Monforte de Lemos és un municipi al sud de la província de Lugo, a Galícia. És la capital de la comarca de la Terra de Lemos i de la Ribeira Sacra. Va rebre el títol de ciutat l'any 1885.El títol de ciutat va ser concedit a Monforte en 1885, per decret reial d'Alfons XIII, per "per l'augment de la seva població, progrés de la seva indústria i comerç i la seva constant adhesió a la Monarquia Constitucional"
Va atènyer l'apogeu als segles i com a capital del Comtat de Lemos. L'arribada del ferrocarril el 1883 en va fer el nus ferroviari més important de Galícia i va contribuir al creixement de la ciutat. Entre els monuments cal destacar el Monestir de San Vicente do Pino, al cim del turó que dona nom a la ciutat, i el Col·legi de Nostra Senyora de l'Antiga.
Història Del Paleolític als romans La història de Monforte de Lemos es remunta al Paleolític, i els seus primers habitants coneguts foren els Oestrimnis; en l'època castrexa (cultura dels castres), pròpia de les tribus cèltiques; la tribu que poblava Monforte, era coneguda com a tribu dels Lemavos, i les primeres referències escrites daten dels historiadors romans Plini i Estrabó, entre els anys 600 i 900 a. de C. La paraula Lemos, que dona nom també a la comarca, coneguda com a Terra de Lemos, seria una veu d'origen cèltic que significa terra humida, terra fèrtil i sembla entroncar amb l'arrel de la paraula gallega lapa, (llim); es creu que durant la prehistòria, Monforte, ara vall, fou una gran llacuna, i proves d'això es troben en la dura argila vermella que es troba en excavar uns metres en el sòl de la ciutat.
Així mateix el seu riu, el Cabe (Chalibes), era ja conegut per les seves propietats ferruginoses, i molt apreciat a l'hora de temperar les espases dels guerrers celtícos, que acudien de tots els confinis per a reconfortar-se amb les seves excel·lents propietats. Dels romans, el vestigi dels quals ha quedat patent en la ciutat, prové la paraula Monforte, del llatí Mons-Fortis. Successivament, els sueus i els visigots van deixar les seves pròpies petjades; en època sueva les terres de Lemos van pertànyer en gran part al Comtat Pallarense (relacionat amb el llogaret de Pallares, a la parròquia de Baamorto). La població jueva va tenir també gran importància en la ciutat, que tenia un barri jueu, en el qual, fins a l'expulsió dels jueus d'Espanya pels Reis Catòlics, van residir importants famílies d'aquesta ètnia; entre ells van destacar els Gaibor, família de la qual es conserva la seva casa medieval, així com copiosa documentació; així, el cognom "Lemos" es relaciona amb descendents de jueus monfortins.
Edat mitjana i moderna miniatura|esquerra|Col·legi de Nostra Senyora de l'Antiga, fundat pel cardenal Rodrigo de Castro Però són l'edat mitjana juntament amb la Il·lustració, dos dels períodes més rellevants en la història de Monforte; s'estableix en el Monestir de San Vicente do Pino, actualment Parador de Turisme, la comunitat benedictina. La data exacta és impossible de precisar perquè els documents que ho podien acreditar van cremar durant el en un espectacular incendi, que va acabar també amb valuosos tapissos i amb gran part del palau que flanqueja al monestir, del que només es conserva una part. En l'interior del monestir, es troba el sepulcre d'un abat al qual popularment es va relacionar amb la llegenda de "La corona de foc", de molt arrelament en la localitat, i duta a la literatura en nombroses ocasions, i que té el seu origen en l'existència d'un corredor subterrani que comunicava el palau i l'església. Durant l'època medieval, es van construir nombrosos monestirs en la comarca, sobretot als marges dels rius Miño i Sil, en la zona coneguda com a Ribeira Sacra, i de la qual Monforte ostenta la capitalitat.
