Mari (; actualment Tell Hariri, ) va ser una antiga ciutat-estat situada a l'Eufrates, en territori que avui dia correspon a Síria, en una plana a 11 km d'Abou Kemal, i a uns 12 km de la frontera iraquiana. L'arqueòleg francès André Parrot va excavar el lloc des de 1933, i més tard Jean-Claude Margueron el 1979; després de 40 campanyes, es calcula que una quinzena part del lloc ja ha estat excavat (8 hectàrees de 110). Els seus habitants s'anomenaven mariotes.
Situació miniatura|esquerra|Mari vers el 1770 aC La zona és àrida amb pluges inferiors a 150 mm, quan són necessaris 250 mm per a una agricultura de secà; en la zona no es podia practicar l'agricultura sense una xarxa de canals de rec elaborada i treballs que en aquest sentit es van realitzar. Una xarxa de rec a la riba dreta del riu desaigua en un llac de retenció alimentat a l'hivern per pluges. Segons J. C. Margueron, un gran canal de 120 km que uneix l'eix del Khabur a l'eix de l'Eufrates a 10 o 12 km més avall de Mari, dataria de l'inici del III mil·lenni, tot i que això encara és objecte de discussió.
Els sobirans de Mari rebien el 20% del valor de les mercaderies en trànsit i el seu comerç sembla que es realitzava més per terra que pel riu, ja que l'Eufrates era poc practicable cap avall i la principal ruta era la terrestre via el triangle del Khabur.
Història miniatura|esquerra|L'intendent Ebih-Il, dignitari de Mari, vers 2400 aC, Museu del Louvre Mari als arxius d'Ebla Mari s'hauria fundat durant els primers segles del III mil·lenni aC, aproximadament cap al 2700/2600 aC, en un període que coincideix amb les primeres dinasties de Summer. És esmentada per primer cop en els texts trobats a Ebla que daten del segle XXIV aC. Els sobirans d'Ebla aleshores eren tributaris dels mariotes abans de sostreure's del tribut, cosa que testimonia la potència que més endavant va agafar Mari, que confirma l'arqueologia. Les llistes reials sumèries mencionen Ilshu coma primer rei de la ciutat, cap a l'any 2700 aC. L'hegemonia sobre la regió hauria passat a Mari des d'Adab, en una data discutida però que podria ser cap a la meitat del segle XXIV aC. No és clar que tota la dinastia fos independent i potser només la va tenir el rei Carrum-Iter. Al final del segle XXV aC, Mari apareix en lluita contra el poder dominant, Lagash. Potser el 2420 aC Iblul-El va dominar Ebla. Després de Carrum-Iter (o també Sharrum-Iter, segurament entre el 2373 aC i el 2364 aC) l'hegemonia va passar a Kiš. Cap a l'any 2334 aC, la ciutat va ser destruïda per primer cop per Sargon I d'Accad, que declara que va passar per Mari en la seva campanya cap a l'oest i la va utilitzar com a base d'operacions. Així, el primer període s'acaba amb la conquesta de la ciutat per Sargon. Els reis de Mari portaven el títol sumeri de lugal (rei), encara que hi ha alguns casos en què el rei, en dirigir-se al d'Ebla (on el rei portava el títol den) s'auto-anomena també com a en. Iblul-El o Iblul-Il apareix en una llista de reis que es dataria abans del 2500 aC, però hi ha un rei amb el mateix non que es dataria potser el 2420 aC, un segle o dos després. Si no es tracta de dos reis diferents, aleshores el primer hauria estat intercalat a la llista per causes incertes. El 2420 aC aproximadament un rei de nom Iblul-El, que seria contemporani d'Igrish-Halam d'Ebla, rebia des d'Ebla un important tribut d'or i plata.
Ocupació per Sargon d'Accad i període dels šakkanakku Després de l'ocupació de Mari per Sargon I d'Accad (a l'entorn del 2330 aC), uns governadors imperials es van establir a la ciutat. Dues filles del rei accadi van actuar a Mari: Mekibbar i Shumsani, l'última segurament com a sacerdotessa de Shamash. En aquesta època Tuttul ja depenia de Mari. El culte principal es dirigia al déu Dagan, un déu semita, que també era venerat a Tuttul. Revoltada contra Naram-Sin a mitjan segle XXIII, va ser sotmesa i segurament en aquell moment la ciutat va ser destruïda en part, encara que hi ha qui opina que aquesta segona destrucció, potser el 2260 aC, la va dur a terme el seu rival tradicional, l'estat d'Ebla. En els anys següents, per diverses causes, la població va declinar.
