miniatura|Silur pescat a França El silur (Silurus glanis) és una espècie de peix d'aigua dolça, de la família dels silúrids i de l'ordre dels siluriformes.
És ictiòfag però també s'alimenta d'invertebrats grossos com crancs de rius i d'altres vertebrats com ocells. Les preses depenen de la seva talla. Igual que el peix gat negre, no solament competeix amb espècies endèmiques a l'hora d'alimentar-se, sinó que sovint els peixos locals fan part de la seva dieta.Ecology of an invasive fish (Silurus glanis) in Catalan reservoirs
És originari d'EuràsiaFishBase i ha estat introduït a Itàlia, Síria, Portugal, Turquia, els Països Catalans, Espanya, la Gran Bretanya, els Països Baixos, la Xina i, probablement també, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, França, Dinamarca i Tunísia.FishBase Pot atènyer 80 anys i arribar a pesar 140 kg.Kottelat, M. i J. Freyhof 2007. Handbook of European freshwater fishes. Publications Kottelat, Cornol, Suïssa. 646 p.
És una espècie que, d'ençà de la seua introducció a Mequinensa l'any 1974 —provinent dels grans rius de l'Europa Central— s'ha estès a altres contrades del Principat de Catalunya, com ara a la part baixa del Segre. A banda del riu Ebre, també se'l pot trobar —introduït per particulars— al Llobregat (Pont de Vilomara) i a l'estany de l'Agulla —on sembla que no ha prosperat.Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993. . Plana 26 També se'l pot trobar a la part mitja del riu Ter, en els embassaments de Sau i Susqueda on va ser introduit el 2003 i en el 2006 ja era habitual pescar-ne exemplars de 10 Kg.Revista Feder Pesca. Any 2005. Pp 36 i 37.
Espècie invasora Se cita en la Història natural de Buffon. La seva àrea de distribució s'ha ampliat recentment després de la introducció humana de pesca recreativa, la qual cosa li permet conquistar nombrosos sistemes fluvials en la major part d'Europa Occidental.Estat invasor del bagre espigolat en el lloc de l'Inventari Nacional de Patrimoni Natural (INPN)(francès)
Introducció a Mequinensa La seva presència a Espanya, concretament a l'Ebre es fixa en 1974 a Mequinensa (Aragó). Està documentat que el llavors jove de nacionalitat alemanya Roland Lorkowsky, pescador i ictiòleg, va travessar els Pirineus amb 32 alevins de Silurus glanis procedents del riu Danubi, declarats com a esquer viu. La seva intenció era alliberar-los en la desembocadura del riu Segre a Mequinensa per a introduir una espècie en un embassament acabat de construir en 1964. De la mateixa manera en 1995, es va completar la introducció per part d'una altra solta d'uns 200 petits silurs procedents del riu Po de mans d'Oliver Portrat.
Tots dos ictiòlegs havien calculat que l'espai seria l'adequat perquè l'espècie s'assegués i fomentar d'aquesta manera l'equilibri ecològic. Els dos principals depredadors en aquelles dates a l'Ebre, el luci i la perca, anaven a tenir un minvament considerable en pocs anys a causa dels embassaments i en conseqüència això fomentaria la proliferació indiscriminada de les carpes suposant una alteració encara més greu de l'hàbitat.
Lorkowski, que sovint visitava la zona, explicava que aquest “monstre” no era tal, que es tractava del silur que normalment es pesca en el Danubi i molts altres rius de tota Europa. Des de llavors, Mequinensa s'ha convertit en una capital econòmica i turística que mou anualment molts diners i ofereix la possibilitat de capturar uns animals que superen dues o tres vegades en pes als humans. El Silurus glanis no suposa un risc la seva captura, més enllà de la mateixa resistència del seu pes, ja que fins i tot es pot agafar per la boca per a treure'l de l'aigua.
Introducció en altres punts A poc a poc, s'ha estès per altres punts de la conca de l'Ebre, al llarg del riu Ebre. També ha estat objecte d'introduccions a altres rius, embassaments i llacs d'Espanya. L'última denúncia coneguda sobre la seva presència indesitjada la va fer l'octubre de 2009 la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana i es refereix a la presència d'aquests peixos a l'embassament de Forata (Foia de Bunyol).Generalitat Valenciana. Direcció General del medi natural. Servei de Biodiversitat. La introducció del silur ha provocat la total desaparició del barb, que era una espècie abundant fins aproximadament l'any 2005, en el llit mitjà del Ebre, produint un canvi en l'ecologia del riu en forma d'un gran desenvolupament en la quantitat de vegetació aquàtica, sargazos i algues. També depreda sobre ocells.
A causa del seu potencial colonitzador i constituir una amenaça greu per a les espècies autòctones, els hàbitats o els ecosistemes, a Espanya està inclosa en el Catàleg Espanyol d'Espècies Exòtiques Invasores, regulat pel Reial decret 630/2013, de 2 d'agost, estant prohibida a Espanya la seva introducció en el medi natural, possessió, transport, trànsit i comerç.
