miniatura|Mapa de les Revolucions de colors. Les Revolucions de color (de l'anglès Color revolutions) o Revolucions de les flors són una sèrie d'aixecaments pacífics i populars que tingueren lloc en l'espai ex-soviètic durant la dècada del 2000. Els manifestants sortiren al carrer a oposar-se a la nomenklatura soviètica, encara persistent tot i la caiguda del mur de Berlín. Adoptaren un color específic com a símbol de la seva protesta i reberen el suport d'Occident.
Algunes manifestacions aconseguiren fer canviar els governs de torn i el ressò que tingueren inspirà revoltes de mateix perfil més endavant fora de l'ex-espai soviètic. Les protestes tenen en comú la utilització de la no-violència (així es pot parlar de revolucions no-violentes) i un discurs democratitzador, lliberal i prooccidental. També hi sol coincidir la presència d'ONG i organitzacions d'estudiants.
La idea de brandar un color amb una flor per a aixecar-se i protestar contra un règim autoritari remunta a la Revolució Groga de 1986 a les Filipines i, també, a la Revolució dels clavells a Portugal l'any 1974. Les Revolucions de Colors acabaren per fer confrontar els EUA amb els seus aliats contra Rússia. L'estat rus va percebre les Revolucions de colors com a ingerència sobre la seva àrea d'influència i per això les va considerar cops d'estat nodrits de propaganda de color. Els EUA varen finançar obertament les Revolucions de colors mitjançant ONG que operaren en diverses universitats de l'antic bloc soviètic amb la fi de fer caure els règims existents.
Les Revolucions de Colors a Ucraïna derivaren en l'enfrontament dels EUA i la Unió Europea amb Rússia. La Unió Europea s'immiscuí en les eleccions del país per tal de poder accedir més fàcilment al gas ucraïnès, però això exaltà encara més les tensions amb Rússia, que no vol que els països fronterers pactin cap adhesió a la Unió Europea o a l'OTAN, car efectivament l'adhesió a la Unió Europea era sinònim ben sovint d'integració a l'OTAN o el contrari.
Per tot plegat les Revolucions de Colors es tornen un preludi d'allò que esdevindrà la invasió d'Ucraïna per part de Rússia.
La idea de les revolucions no violentes Els colors com a símbol de protesta La idea de brandar un color amb una flor per a protestar de forma no violenta prové de diverses revoltes ocorregudes a la segona meitat del . Una d'aquestes ens trasllada l'any 1944 a Guatemala on les revoltes del carrer aconseguiren fer caure el dictador Jorge Ubico Castañeda. També trobem una situació similar l'any 1974 a la Revolució dels clavells, responsable d'haver fet caure la dictadura de Salazar.
Revolució dels Clavells (a Portugal el 25 d'abril del 1974) Revolució Groga (a les Filipines el 22 de febrer del 1986)
Des de la Revolució Islàmica l'any 1979 a l'Iran, nombrosos països han conegut aixecaments populars pacífics de mateix gènere com ara a Polònia amb la Solidarnosc o a l'antiga Txecoslovàquia amb la Revolució del Vellut.
Revolució de Vellut (a les Repúbliques Txeca i Eslovaca el 17 de novembre del 1989) La diversitat de colors i de les flors vol ser un recurs metafòric que faci crida a la diversitat de partits i de països. Els clavells gairebé que fan recordar les cocardes franceses que foren utilitzades com a símbols de resistència a la Revolució Francesa.
