La selva pluvial, pluviïsilva, bosc humit o selva humida, és un bioma que es caracteritza per precipitacions abundants durant tot l'any, amb mínims anuals entre 1.750 i 2.000 mm, i un clima amb altes temperatures. Aquests tipus de boscos es caracteritzen per arbres alts i densos, amb una gran diversitat d'espècies. La zona de convergència intertropical té un paper significatiu, ja que, en bona part, és la responsable de la creació d'aquest tipus de bioma de la Terra. miniatura|La selva Daintree a Queensland, Austràlia D'un 40 a un 75% de totes les espècies de la Terra són oriündes de la selva. http://www.rainforests.net/variables.htm web de rainforests.net accés 04-01-2009 S'ha calculat que molts milions d'espècies de plantes, d'insectes i de microorganismes encara estan per descobrir. Les selves pluvials s'han anomenat les "joies de la Terra", i la "farmàcia més gran del món", ja que s'hi han descobert més d'una quarta part dels medicaments naturals. Les selves aporten el 28% d'oxigen processant-lo amb la fotosíntesi a partir de diòxid de carboni.
La vida en el sotabosc en una selva pluvial es troba restringida en moltes àrees i es redueix l'existència en abundància d'organismes descomponedors de fulles a causa de la falta de llum a nivell del sòl. Això fa que sigui possible caminar pel bosc. Si el fullatge de la capçada és destruït o malmès, la terra és aviat colonitzada per un dens embolic vegetal en creixement, arbusts i petits arbres.
Ecologia miniatura|Les formigues talladores de fulles són els principals herbívors en moltes selves sud-americanes S'estima que més del 40% de l'oxigen produït i usat a la Terra prové d'aquests espais vegetals, encara que, com hem dit, el balanç net sigui aproximadament zero. Tanmateix, han estat objecte d'aclarides i tales indiscriminades des de fa més d'un segle, la qual cosa està reduint ràpidament la seva àrea per tot el món. En la dècada dels 90, s'estima que hi va haver una reducció anual de 58.000 km². El 14% de la superfície de la Terra estava coberta per selves primàries; en l'actualitat, aquest percentatge s'ha reduït tan sols al 6% i al ritme actual de desforestació, aquestes hauran desaparegut dins d'uns 40 anys. Les selves primàries són reemplaçades per vegetació secundària de creixement ràpid, però de menor interès des del punt de vista de la conservació dels ecosistemes. Els biòlegs consideren que gran quantitat d'espècies estan sent abocades a l'extinció -possiblement més de 50.000 a l'any- a causa de l'eliminació del seu hàbitat.
El balanç de CO₂ i O₂ de l'Amazones sense pertorbar és nul, però quan tallem i cremem la fusta aquest equilibri es trenca, absorbint grans quantitats d'oxigen i alliberant enormes quantitats de CO₂. S'estima que la selva amazònica conté unes 1,1 · 1011 tones mètriques de carboni absorbit de l'atmosfera.
Podríem resumir les característiques de la vegetació de selva com a: Clima: càlid humit (Af en la nomenclatura de Köppen). Temperatura mitjana anual: oscil·la entre els 27 i els 29 °C, fins i tot als 400 m d'altitud o una mica més. Altitud: es disposa normalment al pis de terra calenta. Si es troba en pisos superiors, s'ha de parlar de selves muntanyeses o selves ennuvolades. Precipitació atmosfèrica: mitjana anual: oscil·la entre 1.500 a 2.000 mm i els 3.000 mm o més. En el cas del límit inferior, s'ha d'aclarir que aquestes pluges han d'estar molt ben repartides durant l'any, la qual cosa només fa referència a climes amb una localització molt específica.
Desforestació
Les selves tropicals i temperades han estat sotmeses a severes tales i a l'agricultura durant el , i l'àrea coberta per selves al voltant del món està en contínua disminució. Els biòlegs han calculat que el nombre de grans espècies s'està extingint (possiblement més de 50.000 a l'any; a aquesta proporció, diu E. O. Wilson de Harvard University, un quart o més de tota les espècies de la Terra es podria exterminar en els propers 50 anys) a causa de la supressió d'hàbitat amb la destrucció de les selves.
