Josep Tramulles o Tremulles (Vilafranca del Penedès, 1603 – ?) fou membre d'una de les famílies més importants d'escultors de la seva època, juntament amb el seu germà Llàtzer Tramulles i el seu pare Antoni Tramulles, entre d'altres. Amb taller propi el trobem treballant a Santa Coloma de Queralt, Valls, La Geltrú o a Girona, i és reconegut per la seva obra més important, el retaule major de Santes Creus, on hi desenvolupà la tipologia del retaule unificat, molt influent en tot l'art català posterior.
Biografia Josep Tramulles és part d'una de les nissagues més destacades d'escultors, del mateix cognom, que treballaren a Catalunya durant el i els primers del . El pare, Antoni Tramulles I (1575–1640), natural de Girona i establert a Vilafranca del Penedès, i els seus tres germans (Llàtzer i dos de nom Antoni), formaren la primera i segona generació d'artistes. Josep apareix documentat al seu bateig amb els noms de Jordi Josep i Ramon el 23 de juny de 1603 a Vilafranca, i fou aquí on inicià, al taller familiar, l'ensenyança com a escultor.Pel que fa al parentiu dels Tramulles i les dades documentals referents al període a Vilafranca, vegeu «Escultors a Vilafranca (1590-1678)» a Miscel·lània Penedesenca, 1985, pàg. 169–181. No se sap amb certesa el moment en què els Tramulles abandonaren la vila per instal·lar-se a Riudecanyes, següent emplaçament de la casa i el taller, on el 1621 el pare es comprometé amb la contractació del retaule major de l'església parroquial. En tot cas, és segur que, com a mínim, residiren a Vilafranca entre els anys 1599 i 1614.Joaquim Vicente Ibàñez fa referència als documents notarials de Vilafranca (AHCVP, Fons notarial), on consten aquestes dates com a límits. J. Vicente Ibàñez, «L'escultor Josep Tramulles a Santa Coloma de Queralt (1635–1637)» al Recull de L'associació Cultural Baixa Segarra, 4, 1996, pàg. 194. Finalment, trobem a Josep amb la maduresa suficient a Mont-roig, on el taller contractà el retaule major de l'església parroquial de Sant Miquel, i en el document del qual (1629), apareix una clàusula per la qual els dos fills Josep i Llàtzer adquireixin els mateixos compromisos que el progenitor, fet que en demostra el nivell assolit.
El 1635 Josep s'independitzà del taller familiar per fundar-ne un de propi i començà a treballar en el retaule major de la parròquia de Santa Maria, a Santa Coloma de Queralt, on residí fins a l'any 1638. A partir d'aquí i fins al 1643, pare i fills es retrobaren per dur a terme la gran obra del retaule major de la parròquia de Sant Joan de Valls. Del 1644 al 1647 es pot considerar el període de plena maduresa de l'escultor, i de quan en coneixem més treballs. La mort del seu pare al 1640 i la marxa del seu germà Llàtzer a Perpinyà, podrien ser motius suficients pel que el portaren a instal·lar-se a la ciutat comtal, on contractaria les tres grans obres que en conservem: el retaule del Roser de la parròquia de Sant Cebrià de Tiana (1645–1655), el retaule major de Santa Maria de la Geltrú de la parròquia de Santa Maria de la Geltrú (1645–1655) i el retaule major del monestir de Santes Creus (1647–1651). L'any 1655 retorna a Valls per reprendre’n parts del retaule no acabades i encara el trobem allà al 1662. La darrera notícia que en tenim és del 28 de novembre de 1664 en un desplaçament que feu a Vilafranca, i on consta que Josep Tramulles residia a Barcelona.
Obra Primers anys: l'escultor a Santa Coloma de Queralt (1635–1637) Durant els segles i , gràcies als preceptes sorgits del Concili de Trento (1563), els temples litúrgics del Principat veieren la necessitat de renovar gran part dels objectes i retaules. Aquesta idea de modernització i canvi fou el que portà a Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà), sobretot durant els primers del , a contractar noves obres: algunes d'elles a l'escultor Josep Tramulles, que s'instal·là a la ciutat l'any 1635 i hi treballaria durant dos anys.
