Albània (en albanès, Shqipëria o Shqipëri, que significa «la terra de la gent que parla shqip», on «shqip» es refereix a la pròpia llengua albanesa) és una república d'Europa, situada a la zona dels Balcans. Limita al nord amb Montenegro, al nord-est amb Kosovo, a l'est amb Macedònia del Nord, al sud amb Grècia, a l'oest amb la mar Adriàtica i al sud-oest amb la mar Jònica. La capital n'és Tirana, amb 400.000 habitants, i les ciutats principals són Durrës, Elbasan, Vlorë i Shkodër, que tenen pels volts dels 100.000 habitants.
Etimologia La llengua albanesa contemporània utilitza un etnònim diferent, i els albanesos moderns es refereixen a si mateixos com a Shqiptarë i al seu país com a Shqipëria.. "The Albanians of today call themselves shqiptarë, their country Shqipëri, and their language shqipe. These terms came into use between the end of the 17th and beginning of the 18th centuries. Foreigners call them albanesi (Italian), Albaner (German), Albanians (English), Alvanos (Greek), and Arbanasi (old Serbian), the country Albania, Albanie, Albanien, Alvania, and Albanija, and the language Albanese, Albanisch, Albanian, Alvaniki, and Arbanashki respectively. All these words are derived from the name Albanoi of an Illyrian tribe and their center Albanopolis, noted by the astronomer of Alexandria, Ptolemy, in the 2nd century AD. Alban could he a plural of alb- arb-, denoting the inhabitants of the plains (ÇABEJ 1976). The name passed over the boundaries of the Illyrian tribe in central Albania, and was generalised for all the Albanians. They called themselves arbënesh, arbëresh, the country Arbëni, Arbëri, and the language arbëneshe, arbëreshe. In the foreign languages, the Middle Ages denominations of these names survived, but for the Albanians they were substituted by shqiptarë, Shqipëri and shqipe. The primary root is the adverb shqip, meaning "clearly, intelligibly". There is a very close semantic parallel to this in the German noun Deutsche, "the Germans" and "the German language" (Lloshi 1984) Shqip spread out from the north to the south, and Shqipni/Shqipëri is probably a collective noun, following the common pattern of Arbëni, Arbëri. The change happened after the Ottoman conquest because of the conflict in the whole line of the political, social, economic, religious, and cultural spheres with a totally alien world of the Oriental type. A new and more generalised ethnic and linguistic consciousness of all these people responded to this." S'han proposat dues etimologies per a aquest etnònim: la més acceptada pels experts el connecta amb el verb «pronunciar» (shqiptoj), derivant del llatí excipere. En aquest cas, l'endònim albanès, com molts altres, originalment hauria estat un terme que connotava «aquells que parlen [intel·ligiblement la mateixa llengua]»;. "Prior to the emergence of the modern self-ethnonym Shqiptarë in the mid-16th century (for the first time it was recorded in 1555 by the Catholic Gheg, Gjon Buzuku, in his missal), North Albanians (Ghegs) referred to themselves as Arbën, and South Albanians (Tosks) Arbër. Hence, the self-ethnonym Arbëreshë of the present-day Italo-Albanians (numbering about 100,000) in southern Italy and Sicily, whose ancestors, in the wake of the Ottoman wars, emigrated from their homeland in the 14th century. These self-ethnonyms perhaps influenced the Byzantine Greek Arvanites for ‘Albanians,’ which was followed by similar ones in Bulgarian and Serbian (Arbanasi), Ottoman (Arnaut), Romanian (Arbănas), and Aromanian (Arbineş). It is clear that scholars and Albanians themselves agree that they do not agree on any single etymology of the ethnonym ‘Albanian.’ A similar predicament is faced by the self-ethnonym Shqiptarë. The most popular scholarly explanation is that it was formed by analogy to ‘Slavs’ (*Slovene), believed to be derived from slovo (‘word’), and by extension, from *sluti (‘to speak clearly.’) The last explanation semantically contrasts with Slavic Niemiec (‘mute,’‘stammering,’‘babbling’), and Greek ‘barbarian’ (from barbaros ‘those who stammer, babble’). Hence, Shqiptarë could be derived from Albanian shqipoi (from Latin excipere) for ‘to speak clearly, to understand.’ The Albanian public favors the belief that their self-ethnonym stems from shqipe (‘eagle’) found on the Albanian national flag." és a dir, «els qui parlen shqip», on «shqip» es refereix a la llengua albanesa en si. L'altra, amb un aire simbòlic però pocs trets verificables, deriva el nom de la paraula albanesa per a àguila (shqiponjë).. "Prior to the emergence of the modern self-ethnonym Shqiptarë in the mid-16th century (for the first time it was recorded in 1555 by the Catholic Gheg, Gjon Buzuku, in his missal), North Albanians (Ghegs) referred to themselves as Arbën, and South Albanians (Tosks) Arbër. Hence, the self-ethnonym Arbëreshë of the present-day Italo-Albanians (numbering about 100,000) in southern Italy and Sicily, whose ancestors, in the wake of the Ottoman wars, emigrated from their homeland in the 14th century. These self-ethnonyms perhaps influenced the Byzantine Greek Arvanites for ‘Albanians,’ which was followed by similar ones in Bulgarian and Serbian (Arbanasi), Ottoman (Arnaut), Romanian (Arbănas), and Aromanian (Arbineş). It is clear that scholars and Albanians themselves agree that they do not agree on any single etymology of the ethnonym ‘Albanian.’ A similar predicament is faced by the self-ethnonym Shqiptarë. The most popular scholarly explanation is that it was formed by analogy to ‘Slavs’ (*Slovene), believed to be derived from slovo (‘word’), and by extension, from *sluti (‘to speak clearly.’) The last explanation semantically contrasts with Slavic Niemiec (‘mute,’‘stammering,’‘babbling’), and Greek ‘barbarian’ (from barbaros ‘those who stammer, babble’). Hence, Shqiptarë could be derived from Albanian shqipoi (from Latin excipere) for ‘to speak clearly, to understand.’ The Albanian public favors the belief that their self-ethnonym stems from shqipe (‘eagle’) found on the Albanian national flag."
Els orígens històrics del terme "Albània" es remunten al llatí medieval, i es creu que els seus fonaments estan associats amb la tribu il·líria dels albani. Aquesta connexió es veu reforçada per l'obra del geògraf grec antic Ptolemeu durant el segle II dC, qui fa esment de l'assentament d'Albanòpolis situat al nord-est de Durrës.Madrugearu A, Gordon M. The wars of the Balkan Peninsula. Rowman & Littlefield, 2007. p. 146.Richard Talbert, Barrington Atlas of the Greek and Roman World, (ISBN 0-691-03169-X), Mapa 49 i notes. La presència d'un assentament medieval anomenat Albanon o Arbanon suggereix la possibilitat d'una continuïtat històrica. La relació precisa entre aquestes referències històriques i la qüestió de si Albanòpolis era sinònim d'Albanon continuen sent temes de debat acadèmic.“The Illyrians” by J. J. Wilkes, 1992, ISBN 978-0-631-19807-9, p. 279,"No podem estar segurs que l'Arbanon d'Anna Comnena sigui el mateix que Albanopolis dels Albani, un lloc situat al mapa de Ptolemeu (3.12)." El nom al·ludia al país d'elevades muntanyes, blanquejades per la neu (albus és “blanc” en llatí). A l'antiguitat es donava el nom d'Albània a una gran part del Caucas.
