Michel Ney, duc d'Elchingen, príncep de Moscova, Mariscal de França, nascut el 10 de gener del 1769 a Saarlouis, al Sarre (actualment Alemanya) i mort afusellat el 7 de desembre del 1815 a la Place de l'Observatoire de París. Fou conegut després de la batalla de Jena pels seus homes i fins i tot per Napoleó mateix, com le brave des braves ("valent entre els valents"). Altres mals noms li foren donats, com ara le lion rouge ("el lleó roig") o le rougeaud ("el roig"), tots en referència als seus cabells rojos i la seva pell que s'enrogia pel sol. Ney tenia per costum carregar al capdavant de les seves tropes. El seu crit d'estímul favorit era: "Direction, le trou du cul de mon cheval, chargez! ("Direcció, el forat del cul del meu cavall, carregueu!")
Es casà amb Aglaé Auguié, amiga de pensió d'Hortense de Beauharnais. Com Masséna, Lluís XVIII i Wellington, el mariscal Ney fou maçó.
Carrera militar durant l'Antic Règim Fill d'un boter, va deixar un tranquil treball de despatx per entrar de servei, molt jove, com a simple hússar al regiment de cavalleria Colonel-Général de Metz, el 1787, en contra de l'opinió del seu pare. Després de passar per tota la gradació militar, va esdevenir sub-oficial amb la Revolució Francesa.
Guerres de la Revolució El general Kléber el nomenà lloctinent de l'exèrcit del Rin el 1792, capità el 1794 i finalment cap d'esquadró i adjunt-general. Kléber fou un dels primers generals a valorar el talent del jove oficial.Kléber digué, l'any 1796, referint-se al capità Ney: "Ce Ney est un preneur de villes, avec des tels hommes, un général peut se dispenser de compter le nombre de ses ennemis" ("Aquest Ney és un conqueridor de ciutats. Amb aquest tipus d'home, un general pot estalviar-se de comptar el nombre de llurs enemics!") Els seus homes ja li havien posat un sobrenom: "l'Infatigable" ("l'incansable").
General de brigada sobre el camp de batalla el 1796, va aconseguir de prendre Wurtzbourg amb només 100 homes de cavalleria i forçar el pas del Rednitz i la presa de Forcheim, 70 peces de canó i grans quantitats d'aprovisionaments. El 1797, contribueix, al capdavant dels seus hússars a les victòries de Neuwied i Dierdoff. El 1798, Ney repeteix el seu èxit i aconsegueix Mannheim per astúcia, amb només cent cinquanta homes.
Promogut a General de divisió el març del 1799, el setembre comanda provisionalment l'exèrcit del Rin. El cop d'estat del 18 de brumari no va tenir pas el seu suport total. Més tard, quan Kléber partí amb les tropes de la campanya d'Egipte, el futur mariscal Ney serví sota les ordres d'un altre prestigiós general Moreau. Entre tots dos posaren fi a les guerres de la Revolució, vencent a la batalla de Hohenlinden, el 3 de desembre del 1800, en la que Ney tingué un paper molt important en enfonsar el centre de l'enemic, que havia començat una operació d'encerclament. Però un lleuger incident va refredar l'entesa entre els dos generals. El general Ney va penetrar tot sol en un reducte de l'adversari on els seus homes, atemorits, no l'havien seguit. Hi rebé diversos cops de baioneta a les cuixes i a un braç. Abans de ser repatriat, Moreau feu un discurs lleugerament crític, considerant que un general no havia de córrer aquests riscos. Hom pot pensar que fou aquesta la raó per la qual un Ney vexat, no va intervenir més tard a favor del seu antic cap, durant el procés al general Moreau el 1804. Altres, com el general Lecourbe tingueren més dignitat, a costa de la seva carrera que està suspesa fins al 1815
Primer Imperi Francès miniatura|esquerra|El camp de batalla davant el monestir d'Elchingen Ney fou Enviat extraordinari i ministre plenipotenciari davant la República helvètica el 1802, per mirar d'imposar el govern unitari desitjat per Napoleó Bonaparte i pacificar el país amenaçat per la guerra civil. Això li valgué l'estima de Talleyrand.
