miniatura|Il·lustració del primer vers, un joglar tocant davant de Salomó (Rothschild Mahzor del ) El Càntic dels càntics (en hebreu: שִׁיר הַשִּׁירִים , romanitzat: Xir ha-xirim), també anomenat el Càntic de Salomó o el Càntic dels càntics de Salomó, és un poema bíblic, un dels cinc megillot ("rotlles") dels Ketuvim ("escrits"), l'última secció del Tanakh. Escrit originalment en hebreu, conté 117 versos distribuïts en 8 capítols i el seu caràcter singular es nota perquè aplega 49 hapaxlegomena o termes que només apareixen un cop a la Bíblia. Són poemes breus que canten l'amor humà mitjançant un diàleg entre l'estimat i l'estimada, que tant la tradició rabínica com la cristiana han interpretat com una al·legoria de l'amor de Déu per Israel o de Crist per l'Església. A diferència d'altres llibres de la Bíblia hebrea, és poesia eròtica; els amants expressen un desig apassionat, intercanvien elogis i es conviden mútuament a gaudir. El poema narra una història d'amor intensa i poètica entre una dona i el seu amant a través d'una sèrie de diàlegs sensuals, somnis, metàfores i advertències a les "filles de Jerusalem" perquè no despertin l'amor abans d'hora.
L'erudició moderna tendeix a sostenir que els amants del Càntic no són solters, la qual cosa concorda amb el seu context de l'Orient Pròxim antic. Les dones de Jerusalem formen un cor per als amants, funcionant com un públic la participació del qual en les trobades eròtiques dels amants facilita la participació del lector.
La majoria dels estudiosos consideren el Càntic dels Càntics com a poesia eròtica que celebra l'amor humà, no una metàfora divina, i alguns hi veuen influències dels cultes de la fertilitat i la literatura sapiencial. La seva autoria, data i orígens romanen incerts, i els estudiosos debaten la seva unitat, estructura i possibles influències de la poesia amorosa mesopotàmica, egípcia i grega.
En el judaisme modern , el Càntic es llegeix el dissabte durant la Pasqua, que marca tant l'inici de la collita del gra com la commemoració de l'Èxode d'Egipte. La tradició jueva l'interpreta com una al·legoria de la relació entre Déu i Israel. En el cristianisme, es veu com una al·legoria de Crist i la seva esposa, l'Església, tot i que no fa cap referència explícita a Déu. El Càntic dels Càntics ha inspirat diverses obres d'art, cinema, teatre i literatura, com es pot veure en el Llibre d'amic e amat de Ramon Llull o el Cántico espiritual de sant Joan de la Creu. o en obres de Marc Chagall, Carl Theodor Dreyer, Toni Morrison, John Steinbeck i Neil Diamond.
Títol La introducció anomena el poema "el Càntic dels càntics", una frase que segueix una construcció idiomàtica que es troba habitualment en l'hebreu bíblic per indicar l'estatus de l'objecte com el més gran i bell de la seva classe (com a Sant dels Sants) . L'obra també es coneix com el "Càntic de Salomó", que significa el càntic "de", "per", "per a" o "[dedicat] a" Salomó .Brenner, A., 21. The Song of Solomon, in Barton, J. and Muddiman, J. (2001), The Oxford Bible Commentary , p. 429, accessed 6 April 2024
Origen La introducció indica breument Salomó com a autor del llibre i així ho han considerat les religions jueva i cristiana. No hi ha unanimitat per a determinar el moment en què els versos foren escrits. Alguns estudiosos en situen la redacció definitiva al per les imatges arcaiques que hi apareixen, i d'altres el situen al per les influències que aprecien de l'arameu. Tampoc es descarta que la composició fos la unió de diversos càntics d'amor d'orígens i èpoques diverses. Pel que fa a l'indret de la composició, el text parla de Jerusalem, Engadí, Damasc, Tirza, Sarón, Carmel i d'altres, amb plantes i animals que fan pensar que la composició s'escrigué a la regió siriopalestina, però no hi ha consens sobre si en fou a la part meridional o septentrional. També hi ha qui considera que, a Jerusalem, es polí una redacció definitiva d'uns textos d'origen divers.