L'historiador romà d'Orient Miquel Ataliota, al seu relat històric del , proporciona la primera referència indiscutible als albanesos, quan esmenta que van participar en una revolta contra Constantinoble el 1079.Madgearu & Gordon 2008, p. 25. "Els experts encara discuteixen que aquells Albanoi del 1042 fossin normands de Sicília, o si són realment els Albanoi [un gran clan que pertany als molts clans d'albanesos] que es trobaven en terres albaneses durant aquest període." També identifica els arbanitai com a súbdits del duc de Dyrrachium.Robert Elsei. The Albanian lexicon of Dion Von Kirkman. Earliest reference to the existence of the Albanian language, p. 113–122. A l'Edat Mitjana, Albània era denominada Arbëri o Arbëni pels seus habitants, que s'identificaven com a Arbëreshë o Arbëneshë."pinocacozza.it". pinocacozza.it. Arxivat de l'original el 30 desembre 2019. Consultat 23 novembre 2007. Els albanesos utilitzen els termes Shqipëri o Shqipëria per a la seva nació, designacions que rastregen els seus orígens històrics fins al segle XIV.Matasović, Ranko (2019). A Grammatical Sketch of Albanian for Students of Indo European (PDF). Zagreb: Ranko Matasovic. p. 39. Però només a finals del segle XVII i principis del XVIII aquests termes van substituir gradualment Arbëria i Arbëreshë entre els albanesos.loshi, Xhevat (1999). "Albanian". A Hinrichs, Uwe; Büttner, Uwe (eds.). Handbuch der Südosteuropa-Linguistik. Wiesbaden: Otto Harrassowitz Verlag. p. 277. ISBN 9783447039390. Aquestes dues expressions s'interpreten àmpliament com a símbols de "Fills de les Àguiles" i "Terra de les Àguiles",Kristo Frasheri. History of Albania (A Brief Overview). Tirana, 1964.Lloshi, Xhevat. "The Albanian Language" (PDF). United Nations Development Programme. malgrat ser una interpretació no-científica basada en la bandera usada per Gjergj Kastriot ("Skanderbeg") el 1433 a la rebel·lió contra els turcs, que tenia com a emblema principal l'àguila imperial bicèfala heretada dels romans d'Orient.
Història
El poble més antic conegut que va habitar l'actual territori d'Albània va ser el dels il·liris, dels quals els shqipëtars o albanesos són descendents directes. Al sud hi havia la tribu epirota dels caonis.
Els grecs colonitzaren les costes i el sud del territori, que va quedar en gran part inclòs dintre de l'Epir. Sovint, els il·liris efectuaven incursions als estats hel·lenístics de Molòssia, Peònia i fins i tot la Macedònia. L'any 35 aC, els romans en van conquerir els llocs més accessibles i civilitzats i hi van formar les províncies de l'Illyricum i l'Epir, tot i que els territoris més muntanyencs i remots mai no van arribar a estar sota control de l'Imperi Romà, la qual cosa explica en gran manera la pervivència de l'idioma albanès, que és l'única llengua supervivent de la branca Albanoide, que pertany al grup Paleo-balcànic.; ; ; ;
Sota els romans, Il·líria va conèixer una època de pau i prosperitat. La principal ruta comercial entre Roma i Constantinoble, la Via Egnatia, discorria entre Epidamnos/Durrës i Tessalònica. Els il·liris, igual que els grecs, van conservar la seva llengua i les seves tradicions durant el domini romà. Quan l'Imperi Romà va quedar dividit l'any 395 dC, els il·liris van ser assimilats per l'Imperi Romà d'Orient. Durant els segles i , van confluir amb pobles itinerants com els visigots, huns, ostrogots, i van acabar sent veïns (al nord i a l'est) dels eslaus, que van assimilar en aquestes zones els il·liris o macedonis.
Les àrees controlades abans per grecs i romans van passar després a formar part de l'Imperi Romà d'Orient. Van ser envaides pels eslaus al i a aquests els van seguir els búlgars, que van annexar part del país a l'Imperi búlgar al . Després va sorgir el Despotat de l'Epir, governat per prínceps d'origen grec. A l'acabament de l'edat mitjana, els turcs otomans van envair la península Balcànica (1385).