El retaule major de l'església parroquial Ens consta que la universitat de Santa Coloma havia decidit construir un nou retaule major l'any 1632, però que no seria fins tres anys més tard, al 1635, que es començaria amb la construcció pròpiament dita. El 15 de juliol d'aquest mateix any, un document vincula Josep Tramulles amb el retaule: es tracta d'un pagament notariat de 50 lliures per motiu de la realització de l'escultura del retaule, entre els preveres i l'escultor, en el qual s'hi conserva la seva única firma autògrafa fins ara coneguda. Malauradament, no s'ha trobat el contracte com a tal, que hauria resultat d'un gran valor, al tractar-se d'una obra desapareguda.
En aquest sentit, caldrà avançar una trentena d'anys per trobar-ne una descripció: en el llibre de visites pastorals del bisbat de Vic del 1660 s'hi descriuen breument els retaules i les seves relacions en la parròquia i se n'esmenten els trets més destacables de la decoració, la dauradura i la pintura; també si són moderns o antics. Així doncs, sobre el retaule que ens ocupa se'ns diu: «las gradas estan adornadas de moltas figuras de sants, totas las quals, ab las demés cosas y adornos de la iglesia estaran especificadas ab lo memorial farà la reverent comunitat, et etcetera. Lo retaula gran a la moderna fet com lo de Santa Maria del Mar de Barcelona…». El memorial que s'esmenta no s'ha trobat, però se'n poden extreure deduccions interessants. J. Vicente Ibàñez creu que el fet que no s'esmenti la dauradura o la pintura fa pensar que en la data de la visita ja havia estat pintada i daurada, altrament s'hauria destacat com a característica negativa. Per altra banda, sembla clar que es tractaria d'un retaule imponent, carregat de figures i de grans dimensions, i tal com se'ns diu, com el de Santa Maria del Mar. De fet, Martinell, a partir d'una descripció del retaule de l'església barcelonina, apuntà la possibilitat que aquest últim fos similar al de Santa Maria de la Geltrú o al de Santes Creus, tots dos obra també de Josep. Ibàñez, emperò, assenyala el retaule de Valls com el més proper formalment al desaparegut de Santa Coloma.
Altres treballs S'han trobat documentades tres obres menors de Josep Tramulles fets durant la seva etapa a Santa Coloma: el retaule de la confraria del Santíssim nom de Jesús de Biure de Gaià, el retaule de Sant Antoni de Pàdua al monestir de Sant Francesc de Reus, i quatre evangelistes per les portes d'un oratori. Cap de les tres conservada i aquesta última d'atribució molt poc clara.
El primer era un petit retaule per a la confraria del Santíssim nom de Jesús de Biure de Gaià, una vil·la propera a Santa Coloma. Al contracte del treball, signat el dia 7 d'agost de 1636, Josep Tramulles es compromet a fer la part de fusteria i arquitectura del petit retaule (de deu palms d'alçada per vuit d'ample), amb dos pisos rematats amb un frontó. Al primer pis, tres fornícules separades per columnes, la central amb una nova escultura feta per Josep i les restants espai per d'altres que confraria ja tenia; al damunt, un segon pis amb un plafó central i polseres a banda i banda; finalment, un frontó amb un nen jesús petit a càrrec de l'escultor. Al contracte també hi consta que es pagarien 18 lliures en dues pagues, però amb la possibilitat de commutar-ne una part en espècies: es permetia a l'escultor tallar un àlber dels que hi havia a l'horta de la localitat, arbre que donava una de les fustes més usades en la fabricació de retaules.
El retaule de Sant Antoni de Pàdua de l'església del monestir de Sant Francesc de Reus, que devia haver contractat uns anys abans. Se n'ha conservat una definició de comptes del 16 de maig del 1637, on es reconeix una paga de 50 lliures al fuster i arquitecte Pere Torruella per part de l'escultor, el qual havia contractat l'estructura arquitectònica del retaule per 60 lliures. Segons Ibàñez, tot fa pensar que mentre aquest va contractar la totalitat de l'obra per posteriorment subcontractar la part de la fusteria. Aquesta pràctica era habitual a l'època i Josep ho va fer sovint.