El moviment Otpor com a modus operandi Segons Rudy Reichstadt, les Revolucions de colors troben el seu origen en el Moviment estudiantil serbi Otpor que l'any 2000 va contribuir a fer caure Slobodan Milosevic. La Revolució Buldòzer, així mateix s'acaba coneixent els esdeveniments que el fan caure, s'inspira en les tècniques de contestació no violentes teoritzades pel politòleg estatunidenc Gene Sharp a La política de l'acció no-violenta (1973) i De la dictadura a la democràcia (1993).Rudy Reichstadt. « », Diplomatie. Affaires stratégiques et relations internationales, no 73 « Théories du complot : délires conspirationnistes ou armes de propagandes ? », mars-avril 2015, p. 60-63
El modus operandi se'ns apareix a les eleccions d'Eslovàquia del 1998 i de Croàcia l'any 2000. Es convoquen efectivament eleccions i durant el recompte es fan públics biaixos i intents de corrompre el resultat final. L'afer és aprofitat per a fer esclatar massivament la població civil als carrers. Les manifestacions massives fan pressió mentre complicitats dins com a fora del país fan possible la caiguda del règim. Això mateix va significar la caiguda de Milosevic amb el Moviment Otpor i, per tant, així mateix també varen funcionar les Revolucions de Color allà on tingueren lloc.
Antecedents i context La caiguda del mur de Berlín L'any 1989 cau el teló d'acer a Alemanya i comença la desintegració de la Unió Soviètica. El règim polític que va fer possible la Unió Soviètica s'enfonsa. Els països de l'Europa de l'est i del centre del continent que havien viscut amb el mateix model polític i econòmic que la Unió Soviètica s'ensorren i inicien un camí a banda de la Unió Soviètica com a estats independents.Andreu Mayayo. La guerra freda i la caiguda del mur de Berlín. Barcelona: Sàpiens, 2015.
És particularment així per a Iugoslàvia que es fragmenta en múltiples estats nació tot al llarg dels anys 1990.
Cap règim pot recórrer a l'armada i gràcies a això la Unió Soviètica deixa de ser una realitat en l'espai d'una dècada. La violència no es va poder evitar, però, a l'antiga Iugoslàvia on Sèrbia resol apuntar els tancs directament a Bòsnia-Hercegovina. La guerra als Balcans marca un abans i un després en l'estructuració de l'antiga Iugoslàvia.
La pervivència de les institucions soviètiques En caure el mur no marxaren les institucions comunistes. Els països de l'est es reconverteixen al capitalisme però fan persistir els antics càrrecs del partit comunista.Manon Loizeau. Les USA à la conquête de l'est. Canal +, 2009. En línia a Atlas alternatif / L'autre info sur le monde A la pràctica això treu sobirania als països que s'emanciparen de la Unió Soviètica i no permet l'entrada d'una democràcia liberal.
Exemples d'això diversos països de l'antiga òrbitra soviètica:
Geòrgia on hi puja a la presidència Eduard Txvardnadza, antic ministre d'afers estrangers de la Unió Soviètica Kirguizstan on hi puja al poder Askar Akaïev, antic membre del Partit Comunista Albània on Ramiz Akua fa convertir el Partit comunista en el nou Partit socialista Romania on Petre Roman i Ion Lliescu converteixen el Partit comunista en el Front de la Salvació Nacional Armènia on persisteix l'antic diputat del Soviet Suprem Levon Ter-Petrossian Txèquia on l'antic ministre de finances de Txecoslovàquia, Vàclav Klaus, és escollit president
Els casos es repeteixen una mica per tot l'antic bloc soviètic a països com ara Usbèquia, Turcmènia, Casaquistan, Ucraïna, Belarús, Bulgària, Hongria, Tatgiquistan, etc. Els països bàltics són veritablement els únics que arriben a reformar tot el sistema sense fer-hi perviure l'autoritarisme soviètic.
El canvi de l'economia planificada a la capitalista es fa de forma general amb pacifisme. És a dir, retorna l'autoritarisme de la Unió Soviètica, camuflat de nous capitalistes. En molts antics satèl·lits de l'URSS s'hi lliuren batalles internes de poder entre diversos clans. Això, i la introducció del capitalisme, segella uns nuclis de poder despòtics que perpetuen unes polítiques econòmiques deficients a cada país. Els mitjans d'informació i de comunicació continuen sota el control del poder. Les eleccions són sovint una farsa. Es reelegeixen els mateixos oligarques que perpetuen els mateixos dèficits de la Unió Soviètica. Això mateix es pot apreciar a Usbèquia, Turcmènia o Tatgiquistan.
