va ser un pintor valencià que va desenvolupar la seva activitat pictòrica fonamentalment a les ciutats de Barcelona i París.Arxiu de l'Ajuntament de València. Nascuts 1848, nº 889: Va néixer a València el 6 d'abril de 1848 Fill primogènit, de pare valencià i mare catalana d'ascendència francesa va fer els primers estudis al col·legi Valldemia de Mataró, i es formà com a pintor al taller de Ramon Martí i Alsina, on fou condeixeble dels integrants de la primera fornada de realistes catalans del vuit-cents. Més tard, visqué molts anys a París, on popularitzà un estil refinat centrat majoritàriament en temes costumistes de la vida burgesa i de l'alta societat, especialment protagonitzats per figures femenines. Cunyat del famós farmacèutic i industrial Dr. Salvador Andreu, passà l'última època de la seva vida a Barcelona, on les seves pintures foren molt valorades pel públic habitual de la Sala Parés. A Catalunya es poden trobar exposades alguna de les seves obres, en diferents institucions públiques, entre elles el Museu Nacional (MNAC) i la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. També hi ha obra seva en institucions privades com el Museu Thyssen-Bornemisza de Màlaga.
Biografia Orígens familiars L'arbre genealògic de Francesc Miralles i Galaup, pot resseguir-se, per la branca materna francesa, fins a la segona meitat del -es conserven, inclòs, miniatures i retrats de més membres pertanyents a ella-. El més antic de qui se sap és Jean Baptiste de Moly, que es va casar amb Marianne Raymond, nascuda a París. Fruit d'aquest matrimoni va néixer un fill, Jean Baptiste de Moly i Raymond, el 28 de juliol de 1774 a Montpeller –on sembla, que va tindre arrelament la família-, al qual va apadrinar un famós botànic francès, Gouan, que va ser professor de la seva especialitat en una universitat i que estava casat amb una tia paterna d'aquell, Marianne de Moly. La família era «royaliste»,SANTOS TORROELLA, Rafael (1974) pàg. 7 i Jean Baptiste, després del triomf de la Revolució, va optar per emigrar a Espanya, establint-se a Barcelona, on apareix domiciliat l'any 1796 i on tres anys després, a la parròquia de Sant Miquel Arcàngel, va contreure matrimoni amb una catalana, Maria Rosés i Baliu. En començar la invasió francesa, Jean Baptiste va haver de romandre ocult durant prop de dos anys a Girona, per a sostreure's a la persecució de les tropes napoleòniques. Posteriorment però, va haver de tornar a França, encara que per curt temps, ja que el 17 de setembre de 1814 es va expedir a Montpeller un passaport al seu nom perquè pogués traslladar-se a Barcelona amb la seva esposa i els seus quatre fills. Un d'aquests va ser Maria de Moly i Rosés (1804-1886), que es va casar a Barcelona amb Domingo de Galaup i Dordal. Entre els divuit fills que van néixer d'aquest matrimoni figurava Maria Galaup i Moly, de l'enllaç del qual amb Joan Antoni Miralles van néixer deu fills, dues femelles i vuit homes. Diversos fills van morir amb poca edat i el primogènit d'aquests va ser el cèlebre pintor: Francesc Miralles i Galaup.
Pel que fa a la branca paterna, d'aquesta no es posseeixen dades anteriors a Joan Antoni Miralles i Huguet, del qual s'ha afirmat que era un valencià, descendent de l'antiga noblesa dels Miralles que van acompanyar En Jaume el Conqueridor, i que van ser ennoblits per aquest –pintant per armes un escut d'atzur i un mirall quadrat, en lloc del circular sobre camp de plata dels Miralles catalans- en premi a l'ajuda que els van prestar en la «conquesta de València, i particularment en el lloc de Sueca» segons el Vescomte de Güell. Però aquest extrem no es troba plenament comprovat i existeixen fundades sospites que el pare de Miralles fou català. El que va ocórrer va ser que, tant ell com un germà seu, Domingo, van tenir importants negocis a la regió valenciana. Joan Antoni, concretament posseïa una fàbrica a Sogorb que era coneguda pel nom de «La Mona»-, motiu pel qual va tenir una casa a València, la casa on van néixer els seus tres fills majors: el mateix Francesc; Mariquita, a la qual van retratar tocant ella l'arpa, el seu germà i Ramon Martí i Alsina; i Josep, que va morir a causa d'una tuberculosi a París al voltant dels trenta anys. Pel que fa a Domingo, els seus negocis van ser de major amplitud, doncs va tenir, entre d'altres, l'explotació d'una mina de plata en Águilas (Múrcia), una flota de tres velers per a les seves exportacions a l'Amèrica central, i grans extensions de vinya a Aragó. Mitjançant la producció d'aquesta vinya va acreditar una important marca de vins pròpia.