Un altre factor que provoca la pèrdua de selva és l'expansió de les àrees urbanes. La selva litoral que creix al llarg d'àrees costaneres d'Austràlia oriental és ara rara a causa de creixement lineal per acollir la demanda del turisme de sol i platja.
Els boscos s'estan destruint a un ritme ràpid, gairebé un 90% de la selva d'Àfrica occidental ha estat destruïda des de l'arribada d'humans fa 2.000 anys, Madagascar ha perdut dos terços de la seva selva pluvial originària. Amb els índexs actuals, les selves tropicals a Indonèsia desapareixeran en 10 anys i Papua Nova Guinea en 13 a 16 anys.
En diversos països, en particular al Brasil, la desforestació s'ha declarat una emergència nacional. La desforestació de l'Amazònia va augmentar en un 69% el 2008 front a 2007, de dotze mesos, segons dades oficials del govern. La desforestació podria destruir o danyar greument gairebé el 60% de la selva amazònica el 2030, segons un nou informe de WWF.
Tanmateix, el 30 de gener de 2009, en un article del New York Times es va declarar: "Per a una estimació, per cada acre de selva tropical que es redueix cada any, més de 50 hectàrees de nous boscos estan creixent en el tròpic...". El nou bosc inclou boscos secundaris en terres de conreu antic i els anomenats boscos degradats.
Característiques La totalitat d'aquestes àrees té aproximadament 17 milions d'hectàrees de bosc, cosa que significa al voltant del 20% del món. Aquest biosistema és compost per gran quantitat d'espècies vegetals i animals. S'estableixen relacions de competència per la llum, que constitueix el principal factor limitant; per això, aquestes selves són riques en epífits i lianes paràsites. Molts arbres tenen contraforts. La temperatura mitjana està sempre per sobre dels 20 graus, les variacions de temperatures diàries és major que la interanual i la pluviometria, generalment, entre els 1.500 i els 4.000 litres. Una de les principals característiques n'és la biodiversitat vegetal i animal. Al voltant del 60% de totes les espècies del planeta es troben en aquest ecosistema extremadament amenaçat.
Vegetació Ell sol, aquest ecosistema conté un 70% de les espècies vegetals conegudes. La seva vegetació, caracteritzada per l'estratificació vertical, és altament dominada per les plantes, sobretot les espècies de flors i els arbres. Es poden trobar entre 80 i 200 espècies d'arbres per hectàrea als boscos tropicals madurs. Tanmateix, no trobarem més que rarament dos individus de la mateixa espècie en una hectàrea. Més d'una o dues espècies no podran ser dominants més que en els sectors específics tals com en els aiguamolls.
Les fulles tenen, en general, els extrems molt allargats, que permeten accelerar l'evacuació de l'aigua, ja que l'aigua estancada priva de les funcions respiratòries i assimiladores de l'arbre i afavoreix les plantes epífites. Hi ha pocs brotons, ja que no hi ha mala estació a superar. Quan existeixen, són protegits per pèls, fulles secundàries.
Epífit
miniatura|Arbre que suporta, sobre el tronc i branques, nombroses plantes epífites al parc Santa Elena de Costa Rica El terme planta epífita es refereix a qualsevol planta que creix sobre un altre vegetal usant-lo solament com a suport, però que no el parasita. Aquestes plantes són anomenades a vegades plantes aèries, ja que no arrelen sobre el sòl. No obstant això, existeixen moltes espècies d'algues, incloent-hi les marines, que són epífites sobre altres espècies aquàtiques (marines o aquàtiques angiospermes).
Les epífites utilitzen la fotosíntesi per a proveir-se d'energia i (les que no són aquàtiques) obtenen humitat de l'aire o de la pluja que es diposita sobre la superfície del seu amfitrió. Les arrels poden desenvolupar-se primàriament per adhesió i les estructures especialitzades (com les esquames i copes) són les que recullen i mantenen la humitat.
