Lofensiva de primavera o Kaiserschlacht fou el conjunt d'atacs alemanys al front occidental de la Primera Guerra Mundial realitzats a partir del 21 de març de 1918. L'objectiu era intentar derrotar els aliats abans que l'equilibri de recursos humans i materials es decantés definitivament a favor dels aliats, especialment després de l'entrada en guerra dels Estats Units.
Context bèl·lic a 1918 Front Oriental Després de tres anys de guerra, tots els bel·ligerants europeus ja sentien la força de la fatiga, les protestes i les fams, tant a la rereguarda com als fronts, que havien sacsejat el continent durant l'any 1917. L'Imperi Rus, una de les potències més castigades per les derrotes militars, finalment firma un armistici el 15 de desembre gràcies al cop d'estat dels bolxevics encapçalats per Lenin (Revolució d'Octubre). El líder comunista va ser enviat i finançat a Rússia per l'Imperi Alemany amb l'objectiu de desestabilitzar internament el tsarisme. Malgrat això, els últims enfrontaments a territori rus transcorreran durant les negociacions de pau a Brest-Litovsk perquè la delegació bolxevic es nega a acceptar les dures imposicions que exigien els alemanys, com la independència de Finlàndia, Ucraïna, els països bàltics, el Caucas, Polònia, els territoris de la "Rússia blanca" (Bielyrus, ara Belarús) i Bessaràbia. Com els alemanys tenen impaciència per acabar a l'est i redirigir les seves forces a l'oest, i els bolxevics no tenen cap forma d'oposar resistència davant la nova ofensiva, s'acaba arribant a un tractat de pau el 3 de març. "L'Estat Major Alemany es va alleujar: estava ansiós per tornar la seva potència militar contra el front occidental". Tot i això, les tropes alemanyes continuarien amb l'ocupació d'Ucraïna, ja que el seu blat era indispensable per evitar la fam total a Alemanya a causa del bloqueig marítim britànic. Quan el dia 12 van ocupar Odessa, per primera vegada a la història una potència abastava el seu control a Europa des del Mar del Nord fins a la mar Negra, "cosa que no havia aconseguit ni Napoleó". esquerra|miniatura|Concessions territorials dels bolxevics al tractat de Brest-Litovsk
La situació de l'Entesa i el Front Occidental En un primer moment els esdeveniments a Rússia durant el 1917 son percebuts amb optimisme pels aliats de la Entesa, ja que elimina l'inconvenient del tsar per una figura propera a la socialdemocràcia com Kerenski. Tanmateix la consecució d'una revolució comunista i la pau amb els Imperis Centrals provoca l'enemistat dels antics aliats, que temen que entre els seus exèrcits esgotats sorgeixi la temptació de fer "com a Rússia". El desig de continuar la guerra i l'esperança d'acabar-la es trobaven en conflcite en el si de totes les nacions. Amb la caiguda de Rússia, però, s'anúnciava una nova revifada del fervor patriótic, tant en alemanys, que veien victòria i avenç rere avenç, com entre els aliats, que ara ratificarien la decisió de lluitar fins a la victòria total. Entre aquests últims, l'imperatiu moral de la victória encara s'abanderava públicament i popularment; a un discurs a Edinburgh el 10 de gener, Arthur Balfour va declarar que els horrors de la guerra no eren "res" en comparació a una "pau alemanya". A un i altre bàndol s'ha concentrat els poders en les mans dels militars, que esclafen qualsevol mena de voluntat disruptiva o volgudament pacífica. L'1 de febrer del 1918, per exemple, mariners austríacs s'amotinen a Cattaro, la principal base naval d'Àustria-Hongria i quatre homes són executats.
