines per la fúria característica d'aquest animal o perquè té la força d'un toro en agafar la seva presa que no deixa anar, gràcies a l'articulació entre la mandíbula inferior i el crani, tot formant una mena de xarnera que és molt difícil de separar.
El català antic trobem putoi i en català modern fura de bosc, fura boscana i fura mostelera o simplement fura o furó. La nomenclatura popular el coneix amb noms tant variats com [gat] pudent, gat-put, [mostela] pudenta, espunyac o esputnyacsegons l'article «La fura del bosc» d'Albert Jané al diari Avui del 19/09/1976 http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/19091976.pdf i espucnaix (en alt-empordanès), gat-pucnaix.segons la informació de http://gdia-e.blogspot.com
Joan Coromines dona «putnais» com a antic adjectiu insultant (pudent) d'on l'occità antic 'putnais' i francès 'punais' que el Dictionnaire de la langue française d'Émile Littré explica així «dans ce mot le radical put de putere, puer; et en conséquence on le ramène à une forme fictive putnacem, comme pugnax, de pugnare. La finale nais ne se rapporte pas à nasus, nez; car punais signifie non puant du nez, sens particulier et récent, mais puant en général. Punais est dans le Renard le nom du putois.»
Article «putois» del Diccionari bàsic francès - català (tercera edició ampliada) de Lluís Creixell : a) fura f. (v. furet), b) pudent (R) m., c) espunyac m.J. Miracle ''Diccionari castellà-català/català-castella'' d) putoi m. (langue classique, cf. DCVB), e) turó m. (GEC), castillanisme / nota : «le (putois' n'étant du point de vue zoologique qu'une variété de 'furet' fura peut convenir. En principe fura (= furet) s'applique à l'animal domestique tandis que putois est réservé à la variété sauvage. A Barcelone les avis sont partagés et certains zoologues pour la variété sauvage disent turó, simple adaptation du castillan TURÓN (= putois) inclus par la GEC mais ignoré par le DCVB. J. Miracle ne donne aucune référence ou localisation géographique de espunyac (extension, etc.) que le DCVB ne relève pas. Toutefois J. Miracle étant un auteur sérieux (il a complété le DGLLC) espunyac doit être pris en considération. Pudent (= putois) est à côté de fura (= furet) usuel en R. Je l'ai relevé à Canet et à Céret. Veny i Clar m'informe que lors de ses enquêtes pour l'Atlas lingüístic del Domini Català il a relevé pudent à Salses, Saint-Cyprien, Formiguères, Porté. Pudent à partir d'una base PUT- est une forme parallèle à l'occitan pudís, italien puzzola (= putois) (…)». A l'obra Faune Populaire de la France Eugène Rolland dona pudent http://books.google.cat/books?id=GmSbfatKehgC&pg=PA1&dq=faune+de+france&ei=P_llSp2bH6a6zgSkr6CBBA&hl=ca i a Le guide en Roussillon ou Itinéraire du voyageur dans le Dép. des Pyrénées http://books.google.cat/books?id=3eutFc87V2MC&pg=PA288&dq=fura+pudent&lr=&ei=HwNmSsGrE5KINJGy9OgB&hl=ca de Dominique-Marie-Joseph Henry també hi apareix la forma «pudent».
Descripció miniatura|esquerra|Il·lustració d'A. E. Brehm, 1927). miniatura|esquerra|Petjades de fura de bosc. miniatura|esquerra|Mustela putorius furo Amb una talla mitjana, els mascles pesen prop d'un quilo (entre 700 i 1.700 g) i les femelles, uns 600 g (entre 400 i 1.000 g). Així doncs, una de les seves principals característiques és el seu gran dimorfisme sexual pel que fa a la talla, ja que els mascles, en mitjana, són entre 60 i 70% més pesants.
Subespècies miniatura|esquerra|Mustela putorius furo Mustela putorius anglia (Pocock, 1936) present a Gal·les.www.funet.com Mammal Species of the World Mustela putorius aureola (Barrett-Hamilton, 1904) present a la península Ibèrica.Mammal Species of the World Mustela putorius caledoniae (Tetley, 1939) present a Escòcia.Mammal Species of the World Mustela putorius furo (Linnaeus, 1758) Mustela putorius mosquensis (Heptner, 1966) present a Euràsia. Mustela putorius putorius (Linnaeus, 1758) present a Europa.Don E. Wilson & DeeAnn M. Reeder (editors). 2005. Mammal Species of the World. A Taxonomic and Geographic Reference. Tercera edició.Mammal Species of the World Mustela putorius rothschildi (Pocock, 1932) present a Europa.Mammal Species of the World
Reproducció miniatura|esquerra|Mustela putorius furo A la península Ibèrica hom no ha realitzat estudis sobre cap aspecte de la biologia d'aquesta espècie, excepte pel que fa a la seva dieta. A França Delattre i Herrenschmidt descriuen que els mascles, polígams, poden ésser sexualment actius des del febrer a l'agost, encara que el més habitual és que ho siguin durant març i abril.Roger, M., Delattre, P. i Herrenschmidt, (1989). Le putois (Mustela putorius , 1758). En: Encyclopédie des Carnivores de France, 15: 1-38. S.F.E.P.M., París. Les femelles només entren en zel un cop a l'any, coincidint principalment també amb els mesos de març-abril, encara que poden tenir un segon zel si la fecundació no té lloc a la primavera. L'ovulació és induïda per les repetides còpules.