Per tot això alguns antics càrrecs soviètics es fan elegir president i es perpetuen al poder com ara Nursultà Nazarbaïev al Casaquistan, antic membre de la Lliga del Jovent Comunista del país, així com ex-secretari del Comitè Regional del Partit Comunista.
Alguns excepcions marquen alguna diferència com ara a Bulgària on Jeliou Jelev, antic membre del Partit comunista bulgar, va defensar la lliure expressió i la caiguda de l'URSS, de manera que va reconvertir-se a la dreta un cop caigut el règim.
Les Revolucions de Colors tenien l'objectiu de desfer-se de tota aquesta jerarquia. Volien eleccions transparents amb diversitat de candidats, abandonar definitivament l'era soviètica i el comunisme.
Les Revolucions de color El desenvolupament de les revoltes Optor és una organització d'estudiants que havien fet les seves carreres en ciències polítiques als EUA. Volien posar un terme a la dictadura iugoslava. Totes les Revolucions dels Colors són gestionades per organitzacions juvenils de mateixa mena. A Geòrgia fou Kmara, l'organització que va portar al carrer milions de persones que amb unes roses a la mà, volgueren fer caure la nomenklatura comunista. A Kirguizstan era Kelkel, a Belarús fou Zurb, a Ucraïna nasqué Proa!. Cadascun d'aquests noms fa referència a Optor. La bandera mateixa d'Optor, així com el puny alçat, símbol contra el règim iugoslau, són represos a Belarús, Geòrgia o Ucraïna.
Revolució de les Roses: sortida del poder d'Eduard Xevardnadze a Geòrgia l'any 2003. Revolució Taronja: elecció de Víktor Iúsxenko a Ucraïna l'any 2004. Revolució de les Tulipes: expulsió del govern d'Askar Akàiev a Kirguizstan l'any 2005. Revolució dels texans: intent de derrocar Aleksandr Lukaixenko a Belarús.
Totes reberen finançament per part de John McCain, qui al si del govern de George W. Bush, envia diners a ONG com ara Freedom House, National Democratic Institute for International Affairs, Albert Einstein Institutions, etc. Aquestes associacions es dediquen a destapar assumptes de corrupció mitjançant el finançament de premsa lliure.
L'accés a la lliure informació no agrada gens a les antigues nomeklatures que persisteixen justament perquè la premsa no els delata. Aquesta fou la manera d'actuar d'Otpor.Les "Révolutions de couleurs" : coups d'État fabriqués ou soulèvements populaires. Le Monde, 15-06-2015 A Sèrbia Radio Liberty i B92 es feren servir per a divulgar-hi informació incòmoda relativa al poder. Aquí els responsables de fer-ho públic eren els mitjans en mans de les associacions privades finançades pels EUA. Per exemple, l'Open Society fou responsable al Tatgiquistan de fer públic les corrupcions al si de la nomenklatura. A Quirguísia fou Mike Stone el responsable de menar la guerra informativa.
Revolució morada (a Moldàvia el 6 d'abril del 2009) Revolució Colorida (a Macedònia –actual Macedònia del Nord– el 12 d'abril del 2016)
A Ucraïna, per exemple, s'hi varen candidatar dos partits, liderats per Víktor Iúsxenko i Víktor Ianukòvitx. Però la premsa fa saltar frau electoral en el recompte de vots. Segons Le Monde a França, “les eleccions legislatives georgianes donaren la victòria al partit del president Eduard Txevardnadze”, casualment, a totes les eleccions hi guanya el candidat favorable a mantenir la nomenklatura i estrènyer lligams amb Rússia. Això denuncien els manifestants. “L'escrutini”, continua el diari, “està tacat de fraus de tota mana” [trd.].
La manca de llibertat d'expressió fa que cadascuna d'aquestes associacions d'estudiants que lideren els carrers es reuneixin clandestinament de por a ser reprimides. A Usbèquia el règim fa tancar tot periòdic que denunciï corrupcions.