Hi va governar una dinastia de generals o governadors militars accadis que portaven el títol sumeri de Šagin, o l'accadi de šakkanakku (o shakkanakku), equivalent a ‘governador militar’, que potser ja governaven a la ciutat des de temps de Manishtushu d'Accad i que la dirigien com a sobirans independents, conservant el poder uns 500 anys. En aquesta època la base de la població es va modificar amb l'arribada d'hurrites i d'amorrites. Els reis d'Ur (III) van dominar durant un segle Mesopotàmia, però no van alterar la independència de Mari. Aquest període té molt poques fonts escrites, però l'arqueologia demostra una gran prosperitat a la ciutat. L'època dels shakkanakku va acabar segurament el 1900 aC per causes desconegudes. Se suposa que hauria patit els efectes del retrocés general d'aquelles zones, decadència que va passar entre el 2200 i 1900 aC constatada en molts llocs; es creu que la ciutat es va abandonar. Hi ha una llista de shakkanakkus dels quals només el darrer, Ibit-Lim, apareix també per una altra font (els arxius d'Ebla). Ibit-Lim hauria controlat Terqa, Tuttul i Ebla a més de Mari. Sembla que els amorrites de Terqa (els bensimalites) dirigits per Yagid-Lim es van poder apoderar de la ciutat i la van repoblar. Yagid-Lim és el primer rei de nom amorrita que apareix.
Període amorrita miniatura|Disc inscrit portant una inscripció commemorant la victòria de Yakhdun-Lim contra els benjaminites i la seva expedició fins a la Mediterrània, Museu del Louvre Cap al 1800 aC Mari s'estenia des de la frontera de Babilònia fins a les regions de Síria. Estava llavors poblada per amorites que parlaven un hebreu arcaic. Yakhdun-Lim és el primer rei amorita de qui es tenen suficients notícies i és més conegut que els dos (o més) antecessors seus. Era fill de Yagid-Lim, a qui va succeir, i hauria regnat des del 1810 aC aproximadament fins potser el 1798 aC. La seva primera tasca va ser estendre el seu regne a l'oest, on va sotmetre Terqa, governada per Yahdun-Lim, i Tuttul. Després es va dirigir cap al triangle del Khabur al nord, al mateix moment que el rei Xamxi-Adad I (Šamši-Addu) d'Ekal·latum, fill i successor de Ila-Kabkabu, buscava implantar-se a la regió, i al que va derrotar posant el regne hurrita d'Urkish sota la seva sobirania. Després es va enfrontar al rei de Yamkhad (Alep) i va formar aliança amb Eshnunna, fet que va molestar Yamkhad, que va donar suport a una revolta dels nòmades benjaminites. El seu regnat es va acabar amb un cop d'estat, que va portar al poder al seu fill Sumu-Yamam. Al cap de poc, Samsi-Addu d'Ekal·latum va envair i conquerir el regne, que cap al 1782 aC va donar el govern com a rei vassall al seu fill Yashmakhadad (Yasmah-Addu). Shamsiadad va tenir contactes amb el rei de Yamkhad Sumu-epukh, ja que es va aliar amb un enemic seu, el rei de Qatna, que tenia una filla que s'havia casat amb Yashmakhadad (Yasmah-Addu). El rei de Yamkhad va donar suport a Zimrilim (Zimri-Lim), descendent de la família reial anterior, i a altres senyors que havien estat expulsats per Shamsiadad. Quan va morir, potser el 1775 aC, el seu fill Yashmakhadad va ser expulsat ràpidament de Mari per Zimrilim.
Zimri-Lim Una vegada al tron, Zimrilim va haver d'escollir entre una aliança amb Yamkhad (Alep) o amb Eshunna, i va escollir als d'Alep, que l'havien ajudat a prendre el poder a Mari; això li va portar un conflicte amb Eshunna, que va encoratjar una revolta dels nòmades benjaminites. Zimri-Lim va sufocar la revolta i va reforçar el seu poder. La resta del seu regnat va consistir a portar Mari al primer pla entre els estats de l'Orient Mitjà. Es va aliar al rei d'Elam quan aquest va atacar Eshunna, però una vegada es va ocupar la ciutat, el rei elamita va escollir de continuar cap al sud i el nord de Mesopotàmia, amenaçant les posicions de Mari a la regió del Khabur. Zimri-Lim es va aliar llavors amb el rei Hammurabi de Babilònia, que havia donat suport al rei d'Elam abans de penedir-se'n. Van aixecar una coalició contra Elam, que va aconseguir rebutjar els elamites cap al seu territori.
