miniatura|La Declaració d'Independència, mostrant els cinc membres del comitè encarregat de redactar la Declaració el 1776, presentant el seu treball al Segon Congrés Continental a Filadèlfia.|363x363px La Revolució Americana (1763-1791) va ser un conflicte entre les Tretze Colònies britàniques d'Amèrica del Nord i la seva metròpoli, el Regne Unit. Aquest procés va culminar amb la Guerra de la Independència que va conduir a la creació d'una nova nació, els Estats Units d'Amèrica.
Durant aquest període, les colònies van organitzar una resistència conjunta contra el domini britànic, motivada per greuges fiscals, polítics i comercials. El punt d'inflexió es produí el 4 de juliol de 1776, amb l'adopció de la Declaració d’Independència. La guerra es va decantar a favor dels revolucionaris amb la derrota dels britànics a la batalla de Yorktown (octubre de 1781). Tot i això, el conflicte no es va tancar formalment fins al Tractat de París de 1783, mitjançant el qual el Regne Unit reconeixia la independència nord-americana.
Més enllà del conflicte bèl·lic, la Revolució Americana va esdevenir un moviment de gran abast ideològic i intel·lectual. El procés de formació de la nova nació nord-americana va representar un projecte polític amb aportacions decisives al pensament modern. La redacció de la Constitució dels Estats Units, marcada per influències il·lustrades, va obrir el camí a debats fonamentals sobre qüestions com l'esclavitud, els drets humans, la llibertat individual i la democràcia representativa.
El procés revolucionari L'època revolucionària s'inicià el 1763, quan l'amenaça militar francesa sobre les colònies britàniques d'Amèrica del Nord de la Guerra Franco-índia arribà a la seva fi i el rei Jordi III d'Anglaterra va signar la Proclamació Reial que prohibia als colons assentar-se més enllà de la línia marcada al llarg dels Apalatxes. Adoptant la política que les colònies havien de pagar una part substancial dels costos associats al manteniment de l'imperi, Gran Bretanya va aprovar una sèrie d'impostos i lleis que resultaren summament impopulars. Atès que les colònies no tenien representació electoral al Parlament britànic, molts colons consideraven que les lleis eren il·legítimes i una violació dels seus drets com a anglesos. A partir del 1772, grups patriotes començaren a crear comitès de correspondència que donarien lloc al seu propi Congrés Provincial a la majoria de colònies. Al llarg de dos anys, els Congressos Provincials o els seus equivalents substituïren de manera eficaç l'aparell governant britànic a les antigues colònies, que culminà el 1774 amb la unificació del Congrés Continental i la Declaració d'Independència de 1776.
Antecedents: economia i societat a les Tretze Colònies. Pels volts de 1760, les Tretze Colònies britàniques d'Amèrica del nord constituïen pràcticament un terç de tota l'economia britànica. Era una societat caracteritzada pel creixement poblacional i econòmic. Entre 1700 i 1776 els habitants de les colònies va multiplicar-se per deu, passant de 250.000 a gairebé dos milions i mig. Aquest augment de la població va ser degut tant al creixement vegetatiu com a les successives onades migratòries. La contínua demanda de mà d'obra de les plantacions del sud va ser inicialment satisfeta per presos provinents de les illes britàniques i, posteriorment, per esclaus africans. Altrament, molts anglesos i escocesos pobres van arribar a les colònies com a serfs contractats —un règim similar a l'esclavisme—, si bé obtenien la llibertat passats quatre anys. Pel que fa als immigrants lliures, no només provenien d'Anglaterra, sinó que van afegir-se alemanys luterans i escocesos presbiterians, els quals van establir-se especialment en els territoris fronterers de Pensilvània, Virgínia i les Carolines. A aquesta migració d'origen europeu van sumar-s'hi altres grups, com ara molts hugonots francesos, irlandesos, gal·lesos, i també suïssos i jueus. El 1790, poc més de la meitat població de les colònies era originària de fora d'Anglaterra. miniatura|526x526px|Mapa de les 13 Colònies (1775) Aquestes onades migratòries van configurar una poblada franja costanera des de Florida fins a Maine. Amb tot, es tractava d'una societat bàsicament rural amb una població dispersa. El 1760, les principals ciutats eren Filadèlfia (35.000 habitants) i Boston i Nova York (uns 25.000 habitants cadascuna). En aquesta societat rural, el desenvolupament agrícola fou el puntal del creixement econòmic colonial durant el segle XVIII. Així, la pressió demogràfica va fer incrementar la superfície conreada i la producció agrícola —principalment gra i tabac—, i va obligar a la cerca de nous territoris més enllà dels Apalatxes.
