El llop marsupial (Thylacinus cynocephalus) és un marsupial carnívor extint que habitava el continent australià i les illes de Tasmània i Nova Guinea. L'últim individu viu fou atrapat el 1930 a Tasmània. Sovint és conegut com a tigre de Tasmània (per les ratlles que tenia a la part baixa de l'esquena) o llop de Tasmània (pel seu aspecte caniforme). En consten diversos noms en les llengües dels aborígens de Tasmània, incloent-hi coorinna, kanunnah, cab-berr-one-nen-er, loarinna, laoonana, can-nen-ner i lagunta. El palawa kani, una llengua planificada desenvolupada a la dècada del 1990, s'hi refereix com a kaparunina.
El llop marsupial s'extingí al continent australià milers d'anys abans de l'arribada dels colons europeus, però sobrevisqué a Tasmània juntament amb altres espècies endèmiques, incloent-hi el diable de Tasmània. Generalment, se sol culpar la caça intensiva, motivada per recompenses, de la seva extinció, però hi podrien haver contribuït altres factors, com ara les malalties, la introducció dels gossos o l'ocupació del seu hàbitat pels éssers humans. Tot i que oficialment se'l considera extint, encara hi ha qui diu haver-lo vist.
Com els tigres i llops de l'hemisferi nord, el llop marsupial era un depredador alfa. Sent un marsupial, no tenia relació amb aquests mamífers placentaris, però a causa de l'evolució convergent, presentava la mateixa forma general i les mateixes adaptacions. El seu parent vivent més proper és el diable de Tasmània.
Juntament amb l'opòssum aquàtic, el llop marsupial era un dels dos únics metateris dotats de marsupis tant en els mascles com en les femelles. Els mascles tenien un marsupi que protegia els seus òrgans externs quan corrien entre bardisses.
Evolució miniatura|esquerra|Il·lustració de Thylacinus potens, del Miocè. És el parent més gran conegut del llop marsupial. El llop marsupial modern aparegué per primer cop fa quatre milions d'anys. Les espècies de la família Thylacinidae daten del començament del Miocè; des de principis dels anys noranta, s'han excavat almenys set espècies fòssils a Riversleigh, part de Lawn Hill National Park al nord-oest de Queensland. Nimbacinus dicksoni és la més antiga de les set espècies fòssils descrites i data des de vint-i-tres milions d'anys enrere. Aquest tilacínid era molt més petit que els seus parents moderns. L'espècie més grossa, Thylacinus potens, que atenyé la mida d'un llop, fou l'única que sobrevisqué fins al Miocè superior. A finals del Plistocè i principis de l'Holocè, el llop marsupial modern estava estès (sense arribar a ser nombrós) per Austràlia i Nova Guinea. miniatura|Els cranis del llop marsupial (esquerra) i el llop gris són gairebé idèntics tot i que les dues espècies no estan relacionades. Estudis mostren que la morfologia cranial de la guineu encara és més propera a la del llop marsupial. Un exemple d'evolució convergent, el llop marsupial presentava moltes semblances amb els cànids de l'hemisferi nord: dents afilades, mandíbules potents, talons alçats i la mateixa forma general. Com que el llop marsupial ocupava el mateix nínxol ecològic a Austràlia que els cànids a la resta del món, desenvolupà molts dels seus trets. Malgrat això, no té relació amb cap dels depredadors de l'hemisferi nord — el seu parent més proper vivent és el diable de Tasmània (Sarcophilus harrisii).