Divisió del llibre Hi ha un consens generalitzat que, tot i que el llibre no té trama, sí que té el que es pot anomenar un marc, indicat pels vincles entre el seu principi i el seu final i per això sempre ha plantejat dificultats a l'hora de dividir-lo per al seu estudi. Més enllà d'això, però, sembla que hi ha poc acord: els intents de trobar una estructura quiàstica no han trobat acceptació, i les anàlisis que divideixen el llibre en unitats han emprat diversos mètodes, donant lloc a conclusions diverses.
En totes les divisions sempre s'ha considerat que hi ha un pròleg fins al vers ( o ); un epíleg fins al vers () i una fractura en el cos del poema en el vers (), que es considera el centre de la composició poètica. Una proposta de consens que parteix de les precedents, elaborada per F. Laurentin, consta d'un pròleg i cinc poemes. Aquesta distribució situa primer el pròleg (), seguit pel càntic de la trobada (), la recerca nocturna (), el festeig i fascinació de la núvia (), la visita nocturna i recerca de l'amat (); la bellesa de l'estimada i dolcesa de l'amor () i un epíleg en què la núvia, als braços del seu estimat, davant el cor que crida amb admiració, manifesta el desig de viure sempre al costat del seu espòs per sobre dels inconvenients que pugui presentar el temps i l'espai ().
El següent esquema indicatiu és de *Introducció a la Bíblia* , de Kugler i Hartin: Introducció () Diàleg entre els amants () La dona recorda una visita del seu amant () La dona s'adreça a les filles de Sió () Albirament d'una processó de noces reials () L'home descriu la bellesa de la seva amant () La dona s'adreça a les filles de Jerusalem () L'home descriu la seva amant, que el visita () Els observadors descriuen la bellesa de la dona () Apèndix ()
Resum El poema pròpiament dit comença amb l'expressió de desig de la dona pel seu amant i la seva autodescripció a les "filles de Jerusalem": insisteix en la seva negror nascuda del sol, comparant-la amb les "tendes de Kedar" (nòmades) i les "cortines de Salomó". A continuació, s'inicia un diàleg entre els amants: la dona demana a l'home que es trobin; ell respon amb un to lleugerament burleta. Els dos competeixen en oferir elogis afalagadors ("el meu estimat és per a mi com un raïm de flors d'henna a les vinyes d'Ein Guedi", "una pomera entre els arbres del bosc", "un lliri entre els esbarzers ", mentre que el llit que comparteixen és com un dosser de bosc). La secció conclou amb la dona dient a les filles de Jerusalem que no despertin un amor com el seu fins que estigui a punt.
La dona recorda una visita del seu amant a la primavera. Utilitza imatges de la vida d'un pastor i diu del seu amant que "pastura el seu ramat entre els lliris". miniatura|Càntic dels Càntics, per Gustave Moreau, 1893 La dona torna a dirigir-se a les filles de Jerusalem, descrivint la seva fervent i finalment reeixida recerca del seu amant pels carrers nocturns de la ciutat. Quan el troba, se l'emporta gairebé per la força a la cambra on va ser concebuda.Revela que això és un somni, vist al seu "llit de nit", i acaba advertint de nou a les filles de Jerusalem que "no despertin l'amor fins que estigui a punt".
La següent secció relata una processó de casament reial. Salomó és esmentat pel seu nom i les filles de Jerusalem són convidades a sortir a veure l'espectacle.
L'home descriu la seva estimada: Els seus ulls són com coloms, els seus cabells com un ramat de cabres, les seves dents com ovelles esquilades, i així successivament des de la cara fins als pits. Els topònims hi apareixen amb força: el seu coll és com la Torre de David, la seva olor com l'aroma del Líban. S'afanya a cridar la seva estimada, dient que està embadalit fins i tot amb una sola mirada. La secció es converteix en un "poema de jardí", en què la descriu com un "jardí tancat" (normalment entès com que és casta). La dona convida l'home a entrar al jardí i tastar els fruits. L'home accepta la invitació, i una tercera persona els diu que mengin, beguin "i s'embriaguin d'amor".
