El Califat de Còrdova () , també conegut com a Califat omeia de Còrdova o Califat d'Occident, fou un califat proclamat per Abd ar-Rahman III el 929 que posà fi a l'emirat independent instaurat per Abd-ar-Rahman I ad-Dàkhil el 756.
Al-Àndalus el
Després de la presa de Melilla el 927, a mitjans del els omeies controlaven el triangle format per Algèria, Sigilmasa i l'oceà Atlàntic. El poder del califat s'estenia també cap al nord, i cap a 950 el Sacre Imperi Romanogermànic intercanviava ambaixadors amb Còrdova. Alguns anys abans, Hug d'Arles sol·licitava salconduits per tal que els seus vaixells mercants pogueren navegar per la Mediterrània, donant idea, per tant, del poder marítim que ostentaven.
Història La creació del Califat
El califat tradicional sunnita de Bagdad passava per un període de gran feblesa i descontrol i Abd-ar-Rahman III va considerar que els abbàssides ja no podien exercir el lideratge espiritual del món islàmic i que el títol legítim corresponia als omeies pel seu llinatge històric. Abd-ar-Rahman considerà adient posar fi a l'Emirat de Còrdova i la seua autoproclamació com a califa, és a dir, com a cap polític i religiós dels musulmans i successor de Mahoma, en ser descendent directe del Profeta mitjançant la dinastia omeia. Abd-ar-Rahman havia liquidat les revoltes internes, frenat les ambicions dels nuclis cristians del nord peninsular, i disputava la legitimitat religiosa global que els fatimites reclamaven des de la creació en 909 del Califat Fatimita a Tunísia oposat als califes abbàssides de Bagdad. Abderraman III es va aliar amb la confederació dels Zenata, tradicionals enemics dels fatimites, per frenar la influència fatimita al Magreb mentre els fatimites van aliar-se amb la confederació xiïta dels Sanhaja liderada pels zirites.
Per tal de realçar la seua dignitat i a imitació d'altres califes anteriors edificà la seua pròpia ciutat palatina a Madínat az-Zahrà, prop de Còrdova. Amb la proclamació de Còrdova, la competició pel control de les rutes de comerç marítim en la Mediterrània amb els fatimites es va endurir, emprant servir la seva flota per assetjar i atacar el comerç califal andalusí al llarg del Mediterrani i per garantir les relacions econòmiques amb l'Imperi Romà d'Orient i assegurar el subministrament d'or, Abd-ar-Rahman va potenciar encara més la seva marina i va capturar ciutats clau de la costa africana per blindar al-Àndalus, com Ceuta el 931 i Tànger en 951.
L'estiu del 955, una esquadra fatimita comandada per al-Hasan ibn Ali al-Kalbi va salpar de Tenes llançant un atac sorpresa sobre la badia d'Almeria calant foc i destruint totes les embarcacions omeies amarrades al port, van desembarcar i saquejar els voltants de l'assentament i van infringir greus pèrdues econòmiques i humanes. Davant la gran vulnerabilitat mostrada, Abd-ar-Rahman va decidir traslladar la capital de la cora a la costa, va ordenar emmurallar la medina i va manar construir l'Alcassaba d'Almeria amb l'objectiu principal de defensar de manera permanent el litoral, i va organitzar una flota de càstig comandada per l'almirall Ghalib, que l'any següent va devastar les costes de l'Ifriqiya.
Al-Hàkam II
Entre les primeres mesures que va prendre Al-Hàkam II en ser nomenat califa, es trobava la reclamació al Regne de Lleó de les deu fortaleses que Sanç I de Lleó havia promès al seu pare Abd-ar-Rahman III pel suport prestat en la disputa dinàstica amb Ordoni IV de Lleó i que li havia permès recuperar el tron el 960. Davant la negativa del rei lleonès, Al-Hàkam II va acollir el deposat Ordoni IV a la cort cordovesa prometent-li reposar-ho en el tron, el que va fer que Sanç es retractés i enviés una ambaixada a Còrdova amb la promesa de complir el pactat. La mort d'Ordoni a Còrdova, el 962 va motivar que Sanç concertés una aliança amb Garcia Sanxes I de Pamplona, el comte Ferran González de Castellà i el comte Borrell II de Barcelona per fer front al poder del califa. Al-Hàkam II respondre enviant al general Galib en 963, que conquerí San Esteban de Gormaz, Atienza i Calahorra i Ferran González va haver de demanar la pau.
