miniatura|Zenó de Cítion. Foto Paolo Monti, 1969. L’estoïcisme és un moviment filosòfic i una guia pràctica per a la vida que posa l'accent en l'autodisciplina diària i la millora moral, el qual es va originar en el període hel·lenístic grec i es va proliferar fins ben entrat el període imperial romà. Els antics estoics creien que l'univers funcionava d'acord amb la raó, o logos, proporcionant un relat unificat del món, construït a partir d'ideals de discurs racional, física monista i ètica naturalista.Aetius, Stoicorum Veterum Fragmenta, 2.35 Aquests tres ideals constitueixen la virtut, que és necessària per a l'objectiu estoic de "viure una vida ben raonada".
La filosofia estoica es divideix tradicionalment en tres disciplines interconnectades: lògica, física i ètica. La lògica estoica se centra en el raonament altament intencionat a través de proposicions, arguments i la diferenciació entre la veritat i la falsedat. El discurs filosòfic és primordial en l'estoïcisme, inclosa la visió que la ment es troba en un diàleg racional amb ella mateixa. L'ètica estoica se centra en la virtut com el bé suprem, cultivant l'autocontrol emocional, un estat mental de resolució de problemes tranquil i el judici racional per assolir la plenitud vital (eudaimonia). Al mateix temps, les passions, les ansietats i les inseguretats es consideren reaccions equivocades que s'han de controlar mitjançant una pràctica auto-disciplinada. De totes les escoles de la filosofia occidental antiga, l'estoïcisme va ser la que més va pretendre ser totalment sistemàtica. Un element central de l'ètica estoica era la idea de viure d'acord amb la natura, cosa que significava alinear la pròpia vida amb el sentit de la raó i l'ordre racional de l'univers.
L'estoïcisme va ser fundat a l'antiga Àgora d'Atenes per Zenó de Cítion cap al 300 aC, i va florir per tot el món grecoromà fins al . L'estoïcisme va sorgir de la tradició cínica i es va popularitzar mitjançant l'ensenyament públic a la Stoa Poikile, un pòrtic pintat. Entre els seus seguidors hi havia l'emperador romà Marc Aureli.
Juntament amb la lògica de termes aristotèlica, el sistema de lògica proposicional desenvolupat pels estoics va ser un dels dos grans sistemes de lògica del món clàssic. Va ser construït i format en gran part per Crisip de Soli, el tercer cap de l'escola estoica al segle III aC. La lògica de Crisip es diferenciava de la lògica de termes perquè es basava en l'anàlisi de proposicions més que de termes. L'estoïcisme va experimentar una decadència després que el cristianisme es convertís en la religió de l'estat al segle IV dC, tot i que el gnosticisme va perdurar i va incorporar elements purs de l'estoïcisme i el platonisme.
Des de llavors, ha viscut diversos ressorgiments, especialment durant el Renaixement (Neo-estoïcisme) i en l'era contemporània. La seva influència es va estendre a pensadors romans com Sèneca i Epictet, i més tard va influir en el cristianisme i el moviment neoestoic del Renaixement. L'estoïcisme va configurar els desenvolupaments posteriors de la lògica i va inspirar les teràpies cognitives modernes.
Història El nom estoïcisme prové de la Stoa Poikile (Grec antic: ἡ ποικίλη στοά), o pòrtic pintat, una columnata decorada amb escenes de batalles mítiques i històriques al costat nord de l'Àgora d'Atenes, on Zenó de Cítion i els seus seguidors es reunien per discutir les seves idees cap al final del segle IV aC. A diferència dels epicuris, Zenó va triar ensenyar la seva filosofia en un espai públic. L'estoïcisme es coneixia originalment com a zenonisme. Tanmateix, aquest nom es va abandonar aviat, probablement perquè els estoics no consideraven que els seus fundadors fossin perfectament savis i per evitar el risc que la filosofia es convertís en un culte a la personalitat.