És en aquest període que s'inicia un incipient comerç intercolonial, afavorit pel creixement de les ciutats i la millora dels mitjans de transport (diligències, paquebots), estimulant les primeres manufactures de teixits i sabates. Tanmateix, la majoria dels colons preferia els productes britànics, cosa que augmentava el dèficit comercial de les colònies amb la metròpoli. Aquest dèficit era compensat pels beneficis econòmics de pertànyer a l'imperi britànic, com ara el control de mercats organitzats, la protecció naval, l'accés al crèdit de la banca anglesa i escocesa o el desenvolupament de la indústria naval a les colònies, atès que els vaixells construïts a les colònies eren legalment britànics.
Tot i que el creixement econòmic de la primera meitat del segle XVIII va augmentar la mobilitat social i les oportunitats d'enriquiment, també va consolidar el poder econòmic de les elits colonials, provocant un increment de les desigualtats entre aquestes i el gruix de la població. Entre 1730 i 1760, l'enriquiment va concentrar-se en les elits de comerciants de les grans ciutats, que imitaven el comportament de la classe alta britànica. Quant al món agrícola, si bé els petits propietaris eren la majoria, durant la primera meitat del segle XVIII l'arrendament va esdevenir una forma dominant d'explotació de la terra des de Carolina del Nord fins a Nova York. L'increment de la demanda de terra va causar tensions i van aparèixer diferents moviments de protesta rural entre 1750 i 1771.
Al capdavall, les protestes socials tant al camp com a les ciutats reflectien el naixement d'una ideologia popular que reclamava una major participació política i posava en qüestió la distribució de la propietat de la terra. Aquest corrent de canvi va tenir també repercussions religioses, amb l'aparició del Gran Despertar, un moviment de dissidència religiosa que oferí refugi als pobres davant les esglésies tradicionals. Els predicadors evangelistes van saber canalitzar millor les demandes dels sectors més desafavorits i dels nous immigrants, difonent un missatge crític envers l'autoritat establerta. Per això, molts colons van abandonar l'església anglicana oficial i van formar noves comunitats religioses evangèliques, que rebutjaven l'estil arrogant i luxós de les classes altes anglicanes. En pocs anys, nombroses onades de presbiterians, baptistes i metodistes van aconseguir sumar nous fidels a les seves esglésies.
Des del punt de vista polític, a mitjan segle XVIII, les colònies nord-americanes continuaven vinculades a la metròpoli mitjançant la figura del governador, designat pel rei anglès. Tanmateix, les colònies havien desenvolupat una sòlida tradició d'autogovern (self-government), articulada a través d'òrgans electes com les assemblees colonials, els Town Halls i els Town Meetings, sovint dirigits per les elits locals de comerciants, plantadors i advocats. Aquesta arrelada pràctica de l'autogovern, combinada amb els profunds canvis socials i econòmics que es vivien a les colònies, debilitava progressivament la capacitat de les institucions britàniques per exercir un control efectiu sobre el territori.
