miniatura|Una llanterna màgica, 1890, museu Wymonham, Norfolk miniatura|Llanterna màgica La llanterna màgica és un giny precursor dels projectors de cinema o de diapositives inventat a mitjan . Va ésser l'espectacle visual amb més èxit, popularitat i durabilitat abans que s'inventés el cinema. Es basava en el disseny de la càmera fosca, la qual rebia imatges de l'exterior fent-les visibles a l'interior, invertint aquest procés, i projectant les imatges cap a l'exterior. Durant un temps, s'havia considerat Athanasius Kircher com a inventor de l'aparell, qui el 1646 va publicar Ars Magna Lucis et Umbrae ('La gran ciència de la llum i la foscor'), però sembla que fins a la segona edició del 1671 no hi ha cap descripció de l'aparell. La primera referència a un giny capaç de projectar imatges seria la d'un manuscrit de Christiaan Huygens, del 1659.Christiaan Huygens, inventor Al mateix temps, el matemàtic danès Thomas Rassmussen Walgesten, va començar a desenvolupar prototips de llanternes màgiques, com va fer Huygens, i va adonar-se de les possibilitats tècniques, artístiques i econòmiques de l'invent.
L'aparell consistia en una capsa a l'interior de la qual hi havia un focus lluminós i unes lents que permetien projectar imatges fixades sobre uns vidres. Aquest aparell, considerat el precedent més directe del projector cinematogràfic, rebia el nom de llanterna màgica perquè els espectadors del seu moment no en sabien els secrets tècnics i n'atribuïen els efectes a la màgia.
Història Orígens i antecedents La llanterna màgica es descobrí a partir de les ombres xineses (projecció cap endins) que es projectaven als grans teatres exclusivament per homes, i eren les dones qui manipulaven la maquinària al darrere. Finalment, van ser aquestes dones les que van descobrir la llanterna màgica (projecció cap enfora).
Estudis recents mostren que algunes variants de llanternes màgiques podrien haver existit en el temps del Rei Salomó. De fet, es va poder desenvolupar l'invent gràcies a la base teòrica d'Aristòtil sobre la ciència de l'òptica. Amb el frare Roger Bacon, l'art i la ciència de la llum i l'ombra va servir per poder construir objectes d'entreteniment per fer màgia amb les ombres. Encara que potser fos més antiga del que creiem, ja que s'ha afirmat que els sacerdots de Eleusis i de Menfis posseïen llanternes màgiques, de les quals Plató es va recordar quan va imaginar la seva famosa caverna, precursora també dels teatres d'ombres. També hem de tenir en compte les lents que condensaven la llum que va inventar Leonardo da Vinci. Després de tots aquests descobriments, l'anteriorment esmentat jesuïta Athanasius Kircher va ser primerament acreditat com a inventor de la llanterna màgica, fins que es va descobrir el manuscrit de Christiaan Huygens.
La llanterna màgica va ser un dels invents que va permetre el sorgiment del cinema tal com el coneixem avui en dia. Va ser inventada el 1650 aproximadament per Atanasius Kircher. Aquest artefacte consistia en una cambra fosca amb uns jocs de lents i un suport corredís en el qual es col·locaven transparències pintades sobre plaques de vidre. Les imatges s'il·luminaven amb una làmpada d'oli, cal recordar que encara faltaven bastants anys perquè la llum elèctrica sorgís. Comptava amb una petita xemeneia perquè el fum generat en cremar l'oli pogués sortir.
Cambra obscura La llanterna màgica també pot ser vista com el desenvolupament de la Cambra obscura. Aquest és un fenomen natural que passa quan una imatge que és projectada a l'altre costat d'una pantalla (per exemple en un mur) passa a través d'un petit forat i es projecta a dins (en una superfície contraria al forat) com una imatge invertida (d'esquerra a dreta i de dalt a baix). Se'n té coneixement almenys des del segle V a.C i de experimentacions en habitacions obscures com a mínim des de 1000 d.C. La utilització de lents en l'orifici d'entrada de llum s'ha pogut rastrejar fins al 1550. La camara obscura portable va ser desenvolupada al segle XVII.
Mirall esteganogràfic La primera edició de 1645 del llibre Ars Magna Lucis et Umbrae de l'erudit jesuïta alemany Athanasius Kircher incloïa una descripció de la seva invenció, el "mirall esteganogràfic": un sistema primitiu de projecció amb una lent d'enfocament i text o imatges pintades en un mirall còncau que reflecteix la llum solar, principalment destinat a la comunicació a llarga distància. Va veure limitacions en l'augment de la mida i va disminuir la claredat a una llarga distància i va expressar la seva esperança que algú trobaria un mètode per millorar-ho.
El 1654, el matemàtic jesuïta belga André Tacquet va utilitzar la tècnica de Kircher per mostrar el viatge de la Xina a Bèlgica del missioner jesuïta italià Martino Martini. Alguns informes diuen que Martini va fer conferències a tot Europa amb una llanterna màgica, que podria haver importat de la Xina, però no hi ha proves que emprés res més que una tècnica de Kircher. No obstant això, Tacquet va ser corresponsal i amic de Christiaan Huygens i, per tant, podria haver estat un adaptador molt primerenc de la tècnica de la llanterna màgica que Huygens va desenvolupar al voltant d'aquest període.
Segles XVII, XVIII i XIX Cap al , l'òptic londinenc John Reeves va començar a fabricar llanternes màgiques per vendre. Durant aquest període, el famós científic Robert Hooke publicà un article en el qual descrivia una projecció feta amb llanterna màgica i el monjo Johann Zahn va escriure un llibre, també descrivint projeccions fetes amb llanterna màgica.