Les plantes epífites no parasiten el seu amfitrió, sinó que creixen independentment obtenint-ne únicament suport físic. L'avantatge més evident respecte a altres herbes restringides a la terra és que reben més llum en els ombrívols ecosistemes boscosos i es mantenen lluny dels herbívors. No obstant això, poden desenvolupar-se amb tanta densitat que arriben a danyar la planta amfitriona.
Les epífites més conegudes inclouen les molses, els líquens, les orquídies, les falgueres i les bromèlies (com la coneguda Tillandsia), encara que es poden trobar en tots els grups principals del regne vegetal. Les acumulacions de grans epífites es donen més abundantment en les selves humides tropicals i boscos temperats plujosos, però tant líquens com molses es troben en qualsevol entorn amb arbres.
Les epífites són una de les sis subdivisions de les formes vitals de Raunkjaer.
Tipus de selves pluvials Existeixen diferents tipus de selves pluvials, bàsicament: la selva tropical, que es pot diferenciar en equatorial i subtropical; i la selva pluvial temperada.
La pluviïsilva equatorial (o tropical) està localitzada en zones properes a l'equador. Es caracteritza per un clima uniforme, amb temperatures sempre altes i precipitacions abundants durant tot l'any, amb un gran excedent d'aigua. Els arbres són alts i estan molt junts, de forma que no tenen branques en la part inferior i les copes són contínues, i projecten una ombra molt espessa.
La pluviïsilva tropical (o subtropical) està localitzada en el litoral de sobrevent entre els 10° i 25° de latitud, on existeix un cicle anual de pluges amb una llarga estació humida que alterna amb una altra de pluges escasses i de temperatura més freda. El bosc és similar a l'equatorial, però amb menys espècies i menys lianes. En canvi, són abundants els epífits, les plantes adherides als troncs, branques i fulles.
La pluviïsilva temperada es caracteritza per unes condicions climàtiques més moderades, però uniformes durant tot l'any. Aquestes condicions es donen en zones equatorials i tropicals a gran altura, en els litorals orientals entre 25° i 40° de latitud, i els litorals occidentals entre 35° i 55°. El bosc difereix dels anteriors perquè hi ha relativament poques espècies, els arbres són menys alts amb un grau de cobertura menys dens, i amb vegetació desenvolupada en l'estrat inferior.
Boscs temperats
miniatura|450px|Distribució general de selva temperada de clima temperat Els boscs temperats cobreixen una gran part del món, però els de tipus humit (les selves pluvials temperades) només apareixen en unes poques regions.
La majoria s'estableixen en climes oceànics humits: Boscos temperats humits del Pacífic del sud-oest d'Alaska a la Califòrnia central. Bosc valvidià temperat humit i boscos magallànics subpolars humits del sud de Xile i l'adjacent Argentina. Retalls de bosc temperat humit d'Europa del sud de Noruega al nord d'Espanya. Boscos temperats humits del sud-est d'Austràlia de Tasmània i l'estat australià de Victòria i l'illa sud de Nova Zelanda, costa occidental.
D'altres es fan en climes subtropicals humits: A Sud-àfrica: boscs de Knysna-Amatole, Els boscos de la Còlquida a l'est del mar Negre a Turquia i Geòrgia. Els boscos del Caspi a l'Iran i l'Azerbaidjan. Els boscos de muntanya temperada humida de l'est de Taiwan, sud-oest del Japó (boscos de Taiheiyo), Costa nord d'Austràlia i illa Nord de Nova Zelanda.
En climes continentals plujosos: A les muntanyes Rocoses de la Colúmbia Britànica, nord d'Idaho i nord-oest de Montana, En part de l'extrem de l'orient rus: Ussuri, Manxúria, Sakhalín.
Altres climes: En part de les muntanyes apalatxianes del nord de l'estat de Geòrgia a Nova Anglaterra. A les muntanyes de coníferes de la Xina i nord de Corea Changbai.
Per als boscos temperats humits d'Amèrica del Nord, la definició de P. B. AlabackAlaback, P.B. 1991: Comparative ecology of temperate rainforests of the Americas along analogous climatic gradients. Rev. Chil. Hist. Nat. 64: 399–412. està amplament acceptada: Precipitació anual per sobre de 1.400 mm.