miniatura|Lazare Ponticelli, 2006 fou oficialment l'últim soldat francès sobrevivent de la Primera Guerra Mundial des de la mort de Louis de Cazenave el 20 de gener del 2008. Degà dels francesos, és també el novè home de nacionalitat francesa a entrar en la llista dels supercentenaris.
Biografia Va néixer com a Lazzaro Bernardo Ponticelli a Cordani di , una (parròquia civil) a Bettola, Piacenza, Emília-Romanya, al nord d'Itàlia, es va criar en un llogaret de muntanya a Bettola, un dels set fills de Giovanni Ponticelli i Filomena Cordani. El seu pare venia bestiar al recinte firal i ocasionalment treballava com a fuster i sabater.
La seva mare conreava la petita parcel·la de terra de la família i, com moltes dones de la zona, anava tres vegades a l'any a la vall del Po per treballar als seus arrossars. Malgrat la feina dura de la família Ponticelli, estaven empobrits i els nens sovint anaven a dormir amb l'estómac buit. Lazare tenia dos anys, la seva mare es va traslladar a França per guanyar-se millor la vida. Després de les morts inesperades de Jean Ponticelli i el seu fill gran, Pierre, la resta de la família es va traslladar a París, deixant Lazare a càrrec dels veïns.
A sis anys, Ponticelli va començar diverses feines, inclosa la de fer esclops. El 1906, amb vuit anys, havia estalviat prou diners per comprar un bitllet de tren a París, que considerava el "paradís". Per viatjar a la capital de França, va caminar 34 km fins a l'estació de tren més propera a Piacenza. No parlava francès, però va trobar feina com a desbrossador a Nogent-sur-Marne i més tard com a repartidor de diaris a París.Va obtenir un permís de treball a 13 anys.
Primera Guerra Mundial L'agost de 1914, amb setze anys, poc després de l'esclat de la Primera Guerra Mundial, Ponticelli va ser assignat al 4t Regiment de Marxa del 1r Regiment Estranger de la Legió Estrangera Francesa . Havia mentit sobre la seva edat per allistar-se. Va redescobrir el seu germà gran, Céleste Ponticelli, que s'havia unit al mateix regiment. Segons Ponticelli, França havia fet molt per ell, i servir era la seva manera de mostrar la seva gratitud. Va servir a Soissons, a Picardia, al nord-est de França, i a Douaumont, prop de Verdun. Ponticelli va treballar excavant fosses i trinxeres. Complint una promesa a Céleste d'ajudar sempre els altres, va rescatar un soldat alemany i un de francès que van ser ferits al braç i a la cama, respectivament.
Ponticelli no era ciutadà francès i el maig de 1915, quan Itàlia va entrar a la guerra, va ser reclutat per l'exèrcit italià. Tot i que va intentar romandre amb el seu regiment francès, finalment es va allistar al 3r Regiment Alpini, després de ser escortat a Torí per dos gendarmes. Ponticelli va servir contra l'exèrcit austrohongarès al Mont Piccolo, a la frontera entre Àustria i Itàlia.
En el seu nou càrrec com a artiller de metralladora, Ponticelli va ser greument ferit per un obús durant un assalt a una posició de muntanya austríaca. Va ser retornat al seu càrrec després de descansar i recuperar-se a Nàpols. En una entrevista sense data, va descriure la seva lesió: "La sang em corria pels ulls... Vaig continuar disparant malgrat la meva ferida."
Un cop, el seu regiment va deixar de lluitar contra els austríacs durant tres setmanes. Els exèrcits, que majoritàriament parlaven la mateixa llengua, intercanviaven pans per tabac i es fotografiaven mútuament. El 1918, Ponticelli va ser gasejat en un atac austríac que va matar centenars dels seus companys soldats. Reflexionant sobre la guerra, va dir: "Dispareu a homes que són pares. La guerra és completament estúpida". En una de les seves últimes entrevistes, Ponticelli va declarar que estava sorprès per la seva pròpia supervivència.
Després de ser desmobilitzat el 1920, Ponticelli va fundar una empresa de treballs metàl·lics amb Céleste i Bonfils, els seus germans grans, que van anomenar "Ponticelli Frères" ("Germans Ponticelli"). Situada al 13è districte de París, va esdevenir rendible i coneguda en el seu camp. Es va constituir com a societat anònima el 1932, quan el seu treball principal eren les xemeneies industrials.
Durant la Segona Guerra Mundial, els germans Ponticelli, que es van convertir en ciutadans francesos el 1939, eren massa grans per combatre, però van donar suport a l'esforç bèl·lic subministrant els seus productes als soldats. Van traslladar la fàbrica a la (zona no ocupada) després que Alemanya envaís i ocupés el nord de França. Després que els alemanys prenguessin el control de la França de Vichy, van tornar cap al nord i van començar a treballar amb la Resistència. Després de la Segona Guerra Mundial, van afegir un departament de canonades a la seva empresa.
Lazare va continuar dirigint l'empresa amb els seus germans fins a la seva jubilació el 1960. En el moment de la seva mort, es va informar que l'empresa tenia 4.000 empleats i els seus ingressos anuals (2005) van ser de 300 milions d'euros (més de 1.000 milions d'euros el 2023). L'empresa posteriorment va operar en diversos països fora de França, principalment a Europa i Àfrica.
Ponticelli va morir a les 12:45 pm (11:45 GMT) a casa seva a Le Kremlin-Bicêtre el 12 de març de 2008, a 110 anys En el moment de la seva mort, Ponticelli era l'home viu més gran d'origen italià i l'home més gran que vivia a França. Nicolas Sarkozy, el president francès, va emetre un comunicat i va dir que hi hauria un dia de record nacional per als morts de la guerra de França. Ponticelli tenia almenys una filla, la seva filla Janine Desbaucheron, que aleshores tenia setanta-vuit anys.
Referències
Categoria:Militars francesos Categoria:Persones de la província de Piacenza Categoria:Cavallers de la Legió d'Honor Categoria:Centenaris francesos Categoria:Militars de l'Emília-Romanya Categoria:Comendador de l'orde al Mèrit de la República Italiana Categoria:Supercentenaris italians Categoria:Morts a Le Kremlin-Bicêtre Categoria:Receptors de la Creu de Guerra 1914-1918 (França)