miniatura|Calendari republicà francès de 1794, dibuixat per Louis-Philibert Debucourt Durant la Revolució Francesa, la Convenció Nacional o, simplement, la Convenció, fou el govern de França des del 20 de setembre de 1792 fins al 4 de brumari de l'any IV (26 d'octubre de 1795). Després de la seva dissolució, el poder passà al Directori.
Formació Durant la insurrecció del 10 d'agost de 1792, quan les classes populars de París assaltaren el Palau de les Teuleries i exigiren l'abolició de la Monarquia, l'Assemblea Legislativa va suspendre Lluís XVI en les seves funcions i decretà la convocatòria d'una convenció nacional que hauria d'elaborar una nova constitució. Al mateix temps, es va decidir que els diputats de la nova convenció s'haurien d'elegir per tots els homes francesos majors de vint-i-cinc anys, amb domicili propi des de com a mínim un any i que visquessin del fruit del seu treball. Posteriorment, l'edat mínima per ser elector es va baixar a vint-i-un anys mantenint-se els vint-i-cinc com a edat mínima per ser elegit. Així doncs, la Convenció fou la primera assemblea francesa elegida per sufragi universal masculí.
Les eleccions van tenir lloc durant el setembre, al mateix temps que els prussians avançaven cap a París. Sobre un total de 7 milions d'electors, només va haver-hi 630.000 vots, la qual cosa indica una abstenció del 90%.
La primera sessió de la Convenció va tenir lloc el 20 de setembre de 1792, l'endemà, la Convenció va decretar l'abolició de la reialesa i la proclamació de la República.
Estructura i membres La Convenció celebrà la seva primera sessió en un vestíbul de les Teuleries, després, s'establí a la Salle du Manège, i des del 10 de maig de 1793, a la sala d'espectacles, on hi havia tribunes que els oradors feien servir; sovint, el resultat de les votacions es veia influït pels aplaudiments o les interrupcions als oradors.
Igual com en les eleccions als Estats Generals de França de 1789, l'escrutini a dues voltes va excloure les classes populars de la representació nacional; per això, els membres de la Convenció procedien generalment de la burgesia i hi predominaven els advocats i juristes. La Convenció tenia un total de set-cents quaranta-nou diputats; ara bé, els escons dels diputats executats o proscrits eren donats a suplents; alguns dels diputats bandejats pel Terror recuperaren el seu lloc després de la reacció termidoriana; per altra banda, alguns diputats eren enviats als departaments o a l'exèrcit a desenvolupar-hi missions que duraven bastant de temps. Per això, resulta difícil esbrinar el nombre de diputats presents a la Convenció en un determinat moment. Durant el Terror la mitjana de diputats votants només arribava a dos-cents cinquanta.
Segons el seu reglament mateix, la Convenció elegia el seu president cada quinze dies, el qual només podia ser reelegit al cap de quinze dies més. Normalment, les sessions tenien lloc durant el matí; de vegades, però, en casos excepcionals, la Convenció es declarava en sessió permament i es reunia durant uns quants dies sense interrupció. Tant per a tasques legislatives com executives, la Convenció va crear comitès, d'entre els quals els més coneguts foren el Comitè de Salut Pública (Comité de salut public), el Comitè de Seguretat General (Comité de sûreté générale) i el Comitè d'Educació (Comité de l'instruction).
Malgrat haver estat concebuda com un cos legislatiu, la Convenció va acaparar també els poders executiu i judicial, contradient així la teoria de la separació de poders enunciada, entre d'altres, per Montesquieu, que, en un principi, havia inspirat la Revolució; per tot això, sovint se la defineix com a govern revolucionari. Fou sota el govern de la Convenció que França va patir el Règim del Terror.
Les faccions polítiques Dins de la Convenció, hi havia tres faccions polítiques: els girondins, els montagnards i els de la plana.
