La Sonata per a violí núm. 1 en la menor, op. 105, va ser composta per Robert Schumann entre el 12 i el 16 de setembre de 1851. El març de 1852, Clara Schumann i Ferdinand David van interpretar l’obra en públic, després d’una primera audició privada que havia tingut lloc el 16 de setembre de 1851, amb Clara Schumann i Wilhelm Joseph von Wasielewski com a intèrprets.

Origen i context La etapa inicial de Schumann com a director musical de Düsseldorf —una mena de “lluna de mel” que s’inicia el setembre de 1850— es va prolongar aproximadament un any. En aquest temps va crear la Simfonia núm. 3 (Renana), el Concert per a violoncel i altres obres rellevants. Tanmateix, la seva feina al capdavant dels assajos i en la direcció de l’orquestra i el cor resultava irregular. La manca d’experiència, sumada al deteriorament progressiu de la seva salut, el feien aparèixer descurat i poc atent, cosa que es reflectia en uns concerts sovint poc satisfactoris. La reacció de la crítica i del públic va ser negativa, i el comitè musical de la ciutat, per evitar més tensions, va optar per redistribuir les seves responsabilitats de direcció entre altres músics.

La situació es va tensar fins a un punt crític durant la preparació de la temporada d’hivern, entre agost i setembre de 1851. Després de diverses reunions especialment difícils, Schumann —segons va comentar al nou concertino de l’orquestra, Wilhelm Joseph von Wasielewski— es trobava «profundament irritat amb determinades persones». Al llarg dels mesos de setembre i octubre, es va allunyar de la controvèrsia i es va refugiar en la pràctica de la música de cambra a casa, reprenent així un gènere que havia deixat de banda durant anys. En aquest període va escriure tres obres destacades: la Sonata per a violí en la menor, op. 105; el Trio en sol menor, op. 110; i la Sonata per a violí en re menor, op. 121.

Anàlisi musical Presenta una forma típica de tres moviments, intercalant també com és habitual un d'agitat, un de lent i tranquil i un final de ràpid. Al primer moviment la melodia del violí és acompanyada per un motiu acèfal que dona el caràcter romàntic, agitat i inestable del moviment.

Les darreres obres de cambra revelen un estil molt més depurat i contingut que l’exuberància lírica de la seva primera etapa. Aquest Schumann, menys conegut que el de joventut, apunta cap a una escriptura més densa i concentrada, anticipant camins que posteriorment seguirien compositors com Brahms o Schönberg. També és significativa la seva inclinació pels registres centrals i greus del violí i del piano, potser relacionada amb el fet que els sons més aguts li resultaven especialment molestos a causa dels problemes auditius que patia.

És fàcil projectar les seves tensions personals en l’atmosfera fosca del primer moviment en la menor. El motiu principal, amb un gest ascendent enèrgic seguit d’una davallada cromàtica de caràcter lamentós, esdevé omnipresent al llarg de la peça. El diàleg imitatiu entre els dos instruments està resolt amb gran destresa, sobretot tenint en compte que es tracta del seu primer acostament a aquesta formació. Malgrat que s’articula segons el model de la forma sonata, la música sembla voler obrir-se cap a moments més lluminosos en tonalitats majors, però acaba retornant sempre a la tensió de la menor; fins i tot el final evita qualsevol resolució optimista i opta per un tancament més aviat dramàtic.

Igual que passa en el seu Concert per a piano, un moviment inicial en la menor, enèrgic i tens, deixa pas a una secció més delicada i graciosa en fa major. La textura és clara i refinada, i el diàleg entre violí i piano evoca la sensibilitat de les millors cançons de Schumann. Dos passatges breus —un de caràcter més nostàlgic i un altre més agitat— trenquen la serenor del tema principal, que presenta un perfil melòdic d’ascens i descens que recorda el del primer moviment. El moviment final s’obre amb un tema lleuger i puntejat, sovint treballat en cànons vius i amb un aire juganer, però que acaba generant una sensació estranya, gairebé espectral, comparable a l’ambient del scherzo del Quartet per a piano op. 47. Aquest material sembla néixer del segon moviment, de la mateixa manera que aquest ja derivava del primer, creant així una certa unitat interna. El segon tema del final defuig el lirisme convencional i combina línies més suaus amb accents marcats, mentre que el tema inicial reapareix de manera intermitent, fins i tot en els passatges més expressius.

Tot plegat transmet la impressió d’una ment cada vegada més inestable, com si diferents emocions es comprimissin i es barregessin constantment. De fet, poc abans de la coda —fosca i contundent en la menor— reapareix fugisserament una ombra del tema inquietant del primer moviment al violí, un detall que reforça encara més aquesta atmosfera inquietant.

Referències

Categoria:Obres de Robert Schumann Categoria:Composicions en la menor Schumann