La invasió aliada de Sicília (amb nom en clau Operació Husky) va ser una important campanya militar durant la Segona Guerra Mundial. L'operació va ser duta a terme pels aliats a la costa siciliana a primera hora del 10 de juliol de 1943, amb l'objectiu d'obrir un front a l'Europa continental i envair i derrotar el Regne d'Itàlia, concentrant posteriorment els seus esforços contra l'Alemanya nazi. Després de la caiguda de Pantel·leria (Operació Llevataps), va ser la primera gran operació de les tropes aliades en sòl italià durant la guerra i va marcar l'inici de la campanya d'Itàlia.
El desembarcament a Sicília va ser una de les operacions amfíbies més grans de la Segona Guerra Mundial. Hi van participar dues grans unitats aliades: el 7è Exèrcit estatunidenc sota el comandament del general George Smith Patton i el Vuitè Exèrcit britànic sota el comandament del general Bernard Law Montgomery, units en el 15è Grup d'Exèrcits sota la responsabilitat del general britànic Harold Alexander. Els dos exèrcits van desembarcar a la zona sud-est de Sicília amb la tasca d'avançar simultàniament cap a l'interior de l'illa: el Setè Exèrcit de Patton havia d'avançar cap a Palerm i ocupar la part occidental de l'illa, mentre que el Vuitè Exèrcit de Montgomery havia de marxar per la part centre-oriental de Sicília cap a Messina, duent a terme teòricament una acció de pinça que se suposava que havia d'atrapar les forces de l'Eix , agrupades en el Sisè Exèrcit italià comandat pel general Alfredo Guzzoni.
Tàcticament, la campanya va ser decebedora per als aliats, que no van poder evitar la retirada de les tropes italoalemanyes liderades pel general Hans-Valentin Hube (que va substituir Guzzoni a principis d'agost) cap a la Itàlia continental. Des d'un punt de vista estratègic i polític, però, la campanya va ser molt positiva; la invasió de Sicília va tenir una influència decisiva a Itàlia: va conduir al derrocament de Benito Mussolini, la caiguda del feixisme i el posterior Armistici de Cassibile, amb el qual les forces armades italianes van cessar les hostilitats contra els angloamericans.
Fons El mateix tema en detall: Conferència de Casablanca. Des de finals de 1941, especialment sota la pressió del cap d'estat soviètic Iósif Stalin, l'exèrcit del qual (l'Exèrcit Roig) estava aleshores molt compromès a contrarestar l'avanç de la Wehrmacht al front oriental, els aliats van celebrar una sèrie de conferències amb l'objectiu de planificar l'obertura d'un segon front a Europa per alleujar la pressió alemanya a l'est. En una primera conferència de Washington (Conferència Arcadia), a la qual van assistir el primer ministre britànic Winston Churchill i el president dels Estats Units Franklin Delano Roosevelt, es va acordar que una travessa per la força del Canal de la Mànega el 1942 seria difícil. Només durant la segona conferència de Washington (juny de 1942), després de la visita a l'oest del ministre d'Afers Exteriors soviètic, Viatxeslav Molotov, els més alts líders políticomilitars aliats van decidir abordar la qüestió del "segon front".Rocca, p. 6-8 La delegació britànica es va xocar immediatament amb l'estatunidenca, que tenia en el seu cap d'estat major, el general George Marshall, un partidari convençut de la teoria que l'atac a l'Europa ocupada havia de passar per la ruta més curta i directa: un desembarcament a la costa nord de França. La discussió va ser immediatament aferrissada i al final els britànics van prevaler, convencent Marshall i Roosevelt d'organitzar una ofensiva contra les forces col·laboracionistes franceses a Algèria i el Marroc i, per tant, tancar en una pinça (amb el Vuitè Exèrcit britànic del general Bernard Law Montgomery venint de l'est) totes les forces de l'Eix desplegades al nord d'Àfrica, inclòs el famós Deutsches Afrikakorps del mariscal de camp Erwin Rommel.Rocca, p. 8-10 miniatura|esquerra|Líders polítics i militars angloamericans durant la conferència de Casablanca Els soviètics van criticar l'elecció estratègica, creient que no desviaria prou forces alemanyes del front oriental; Churchill va intentar, amb poc èxit, convèncer Stalin, prometent que, un cop assegurat el control del nord d'Àfrica, seguiria una invasió d'Itàlia (definida com el "ventre tou" de l'Eix). El 8 de novembre de 1942 va començar l'Operació Torxa, els desembarcaments a Algèria i el Marroc, i en pocs mesos les forces aliades van començar a canviar la situació tant a l'Àfrica com al front oriental, mentre els bombarders angloamericans atacaven els centres industrials d'Alemanya i el nord d'Itàlia.Rocca, p. 12-15 A finals de 1942, Churchill i Roosevelt van decidir reunir-se de nou, amb l'objectiu de planificar l'estratègia general per als propers mesos. La conferència es va celebrar a Casablanca (14-24 de gener de 1943)Rocca, p. 15 Ernest King, comandant suprem de la Marina dels Estats Units, pressionava per concentrar els esforços americans al front del Pacífic; el general Alan Brooke, cap de l'estat major britànic, va ser fidel al concepte dAlemanya primer (una estratègia segons la qual els aliats s'haurien d'haver compromès a derrotar primer el Tercer Reich i només després l'Imperi Japonès) i a un compromís prioritari a Europa. Un cop més, els britànics van aconseguir imposar-se perquè, a diferència dels estatunidencs, que no tenien alternatives operatives concretes (excepte una proposta genèrica de Marshall de transferir les tropes aliades a la Gran Bretanya quan el front africà estigués tancat), tenien amb ells plans detallats per a la invasió de Sicília (nom en clau Husky) o Sardenya (Brimstone): la discussió es va basar, per tant, en aquests arguments.Rocca, p. 16-17