Descobriment i taxonomia Els aborígens australians foren els primers a entrar en contacte amb els llops marsupials. S'han trobat nombrosos exemples de gravats i art aborigen que daten almenys del 1000 aC. Es poden veure petroglifs del llop marsupial al Dampier Rock Art Precinct de la península de Burrup a Austràlia Occidental. Quan hi arribaren els primers exploradors, l'animal ja era rar a Tasmània. Els europeus podrien haver-lo trobat ja el 1642 quan Abel Tasman hi arribà per primer cop. La seva expedició informà de les petjades de «bèsties salvatges amb urpes com les d'un tigre».Rembrants. D. (1682). "A short relation out of the journal of Captain Abel Jansen Tasman, upon the discovery of the South Terra incognita; not long since published in the Low Dutch". Philosophical Collections of the Royal Society of London, (6), 179-86. Citat a Paddle (2000) pàg.4 Marc-Joseph Marion du Fresne, havent-hi arribat el 1772 amb el Mascarin, informà d'un «gat tigre».Roth H.L. (1891). "Crozet's Voyage to Tasmania, New Zealand, etc..1771-1772.". Londres. Truslove and Shirley. Citat a Paddle (2000), pàg. 4 No es pot identificar amb certesa el llop marsupial com l'animal observat, car el gat marsupial cuatacat (Dasyurus maculatus) té una aparença similar. La primera observació indiscutible fou d'exploradors francesos el dia 13 de maig del 1792, com ho explica el naturalista francès Jacques Labillardière, al seu diari de l'expedició encapçalada per Antoine Bruny d'Entrecasteaux. Tanmateix, no fou fins al 1805 que William Paterson, tinent governador de Tasmània, envià una descripció detallada per ser publicada a la Sydney Gazette i el New South Wales Advertiser. miniatura|esquerra|Dibuix del d'un llop marsupial. Aquesta representació no és anatòmicament acurada. La primera descripció científica detallada fou feta pel Supervisor-General Suplent de Tasmània George Harris el 1808, cinc anys després de la primera colonització de l'illa. Harris classificà originàriament el llop marsupial dins el gènere Didelphis, que Carl von Linné havia creat pels didèlfids americans, amb el nom Didelphis cynocephala. El descobriment que els marsupials australians eren fonamentalment diferents dels gèneres de mamífers coneguts menà a la implementació del mètode de classificació actual i el 1796 É. Geoffroy Saint-Hilaire creà el gènere Dasyurus, on classificà el llop marsupial el 1810. Per resoldre la mescla de nomenclatura grega i llatina, el nom de l'espècie fou canviat a cynocephalus. El 1824, fou reclassificat dins el seu propi gènere, Thylacinus, per Temminck. El seu nom comú prové directament del nom del gènere, originàriament del grec θύλακος (thylakos, «butxaca»).
Descripció miniatura|thumbtime=2:06|Totes les gravacions conegudes de llops marsupials vius a Austràlia, enregistrades al Zoo de Hobart (Tasmània) el 1911, 1928 i 1933. Es coneixen dues altres gravacions, enregistrades al Zoo de Londres. Les descripcions del llop marsupial varien, car les proves es limiten a cries conservades; el registre fòssil, restes de pell i d'esquelets; fotografies i filmacions en blanc i negre de l'animal en captivitat i cròniques de treballs de camp.
El llop marsupial semblava un gran gos amb pèl curt i una cua rígida que s'estenia gradualment del cos de manera similar a la dels cangurs. Molts colons europeus en feren comparacions directes amb la hiena, a causa de la seva postura inusual i el seu comportament general. El seu pelatge groc-marró tenia entre tretze i vint-i-una ratlles negres distintives a l'esquena, el tors i la base de la cua, que li guanyaren el sobrenom de «tigre». Les ratlles estan més marcades en exemplars joves i es descolorien a mesura que l'animal envellia. Una de les ratlles s'estenia per la part exterior de les cuixes del darrere. El seu pelatge era espès i suau, de fins a quinze mil·límetres de longitud; en els animals joves, la punta de la cua tenia una cresta. Les seves orelles arrodonides i erectes tenien una longitud d'aproximadament vuit centímetres i estaven cobertes de pèl curt. La coloració anava d'un groc marronós clar al marró fosc; el ventre era de color crema.
La mida dels adults variava entre 100 i 180 cm de longitud, incloent-hi una cua de 50-65 cm. L'exemplar més gran mesurat feia 290 cm del nas a la cua. Els adults tenien una alçada de 60 cm a l'espatlla i pesaven entre vint i trenta quilograms. Hi havia un lleuger dimorfisme sexual i, en general, els mascles eren més grans que les femelles.