Hàbitat Les bagres són peixos amants de la calor que prefereixen viure en masses d'aigua grans, estancades o de moviment lent. Les zones d'aigües salobres en les desembocadures dels rius o prop de la costa estan poblades amb una salinitat màxima del 15 ‰. Prefereixen zones d'aigües poc profundes fins a una profunditat màxima d'uns 30 metres. Els animals són relativament insensibles a la contaminació i a les baixes concentracions d'oxigen. A causa d'un alt contingut d'hemoglobina en la sang, del 30 al 35%, el bagre pot sobreviure fins i tot amb baixes concentracions d'oxigen de fins a aproximadament 3 mg/l. La seva temperatura fisiològica òptima és de 25 a 27 °C, però també toleren bé temperatures de l'aigua significativament més baixes, encara que el creixement pot veure's limitat. Els adults prefereixen àrees tranquil·les cobertes de plantes aquàtiques i són animals solitaris fidels al lloc i probablement territorials. Els peixos joves en el seu primer any, per contra, també romanen en les zones intermèdies dels rius i es poden trobar en grups.
Estil de vida Activitat Les bagres són fotofòbics i predominantment nocturns, encara que els patrons d'activitat poden variar significativament segons l'època de l'any. També estan actius durant el dia, especialment quan cau la pressió de l'aire, la qual cosa es detecta amb l'ajuda de la bufeta natatòria; En cas contrari, els animals solen descansar en el sòl entre plantes aquàtiques, sota bancs penjants o arrels d'arbres fins al vespre. Els animals deixen de menjar sota temperatures de l'aigua de set a quatre°C. Passen l'hivern en els rius, en esquerdes o pous prop de les ribes, en llacs en el terç inferior de la columna d'aigua o en fons fangosos.Jozef Mihálik: Los Wels. (= La nueva biblioteca Brehm. Volumen 209). 2a edició sense canvis. Westarp Sciences, Magdeburg 1995, ISBN 3-89432-655-7.
Entre maig de 2009 i febrer de 2011, es van observar silurs al Roine es van observar silurs que mostraven un comportament atípic: els animals, normalment solitaris, es trobaven en grups de fins a 44 grans exemplars (major longitud observada: 2,10 metres). D'una banda, no es tractava d'una formació d'eixam, ja que els moviments natatoris eren descoordinats i els animals a vegades xocaven, i per un altre, no es podia descartar que els silurs estiguessin implicats en la reproducció, la cerca d'aliment o la protecció enfront d'atacants. Aquests grups van aconseguir una densitat de biomassa de fins a 40 quilograms per metre quadrat de llit fluvial.
Alimentació i captura de preses miniatura|Cap d'un silur albinòtic amb barbetes ben recognoscibles. miniatura|Un silur ataca a coloms asseguts en la riba des d'aigües poc profundes. Els silurs són oportunistes peixos depredadors que prendran com a presa gairebé qualsevol cosa que es pugui manejar en termes de grandària. La proporció més gran sol estar formada per aquells peixos que dominen l'aigua en qüestió, com tenques, paneroles o carpes. A més de peixos vius i morts, amfibis, crustacis, insectes, cucs i altres invertebrats, cries d'ocells aquàtics i també colomsCucherousset, Bouletreau, Azemar, Compin, Guillaume y Santoul (2012): Freshwater Killer Whales: Comportamiento de varamiento de un pez exótico para cazar aves terrestres. PLOS ONE doi:10.1371/journal.pone.0050840 a més de menjar ocasionalment plantes i mamífers, especialment rosegadors. En comparació amb altres grans depredadors d'aigua dolça, com el lluç o la lucioperca, els grans silurs s'alimenten de preses de grandàries molt diferents, la qual cosa condueix a una utilització més eficaç del subministrament d'aliments. Per aquesta raó, el silur té un impacte menor en la població d'espècies de peixos econòmicament importants.
Les preses es capturen principalment de nit, per la qual cosa els ulls probablement no exerceixen cap paper. El silur té un excel·lent sentit de l'olfacte i del gust, que inclou receptors per al dolç, l'agre, l'amarg i el salat, situats en la boca, en els llavis, en els barballons, però també en les aletes i en la pell del cap i la part anterior del cos. L'oïda dels animals és extremadament sensible i està especialment especialitzat en els sons que es produeixen per sobre de la superfície de l'aigua, la qual cosa s'aconsegueix connectant la bufeta natatòria amb els òrgans auditius a través de l'aparell de Weber, que s'origina en els ossos de les costelles. Això també ho utilitzen els pescadors esportius, que empren un rem per a produir sons especials en la superfície que poden atreure el silur. El silur també té electrorreceptors i un acusat sentit del tacte, que es basa en els barballons, la mandíbula inferior i l'òrgan de la línia lateral. Els peixos presa solen ser perseguits i capturats per darrere, per la qual cosa els senyals químics i hidrodinàmica en el deixant dels peixos que fugen. La ingesta d'aliment depèn en gran manera de la temperatura de l'aigua. Mentre que de novembre a març gairebé no consumeix aliment, a la primavera comença una fase d'alimentació més intensiva per la disponibilitat més gran de preses. Al juny i juliol, molts peixos emigren a aigües més profundes, per la qual cosa el silur depreda menys. Després de l'època de fresi, a l'agost, es produeix un altre pic d'alimentació.
Reproducció i desenvolupament