L'escola estoica va mantenir la seva influència durant diversos segles, des de finals del segle IV aC fins a l'antiguitat tardana. Les idees de Zenó es van desenvolupar a partir de les dels cínics (transmeses per Crates de Tebes), el pare fundador dels quals, Antístenes, havia estat deixeble de Sòcrates. El successor més influent de Zenó va ser Crisip de Soli, que va succeir a Cleantes com a cap de l'escola, i va ser el responsable de modelar el que avui s'anomena estoïcisme. L'estoïcisme es va convertir en la filosofia més popular entre l'elit educada del món hel·lenístic i l'Imperi Romà, fins al punt que, en paraules de Gilbert Murray, "gairebé tots els successors d'Alexandre [...] es professaven estoics".Gilbert Murray, The Stoic Philosophy (1915), p. 25. In Bertrand Russell, A History of Western Philosophy (1946). Els estoics romans posteriors van posar més èmfasi en l'ètica pràctica i en el cultiu d'una disciplina moral interna en la vida quotidiana. Amb el pas del temps, l'escola estoica es va desenvolupar a través de diverses generacions de filòsofs i es va estendre àmpliament pels mons hel·lenístic i romà.
Etapes Els acadèmicsSedley, D. (2003) The School, from Zeno to Arius Didymus. In: B. Inwood (ed.) The Cambridge Companion to the Stoics. Cambridge University Press. solen dividir la història de l'estoïcisme en tres fases: l'Estoa Antiga, des de la fundació de Zenó fins a Antípater de Tars; l'Estoa Mitjana, que inclou Paneci i Posidoni; i l'Estoa Tardana, que inclou Musoni Rufus, Sèneca, Epictet i Marc Aureli. No ha sobreviscut cap obra completa de les dues primeres fases de l'estoïcisme; només s'han conservat textos romans de l'Estoa Tardana.A.A.Long, Hellenistic Philosophy, p. 115.A. A. Long and D. N. Sedley, The Hellenistic Philosophers Cambridge: Cambridge University Press, 1987. Estoïcisme antic (fins al ): on es creen les bases de la filosofia estoica, amb pensadors com el fundador Zenó, Aristó de Quios, Cleantes, Crisip de Soli i Antípater de Tars. Estoïcisme mitjà (fins al segle I aC): on s'incorporen elements d'altres escoles filosòfiques, amb pensadors com Paneci de Rodes o Posidoni. Estoïcisme tardà (posterior al segle I aC): on augmenta l'èmfasi en la moral i que va perdurar a Roma, amb pensadors com Sèneca, Epictet o Marc Aureli.
Pensament Els estoics també divideixen la filosofia en tres disciplines: lògica, física i ètica.
Lògica miniatura|Crisip, el tercer líder de l'escola estoica, va escriure més de 300 llibres sobre lògica. Les seves obres es van perdre, però es pot reconstruir un esquema del seu sistema lògic a partir de fragments i testimonis. Per als estoics, la lògica (logike) era la part de la filosofia que examinava la raó (logos). Per assolir una vida feliç —una vida que valgui la pena viure— cal un pensament lògic. Els estoics sostenien que era impossible comprendre l'ètica sense la lògica. En paraules d'Inwood, els estoics creien quePer als estoics, la lògica era un ampli camp de coneixement que incloïa l'estudi de la filosofia del llenguatge, la gramàtica, la retòrica i l'epistemologia. Tanmateix, tots aquests camps estaven interrelacionats, i els estoics van desenvolupar la seva lògica (o "dialèctica") en el context de la seva teoria del llenguatge i l'epistemologia.
La tradició estoica de la lògica es va originar al segle IV aC en una escola de filosofia diferent coneguda com l'Escola megàrica. Van ser dos dialèctics d'aquesta escola, Diòdor Cronos i el seu alumne Filó el Dialèctic, qui van desenvolupar les seves pròpies teories sobre les modalitats i sobre les proposicions condicionals. El fundador de l'estoïcisme, Zenó de Cítion, va estudiar amb els megàrics, i es deia que havia estat company d'estudis de Filó.