Finalment, esmentar la relació documentada de l'escultor amb una obra de Santa Coloma ja en època posterior, concretament el dia 19 d'octubre de 1644: un atorgament de poders que el daurador de Barcelona Gabriel Adrià feu a favor de Josep Tramulles, perquè cobrés set lliures que se li devien d'un total de dotze per daurar i estofar quatre evangelistes que li havia encarregat el prevere de l'església parroquial de Santa Coloma, Magí Mulet. En qualsevol cas, aquesta referència és molt vague i no prova la seva intervenció en l'obra, tot i que tampoc es descarta.
El retaule major de Valls miniatura|Retaule de l'església de Sant Joan de Valls. Després de la seva estada a Santa Coloma, Josep Tramulles es retrobà amb el taller familiar per treballar amb el seu germà Llàtzer i el seu pare Antoni en el retaule major de Sant Joan, a la parròquia de Sant Joan de Valls. Es va destruir durant la guerra civil, però se'n conserven fotografies anteriors a 1936. Es tractava d'un retaule d'una gran magnificència, que va unir els noms d'Agustí Pujol, el qual feu les cariàtides del basament (1614); del mestre Onofre amb els alts relleus del sòcol (1618); i finalment el dels germans Tramulles a la resta de la peça, que contractaren l'any 1639. La partida a Perpinyà per part de Llàtzer, però, deixà finalment únicament a Josep la realització del treball. En ell s'hi poden veure totes les categories estilístiques de l'escultor: figures de gran expressivitat i de cànon curt, tal com les de Santes Creus; o també les estries helicoidals en sentit convergent, que preludien la columna salomònica que s'esdevindria més endavant. Estructuralment, constava de tres cossos rematats amb un frontó, tot plegat des d'un gran equilibri entre les parts, en què el carrer central i les extremes mantenen la mateixa importància. La densa ornamentació i la dilatació es pot dir que ja encaminen clarament cap a la tipologia plenament barroca. El retaule s'acabà l'any 1660 (havia estat interromput el 1641), i sabem que la universitat de Valls va reconèixer la gran feina de Josep Tramulles. No se'n coneix l'autor de la traça.
El retaule de Sant Cebrià de Tiana El retaule de la Mare de Déu del Roser, obra del nostre escultor, es conserva actualment de l'església parroquial de Tiana, però procedeix de l'ermita de l'alegria, antiga església de Sant Cebrià, que fou parròquia de la població fins al canvi d'edifici del . Com moltes altres obres de caràcter religiós, va patir les hostilitats de la Guerra Civil espanyola (1936–1939): tot i no ser cremat, quedà apilat en un racó i no es va evitar que quedés malmès; després del conflicte es va restaurar. L'any 1971 es localitzaren els documents relatius al retaule, els quals certifiquen, en efecte, que l'obra fou encarregada a Josep Tramulles l'any 1645 i acabada el 1655. Als contractes, es compromet a treballar amb material de qualitat (d'àlber o xiprer) i adequar-se a la traça, realitzada per ell mateix. Finalment, amb motiu del centenari de la nova parròquia, fou restaurat el 1986.
Pel que fa a l'estructura del treball de Sant Cebrià,hi podem distingir les característiques que determinaren les tres etapes evolutives de la retaulística catalana del : el primer estadi, en què el retaule apareix subdividit en faixes horitzontals i verticals; el segon, quan la combinació natural d'escultura i pintura en una mateixa obra deixa pas als retaules totalment esculturats i a més, es perd el pla únic, adaptant-se als absis poligonals; i el tercer, introduït per Josep Tramulles (Santes Creus en representa la seva icona), en què la fornícula central s'allarga i trenca l'entaulament. Així doncs, el retaule presenta una estructura reticular amb els cossos extrems avançats, i una preeminència de la fornícula central amb la Mare de Déu del Roser, tot plegat aportant unitat a l'obra.