La dissonància és la sensació poc agradable o directament desagradable que, segons l'harmonia i el contrapunt tradicionals, produeix la simultaneïtat de determinats sons que es troben a una determinada distància. En virtut d'això, hi ha uns intervals harmònics que tradicionalment s'han considerat dissonants. Aquests són les segones menors i majors i les sèptimes menors i majors. A més, i en funció del rol que tenen en el seu context, també s'han considerat dissonants els intervals augmentats i els disminuïts.
La manera de resoldre les dissonàncies havia estat motiu de freqüents i llargues polèmiques, sobretot al llarg dels segles i en les quals s'havien vist involucrats, sovint, tant teòrics com compositors. En sintonia amb l'evolució que ha pres la història de la música europea, els autors que s'adscrivien a estils més moderns sovint preconitzaven resolucions més lliures d'aquestes dissonàncies, mentre que els autors més ancorats en els passat —i sovint els teòrics no autors, fent-los costat— pretenien que només les resolucions més estrictes eren permeses. Igualment va ser elements d'intenses discussions sobre la resolució de les dissonàncies si calia atenir-se a allò que marcava la teoria o a allò que l'oïda considerava adequat.
La teoria musical al llarg del , ja des del moment en què es formulen els principis de l'atonalitat transforma totalment el sentit de la dissonància i de la consonància i aquests dos conceptes deixen de tenir el sentit que havien tingut en contextos tonals.
Categoria:Teoria de la música