Els girondins procedien majoritàriament de la burgesia provincial dels grans ports costaners. Els brissotins, rolandins o girondins, que tenien el seu suport entre la rica burgesia mercantil i industrial de províncies, es malfiaven del poble menut parisenc. Se senten molt compromesos amb les llibertats individuals i econòmiques aconseguides el 1789, per la qual cosa no estan pas gens disposats a prendre mesures d'excepció per salvar la jove República. Els seus dirigents eren Brissot, Vergniaud, Pétion i Roland. A l'època, se'ls denominava brissotins o rolandins, el nom "girondins" fou creat a principis del per Lamartine autor d'Histoire des Girondins.
Els Montagnards, dits així perquè acostumaven a seure als bancs més alts de l'estrada, eren els més radicals de la Convenció, juntament amb els diputats parisencs dirigits per Robespierre. Sempre estan disposats a aliar-se amb els sectors populars, principalment amb els sans-culottes de la Comuna de París, i a prendre mesures excepcionals per protegir la República. Els seus líders eren Robespierre, Danton, Marat, Saint-Just.
Al centre, hi seia una majoria de diputats, dits de la plana, que, segons les ocasions, donaven suport a una de les altres dues faccions.
Molts dels Montagnards estaven vinculats al Club dels Jacobins, on es considerava innecessària la separació de poders en un règim democràtic. Segons ells, la forma de govern més perfecta era un sistema d'assemblea monocameral elegida per sufragi universal que concentrés els tres poders. Des del principi, el club jacobí formà un poder paral·lel al de la Convenció; era al club on, sovint, es desenvolupaven els debats fonamentals i es prenien les grans decisions que, després, a vegades de mala gana, seguia la Convenció. Després de la caiguda de Robespierre, el club fou ràpidament clausurat.
En el moment de la seva elecció, la facció majoritària dins de la Convenció foren els girondins, els quals, però, en foren purgats el 2 de juny de 1793; aleshores, el domini de la Convenció passà a la facció radical dels Montagnards, els quals foren, en gran part, responsables del Terror, que durà fins a la reacció termidoriana. A conseqüència de totes aquestes turbulències, el 1795 molts dels membres originals de la Convenció havien mort executats a la guillotina ja fos arran de la purga dels girondins, del Terror o de la persecució dels termidorians contra els culpables del Terror.
La Convenció Girondina (21 de setembre de 1792-2 de juny de 1793) Ja des del principi, dins de la Convenció es podia veure la violenta rivalitat existent entre girondins i montagnards. En el procés contra Lluís XVI, els girondins provaren d'evitar jutjar el rei com a manera de no encendre la contrarevolució i de calmar l'hostilitat de les monarquies europees; ara bé, després de la descoberta de l'"armari de ferro", on hi havia uns documents que demostraven de manera incontestable la traïció de Lluís XVI, al Palau de les Teuleries el 30 de novembre de 1792, engegar el procés esdevingué inevitable. Segons els montagnards, encapçalats per Robespierre i Saint-Just, l'actuació contra el rei no era pas judicial sinó política: Lluís XVI era un enemic estranger dins del cos de la nació i un usurpador. Al final dels debats, el rei fou declarat culpable per una majoria de 693 vots contra 28; ara bé, la condemna a mort s'aprovà només per 366 vots contra 334; el recurs d'apel·lació al poble, proposat pels girondins, fou rebutjat.
Durant la Restauració (1814-1830), foren perseguits aquells antics diputats de la Convenció definits com a regicides perquè havien votat a favor de la pena de mort de Lluís XVI.