La torre de l'homenatge i la muralla van ser derruïdes durant la Revolta Irmandiña, que va enfrontar al poble amb la noblesa; els responsables, una vegada sufocada la rebel·lió van ser forçats a reconstruir el derruït. El Comte de Lemos es va abstenir de practicar execucions als rebels, castigant-los, en el seu lloc, a reconstruir les seves derruïdes fortaleses. Dues de les més grans figures a ressenyar en la història de la ciutat, són el Cardenal Rodrigo de Castro i Pedro Fernández de Castro i Andrade, setè Comte de Lemos. El primer és conegut com a gran benefactor de la ciutat, i a ell se li deu el Col·legi de Nostra Senyora de l'Antiga, d'estil herrerià, un dels grans tresors monumentals de Galícia; conegut com "l'Escorial gallec"; la seva plaça adquirí el nom de "La Companyia"; i la Companyia no és altra que la de Jesús, a la qual el Cardenal va encomanar aquesta fundació. Arquitectes jesuïtes van traçar l'edifici i mestres jesuïtes regentaren el col·legi fins a 1767.
miniatura|Retaule del Col·legi de Nostra Senyora de l'Antiga, per Francisco de Moure A l'espectacular església de Nostra Senyora de l'Antiga es guarda, entre altres peces, un enorme retaule esculpit pel gran mestre gallec Francisco de Moure; és curiós comprovar-hi un espai en blanc, presidint el conjunt, en el qual hauria de figurar l'ensenya de la Companyia de Jesús, esborrada després de la seva expulsió d'Espanya. El col·legi, que compta amb una important pinacoteca en la qual destaquen diversos Grecos, està regentat des de llavors pels Pares Escolapis. Quant a Pedro Fernández de Castro y Andrade, VII comte de Lemos, destacar que va ser un fervent impulsor de la cultura; mecenes de Miguel de Cervantes Saavedra, Góngora, Lope de Vega, els germans Argensola i Quevedo i li està dedicada la segona part del Quixot. Va ocupar, així mateix, entre 1603 i 1618, els càrrecs de President del Consell d'Índies, Virrei de Nàpols i President del Consell Suprem d'Itàlia; a ell i a la seva esposa, Catalina de la Cerda y Sandoval, se li deu la fundació d'importants convents com el de San Jacinto i Santa Clara, aquest últim amb un dels museus d'art sacre més importants d'Espanya. També es recorda el protagonisme del comte de Lemos en les pugnes de poder entre la noblesa gallega i la Monarquia, en una època que es caracteritzava per constants friccions.
Edat contemporània En 1883 el rei Alfons XII inaugura la línia fèrria entre Madrid i la Corunya. Monforte es converteix en un important nus ferroviari i de comunicacions, a causa de la seva situació geogràfica, com entrada natural a Galícia. Dos anys més tard, el 1885, se li atorga, per decret real, el títol de ciutat a Monforte de Lemos, en agraïment pels seus treballs i esforços per a l'arribada del ferrocarril. Comença una època de creixement social, econòmic i cultural, en el qual apareixen nombroses associacions polítiques, socials i culturals, així com revistes i periòdics. Va estar situada en Monforte una de les Irmandades da Fala, organització amb molta rellevància en la vida cultural gallega de l'època.
La guerra civil va deixar també la seva petjada, i l'alcalde Juan Tizón Herreros, després d'intentar organitzar la resistència, va fugir per a refugiar-se a Portugal, a casa d'entre altres Mario Soares, morint a Porto en 1945, mentre el seu antecessor en el càrrec, Rosendo Vila Fernández, va ser assassinat per sectors incontrolats de Falange Española.
miniatura|Antiga Locomotora Mikado restaurada, en l'Estació de Monforte de Lemos. Actualment es pot visitar al Museu del Ferrocarril de Galícia, situat a la ciutat. Posteriorment, el motor de la vida de Monforte, és a dir la seva estació de ferrocarril, va ser desmantellat; el seu nus ferroviari, juntament amb el lloc de comandament, van ser traslladats a Ourense, mentre que la major part dels tallers ferroviaris, que es consideraven els més importants de Galícia, i entre els més importants d'Espanya, es van traslladar a Lleó; va començar llavors una era de decadència econòmica que va donar lloc a nombrosos tancaments d'establiments, pèrdua de població, de serveis i empobriment.