La femella tenia una butxaca amb quatre mamelles, però a diferència de molts altres marsupials, la butxaca s'obria cap al darrere del cos. Els mascles tenien una butxaca escrotal, única entre els marsupials australians, dins de la qual podien ficar el seu sac escrotal.
El llop marsupial podia obrir la seva mandíbula fins a un punt inusual (120°). Aquesta capacitat es pot veure, en part, a la breu filmació d'un llop marsupial en captivitat que David Fleay feu en blanc i negre el 1933. Les mandíbules eren musculars i potents i comptaven amb quaranta-sis dents.
Es poden distingir les petjades dels llops marsupials de les d'altres animals, nadius o introduïts; a diferència de les guineus, gats, gossos, uombats o diables de Tasmània, el llop marsupial tenia un coixinet posterior molt gran i quatre coixinets anteriors molt evidents, situats gairebé en línia recta. Les potes posteriors eren similars a les anteriors, però tenien quatre dits en lloc de cinc. Les seves urpes no eren retràctils. miniatura|La petjada del llop marsupial és fàcil de distingir de les d'espècies nadiues o introduïdes. Les primeres investigacions científiques suggeriren que posseïa un agut sentit de l'olfacte que li permetia rastrejar preses, però anàlisis de la seva estructura cerebral revelaren que els seus bulbs olfactoris no estaven ben desenvolupats. És probable que confiés en la vista i l'oïda per caçar. Alguns observadors en descrigueren una olor forta i característica, mentre que altres descrigueren una lleugera i neta olor animal i altres cap olor. És possible que el llop marsupial, com el seu parent, el diable de Tasmània, deixés anar alguna olor quan se'l posava nerviós.Paddle (2000). pàg.49
Se'n destacà una marxa rígida i un xic maldestra, que el feia incapaç de córrer veloçment. També podia fer un bot bípede, semblant als cangurs, fet que es pogué observar algunes vegades en els exemplars en captivitat. Guiler especula que aquesta era una forma de locomoció accelerada que l'animal usava en situacions d'alarma. També era capaç de mantenir l'equilibri i romandre dret durant períodes breus.
Tot i que no existeixen gravacions de les vocalitzacions del llop marsupial, els observadors que l'estudiaren en llibertat i en captivitat indicaren que solia grunyir i xiular quan estava nerviós i sovint ho completava amb un badall d'amenaça. Quan caçava, emetia una sèrie de lladrucs guturals semblants a una tos, repetint-los ràpidament, probablement per comunicar-se amb altres membres del grup. També tenia un so llarg i llastimós, utilitzat probablement per identificar-se des de lluny i un so baix i com d'olorar, utilitzat per comunicar-se amb els membres de la família.Paddle (2000). pàg.65-66
Ecologia i comportament No se sap gaire cosa sobre el comportament i l'hàbitat del llop marsupial. Se n'han fet observacions en captivitat, però només existeixen observacions limitades i anecdòtiques del comportament de l'animal en llibertat. La majoria d'observacions foren fetes durant el dia, mentre que el llop marsupial era un animal nocturn. Aquestes observacions, fetes al , podrien haver estat atípiques a causa del fet que l'espècie ja patia els problemes que aviat la portarien a l'extinció. S'ha extrapolat part del seu comportament a partir del seu parent vivent més proper, el diable de Tasmània.
miniatura|esquerra|Es creu que el llop marsupial preferia els boscs i els brucs costaners. Les ratlles podrien haver servit de camuflatge dins el bosc, però també haurien pogut tenir una funció d'identificació.Paddle (2000). pàg.42-43
És probable que el llop marsupial preferís els boscos secs d'eucaliptus, les zones humides i els prats del continent australià. Petroglifs dels aborígens australians indiquen que el llop marsupial estava estès per Austràlia continental i Nova Guinea. Es trobà una prova de l'existència de l'animal a l'Austràlia continental quan el 1990 es descobrí un cadàver dissecat en una cova de la plana de Nullarbor, a Austràlia Occidental. La datació de carboni revelà que tenia uns 3.300 anys.