miniatura|Gazetier cuirassé, libel de Charles Théveneau de Morande (). Libel és, entre d'altres, un gènere literari d'extensió breu i finalitat semblant a la crítica però amb voluntat de difamar algú o alguna cosa. https://www.diccionari.cat/GDLC/libel# La paraula prové del llatí libellus, que és un diminutiu de liber («llibre»), i significa un llibre petit. El terme es va crear a l'edat mitjana, moment en què tot escrit es publicava en llatí i, com que aquest tipus d'escrits no acostumaven a ocupar més d'una pàgina, d'aquí ve l'ús del diminutiu.
Originàriament el terme libel es feia servir en dret canònic i dret romà, i s'emprava per a referir-se a una memòria judicial presentada davant un magistrat. Un libel es podia presentar en diferents actes o peces particulars, com per exemple el «libel d'explotació», el «libel de divorci», el «libel de proclamació», el «libel d'acusació» o el «libel d'anatema o reprovació».
Gènere literari Més endavant, en francès el terme libelle va adquirir un sentit més ampli, fent referència a qualsevol llibre, escrit o cançó, ja fos manuscrit o imprès, fet amb l'objectiu d'atacar l'honor i la reputació d'una persona o família. Així doncs, a partir del es va considerar un gènere literari, en molts casos presentat com a «libel difamatori» o acompanyat de les paraules «escandalós» i «clandestí», per tal de distingir-lo del seu primer significat pròpiament jurídic.
Segons el filòsof Pierre Bayle, en la literatura francesa, el libel és una tipologia de text que és alhora oposat a la crítica i a la sàtira. A diferència de la sàtira, l'orientació del libel no era modèlica ni genèrica, sinó que anava dirigida a persones o institucions precises i concretes. citat perPhilippe Roussin, «Critique et diffamation chez Pierre Bayle» a Critique et affaires de blasphème à l'époque des Lumières, Honoré Champion, París (1998), p. 15-72. Contràriament a la crítica, els autors dels libels eren anònims, o bé estaven dissimulats o camuflats sota pseudònim. Per tant, el libel polític és un escrit proper al pamflet, i per la seva banda el libel literari és proper a l'epigrama. Voltaire en distingeix tres grups: libels polítics, libels religiosos i libels literaris («La gent honesta que pensa són els crítics, els malignes són satírics i els que són perversos escriuen libels»). Per a molts és considerat un gènere literari menor i fins i tot criminal.Antoine de Baecque, «Le Commerce du libelle interdit à Paris», Dix-huitième siècle, n° 21 (1989), pág. 235. Una opinió similar és expressada pel bibliotecari Gabriel Naudé a la seva obra de 1620 titulada Marfore ou discours contre les libelles.Les libelles se vendent en secret, s'achètent bien cher, ne valent rien, et sont encore plus mal faits comme venant des mains d'une populace rude, ignorante et mal polie. (Els libels es venen en secret, es compren molt car, no valen res i, a més, estan mal fets, com si vinguessin de mans de gent ruda, ignorant i mal educada»).
Referències
Categoria:Llibres Categoria:Gèneres literaris Categoria:Periodisme Categoria:Dret romà Categoria:Dret canònic