El general Marshall no va poder evitar reconèixer que un atac a Sicília, molt més eficaç que a Sardenya, tindria dos avantatges clars: comprometre completament les nombroses forces de l'Eix a la defensa de l'illa i, en conquerir-la, fer el Mediterrani més navegable, accelerant les comunicacions navals entre el Pacífic i l'Atlàntic. El 22 de gener de 1943, a la reunió final, es va decidir que s'autoritzava una invasió amfíbia de Sicília a partir del juny; les forces aliades es van reunir sota el comandament unificat del general Dwight Eisenhower (i el seu cap d'estat major, Walter Bedell Smith), que es va fer càrrec del Quarter General de les Forces Aliades - Mediterrani. Eisenhower gaudia del màxim respecte de Marshall i s'havia distingit durant l'Operació Torxa per la seva habilitat política i tacte diplomàtic, qualitats considerades essencials per a un comandant suprem de forces multinacionals. L'aparell militar sota el general estatunidenc, però, estava dividit entre els oficials britànics: l'exèrcit va ser assignat al general Alexander, la marina a l'almirall Andrew Cunningham i la força aèria al mariscal de l'aire Arthur Tedder. El general Brooke va acollir aquesta organització amb gran satisfacció, que, segons ell, hauria garantit enormes llibertats als britànics, fins al punt que va anotar al seu diari: "havíem empès Eisenhower a l'estratosfera i a l'atmosfera enrarida d'un comandant suprem".Rocca, p. 17-18
Durant la conferència, també es van discutir qüestions purament polítiques, especialment per mitigar la desconfiança de Stalin envers els aliats. El cap d'estat soviètic es va tranquil·litzar amb la declaració que la guerra només acabaria amb la rendició incondicional de l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista, alleujant així la por de Stalin a una "aliança capitalista" entre Alemanya i els països occidentals amb una funció antisoviètica.Rocca, p. 18 La decisió respecte a la rendició incondicional d'Itàlia va ser dictada sobretot per la voluntat política del gabinet de guerra britànic, que preferia involucrar Alemanya a Itàlia, un dels països més febles dins de l'Eix. Churchill, de fet, va preveure la caiguda del feixisme i de Benito Mussolini, i un canvi d'aliances per part de la monarquia de Savoia, tant que va compartir amb Roosevelt la idea d'excloure Itàlia de la sol·licitud de rendició incondicional; el gabinet de guerra i el líder de l'oposició, Clement Attlee, finalment van donar la seva clara negativa.Caruso, p. 98-99 Les delegacions van abandonar Casablanca després de rebre notícies encoratjadores: el Vuitè Exèrcit britànic havia entrat a Trípoli, el Sisè Exèrcit alemany estava a punt de ser destruït a Stalingrad i l'Exèrcit Roig avançava a l'est d'Ucraïna. El general Marshall, però, estava decebut pels resultats de la conferència, convençut de la importància secundària d'un front a Itàlia en comparació amb el principal que s'havia d'obrir a França. El ministre d'Afers Exteriors italià, Galeazzo Ciano, no compartia la mateixa opinió i va escriure al seu diari: "Han arribat notícies de la conferència de Casablanca. És massa aviat per jutjar, però sembla una cosa seriosa, molt seriosa. No aprovo ni comparteixo les ironies fàcils de la nostra premsa".Rocca, p. 19
Fins i tot dins dels alts comandaments de l'Eix hi havia dubtes sobre on tindria lloc el previsible desembarcament. En general, els italians (i Mussolini primer) pensaven que el desembarcament tindria lloc a Sicília; el general Vittorio Ambrosio, que va succeir el mariscal Ugo Cavallero com a cap d'estat major italià, i el general Alfredo Guzzoni, comandant de les forces a Sicília, eren de la mateixa opinió. Els alemanys, en canvi, preveien una invasió de Sardenya o Còrsega i, en conseqüència, limitaven l'afluència de tropes alemanyes a Sicília; a més, eren conscients que les defenses de l'illa eren molt modestes i consideraven impossible mantenir-ne el control si s'atacava amb força, sense tenir en compte el risc concret que les forces desplegades allà poguessin quedar tallades. Hitler, a més, ja començava a desconfiar del seu aliat i preferia organitzar les seves divisions de manera que estiguessin a punt per intervenir per contrarestar les maniobres aliades o per respondre enèrgicament a una possible defecció italiana.Petacco, p. 125-126
Planificació miniatura| Comandants aliats de Husky: fila inferior (d'esquerra a dreta) Eisenhower, Tedder, Alexander i Cunningham; fila superior Harold Macmillan, Bedell-Smith i Philip Wigglesworth. miniatura| El pla de desembarcament i el desplegament de les forces italoalemanyes a Sicília Durant els primers dies de gener de 1943, es va formar un grup estratègic, el Quarter General de la Força 141 del general Charles Gairdner, amb base a lÉcole Normale Bouzareah, prop d'Alger, per estudiar els plans d'invasió angloamericansCaruso, p. 99 Després del retorn de Roosevelt a Washington, es van accelerar els preparatius per al desembarcament; els caps de l'estat major conjunt confiaven en una ràpida finalització i Marshall va indicar a Eisenhower finals de març o com a màxim els primers deu dies d'abril com a data límit per als desembarcaments. El general va ordenar als seus homes que prenguessin mesures per dur a terme un desembarcament a la primavera, tot i que era ben conscient que les previsions meteorològiques indicaven que el període més adequat era entre el 28 de juny i el 10 de juliol de 1943, perquè no hi havia lluna.Caruso, p. 102