Un dels gran pesos que començaria a notar-se al 1918 seria l'arribada cada cop més constant de soldats americans al front occidental. L'adhesió dels EEUU a l'Entesa contra Alemanya i Àustria-Hongria s'havia produït el 1917, però amb la dificultat logística i temporal de reclutar, entrenar i transportar l'exèrcit complert a Europa, així com la pretensió de John Pershing, comandant de la força expedicionària nord-americana (AEF), de no adherir les seves unitats als exèrcits britànics i francesos, la seva participació encara no significava un gran trencament. No obstant això, desequilibrava la balança existent entre els dos blocs, al ser la primera potència industrial i agrícola mundial, i la segona comercial. L'efecte determinant seria la infusió de forces nord-americanes fresques i amb una fe en la victòria que els europeus havien perdut a les trinxeres, que a més a més donaria una nova perspectiva ideològica a la guerra com a missió en defensa del dret, la democràcia i l'autodeterminació dels pobles. Aquestes pretensions es concretarien el 8 de gener en els 14 punts del president Wilson, encarant ja un possible futur d'Europa, que per l'historiador Martin Gilbert: "intentaven ser una rèplica al creixent atractiu del bolxevisme entre els soldats de les Potències Centrals, i intentant ser més interessant que una pau inspirada pel bolxevisme".
A Gran Bretanya, Lloyd George i Churchill planejarien noves estratègies per portar la victòria sobre Alemanya al 1919. Amb aquesta visió Churchill va a assegurar a Lloyd que produiria 4.000 tancs per l'abril de 1919, en una programació de tretze mesos; "La victòria només vindria, li va dir al Primer Ministre, quan Gran Bretanya i França tingués exèrcits més forts i millors que els d'Alemanya". Pel 1919 l'exèrcit nord-americà ja seria un factor decisiu i l'Estat Major Alemany ho sabia. L'imperi austro-hongarés era el principal objectiu de la diplomàcia dels aliats, i, malgrat que el sentiment de resentiment contra Alemanya començava a estendre's, aquests havien de considerar la possibilitat de una victòria militar alemanya. L'exministre d'assumptes exteriors austriac, el Baró Burian, va escriure al seu diari: "Ningú escoltarà ara a la paraula pau. Tot es basa en la pròxima ofensiva, com si tothom s'encomanés sense titubejar a la decisió de la fe".
Els Imperis Centrals es trobaven a la vora del col·lapse, la seva població estava famolenca i els Aliats disposaven no només del seu magatzem colonial sinó del dels Estats Units, però ara l'Estat Major Alemany, encapçalat per Ludendorff (Generalquartiermeisteres) com adjunt del cap de l'estat major, Paul von Hindenburg, estaven disposats a jugar totes les seves cartes en la que es convertirà en la major i més essencial aposta militar terrestre de la guerra i, fins l'Operació Barba-roja a la Segona Guerra Mundial, de la Història.
L'ofensiva final Preparació Amb la transferència de 90 divisions de l'est i la resta de fronts estabilitzats a Europa (algunes d'elles entre les millors de l'exèrcit) els alemanys compten amb la superioritat numérica i armamentística sobre britànics i francesos, al estar definitivament lluitant en un sol front tal com en un inici llunyà, al 1914, s'havia planejant (Pla Schlieffen). Havien de guanyar la guerra amb rapidessa (calculaven que sis mesos) abans que l'acumulació de nordamercians decantés la balança en contra seu. El temps també jugava en contra dels recursos quasi esgotats dels germànics. Aquest atac colossal es veuria precedit, començant el 9 de març, per un bombardeig preliminari d'artilleria.
Fins aquell moment la iniciativa militar l'havien pres les potències aliades: al Somme, a Ypres (Passchendaele) i a Cambrai. Cadascuna d'elles els fa ver pagar un alt preu contra la superioritat de les fortifiacions i línies defensives alemanyes de la Linia Hindenburg. Aquestes defenses atrinxeraven als alemanys en territoris francesos i belgues. Això els va fer acordar que no hi haurien noves operacions al 1918, i per aquest motiu les tropes britàniques de Douglas Haig es van posicionar com a tals i, per tant, no en les millors posicions defensives. miniatura|Joyce Kilmer (1886-1918) En els sondatges preliminaris, el 7 de març, un bombardeig alemany va fulminar a dinou nordamercians de la 42na divisó Rainbow, l'única estacionada a França des de 1917. Al seu funeral es va llegir un poema de Joyce Kilmer:
…death came flying through the air
And stopped his flight at the dugout stair,
Touched his prey—
And left them there—
Clay to clay.
