Lenfosquiment global és la reducció gradual en la quantitat de la irradiància directa global a la superfície de la Terra que s'ha observat durant unes quantes dècades després del començament de mesures sistemàtics el 1950. Es creu que ha estat provocat per un augment en les partícules com els aerosols de sofre o el sutge en l'atmosfera a causa de l'acció humana. L'efecte varia segons la localització, però a escala mundial s'ha estimat que sigui de l'ordre d'una reducció d'un 4% en tres dècades des de 1960-1990. La tendència es va invertir durant la dècada dels noranta. L'enfosquiment global ha interferit amb el cicle hidrològic reduint l'evaporació i pot haver provocat sequeres en algunes àrees. L'enfosquiment global també crea un efecte de refredament que pot haver emmascarat parcialment l'efecte dels gasos hivernacle sobre l'escalfament global
Causa i efectes
Més informació: Actualment es pensa que l'enfosquiment global es deu probablement a la creixent presència d'aerosols i altres partícules en l'atmosfera. Les partícules contaminants actuen també com a nuclis de condensació entorn dels quals es formen gotes microscòpiques que van unint-se per coalescència. Tot núvol conté un determinat nombre d'aquestes partícules però l'increment causat per la contaminació atmosfèrica ha fet que n'hi hagi més del compte, amb la qual cosa els núvols es carreguen amb una major quantitat de gotes més petites. Aquest tipus de núvols s'ha calculat que tenen un major albedo, és a dir que reflecteixen millor la llum solar que les de gotes més grans però més escasses. El balanç total és que la cobertura nuvolosa de la Terra torna a l'espai més llum solar que abans.
Els núvols intercepten tant la calor del Sol com el que és radiat per la Terra. Els seus efectes són complexos i varien segons el moment, la localització i l'altitud. Habitualment, durant el dia predomina la intercepció de la llum solar, produint un efecte de refredament, tanmateix, a la nit la re-emissió de la calor radiada per la Terra alenteix la pèrdua de calor del planeta retenint una bona part d'aquest a la baixa troposfera.
Treballs d'investigació miniatura|esquerra|Xina Oriental. Dotzenes d'incendis cremant a la superfície (punts vermells) i una estreta cortina de fum (punts grisencs) ocupen l'espai superior. Foto presa per l'instrument MODIS instal·lat al satèl·lit Aqua de la NASA A finals dels Anys 60, Mikhail Ivanovich Budyko va treballar amb models climàtics basats en balanços energètics bidimensionals simples per investigar la reflectivitat del gel. Va trobar que es creava un bucle de realimentació positiu sobre el sistema climàtic terrestre els extrems del qual eren la quantitat total de gel superficial i l'albedo. Com més gel i neu s'acumula, més radiació solar es reflecteix cap a l'espai i, per tant, més es refreda la terra i augmenten les nevades. Altres estudis van trobar que la contaminació o les erupcions volcàniques podrien precipitar una era glacial. A mitjans dels 80, Atsumu Ohmura, un geògraf que investigava en l'Institut Federal Suís de Tecnologia, va trobar que la radiació solar que assolia la superfície terrestre havia descendit en més del 10% si es compara amb les tres dècades anteriors. Les seves troballes estaven en aparent contradicció amb l'escalfament global (la temperatura global s'havia incrementat a ritme constant). El fet que arribes menys llum a la Terra significaria que hauria de refredar-se. Ohmura va publicar els seus resultats sota el títol "Variació secular de la radiació global a Europa" el 1989. Aquest article aviat va ser seguit d'altres: Vivii Russak el 1990 amb "Tendències de la radiació solar, la nuvolositat i la transparència atmosfèrica al llarg de les últimes dècades a Estònia", i Beate Liepert el 1994 amb "Radiació solar a Alemanya - Tendències observades i valoració de les seves causes". L'enfosquiment també va ser observat en llocs de tota l'ex-Unió Soviética. Gerry Stanhill, que va estudiar aquestes disminucions en molts llocs del món a través de molts articles (vegeu referències) va encunyar el terme "Enfosquiment global".
miniatura|333px|El Golden Gate amb els característics núvols negres de Califòrnia al fons, una probable contribució a l'enfosquiment global. Treballs d'investigació independents a Israel i Països Baixos a finals dels 80 van mostrar una aparent reducció de la quantitat d'irradiació solar, malgrat l'estesa evidència que el clima realment s'està escalfant. La taxa d'enfosquiment varia en el conjunt del planeta, però es troba dins d'una mitjana estimada d'entre el 2-3%-3 per dècada, amb la possibilitat que la tendència revertís a començaments dels 90. És difícil obtenir mesures precises, a causa de la dificultat de calibrar els instruments que s'utilitzen i el problema de la cobertura espacial. No obstant això, l'efecte és present gairebé amb total certesa. El fenomen (en una quantia d'una disminució de la temperatura del 2-3%-3, com es va dir abans) és a causa de canvis en l'atmosfera terrestre; el valor de la radiació solar en la part alta de l'atmosfera no ha canviat més que una fracció d'aquest valor.
L'efecte varia molt a tot el planeta, però les estimacions sobre els valors mitjans a la superfície terrestre són:
5,3% (9 W/m²); en 1958-85 (Stanhill and Moreshet, 1992) 2% per dècada entre 1964-93 (Gilgen i cols., 1998) 2,7% per dècada (total 20 W/m²); cap al 2000 (Stanhill i Cohen, 2001) 4% entre 1961-90 (Liepert 2002)
Adverteixi's que aquestes xifres són per a la superfície terrestre i no una mitjana global real. Mancant de mesures específiques, existeix un cert desconeixement sobre si es dona un enfosquiment (o augment de la brillantor) sobre els oceans (vegeu causes més a baix) encara que es van prendre mesures al llarg de 643,7 km partint de l'Índia i creuant l'oceà Índic en direcció a les Illes Maldives. Els efectes regionals probablement són dominants en aquest cas, encara que no estan estrictament confinats a l'àrea del terreny, i els efectes són dirigits per la circulació de l'aire.