Naixement, Infantesa i joventut: València i Barcelona miniatura|esquerra|Francisco de Paula Rojas (1873)
Francesc Miralles i Galaup va néixer a València el 6 d'abril de l'any 1848, i al cap de pocs anys quan Francesc encara era un nen de quatre o cinc anys, és a dir, entre els anys 1852-1853, la família es va traslladar a Barcelona on aquesta gaudia d'una molt bona posició econòmica i d'excel·lents relacions d'amistats amb membres de les classes altes: de vella o de nova nissaga, amb alguns dels quals es produirien enllaços de parents seus, o bé i sobretot amb els pertanyents al món de les finances, fins i tot, després de la liquidació de la seva fàbrica a Sogorb. Ja a Catalunya el pintor va ser enviat per a la seva educació al Col·legi Valldemia de Mataró, dels germans maristes, que en aquella època, segons va escriure el vescomte Güell era el col·legi «el més distingit de Catalunya i crec que també de tot Espanya». En suport d'aquesta apreciació, aquest autor esmenta el fet que en aquella rebatejada institució docent, la duquessa Angela de Medinaceli va enviar els seus dos fills, el Duc de Cardona i el Duc de Lerma, i que el pare del vescomte Güell, l'industrial i mecenes barceloní Eusebi Güell i Bacigalupi, va coincidir amb Miralles amb qui va tindre una gran amistat, encara que no van ser condeixebles, ja que el futur comte de Güell i protector de Gaudi era dos anys major que ell. Per tant, en aquest centre educatiu assistien els fills de les principals famílies catalanes que després ocuparien una situació en la societat barcelonina, amb molts dels quals va travar amistat Miralles, amistat afectiva i sentimental que els seus bons dots personals es van encarregar d'enfortir al llarg dels anys fins a la seva mort.
Poc més que les primeres lletres va cursar Francesc Miralles en aquest col·legi, ja que la vocació pictòrica el va rondar-li de seguida, ja que en aquests primers anys de col·legial li temptava, més que l'estudi, gargotejar dibuixos i pintar en els seus quaderns i llibres escolars. En realitat, encara que foscament, va sentir aquesta vocació, com en la majoria d'artistes passa, des de molt jovenet, encara que tot això no vol dir que fos poc aplicat en els estudis. Francesc Miralles pel que posteriorment es traslluirà del seu caràcter era un nen submís, assossegat, no excessivament amic d'entremaliadures i, per descomptat, amb gran afecte cap als seus pares, als qui de manera alguna manera contrariava. D'aquest afecte i de la seva aplicació, especialment en el domini de l'escriptura que, per artista en potencia i pel pàbul que l'arabesc del traç donés a la seva imaginació, es conserva el testimoniatge d'un «Primer assaig de Cal·ligrafia que va dedicar als seus amats Ss. Pares», i que el «seu obedient» fill signa en 1862. SANTOS TORROELLA, Rafael (1974) pàg. 10 Aquesta contrarietat amb els seus progenitors va sortir a llum, no gaire després d'aquest any o en el transcurs del mateix després d'acabar els seus estudis, quan el seu pare, Joan Antoni Miralles, va voler iniciar ardentment al seu fill en el negoci familiar per prosseguir-ho després pel seu compte, quan Déu tingués a bé disposar de la seva vida. Però tot va ser inútil perquè ell no pensava només a dibuixar i pintar, obeint a aquesta irrevocable vocació artística i persistint a durant tota la seva vida a aquesta actitud de renúncia a tot interès material. Les característiques principals dels seus sentiments personals van ser: el desinterès pels diners i la seva extremada modèstia. Finalment, davant la resistència oposada pel noi, veient el seu pare que en el despatx no feia una altra cosa que empastifar de dibuixos papers i llibres, va accedir trencades les seves il·lusions a sotmetre's a la indoblegable vocació filial, aprendre a pintar. I així va ser que sortint-se, per fi, amb la seva Francesc Miralles va ingressar cap a l'any 1862-63 al «taller», segons la denominació habitual barcelonina, del pintor realista català Ramon Martí i Alsina on durant alguns anys Miralles va rebre les primeres lliçons d'aquest pintor que gaudia a Catalunya del màxim prestigi.
miniatura|El ram (sense data)
Aquesta elecció del mestre va ser una mica sorprenent, ja que, per la Barcelona d'aquella època hi havia altres artistes de millor «to». Segons el pintor Joan Brull i Vinyoles, en els primers anys de la segona meitat de la passada centúria els aficionats barcelonesos a l'art estaven dividits en dos bàndols: un d'ells simpatitzava amb Martí i Alsina, i l'altre amb el pintor català i professor de Belles Arts, Josep Serra i Porsón. Aquest, nascut a Roma l'any 1824, en la seva joventut havia conegut a Jean-Louis-Ernest Meissonier a París, i encara que era seguidor d'ell en la seva estètica objectivista –que s'oposava a la idealitzada que va predominar entre els oberveckiansSANTOS TORROELLA, Rafael (1974) pàg. 11 de la generació anterior-, no deixava de ser un romàntic, ja a aquelles alçades una mica antiquat. Per l'altra banda, Martí i Alsina, una mica més jove que ell -havia nascut l'any 1826-, brindava la novetat, sempre més seductora als ulls juvenils, de la seva plena adhesió al naturalisme, que havia begut a París al costat de Gustave Courbet que era el cap d'aquella escola. Era Martí i Alsina, d'altra banda, pintor de talent indubtable, doncs quan no gaire després d'haver freqüentat Miralles el seu estudi, va fer recompte de què havia fet ell fins llavors, i segons notes que va deixar manuscrites, havia pintat no menys de 4.000 quadres i traçat uns 12.000 dibuixos. Tenia doncs, tots els trets de capacitat innovadora, decisió i impetuositat artística capaç de relacionar-lo amb el més inquiet de les noves promocions. Per tant, aquesta sorpresa en l'elecció del mestre, avui en dia, desapareix de tot quan es té en compte el seu instint de pintor.