He hid their bodies stealthily
In the soil of the land they sought to free,
And fled away.
Els bombardejos van iniciar-se el 9 de març, amb atacs de gas en els que es van disparar mig milió de projectils de gas mostassa i fosgen, amb l'objectiu de separar i acabar amb un dels dos exèrcits als que s'enfrontaven: s'havia d'empenyer als britànics del Somme i als francesos de l'Aisne i intentar amenaçar París com al 1914. Ludendorff creu que els britànics donaràn prioritat als ports del canal de la Mànega i els francesos defensaràn la seva capital, i esta preparat per explotar aquestes debilitats. El 19 de març durant un d'aquests atacs preventius , proper a Saint Quentin, els britànics van disparar vuitanta-cinc tones de gas fosgen, acabant amb la vida de dos-cents cinquanta alemanys.
Tàctiques alemanyes a les ofensives d'estiu Els soldats d'assalt Les tàctiques i estratègies tradicionals que van aplicar-se a l'inici de la Primera Guerra Mundial van demostrar estar obsoletes enfront de la innovadora guerra moderna. En la mesura del possible tots els exèrcits van haver de desenvolupar noves doctrines que tinguessin en compte les emergents noves eines de la guerra: trinxeres, tancs, avions, artilleria, metralladores, llançaflames, etc. Una de les noves adaptacions de les tàctiques a les noves armes les desenvolupen els alemanys amb infiltracions de petites unitats a l'altre cantó de la línia enemiga per intentar substituir les onades successives d'homes cap a nius de fusells i metralladores.
Ludendorff no només volia trencar la línia enemiga sinó que volia superar-la per tal de concebre el camp de batalla com un escenari en moviment, molt diferent de l'antiga doctrina del camp de batalla immòbil, on cada centímetre de terra s'havia de defensar fins a la mort. Aquesta tàctica havia estat la predominant en la que havia estat la major ofensiva alemanya al Front Occidental de la guerra, a Verdun, on onades de soldats s'havien llençat a camps de tir per a caure una rere l'altra. Els objectius estratègics, on grans formacions lentes encerclaven exèrcits eren impossibles d'aconseguir a un front Occidental excavat de trinxeres. Un capità de l'exèrcit francès, André Laffargue, va ser un dels primers a escriure sobre les realitats de la guerra de trinxeres i de com petites formacions concentrades de tropes necessitarien operar independentment, en oposició a les rígides directrius de l'alt comandament. miniatura|Soldats d'assalt al front de l'Isonzo Els alemanys van iniciar els seus progames de tàctiques d'assalt i infiltració al front Oriental d'on van inspirar-se en les tàctiques de xoc russes de l'Ofensiva Brussílov (on sobtats però massius i precisos bombardejos d'artilleria, anaven seguits ràpidament per apinyades tropes de xoc).
Oskar von Hutier, comandant del vuitè exèrcit, va combinar i aplicar amb èxit aquestes dues experiències en la conquesta de Riga després de dos anys de setge, el 3 de setembre de 1917. En comptes d'acumular onades d'assalts sobre els punts de resistència enemiga va aplicar la infiltració de petits grups, que esquivaria aquests punts forts i atacaria els més febles. La flexibilitat seria fonamental en aquestes noves tropes de xoc ràpides i versàtils. Es van escollir dos tipus específics d'infanteria alemanya per formar el cos dels soldats d'assalt: el Cos de Jägers, infanteria lleugera especialitzada en operar en unitats petites, i el Cos de Pioners, experts en operacions d'unitats petites sota una jerarquia baixa de comandament i en aixecar o superar obstacles, el que els feia perfectes per assaltar posicions enemigues. El seu funcionament trencava amb la l'antiga doctrina prussiana de lideratge dintre de les forces armades alemanyes. Les ordres arribaven de dalt de tot i els oficials ho coordinaven amb els seus superiors, però per a que els soldats d'assalt fossin efectius això tenia que canviar.
De Michael a Amiens