La dona explica a les filles de Jerusalem un altre somni. Era a la seva cambra quan el seu amant va trucar. Va trigar a obrir, i quan ho va fer, ell ja no hi era. Va tornar a buscar pels carrers, però aquesta vegada no el va trobar i els vigilants, que l'havien ajudat abans, ara la van colpejar. Demana a les filles de Jerusalem que l'ajudin a trobar-lo i descriu el seu atractiu físic. Finalment, admet que el seu amant és al seu jardí, fora de perill i compromès amb ella com ella ho és amb ell.
L'home descriu la seva estimada; la dona descriu una trobada que han compartit. (L'última part no està clara i possiblement està corrupta.)
El poble lloa la bellesa de la dona. Les imatges són les mateixes que les que s'utilitzen en altres llocs del poema, però amb un ús inusualment dens de topònims, per exemple, les basses d'Hebron, la porta de Bat-rabím, la torre de Damasc, etc. L'home declara la seva intenció de gaudir dels fruits del jardí de la dona. La dona el convida a una cita al camp. Una vegada més, adverteix les filles de Jerusalem que no despertin l'amor fins que estigui a punt.
La dona compara l'amor amb la mort i el Xeol: l'amor és tan implacable i gelós com aquests dos, i no es pot apagar amb cap força. Invoca el seu amant, utilitzant el llenguatge utilitzat abans: ell hauria de venir "com una gasela o un cérvol jove a la muntanya d'espècies".
Composició El poema sembla estar arrelat en una representació festiva, i s'han proposat connexions amb el "matrimoni sagrat" d'Ixtar i Tammuz. No ofereix cap pista sobre el seu autor ni sobre la data, el lloc o les circumstàncies de la seva composició. El sobrenúncia indica que és "de Salomó", però fins i tot si això pretén identificar l'autor, no es pot llegir tan estrictament com una afirmació moderna similar. L'evidència més fiable de la seva data és la seva llengua: l'arameu va substituir gradualment l'hebreu després del final de l'exili babilònic a finals del , i l'evidència de vocabulari, morfologia, idioma i sintaxi apunten clarament a una data tardana, segles després del rei Salomó a qui tradicionalment s'atribueix. Té paral·lelismes amb la poesia amorosa mesopotàmica i egípcia de la primera meitat del primer mil·lenni, i amb els idil·lis pastorals de Teòcrit, un poeta grec que va escriure a la primera meitat del ;; com a resultat d'aquests signes contradictoris, les especulacions van des dels segles fins al , i la llengua dóna suport a una data al voltant del . Altres estudiosos són més escèptics sobre la idea que la llengua exigeixi una data posterior a l'exili.
El debat sobre la unitat o la desunió del llibre continua. Els qui el veuen com una antologia o una col·lecció assenyalen els canvis bruscos d'escena, orador, tema i estat d'ànim, i la manca d'una estructura o narrativa òbvia. Els qui consideren que és un sol poema assenyalen que no té signes interns d'orígens compostos i consideren les repeticions i similituds entre les seves parts com a prova d'unitat. Alguns afirmen trobar-hi un disseny artístic conscient subjacent, però no hi ha acord entre ells sobre què podria ser. La qüestió, per tant, continua sense resoldre's.
Gènere El consens entre els estudiosos contemporanis de la Bíblia és que el Càntic dels Càntics és un poema eròtic i no una metàfora elaborada.
En el seu comentari per a la sèrie Anchor Bible, Marvin H. Pope descriu el Càntic dels Càntics com una litúrgia de culte a la fertilitat, arrelada en els cultes a la fertilitat de les cultures de l'antic Orient Pròxim de Mesopotàmia i Canaan, així com en els seus ritus matrimonials sagrats i festes funeràries.
J. Cheryl Exum va escriure: "El desig eròtic dels seus protagonistes, evident arreu del Càntic, em porta, en conclusió, a la contribució única del Càntic a la conceptualització de l'amor a la Bíblia: la seva visió romàntica de l'amor".
L'historiador i rabí Shaye J. D. Cohen ho resumeix: