El verat volador, xoric, xoriguer o juliola voladora (Dactylopterus volitans) és una espècie de peix teleosti de la família Dactylopteridae. A Eivissa se'l coneix amb el nom de roncador, degut a un soroll que emet.

Morfologia Talla: màxima de 50 cm, comuna entre 15 i 30 cm. Cos allargat i recobert d'escates petites, fortes i rugoses. El dors i els flancs del cap són totalment cuirassats per ossos dèrmics. El cap es perllonga cap al darrere per l'existència de dues llargues espines a cada costat; una, sobre el dors, i l'altra sobre el preopercle. Ulls grans i circulars. Dues carenes sobre l'extrem distal del peduncle caudal. Dues aletes dorsals; la primera amb dues espines lliures, i les restants unides per una membrana; la segona dorsal, amb una espina, i la resta formada per radis tous. Les pectorals queden dividides en dues parts; l'anterior, amb radis curts, forma un lòbul estret i falciforme de la mateixa llargada que el cap; la posterior, llarga i ampla, recorda una ala. Aleta anal curta. Les ventrals, en posició toràcica. La caudal, arrodonida als joves i escotada als adults. Coloració marronosa o rosada amb petites taques fosques o blavoses. Les pectorals blaves, tacades d'ocels clars envoltats de fosc. Mucosa bucal i cambres branquials ataronjades.

Comportament Espècie bentònica, habitant dels fons de sorra o fang a les aigües costaneres poc profundes i praderies marines entre 10 i 80 m.

Una de les característiques més distintives de l’espècie és la grandària de la part posterior de les seves aletes pectorals, que pot desplegar en forma d’ales. A més, aquestes presenten unes puntes amb coloració blavosa brillant. Malgrat la seva aparença i els seus noms, l'animal no vola; no obstant això, desplega les aletes quan es troba amenaçat per semblar més gran.

Les parts anteriors de les aletes pectorals són petites i flexibles i les fa servir per moure's pel fons com si caminés. També les utilitza com a «mans» per excavar el sediment i accedir a preses infaunals, que posteriorment captura mitjançant succió oral.

L’espècie presenta una notable capacitat d'adaptar el seu color a l'entorn, el qual varia des de tons molt foscos, marrons o grisencs, fins a tonalitats molt clares, properes al blanc, en funció del substrat i de les condicions ambientals. center|miniatura|656x656px|Exemple de variació cromàtica del verat volador (Dactylopterus volitans). Es mostra el mateix individu sobre tres fons diferents: (a) coloració fosca en desplaçar-se sobre restes de Posidonia oceanica morta, (b) tonalitat lleugerament més clara, i (c) coloració gairebé blanca per mimetitzar-se amb un substrat de sorra. L'animal té un comportament acústic peculiar, observat tant en juvenils com en exemplars més grans. Emet dos tipus de sons breus i repetitius, descrits com a grunyits, que varien en durada, freqüència i ritme. Quan se'l persegueix, emet sons de forma activa i mostra un comportament lligat a l'estrès com, per exemple, l'extensió completa de les aletes pectorals. Aquestes observacions són indicatives d'un patró de comportament multimodal.

Mecanisme sonor Pel que fa al mecanisme, els sons es produeixen mitjançant músculs sònics intrínsecs que actuen sobre la bufeta natatòria, la qual en genera l'emissió. Aquest òrgan, a més, presenta extensions que connecten amb el crani, cosa que redueix la distància respecte a l'oïda interna i en facilita, possiblement, la transmissió i recepció dels sons. El sistema productor de sons del Dactylopterus presenta similituds anatòmiques amb el dels tríglids, tot i que aquests grups no són tan propers evolutivament com podria semblar. Per tant, les característiques relacionades amb la producció de sons podrien representar un cas d'evolució convergent.miniatura|Verat volador fotografiat a Ilha Grande, Angra dos Reis, Brasil.

Alimentació S'alimenta de crustacis (crancs), bivalves i petits peixos.

Reproducció Es reprodueix de maig a juliol.

Distribució geogràfica Present a l'Atlàntic Oriental des de les illes Britàniques i Portugal a Angola. A tota la Mediterrània tret de la mar Negra. També es troba a l'Atlàntic Occidental des de Massachusetts a l'Argentina.

Pesca Peix poc apreciat comercialment.

La pesca és artesanal i les captures, ocasionals, amb arts de platja, teranyina, soltes, palangres i tremalls de fons, volantí i arts d'arrossegament.

Referències

Lloris, Domènec i Meseguer, Sergi: Recursos marins del Mediterrani: fauna i flora del Mar Català. Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, octubre del 2000. . Plana 128. Riera, F.; J. Oliver; J. Terrassa: Peixos de les Balears. Conselleria de Medi Ambient, Ordenació del Territori i Litoral. Direcció General del Medi Ambient. Any 1998. Mercader, Ll.: Peixos de la Costa Brava. El Cau, Quaderns del Museu Municipal de la Costa Brava. Sèrie Medi Natural. Ajuntament de Palamós, 1993. Huguet, A.: Catàleg d'espècies d'interès pesquer a Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca. Any 1995. Alegre, M.; J. Lleonart; J. Veny: Espècies pesqueres d'interès comercial. Nomenclatura oficial catalana. Dep. Cultura, Generalitat de Catalunya, 1992.

Enllaços externs

Fotografia i hàbitat d'aquest peix. Fotografies d'aquest peix.

Categoria:Signatiformes