Les guerres colonials miniatura|Jordi III d'Anglaterra Les tres guerres imperials que van tenir lloc des de 1713 van dirimir quin imperi dominaria el continent nord-americà. El tractat d’Utrecht (1713-1714) va suposar el final de l'hegemonia francesa i començament de l'hegemonia britànica a Europa. Al continent nord-americà, però, els britànics van persistir en l'expansió colonial davant dels dos imperis rivals: el francès i l'espanyol. Així, els territoris d'Amèrica del Nord van esdevenir l'escenari dels conflictes internacionals d'aquests imperis europeus. L'anomenada Guerra de l'Orella de Jenkins (1739-1742) va enfrontar la Gran Bretanya i Espanya pel control del comerç caribeny. D'altra banda, la Guerra del rei Jordi (1744-1748) va enfrontar francesos i anglesos pel control dels boscos de les regions de Maine, Illinois, la vall del riu Ohio i la regió dels Grans Llacs. Sis anys després, anglesos i francesos van enfrontar-se pel control definitiu d'Amèrica del Nord en la guerra dels Set Anys, que va durar-ne nou en les colònies (1754-1763), i va anomenar-se Guerra franco-índia.
El 1759, després d'algunes derrotes, els britànics van aconseguir controlar la vall del riu Ohio i fer-se amb el Quebec. Un any més tard, el 1760, van conquerir Montreal. Malgrat que la guerra encara duraria uns anys més, el poder francès al continent americà va arribar a la seva fi. Amb la Pau de París (1763), tot el Canadà francès i la Florida espanyola van ser cedits a la Gran Bretanya. La desaparició de l'imperi francès en terres americanes va permetre la lliure expansió dels colons pel nord i l'oest, convertint l'imperi britànic en una potència mundial que s'estenia des d'Amèrica del Nord fins a l'Índia.
No obstant això, la gran distància que separava els territoris de l'imperi britànic va anar reafirmant la diferenciació entre la metròpoli i les colònies, que es caracteritzaven per ser territoris lliures i independents entre ells, amb una pròspera economia de base agrícola en què el racisme estava institucionalitzat. De fet, la base d'aquest progrés econòmic dels colons va aconseguir-se arrabassant les terres de les nacions índies i l'explotació dels esclaus negres africans. Al capdavall, les colònies van mantenir-se cohesionades gràcies a una religiositat comuna —gairebé totes les esglésies eren protestants—, l'alfabetització massiva i una certa homogeneïtat econòmica. De fet, els colons gaudien d'un nivell de vida i de participació ciutadana superior a l'existent a Europa.
Crisi i rebel·lió Les necessitats d'administrar el creixent imperi en Amèrica del Nord i d'eixugar els deutes contrets en la Guerra franco-índia, va obligar els britànics a augmentar els impostos colonials. Aquest augment de la tributació, que va coincidir amb una forta crisi econòmica a les colònies, va provocar una crisi fiscal (1763-1775) que va ser la llavor de la rebel·lió i, posteriorment, de la revolució i la guerra d’Independència. miniatura|Pontiac, cabdill dels Ottawa Després de la Guerra franco-índia, la fragilitat de l'imperi britànic feia evident la necessitat d'una reforma profunda. Els reptes eren considerables: integrar una població francòfona de 80.000 habitants, organitzar l'enorme territori obtingut de França i Espanya, i contenir la resistència dels pobles natius que lluitaven per conservar les seves terres. La rebel·lió indígena més destacada va ser la de Pontiac (1763), en què diverses tribus es van unir sota el lideratge d'aquest cabdill ottawa i van destruir diversos assentaments britànics a l'oest dels Apalatxes. En aquest context de tensió, Londres considerava imprescindible mantenir un exèrcit permanent de 10.000 soldats a la frontera occidental, malgrat el cost elevat que això suposava. El govern del rei Jordi III va intentar que fossin els colons nord-americans qui assumissin aquestes despeses, mitjançant reformes duaneres i, si calia, amb la imposició de nous impostos.