Trobem les majors xifres de reducció a les latituds mitjanes de l'hemisferi nord. Les regions de l'espectre de radiació lluminosa més afectades semblen ser la visible i la infraroja més que el tall ultraviolat de l'espectre.Guardian Unlimited - Science - Goodbye sunshine, Thursday December 18, 2003
Dades d'evaporimetria Durant aproximadament els últims 50 anys s'han recopilat acuradament els registres d'evaporimetria. Durant dècades ningú no es va fixar massa en les mesures dels atmidòmetres, però els anys 90 els científics van advertir una cosa que en el seu moment va ser considerada molt estranya, el fet que la taxa d'evaporació estava caient, encara que s'esperava que creixés a causa de l'escalfament global. La mateixa tendència es va observar a la Xina en un període similar. Se cita un descens de la radiació solar com a força directora. No obstant això, a diferència d'altres zones del món, el descens de la irradiació solar no va ser sempre seguit per un increment de la coberta de núvols i les precipitacions. Es creu que els aerosols podrien exercir un paper crític en el descens de la irradiació solar a la Xina. El productor de BBC Horizon, David Sington, creu que molts climatòlegs es refereixen a les dades d'evaporimetría com la prova més convincent de l'enfosquiment solar. Els experiments amb evaporòmetres són senzills de reproduir amb equips de baix cost, hi ha molts atmidòmetres que s'usen per a l'agricultura a tot el món, amb molt exemples i les dades han estat recopilats durant gairebé mig segle. No obstant això, l'evaporació en aquests instruments depèn d'alguns factors addicionals a més de la radiació solar neta. Els altres dos factors principals són el dèficit de pressió de vapor i la velocitat del vent. Les dades evaporimétriques corroboren les dades recopilades pels radiòmetres i resolen les manques de les dades obtingudes mitjançant piranòmetres. Ajustant-se a aquests factors s'han comparat les dades d'evaporimetría amb els resultats de simulacions climàtiques.
Causes probables miniatura|Fotografia de la NASA on es mostren esteles d'aeronaus i núvols naturals. La desaparició provisional de les esteles sobre Amèrica del Nord com a causa de la suspensió del transit aeri després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, i l'augment que es va produir en els intervals de les temperatura diürnes va donar l'evidència empírica de l'efecte dels núvols prims de gel a la superfície de la Terra. La combustió incompleta de combustibles fòssils com el dièsel i la fusta alliberen carbonissa en l'atmosfera. Ja que la major part d'aquesta és sutge, un component extremadament petit de la contaminació de l'aire a nivell de superfície, el fenomen té un efecte d'escalfament en l'atmosfera a altituds d'uns dos quilòmetres. També enfosqueix la superfície de l'oceà absorbint la radiació solar.
Experiments a les Maldives (comparant la porció de l'atmosfera sobre les illes del nord i del sud) en els anys 90 van mostrar que l'efecte dels contaminants macroscòpics en l'atmosfera en aquell moment (empesos pel vent cap al sud des de l'Índia) van provocar una reducció del 10% en la llum solar que assolia la superfície a la zona sota el núvol contaminant -una reducció molt més gran de l'esperada per la presència de les partícules en si mateixes. Abans que s'emprenguessin les investigacions, les prediccions eren d'un efecte entre un 0,5-1% per part del material en forma de partícules; la variació que s'aparta de la predicció pot ser explicada per la formació de núvols a partir de les partícules que actuen com a nuclis de condensació. Els núvols són molt eficaços reflectint la llum cap a l'espai.
El fenomen subjacent a l'enfosquiment global també té efectes regionals. Mentre que la major part de la terra s'escalfa, les regions que són a sotavent de les fonts més importants de contaminació atmosfèrica (específicament emissions d'anhídrid sulfurós), generalment s'han refredat. Això pot explicar el refredament de l'est dels Estats Units en relació amb l'escalfament de la part oest.
Alguns climatòlegs han exposat la teoria que les esteles de les aeronaus estan implicades en l'enfosquiment global, però el flux constant de trànsit aeri va implicar prèviament que aquesta hipòtesi no podia posar-se a prova. L'aturada gairebé completa del trànsit aeri en l'aviació civil durant els tres dies que van seguir els atemptats de l'11 de setembre va proporcionar una rara oportunitat per observar el clima dels Estats Units en absència de l'efecte de les esteles. Durant aquest període es va observar una variació d'1 °C en la temperatura diürna en algunes parts dels EUA, això és, que les esteles d'aeronaus podrien haver augmentat les temperatures nocturnes i/o disminuït les diürnes en quantitats majors de les que es pensava prèviament.
Les cendres volcàniques transportades per l'aire poden reflectir els raigs del sol de retorn cap a l'espai i refredar el planeta. S'han observat caigudes en la temperatura de la Terra després de grans erupcions volcàniques com les del mont Agung a Bali que va entrar en erupció el 1963, el Chichón (Mèxic) 1983, Nevado del Ruíz (Colòmbia) 1985, i el Pinatubo (Les Filipines) 1991. Però fins i tot en les erupcions importants, els núvols de cendra romanen només durant curts períodes.
En relació amb l'escalfament global
Alguns científics consideren ara que els efectes de l'enfosquiment global han emmascarat l'efecte de l'escalfament global, i que solucionar l'enfosquiment global podria tenir un impacte significatiu en l'increment de les temperatures.