Enfortit per aquest èxit, Zimri-Lim va reforçar la seva dominació a l'alta Mesopotàmia. Però la seva aliança amb Babilònia es va acabar girant contra ell- Després d'ajudar a Babilònia a ocupar Larsa, va esdevenir el regne més poderós de la Baixa Mesopotàmia i aviat va tenir plans expansionistes cap al nord on va amenaçar les posicions de Mari. El final va ser un conflicte obert on els exèrcits babilonis van destruir Mari circa el 1760 aC.
El regne de Zimri-Lim miniatura|Tauletes dels arxius del palau reial de Mari, regne de Zimri-Lim Els reis amorrites (o amorites) portaven el títol de šarrum i eren l'autoritat suprema. Disposaven d'una administració central formada pel seu entorn. El dignatari principal era el visir (šukkallum). Un šandabakku tenia com a tasca controlar l'economia del regne. Un consell (pirištum, 'secret'), assistia el sobirà en la presa de decisions.
El regne estava dividit en quatre províncies a l'entorn de Mari, Terqa, Saggaratum i Qattunan, i el territori de Suhum, que disposava d'un estatut separat. Al capdavant de cada província es trobava un governador (šapitum) ajudat per un intendent (abu bītim) i un responsable del domini (ša sikkatim). Les tribus nòmades bensimalites estaven controlades pels caps de pastures (merhūm). L'administració del Regne de Mari és prou coneguda mercès a l'abundant documentació trobada, i unes 1.300 cartes han estat publicades per Jean-Marie Durand i on el paper dels governadors està ben documentat.
La província de Mari estava governada en temps de Zimri-Lim per Itur-Addu, que hauria mort al quart any del regnat del sobirà i el seu successor va ser Bahdi-Addu. Els elamitesel van derrotar a Hirium i es va haver de retirar cap a la ciutat de Mari, i el va succeir Bahdi-Lim. Després hi apareix Sumu-Hadum. Terqam, de la qual es coneix el nom de dos governadors: Kibri-Dagan i Sammetar. Saggaratum estava dirigida per Habduna—Dagan, al qual va succeir Suhmu-rabi, mort el cinquè any del regnat de Zimri-Lim, i després per Yaqqim-Addu. Qattunan estava governada per Ilushu-natsir (o Ilušu-naṣir) i per Zakira-Hammu i Zimri-Addu (que es creu que co-governaven) i més tard el governador únic va ser Yatarum. Al nord, els nòmades bensimalites estaven controlats per un cap de pastures (Merhu) i en temps de Zimri-Lim ho va ser l'anomenat Bannum, que va morir poc després i el van seguir Ibal-El i Ibal-pi-El. Al sud, al Suhum, el territori dels suheus, el càrrec estava ocupat per Meptum.
L'exèrcit de Mari tenia les mateixes divisions que les del Regne d'Ur (III): els soldats (rēdû) estaven agrupats en unitats de deu (eširtum), dirigides per un cap (waklum). Cinc eširtū (o sigui, un grup de 50 soldats) formaven una unitat de nom desconegut dirigida per un tinent (laputtum). Deu eširtū formaven una "secció" (pirsum) d'uns cent soldats, dirigida per un "capità" (rab pirsim). Dues o tres seccions formaven una "divisió" (lītum) de dos-cents a tres-cents soldats, que estava manada per un "general" (rabi amurrim). Després un cos d'exèrcit d'uns mil soldats, ummānum, manat per un cap d'exèrcit (âlik pān ṣābim), que era un dels grans dignataris del regne. Hi havia diferents tipus d'unitats, segons la seva tasca. També hi havia guarnicions urbanes (sāb birtim), una guàrdia del palau (sāb bāb ekallim), tropes d'enginyeria (sāb tupšikkānim) i cossos expedicionaris, alguns formats per ètnies específiques.
Llista de reis miniatura|Mari i la Babilònia d'Hammurabi, 1792 al 1750 aC