Després de l'execució de Lluís XVI (21 de gener de 1793), es formà la Primera Coalició de l'Europa absolutista contra la França revolucionària; per això, el 24 de febrer, es decretà una mobilització general, la qual va provocar revoltes als medis rurals, les quals foren reprimides per la força. Aleshores, la Convenció aprovà una llei que obria la porta al Terror: tot rebel trobat amb les armes a la mà havia de ser executat al cap de vint-i-quatre hores, sense procés. L'esclat de la revolta reialista de la Vendée (març 1793) dugué els montagnards, amb el suport dels Sans-culottes, a denunciar la tebior dels girondins i a exigir l'adopció de mesures excepcionals, que els girondins rebutjaven, com ara la creació d'un Comitè de Salut Pública i d'un Tribunal Revolucionari; a més, les dificultats econòmiques i socials també tensaven l'enfrontament de les dues faccions; finalment, comptant amb el suport dels sans-culottes de la Comuna de París, entre el 31 de maig i el 2 de juny de 1793, els montagnards declararen proscrits els girondins, molts dels quals acabaren a la guillotina.
La Convenció Montagnarde (2 de juny de 1793- 27 de juliol de 1794) El juliol de 1793, la Convenció aprovà una constitució força democràtica i descentralitzada, rafiticada per referèndum. La Constitució de 1793 pretenia establir una veritable sobirania popular gràcies a les eleccions freqüents dutes a terme per sufragi universal, el mandat imperatiu i la possibilitat dels ciutadans d'intervenir en el procés legislatiu. Tots els poders (legislatiu, executiu i judicial) es concentraven en una assemblea elegida per un any; un consell executiu de vint-i-quatre membres, nomenats per l'Assemblea i que havien d'actuar sota la seva estreta vigilància, s'havia d'encarregar de fer aplicar les decisions de l'Assemblea. Ara bé, aquesta constitució mai no fou aplicada, ja que el 10 d'agost de 1793 la Convenció decretà que l'entrada en vigor d'aquesta constitució quedava en suspens fins que arribés la pau, és a dir, fins que es posés fi a les insurreccions federalistes, a la revolta de la Vendée i a la guerra contra les monarquies europees, tot això agreujat pel deteriorament de les condicions econòmiques del país. Així, es va decidir instaurar una dictadura revolucionària exercida a la pràctica pel Comitè de Salut Pública i el Comitè de Seguretat General. Segons el decret del 10 de desembre de 1793, el govern havia de ser revolucionari fins a la pau.
Creat a l'abril de 1793 i dominat, en principi per Danton, fins que, el 10 de juliol, el va abandonar, el Comitè de Salut Pública estava format per dotze membres elegits cada mes per la Convenció. El Comitè disposava d'iniciativa legislativa, de poder executiu i de la capacitat de nomenar els funcionaris; fou, doncs, l'organisme que centralitzà el poder. La seva figura dominant fou Maximilien de Robespierre. Cadscun dels seus membres s'especialitzava en una àrea concreta com ara, per exemple, Carnot que s'ocupava dels exèrcits.
Per tal d'evitar un nou esclat de fúria popular com el que havia dut a les massacres del 2 de setembre de 1792, la Convenció instaurà el Terror legal; així, el setembre de 1793, va aprovar la llei dels sospitosos segons la qual els nobles, els emigrats, els clergues refractaris, els federalistes així com els especuladors i les seves famílies havien de ser empresonats fins que arribés la pau. A més, les societats populars, controlades pels sans-culottes, exercien les funcions de vigilància i de policia. Per altra banda, amb el propòsit de calmar el malcontent popular provocat per l'alça de preus dels aliments i la devaluació de l'assignat, el 27 de juliol, la Convenció va decretar la pena de mort contra els acaparadors d'aliments; pel setembre, es va decretar un preu màxim dels articles de primera necessitat establert en el preu de 1790 més un 30%, així com va establir-se el curs forçós de l'assignat. Ara bé, totes aquestes mesures no van solucionar pas el problema del proveïment de les ciutats, on el poder adquisitiu dels assalariats, pagats en assignats, s'erosionava contínuament.
Per decret del 21 de ventós de l'any II (11 de març de 1794), la Convenció nomenà una comissió encarregada de crear l'École Centrale des Travaux Publics, futura École polytechnique. Gaspard Monge, Lazare Carnot (dit el gran organitzador de la victòria) i Prieur de la Côte d'Or en foren els principals membres.