El 1803, al capdavant de l'exèrcit de Compiègne, comandà el Camp de Montreuil-sur-mer i es guanya la promoció per a ser nomenat Mariscal de l'Imperi el 19 de maig del 1804, i "Gran Àguila" el 1er de febrer del 1805.
El 14 d'octubre del 1805, al front del VI Exèrcit de la Grande Armée, venç a la batalla d'Elchingen, la qual fou decisiva per la rendició de la fortalesa d'Ulm, el 21 d'octubre del 1805. Rep, com a premi, el títol de duc d'Elchingen, en memòria de la batalla guanyada. La capitulació d'Ulm fou només el preludi de la batalla d'Austerlitz. Mentre Napoleó donava aquell gran cop, Ney, desviat cap al Tirol amb l'ala dreta de la Grande Armée, acabava la campanya traient del Tirol l'arxiduc Joan d'Àustria, ocupant Innsbruck i la Caríntia.
Quarta Coalició Aviat es va iniciar la campanya de Prússia. Durant la batalla de Jena, el 14 d'octubre del 1806, dugué les seves divisions a l'assalt de les línies prussianes. Però, endut per la seva empenta, es troba voltat d'enemics i el mariscal Jean Lannes l'ha de treure d'aquest mal pas. L'endemà, pren Erfurt i uns dies més tard comença el setge de Magdeburg, el qual va durar menys de 24 hores. La batalla de Eylau, el (8 de febrer del 1807), no es va perdre gràcies a les càrregues del mariscal Murat, però sí que es va guanyar mercès a l'arribada propícia i inesperada del 6è Exèrcit dirigit pel Mariscal Ney. Amb solament 14.000 soldats, forçà els 70.000 soldats russos a replegar-se cap a Guttstadt. El 6è Exèrcit fou encarregat de perseguir el prussià L'Estocq cap al nord. Però abans d'establir el contacte, Ney va decidir defugir el combat, tot recorrent 80 quilòmetres en un sol dia. La victòria en la batalla de Friedland el 1807 també es pot atribuir al mèrit de Ney, el qual és nomenat duc d'Elchingen el 6 de juny del 1808.
Guerra del Francès A la península Ibèrica, el 1808, actuà a Galícia, Astúries i posteriorment a Portugal sota les ordres de Masséna, prenent Ciudad Rodrigo com a preludi de la invasió de Portugal. Diverses circumstàncies li feren l'estada poc agradable, degut sobretot al seu caràcter gelós i les disputes que va tenir amb Jomini, el seu cap d'Estat major i sobretot per l'odi recíproc que mantenia amb el mariscal Soult. Fet sorprenent en un mariscal, fou requerit a París, on Napoleó no li feu, tanmateix, cap retret.
Campanya de Rússia miniatura|esquerra|Ney durant la retirada de Rússia, per Adolphe Yvon Però l'autèntica llegenda del mariscal Ney comença a partir de la seva heroica campanya de Rússia el 1812, on hi dirigí el 3r Cos d'Exèrcit. Durant la fase ofensiva de la campanya, ocupà el centre del front de l'exèrcit imperial francès, participant en els combats sagnants i frontals de Smolensk o el del Moscova el 6 de setembre del 1812, on fou ferit de bala al coll. Aquest darrer combat li valgué a Ney el títol de príncep de Moscova.Segons Las Cases: "Au retour de la campagne de Russie, Napoléon se montrait si frappé de la force d'âme qu’il disait avoir été déployée par Ney, qu’il le nomma prince de la Moskowa, et qu’il répéta alors à plusieurs reprises: J’ai 200 millions dans mes caves, je les donnerais pour Ney" (De retorn de la campanya de Rússia, Napoleó estava tan impressionat per la fortalesa d'esperit que deia havia demostrat Ney, que el va nomenar príncep de Moscova i repetí en nombroses ocasions: Tinc 200 milions a les meves bodegues, els donaria tots per Ney) Després, en la fase de replegament, es mantingué a la rereguarda de la retirada. Al llarg de 40 dies, protegí les restes de l'exèrcit, donant temps als civils i als ferits per seguir la retirada de les tropes.
Situat a la darrera rereguarda després de la batalla de Krasnoïe, anomenada pels russos "la batalla dels herois ", tenia només 6.000 homes i es veié atacat per tropes nombroses que li impedien la marxa; es retira d'elles, sorprenent amb el pas del Dnièper, fins a reunir-se, després de tres dies d'arriscades maniobres, una altra vegada amb Napoleó, el qual afirmava ben alt que donaria 300 milions per salvar el "brave des braves".