Alimentació Pel que fa a la seva dieta, existeixen alguns estudis a la península Ibèrica que hi aporten informació.Ballarín, I., Garzón, J., Palacios, F., Cuesta, L. i J. Castroviejo (1980). Sobre la alimentación del turón (Putorius putorius L. 1758) en España. En: Actas I Reunión Iberoamer. Zool. Vert., La Rábida, 1977Vericad, J. R. (1970). Estudio faunístico i biológico de los Mamíferos montaraces del Pirineo. Publ. Centr. Pir. Biol. Exp., 4: 1-231 La fura de bosc es mostra com a espècie que es caracteritza pel seu elevat grau de consum d'amfibis, encara que on abunda el conill constitueix una altra presa d'importància (en conjunt solen superar el 40% de les captures i en les zones més seques arriben fins a les 3/4 parts). Els micromamífers també són una presa de gran importància (especialment a les zones més humides, on suposen la meitat de la seva dieta). Cal destacar que malgrat ésser una espècie típica de rius i zones humides, consumeix peixos tan sols molt ocasionalment.
Distribució geogràfica La fura de bosc és una espècie de distribució europea,Roger, M., Delattre, P. i Herrenschmidt, (1989). Le putois (Mustela putorius Linnaeus, 1758). En: Encyclopédie des Carnivores de France, 15: 1-38. S.F.E.P.M., París manca només a les illes, tant mediterrànies com atlàntiques (llevat del sud de Gran Bretanya), la Península Escandinava (tret de l'extrem meridional de Suècia), gairebé tot Finlàndia i el nord de Rússia. A la península Ibèrica la seva distribució és mal coneguda,Delibes, M. (1983). Distribution and Ecology of Spanish Carnivores: a short review, pàg. 359-378. En: XV Cong. Int. Fauna Cineg. i Silv., Trujillo és comuna a molts indrets i, en canvi, totalment absent de molts altres. Hom ha d'indicar, però, que la fura de bosc europea està patint un important procés de regressió en gran part d'Ibèria, malgrat que en alguns indrets les seves poblacions s'han vist afavorides per projectes d'irrigació, com ara a Extremadura.Delibes, M. (1983). Distribution and Ecology of Spanish Carnivores: a short review. En: XV Cong. Int. Fauna Cineg. y Silv., Trujillo, pàg. 359-378.
A Catalunya, la fura de bosc era una espècie comuna, estesa i ben coneguda a mitjan .Blas-Aritio, L. (1970). Vida y costumbres de los Mustélidos españoles. Servicio de Pesca Continental, Caza y Parques Nacionales, Min. de Agricultura, Madrid. En el cas de la Vall d'Aran, les darreres captures conegudes daten de la dècada dels anys setanta del . A començament del , CabreraCabrera, A. (1914). Fauna Ibérica. Mamíferos. Madrid el cita, fins i tot, a Cervera. Ara, a principis del , és una espècie relativament abundant només en determinades zones: l'Alt Empordà, el Baix Empordà, la Garrotxa, el Pla de l'Estany i el Gironès. A la Cerdanya no és rar, encara que la seva abundància hagi disminuït de forma apreciable en els darrers deu anys. Poblacions relictes i amb molt poques possibilitats de supervivència (per la seva escassetat d'individus i el seu isolament) hom les troba al Ripollès, el Segre Mitjà, l'Alt Camp i el Priorat. Del Bages hom no disposa de dades des de l'any 1984 (un mascle de 57,2 cm de llargada total atropellat a Castellterçol el 15 de febrer de 1984) i del Berguedà les darreres dades constatades són de l'any 1986.Ruiz-Olmo, J. (1990). El poblament dels grans Mamífers a Catalunya I. Carnívors: distribució i requeriments ecològics. Butll. Inst. Cat. Hist. Nat., 58 (Sec. Zool. 8): 87-98
Hàbitat A Catalunya, la fura de bosc es mostra com a espècie totalment lligada a cursos i masses d'aigua i molt característic de prats humits inundables temporalment, especialment si són rics en canals i séquies tradicionals i bardissars, del tipus de paisatge que hom anomena closes (típic de moltes zones de l'Empordà i de la plana de la Cerdanya). A les comarques meridionals del Principat de Catalunya, roman estrictament lligat a rius amb la vegetació de ribera diversa, ben desenvolupada i poc alterada. Malgrat tot això, sembla que l'espècie no ocupava el Delta de l'Ebre, si més no durant el .Gosálbez, J. (1977). Herpetofauna i Mastofauna del Delta de l'Ebre. En: Treb. Inst. Cat. Hist. Nat., 8: 303-321 Manca totalment en els ecosistemes forestals ben constituïts i tan sols s'endinsa ocasionalment en els més oberts o alterats. Tolera molt bé els paisatges tradicionals humanitzats i, fins i tot, la presència humana (sovinteja els voltants de granges, rodalia de pobles i habitacles humans).
Pel que fa a la seva distribució en altitud és una espècie típica de les planes o d'altitud mitjana, i és totalment absent als estatges alpins i subalpins a més de ser molt rara als estatges montans. Hom la troba des del nivell del mar fins als 1.550 m (Girul, la Cerdanya).
La seva gran especialització, quant al seu hàbitat, pot haver estat un dels principals factors que poden haver determinat la seva regressió. Aquest tipus de paisatge que li sembla més adient (closes i prats humits inundables) ha anat degradant-se i eixugant-se en gran part de Catalunya durant les darreres dècades. Tanmateix, les riberes i llits dels rius han estat sistemàticament alterats i canalitzats, fent desaparèixer una estructura equilibrada a la qual la fura de bosc sembla ésser molt sensible. La contaminació de les aigües pot haver estat una altra causa determinant, tot i que no és una espècie rara en molts indrets de l'Europa Central igualment contaminats. Un altre factor que hi pot haver contribuït és el fet que el conill sigui una de les seves preses naturals més habituals. La rarefacció i desaparició local d'aquest lagomorf en molts indrets pot haver contribuït a la desaparició d'aquest mustèlid de gran part de Catalunya.