L'octubre del 973 el general Ghàlib va desembarcar entre Tànger i Ceuta, entrant en combat amb els idríssides; l'exèrcit d'Al-Hàssan ibn Gannun es va desbandar i l'emir va fugir a una fortalesa propera a Kasr al-Kabir anomenada «Roca de l'Àliga», amb els seus homes més lleials. Allí va estar assetjat uns quants mesos fins que es va rendir (974) i fou enviat a Còrdova. La dinastia dels idríssides fou deposada i Al-Hàssan ibn Gannun fou portat presoner a Còrdova amb els seus parents.
Hixam
miniatura|Campanyes militars d'Almansor. En verd fosc, territoris reconquerits per a l'Àndalus. El mapa mostra les diferents campanyes d'Almansor i les dates en les quals van ser dutes a terme Hixam II va esdevenir califa amb només 11 anys després de la mort del seu pare, Al-Hàkam II. A causa de la seva minoria d'edat, es va crear un consell de regència i el tutor home fort de la cort Almansor va acaparar ràpidament tot el poder polític i militar. Almansor va tancar el jove califa al palau de Madínat az-Zahrà allunyant-lo de la vida pública i relegant-lo a funcions estrictament religioses. Després de la mort d'Almansor l'any 1002, el control de l'estat va passar als seus fills, Abd-al-Màlik al-Mudhàffar i Abd-ar-Rahman Sanxuelo, mantenint Hixam II com un governant titella.
La fitna
El Califat de Còrdova és l'etapa política de la presència islàmica en la península Ibèrica de major esplendor, encara que de curta durada, ja que en la pràctica acabà en el 1009 amb la fitna o guerra civil pel tron que es desencadenà entre els àrabs, partidaris de l'últim califa legítim Hixam II, els amazics que donaven suport a Sulayman al-Mustaín, i els successors del primer ministre o hàjib, Almansor, que donaven suport al fill d'aquest, Muhàmmad II al-Mahdí.
El comte de Castella Sanç I Garcia va ajudar els amazics liderats per Sulayman al-Mustaín, va entrar a Còrdova i deposar Muhàmmad II, que va fugir a Toledo, on va seguir actuant com a califa. El 1010, va rebre el suport del general Wadih, governador de la Marca Mitjana, que va anar a Toledo amb un exèrcit cristià de deu mil homes reclutats per Ramon Borrell, comte de Barcelona, Girona i Osona, Ermengol I d'Urgell i Hug I d'Empúries. La coalició va derrotar Sulayman en la batalla d'Aqbat al-Bakr i Muhàmmad II va recuperar Còrdova, tot i que Sulayman al-Mustaín va contraatacar en la batalla del riu Guadiaro, on va morir Ermengol I. Finalment Muhàmmad II fou assassinat pels homes de Wàdih, que va reposar a Hixam II, i la ciutat fou saquejada perquè Hixam no pot pagar als catalans.
Per evitar que Sanç I Garcia refermés la seva aliança amb Sulayman, Wàdih li va concedir importants places fortes, que es van unir als territoris que el comtat de Castella havia pres al Regne de Lleó durant la minoria d'edat d'Alfons V de Lleó. La guerra va acabar quan Sulayman al-Mustaín va fer assassinar Hixam II, el 1013. En el rerefons també hi havia els problemes amb l'excessiva pressió fiscal necessària per a finançar el cost dels esforços bèl·lics.
Regnes de taifes miniatura|Taifes a l'any 1031 Oficialment, el califat seguí existint fins a l'any 1031, en què fou abolit donant lloc a la Taifa de Còrdova, en el que es denomina els Regnes de Taifes.