Actualment, la ciutat sembla experimentar un tímid ressorgir, producte de noves idees, iniciatives i reformes, i de les ganes de persones de diverses ideologies de fer recuperar a la ciutat l'estatus que li correspon; idees destinades tant al turisme, com el cas del seu parador, un dels més bells d'Espanya, com a l'intent de millorar la seva indústria malparada i atreure nous projectes, tals com la construcció d'un Port Sec, i la instal·lació en la ciutat de les empreses Transfesa i Tradisa, que a poc a poc van arribant, gràcies a la il·lusió dels seus habitants. Un dels puntales de l'esperança d'aquest ressorgiment s'espera que sigui construcció de l'autovia A-76, que uniria Monforte amb Ponferrada i Ourense; considerada bàsica i imprescindible per al desenvolupament de la zona, és objecte de polèmica, ja que un traçat alternatiu ha deslligat l'enfrontament amb Ourense, que furgaa en el conflicte iniciat amb el desmantellament del nus ferroviari i el seu trasllat a la província veïna. Això va provocar multitudinaris moviments d'opinió i protesta, que, després de sengles reunions entre agents socials, van donar pas a un període de calma i espera, davant el que es considerava un dret històric i una promesa feta a la ciutat i a la seva comarca.
Geografia 450px|miniatura|Vista aèria de la ciutat. Monforte de Lemos és al sud de la província de Lugo, uns 60 quilòmetres al sud de Lugo i 45 km al nord-est d'Ourense. El municipi és al mig d'una gran vall formada entre els rius Miño i Sil, coneguda com a Vall de Lemos. La capital és a 298 metres d'altitud, a la vora del Cabe, afluent del Sil.
El municipi, de 201,6 km² de superfície, limita al nord amb els municipis de Bóveda i O Saviñao, a l'est amb A Pobra do Brollón, al sud amb Sober i a l'oest amb Pantón.
El clima de Monforte és oceànic continental, caracteritzat per una temperatura mitjana anual moderada i oscil·lacions tèrmiques considerables. Els hiverns són freds i humits i els estius, secs i calorosos. L'estació més plujosa és la tardor i les gelades i boires són molt freqüents durant tot l'hivern a la vall.
Parròquies miniatura|Divisió del municipi de Monforte de Lemos en parròquies. El municipi és dividit en 27 parròquies, totes rurals, a excepció de la capital municipal: Baamorto (Santa María) Bascós (San Martiño) Caneda (Santalla) O Chao do Fabeiro (San Ramón) Chavaga (San Xoán) Distriz (Santo André) Fiolleda (San Cosmede) Gullade (Santo Acisclo) Guntín (Santa Lucía) Marcelle (San Miguel) Monforte de Lemos Moreda (San Salvador) As Nocedas (Santo Estevo) A Parte (Santa María) A Penela (Santa María) Piñeira (San Martiño) Reigada (San Salvador) Ribas Altas (San Pedro) Rozavales (Santa María) San Xillao de Tor Santa Mariña do Monte Seoane (San Salvador) Sindrán (San Pedro) Tor (San Xoán) Valverde (San Pedro) A Vide (San Cibrao) Vilamarín (San Fiz)
Demografia El municipi tenia 19.426 habitants l'any i així és segon més poblat de la província per darrere de la ciutat de Lugo. La majoria dels habitants viuen a la capital municipal.
Gràfica de l'evolució demogràfica de Monforte de Lemos entre 1900 i 2010INE. 22 de desembre de 2010Font: INEGràfica elaborada per: Galipedia
Llocs d'interès miniatura|El Monestir de San Vicente do Pino, sobre un turó al centre de la ciutat. miniatura|El Pont Vell (Ponte Vella) Monuments El Monestir de San Vicente do Pino, que té el seu origen al tot i que l'actual data del amb façana i claustre neoclàssics, actual Parador de Turisme. L'església és d'art gòtic de transició, tot i que la portalada és renaixentista. Destaquen les seves voltes, el cor amb òrgan barroc i un baix relleu d'origen romànic. La torre de l'homenatge, construïda entre els segles i conserva la seva altura de 30 metres, amb murs de 3 metres de gruix i 13 metres de costat. El Pazo dels Comtes de Lemos, construït al va ser la residència dels Comtes. Actualment forma part del Parador juntament amb el monestir.