Cap a finals del , les llanternes màgiques es fabricaven de manera artesanal i força precària, ja que estaven destinades a una elit minoritària amb objectius científics, didàctics o divulgadors. Durant el es van anar introduint millores tècniques: es va potenciar la font de llum per millorar la intensitat i qualitat de les imatges, les quals van esdevenir més nítides. Aquestes millores no es van limitar a les llanternes, sinó que també afectaren les plaques de vidre: es va aconseguir reproduir el moviment mitjançant la projecció simultània de plaques, utilitzant mecanismes com l'encadenament i la superposició d'imatges. Això va coincidir amb l'aparició de les plaques mòbils, on el moviment es produeix a la mateixa placa, i l'èxit de les plaques lliscants, en les quals el moviment es produïa fent lliscar un vidre mòbil davant d'un vidre fix. També existien les plaques amb cremallera, en les quals s'obtenia el moviment gràcies a unes dents metàl·liques al voltant del vidre que es feien girar gràcies a una maneta.
Pel que fa al repertori d'imatges que es projectaven, podien ser imatges científiques, documentals, còmiques, infantils, religioses, terrorífiques, etc.
Posteriorment, l'italià Cagliostro va millorar aquest dispositiu, de manera que amb un joc de rodes es podia augmentar o disminuir la mida de la imatge projectada.
Però el segle d'or de la llanterna màgica fou el , ja que la industrialització tant de les plaques com de les llanternes va permetre que l'invent es popularitzés en l'àmbit domèstic. A més a més les imatges eren de molta més qualitat. Un exemple de l'èxit de la llanterna màgica va ser la invenció, l'any 1857, de la llanterna de doble objectiu o biunial, la qual constava de dos objectius que projectaven la imatge sobre el mateix enquadrament de la pantalla, i dos sistemes d'il·luminació independents. Gràcies a aquest aparell, mentre es projectava una imatge, l'altre podia ser canviada sense interrompre la projecció, com també es podia fer l'efecte de fos encadenat. Fins i tot es van arribar a fabricar llanternes amb tres objectius.
Gradualment, es va popularitzant la llanterna màgica, i se li van trobant aplicacions pràctiques. Nollet i Charles la introdueixen a la Sorbona per donar suport als seus ensenyaments de manera visual, i el famós mentalista Mesmer l'empra en les seves càtedres de «magnetisme animal» i en sessions d'hipnotisme. El professor Jean-Martin Charcot la feia servir com a mètode curatiu de certs casos d'epilèpsia i histèria.
Però, sens dubte, la llanterna màgica va patir un canvi fonamental en el disseny quan la làmpada incandescent i l'arc voltaic van ser descoberts, i la seva aplicació substitueix amb immens avantatge la il·luminació per làmpada d'oli. Poc després, apareix la fotografia, de manera que les transparències pintades són substituïdes per diapositives, i la llanterna màgica és virtualment una ampliadora fotogràfica. Quedaven només unes passes més perquè arribés a ser un projector cinematogràfic.
Això va durar fins que la llanterna màgica va entrar en crisi a causa de l'aparició del cinema, tot i que les considerades primeres sessions de cinema eren projeccions de llanterna màgica perfeccionada.
La llanterna màgica a Catalunya A Catalunya hi ha diversos exemplars de llanternes màgiques. Al Museu de la Técnica i de la Ciència de Catalunya es disposa d'una llanterna màgica de la marca francesa A. Laverne & Co de meitats del . Al Museu del Cinema també hi ha exposada entre les 15 llanternes màgiques de la col·lecció, una de tipus Fantascopi, de la qual només en queden tres exemplars al món.
A més a més d'aquest artifici, a Catalunya també podem trobar una àmplia col·lecció de plaques de vidre per a llanternes màgiques, la Filmoteca de Catalunya n'és un exemple. Disposa de 482 plaques que van ser realitzades de manera artesanal al .
Pedagogia amb la llanterna màgica La llanterna màgica de tipus Fantascopi del Museu del Cinema va ser obtinguda per l'Institut Jaume Vicens Vives de Girona l'any 1849 a París, on també es van obtenir cinc plaques de vidre mecanitzades per donar moviment i de temàtica astronòmica. Segurament, l'institut disposava de més plaques, però avui en dia només es té coneixement de l'existència d'aquestes cinc, que es troben també al Museu del Cinema.
Des de l'institut gironí es donava un ús pedagògic a la llanterna. L'ús en l'ensenyança no era novetat ja que a finals del a alguns centres d'Europa ja es realitzava. En el cas de l'institut Jaume Vicens Vives, l'artifici permetia al professor poder mostrar el moviment rotatori de la Terra i els eclipsis de lluna i de sol.
La llanterna màgica a l'actualitat A meitats del 2017 es va posar en escena l'obra Lucis et Umbrae, que rebia aquest nom pel primer llibre d'Atanasius Kircher on va aparèixer la llanterna màgica al 1671. Es tractava d'un espectacle multidisciplinari de llums i ombres a partir de la llanterna màgica, ja que n'hi apareixia una en funcionament ambvidres que en Sergi Buka, l'il·lusionista, havia estat col·leccionant durant un llarg temps. L'obra posavaen comparació el món de la imatge actual amb l'origen de la pròpia imatge i va estar dirigida per en Xavi Martínez.
Fantasmagoria En aquest format de teatre de terror s'utilitzaven una o més llanternes màgiques per a projectar imatges aterradores, especialment de fantasmes. Fou molt popular a Europa des de finals del fins a mitjans del .