Organització territorial El Califat es va organitzar en sis grans circumscripcions, tres interiors i tres frontereres, totes amb les seves respectives cores. Les demarcacions interiors eren: Gharb al-Àndalus, que abastava l'actual província de Huelva i el sud de Portugal, Musata, les valls del Guadalquivir i del Genil, més les zones muntanyoses del sud d'Andalusia; i Xarq al-Àndalus que abastava l'arc mediterrani, des de l'actual província de Múrcia fins a Tortosa. Entre aquestes demarcacions i els regnes cristians, se situaven les tres Marques: Marca Superior al voltant de Saragossa, Marca Mitjana al voltant de Toledo, i Marca Inferior al voltant de Mèrida, que es van mantenir fins a l'aparició dels regnes de taifes.
Política interior L'apogeu del califat cordovès queda de manifest per la seva capacitat de centralització fiscal, que gestionava les contribucions i rendes del país: impostos territorials, delmes, arrendaments, peatges, imposats de capitació, taxes duaneres sobre mercaderies, així com els drets percebuts en els mercats sobre joies, aparells de navilis, peces d'orfebreria, etc. Així mateix, els cortesans estaven sotmesos a contribució. Administrativament, el califat va dividir el seu territori en demarcacions administratives i militars, denominades cores, seguint a grans trets l'anterior divisió administrativa de l'Emirat.
Durant el Califat de Còrdova el nomenament funcionarial màxim era el de visir, l'accés a una alta magistratura permetia la promoció i ascens de fills i parents pròxims, el mateix que el cessament els arrossegava. El hàjib o canceller exercia totes les accions que el califa delegava en ell, dirigia les asseifes i organitzava la política administrativa de les províncies. Era el primer dels visirs i responsable de la gestió d'aquests. També va ser molt destacat el lloc de salmedina de Còrdova, amb rang de visir. La seva missió era l'aplicació de la llei en assumptes d'extrema gravetat, la regència del regne en absència del califa, la direcció per delegació de la Casa Reial, la facultat de rebre l'adhesió del poble en la Mesquita Major durant la coronació dels emirs o califes i la recaptació dels impostos extraordinaris. Subordinats seus eren el cap de policia i el Jutge de Mercat. La importància d'aquest càrrec va quedar reflectit en la pròpia evolució política d'Almansor.
L'administració de la justícia descansava en els cadis, aquests exercien les seves funcions d'acord amb l'Alcorà i la tradició ortodoxa de l'escola malikí. El primer magistrat tenia la seva residència a Còrdova i després cada província tenia el seu jutge amb plena jurisdicció. Els cadis també administraven els béns de la comunitat i dirigien l'oració en les mesquites. En el Califat de Còrdova van sorgir dues magistratures extraordinàries: comes injustitiarum i el comes redditornum, el primer era un nomenament del califa amb poders especials per a jutjar casos d'especial importància i el segon jutjava les denúncies contra els alts funcionaris.
L'opulència del califat durant aquests anys queda reflectida en les paraules del geògraf Ibn Hawqal:
Per a realçar la seva dignitat i a imitació d'altres califes anteriors, Abderraman III va edificar la seva pròpia ciutat palatina: Madínat az-Zahrà. Aquesta etapa de la presència islàmica en la península Ibèrica de major esplendor, encara que de curta durada perquè en la pràctica va acabar en el 1009 amb la fitna o guerra civil que es va desencadenar pel tron entre els partidaris de l'últim califa legítim, Hisham II, i els successors del seu primer ministre o hàjib Almansor. No obstant això, el Califat va continuar existint oficialment fins a l'any 1031, en què va ser abolit, donant lloc a la fragmentació de l'Estat omeia en multitud de regnes coneguts com a taifes.
Caiguda del Califat En el , el Califat es va esfondrar i es va fragmentar en microestats, les taifes (fins a 25) que, afeblides, serien a poc a poc conquistades pels regnes cristians. L'últim territori musulmà en la península, el regne de Granada, va caure en 1492. Els últims musulmans, que vivien sota la llei cristiana, es veurien obligats a convertir-se o emigrar en el .
Política exterior Relacions amb els regnes cristians miniatura|300px|Arbre genealògic de la família Omeia. En blau figura el califa Uthman ibn Affan, un dels 4 califes ortodoxos. En verd, els califes omeies de Damasc. En groc, els emirs omeies de Còrdova. En taronja, els califes omeies de Còrdova (nota: Abderraman III va ser emir fins a l'any 929, en què es va proclamar califa). S'inclou el parentiu dels omeies amb el profeta Mahoma, assenyalat en majúscules.