Tanmateix, la figura més destacada en el desenvolupament de la lògica estoica va ser Crisip de Soli (c. 279 – c. 206 aC), el tercer cap de l'escola estoica. Crisip va donar forma a gran part de la lògica estoica tal com es coneix avui dia, creant un sistema de lògica proposicional. Els escrits lògics de Crisip s'han perdut gairebé totalment; en canvi, el seu sistema s'ha de reconstruir a partir dels relats parcials i incomplets preservats en les obres d'autors posteriors.
Proposicions (axiomata) La unitat més petita de la lògica estoica és l'axioma (), una proposició que és o bé vertadera o bé falsa i que o bé afirma o bé nega. Exemples d'axiomes inclouen "és de nit", "està plovent aquesta tarda" i "ningú està caminant". Les proposicions tenen un valor de veritat que depèn de quan s'expressen (per exemple, la proposició "és de nit" només serà vertadera durant la nit). Els estoics van catalogar aquestes proposicions simples segons si eren afirmatives o negatives, i segons si eren definides o indefinides (o ambdues coses).
Proposicions compostes Connectius lògicsNomExempleCondicionalsi és de dia, hi ha llumConjuncióés de dia i hi ha llumDisjuncióo és de dia o és de nitPseudocondicionalatès que és de dia, hi ha llumCausalperquè és de dia, hi ha llumComparatiumés aviat és de dia que de nit Les proposicions compostes es poden construir a partir de les simples mitjançant l'ús de connectius lògics, que examinen l'elecció i la conseqüència, com ara "si... aleshores", "o... o" i "no totes dues coses". Sembla que Crisip va ser el responsable d'introduir els tres tipus principals de connectius: el condicional (si), el conjuntiu (i) i el disjuntiu (o). Un condicional típic pren la forma de "si p, aleshores q"; mentre que una conjunció pren la forma de "p i q"; i una disjunció pren la forma de "o p o q". La partícula o que utilitzaven és exclusiva, a diferència de la disjunció inclusiva que s'utilitza generalment en la lògica formal moderna. Aquests connectius es combinen amb l'ús de la partícula no per a la negació. Així, el condicional pot prendre les quatre formes següents: 1) "Si p, aleshores q" 2) "Si no p, aleshores q" 3) "Si p, aleshores no q" 4) "Si no p, aleshores no q". Els estoics posteriors van afegir més connectius: el pseudocondicional prenia la forma d'"atès que p, aleshores q"; i la proposició causal prenia la forma de "perquè p, aleshores q". També hi havia un comparatiu (o dissertiu): "més/menys (probable) p que q".
Proposicions modals Les proposicions també es poden distingir per les seves propietats modals —si són possibles, impossibles, necessàries o no necessàries. En aquest punt, els estoics es basaven en un debat megàric anterior iniciat per Diòdor Cronos. Diòdor havia definit la possibilitat d'una manera que semblava adoptar una forma de fatalisme. Diòdor definia el que és possible com "allò que és cert o ho serà". Així, no hi ha possibilitats que mai es realitzin; qualsevol cosa que sigui possible és certa o ho serà algun dia. El seu alumne Filó, rebutjant això, va definir el que és possible com "allò que és capaç de ser vertader per la pròpia naturalesa de la proposició", de manera que una afirmació com "aquest tros de fusta pot cremar" és possible, encara que passés tota la seva existència al fons de l'oceà. Crisip, en canvi, era un determinista causal: pensava que les causes vertaderes donen lloc inevitablement als seus efectes i que totes les coses sorgeixen d'aquesta manera. Però no era un determinista lògic ni un fatalista: volia distingir entre veritats possibles i necessàries. Així, va adoptar una posició intermèdia entre Diòdor i Filó, combinant elements dels seus dos sistemes modals. El conjunt de definicions modals estoiques de Crisip era el següent: Definicions modalsNomDefiniciópossibleUna proposició que pot esdevenir vertadera i no hi ha coses externes que li ho impedeixin.impossibleUna proposició que no pot esdevenir vertadera o que pot esdevenir-ho però hi ha coses externes que li ho impedeixen.necessariUna proposició que (quan és vertadera) no pot esdevenir falsa o que pot esdevenir falsa però hi ha coses externes que li ho impedeixin.no necessariUna proposició que pot esdevenir falsa i no hi ha coses externes que li ho impedeixin.
Arguments