En la batalla del Berézina, aconsegueix una magnífica victòria. Tot fent carregar els cuirassers sobre els tiradors emboscats en un bosc, assoleix l'èxit de fer 5.000 presoners amb només 7.000 homes. Salva les restes de l'exèrcit, i arriba a les fronteres de Rússia després de greus perills i marxes forçades. Passa per Vílnius, Kowno i el Niémen, sempre combatent i reculant.M. de Ségur:"Après la sortie de Wilna, Ney traverse Kowno et le Niémen, toujours combattant, reculant et ne fuyant pas; marchant toujours après les autres, et pour la centième fois depuis quarante jours et quarante nuits, sacrifiant sa vie et sa liberté pour sauver quelques Français de plus. Il sort enfin de cette fatale Russie, montrant au monde l'impuissance de la fortune contre les grands courages, et que, pour le héros, tout tourne en gloire, même les plus grands désastres."
La Restauració miniatura|Els adéus de Fontainebleau pintat per Horace Vernet Al Castell de Fontainebleau, Ney insisteix a l'Emperador en la necessitat d'abdicar i ell mateix comença a col·laborar amb els Borbons, cosa que li valdrà ser nomenat par de França per Lluís XVIII durant la Restauració.Napoleó projecta sollevar el poble contra els aliats, recolzant-se en les zones ocupades de l'Est de França. N'informa als seus mariscals, els quals, després d'una deliberació s'hi oposaren. El mariscal Berthier especialment, incita el mariscal Ney a parlar amb l'Emperador.Diu Napoleó: "Ney ne s'est jamais permis un langage hautain en ma présence; au contraire, il était toujours très-soumis; quoiqu’il se livrât parfois en mon absence à des excès de violence" ("Ney no es va permetre mai un llenguatge altiu en presència meva; al contrari, fou sempre molt submís, tot i que a vegades, patia en absència meva excessos de violència") i encara "S'il se fût permis un langage inconvenant à Fontainebleau (comme on l'a écrit), les troupes l'eussent déchiré en pièces" ("Si s'hagués permès un llenguatge inconvenient a Fontainebleau (com s'ha escrit), les tropes l'haguessin fet a trossos")En una conversa que va esdevenir cèlebre, Napoleó cridà: "L'armée m'obéira!" ("L'Exèrcit m'obeirà!"), a la qual cosa, Ney respongué: "L'armée obéira à ses chefs!" (L'exèrcit obeirà els seus caps!"). Napoleó li demana: "Mais que voulez-vous de moi?" ("Però què voleu de mi?"), i Ney li respon "Abdiquez en faveur de votre fils!" ("Abdiqueu en el vostre fill!") Napoleó abdicà. El mariscal Ney, acompanyat del mariscal Macdonald i per Coulaincourt, va a sotmetre l'abdicació als aliats i especialment a Alexandre I de Rússia. Però just en aquell moment esclata la terrible notícia de la defecció del cos d'exèrcit del mariscal Marmont. L'accés a París havia estat ofert als aliats. Les condicions de Napoleó no tenien sentit i el Senat en proclamà la destitució. Ney no cregué necessari (no pas com Macdonald ni Coulaincourt) de retornar la resosta dels aliats a Napoleó. Hom ha considerat que aquesta relativa defecció del mariscal Ney va comportar la temptativa de suïcidi de Napoleó. Fou el primer dels mariscals que abandonà Napoleó després de la capitulació de París.
La Restauració fou un període de contrastos pel mariscal Ney i la resta de "parvenus" de la Revolució Francesa. França l'omplí d'honors (Comandant en cap de la cavalleria de França, governador de la 6a divisió militar), però els més alts aristòcrates i els antics emigrats, menystingueren aquella nova noblesa "fabricada" per l'"usurpateur".Hom diu que l'esposa de Ney, Aglaé Auguié, fou víctima de mofes i esclatà en plors davant el seu marit, el qual no perdonà mai l'escarni. Potser també, aquell home de guerra comprengué la seva inutilitat en temps de pau.
Els Cent dies